Teniu gas a casa? La UE n’acaba de fixar la prohibició, quines alternatives hi ha?

  • Us expliquem el calendari europeu de la prohibició de gas als edificis i quines alternatives hi ha

VilaWeb
Fotografia: Kwon Junho/Unsplash.
Marc Belzunces
16.12.2023 - 21:40
Actualització: 17.12.2023 - 11:06

La transició energètica arriba a casa nostra. Fins ara, les mesures per lluitar contra el canvi climàtic i la descarbonització de l’economia s’havien centrat en el sector energètic. Generar electricitat a partir de fonts renovables amb molins eòlics i plaques solars. Una segona mesura ha estat l’electrificació del transport, l’adquisició de vehicles elèctrics. Però faltava una peça clau per a reduir, primer, i acabar eliminant, després, el consum de combustibles fòssils: els edificis. Els llocs on vivim i treballem, i els responsables d’un terç de les emissions de CO₂ de la UE. Ara fa pocs dies, el Consell Europeu i el Parlament Europeu van arribar a un acord provisional per eliminar l’ús de combustibles fòssils dins els edificis, que a la pràctica per a la majoria de les famílies vol dir prohibir l’ús de gas a casa. Aquesta mesura té un impacte directe sobre els ciutadans, i les institucions europees van amb molt de compte, perquè hi ha molta controvèrsia política darrere. Tal com va passar al Regne Unit, les institucions europees han retardat les mesures proposades d’entrada. Europa prem el fre de les polítiques ambientals?

El context de l’acord de prohibició

El pla aprovat provisionalment per les institucions europees s’emmarca dins l’Acord de París, que obliga que el 2050 no hi hagi emissions netes de CO₂, és a dir, que no emprem combustibles fòssils. Per assolir-ho, la UE va dissenyar el Pacte Verd Europeu. Dins el qual s’inclou el programa Objectiu 55, per a reduir les emissions el 2030, com a pas intermedi. I dins aquest programa, hi ha la directiva sobre eficiència energètica dels edificis, que ara la UE ha proposat de modificar.

La data del 2050 pot semblar molt llunyana, però cal fer moltes accions abans perquè, arribats a aquell punt, cap dels 100 milions d’edificis residencials de la UE facin servir combustibles fòssils. Tenint en compte que elements com ara els fogons i les calderes tenen una vida útil entre una dècada i dues (o més), si es vol arribar al 2050 sense que n’hi hagi cap, és obligatori de començar a prendre mesures ara. Hi ha quatre elements més a tenir en compte per entendre les accions de la UE en aquest front. Per una banda, la constatació de l’extremada dependència energètica exterior que tenim, particularment del gas fòssil, i especialment del gas rus, fet que s’ha evidenciat amb la guerra d’Ucraïna, i que incita a abandonar l’ús del gas a les cases i oficines de seguida, per supervivència. La UE, per atacar aquest problema, va crear la iniciativa REPowerEU i el programa de mesures de la UE per a fer front a la crisi energètica.

Un segon element, constatat per l’Agència Internacional