‘La tertúlia proscrita’

“Ens morim en vida i envegem els morts”: Per als periodistes de Gaza, la guerra i el dol són part de la mateixa història

  • En la guerra de Gaza, els periodistes palestins han estat assassinats al ritme xocant d'un el dia, pel cap baix

VilaWeb
Mohamed Bargouti, director de la divisió de notícies de la televisió palestina, posa davant una pantalla on s'aprecia la fotografia de Mohamed Abu Hatan (fotografia: Joan Mas Autonell/EFE)
The Washington Post
09.11.2023 - 21:40
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

The Washington Post · Kareem Fahim, Hajar Harb i Mohamad El Txamaa

Youmna Elsayed, corresponsal d’Aljazeera en anglès, va ser l’encarregada de narrar les esfereïdores escenes viscudes a la ciutat de Gaza en una emissió en directe la setmana passada. Els bombarders israelians rugien sobre la ciutat mentre els barris, més avall, sucumbien sota la força dels atacs.

Però allò no era pas un camp de batalla remot i desconegut. La guerra havia arribat a la porta de casa seva.

Els fills d’Elsayed es refugiaven en una habitació a prop, juntament amb les famílies dels veïns. “El nostre edifici, literalment, tremola”, va dir durant l’emissió del 30 d’octubre, mentre l’emissió mostrava una vista de la teulada amb columnes negres de fum de fons. Les explosions ressonaven per la línia telefònica d’Elsayed. Jeia sola en una habitació de casa seva on es respirava més silenci. Els atacs aeris, explica, feien cridar el seu fill petit.

“No em sento gens segura”, afirma.

Durant setmanes, centenars de periodistes de Gaza han ofert al món una visió íntima de la devastació de les vides i les llars palestines, al mateix temps que han intentat de trobar maneres de sobreviure i mantenir fora de perill les seves famílies. Calmen els nens i els consolen, cerquen menjar i aigua, i corren entre els hospitals i els edificis destruïts d’on informen amb l’esperança que no s’hi trobin familiars o amics.

En aquest conflicte, els periodistes palestins han estat assassinats a un ritme xocant: un el dia, pel cap baix. N’han mort entre 34 i 50, segons diferents estimacions, molts dels quals en atacs israelians. La xifra ascendeix a un 4%, gairebé, dels treballadors dels mitjans de comunicació a Gaza.

L’octubre va ser el mes més mortífer per als periodistes en més de tres dècades, segons el Comitè per a la Protecció dels Periodistes. Entre les víctimes mortals del mes passat figuren quatre periodistes israelians que es trobaven entre els més de 1.400 morts durant l’atac d’Hamàs a Israel del 7 d’octubre, que va desencadenar el conflicte, i també un periodista libanès, Issam Abdullah, que treballava per a Reuters i va morir al sud del Líban a causa de l’impacte de míssils “disparats des de la direcció d’Israel”, segons l’agència.

Els bombardaments i la invasió israeliana han causat la mort de més de 10.000 persones a Gaza, entre les quals més de 4.000 nens, segons el Ministeri de Sanitat de l’enclavament.

Els periodistes internacionals no han pogut entrar-hi a causa de la prohibició d’Israel i Egipte, que en controlen les fronteres. Alguns periodistes estrangers han col·laborat amb l’exèrcit israelià durant la invasió de Gaza.

La insaciable fam mundial per les notícies ha augmentat encara més la pressió sobre els reporters locals, que proven d’obrir-se pas enmig de la guerra.

Alguns periodistes palestins han hagut de sortir de casa per cobrir atacs que han acabat matant les seves famílies. Els seus viatges a l’hospital, per a veure els cossos dels éssers estimats, han estat transmesos en directe per televisió.

Salman Baixir, corresponsal de Palestine TV, era en directe quan es va assabentar que un col·lega, Mohammed Abu Hatab, havia mort en un atac israelià que va destruir casa seva, segons les autoritats palestines. Baixir es va arrencar l’armilla blava de premsa durant l’emissió mentre la presentadora amb qui parlava començava a sanglotar.

“Vaig sentir que l’armadura que portava, que clarament mostrava el distintiu de premsa, no em protegia”, va explicar Baixir més tard en una entrevista. L’atac també va matar l’esposa d’Abu Hatab, dos fills i quatre filles.

Les Forces de Defensa d’Israel van dir en un comunicat que no tenien “coneixement de cap activitat militar duta a terme per les forces” israelianes a la vora de casa d’Abu Hatab a Jan Yunis, al sud de Gaza, el dia en què el periodista i la seva família van ser assassinats a casa seva.

“Les FDI no ataquen deliberadament periodistes, i prenen mesures per a mitigar els danys no intencionats als periodistes i a la resta de civils”, deia el comunicat. I afegia que l’objectiu de les forces israelianes era “tota l’activitat militar d’Hamàs a Gaza”, cosa que implica “atacs d’alta intensitat que poden causar danys a edificis i zones circumdants”.

Hamàs, deia el comunicat militar israelià, “també té la pràctica de situar deliberadament operacions militars a les proximitats de periodistes i civils.” Els responsables d’Hamàs, per la seva banda, han negat que emprin civils com a escuts humans.

“En aquestes circumstàncies, no podem garantir la seguretat dels seus treballadors, i els instem encaridament que prenguin totes les mesures necessàries per a la seva seguretat”, van declarar responsables de l’exèrcit israelià el mes passat a l’agència Reuters.

Si Israel té com a objectiu els mitjans de comunicació, “aleshores parlem d’un crim”, diu Xuruq As’ad, periodista i membre de la secretaria general del Sindicat de Periodistes Palestins, amb seu a Cisjordània. D’ençà del començament del conflicte, el sindicat ha comptabilitzat 42 periodistes o treballadors dels mitjans de comunicació assassinats a Gaza i dos desapareguts. També ha compatibilitzat atacs contra 60 oficines de mitjans de comunicació.

Mahmoud Abu Hassira, fotoperiodista de Palestine Online, un mitjà de comunicació afiliat a Hamàs, era fora de casa quan, dissabte, un atac israelià va destruir l’edifici on vivia. Hi van morir 26 membres de la seva família, entre els quals la seva esposa, els seus dos fills i el seu sogre, Mohammed Abu Hassira, que treballava per a l’agència de notícies palestina Wafa.

Tanmateix, Abu Hassira, no creu que ell o el seu sogre fossin l’objectiu de l’atac. “Els avions israelians no distingeixen entre nens, gent gran, periodistes o infermeres”, declara.

En resposta a les preguntes sobre l’atac, l’exèrcit israelià diu que “Hamàs té una pràctica documentada d’operar des de prop, per sota i dins de zones densament poblades”. I afegeix, en una declaració institucional, que els atacs contra objectius militars “estan subjectes a les disposicions pertinents del dret internacional”.

Quan Abu Hassira va arribar a casa ja era fosc. Ell i algunes persones més tan sols van poder recuperar alguns dels cossos que estaven atrapats sota els enderrocs amb l’ajuda de les llums dels seus telèfons. Es van veure obligats a deixar-ho i continuar excavant l’endemà, explica.

“Abans transmetíem les notícies. Ara les notícies som nosaltres”, diu.

La comunitat de periodistes de Gaza ha quedat trasbalsada per les morts de com més va més dels seus integrants. Roixdi Sarraj, periodista, cineasta i cofundadora de la productora Ain Media, va morir en un atac aeri israelià contra casa dels seus pares el passat 22 d’octubre, segons la seva dona. Unes setmanes abans, el seu amic Ibrahim Lafi havia rebut un tret mortal prop del pas fronterer amb Israel a Erez.

Fa cinc anys, Yasser Murtaja, un altre cofundador d’Ain Media, va morir tirotejada per les tropes israelianes a la frontera entre Israel i Gaza.

Per a altres periodistes, l’agonia ha estat el simple fet de sobreviure.

En aquest sentit, Elsayed parla del trauma d’informar dels hospitals estant: “Veus constantment cadàvers davant teu. No paren d’arribar-hi ferits.”

“Em turmenta a les nits. Em turmenta quan menjo. Em persegueix quan vull seure i descansar. Fa impossible que descansis”, diu.

Israa Al-Buhaisi, corresponsal del canal iranià Al-Alam, diu que els seus fills s’allotjaven amb els seus pares en una casa que es va construir per a deu persones però que ara n’acull una cinquantena. Mentre informava sobre la situació als hospitals de Gaza, Al-Buhaisi va començar a repassar les cares dels nens que arribaven en ambulància per comprovar si algun d’ells era fill seu.

“Tenim por d’una alerta telefònica o d’un missatge de text. Tenim por de tot”, diu. “Ens morim en vida i envegem els morts.”

Harb informa de Londres estant i El Txamaa de Beruit estant. 

Hazem Balouixa, al Caire, Miriam Berger, a Tel-Aviv, Nina Masih, a Seül, i Ellen Francis, a Londres, també han contribuït a aquest article.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any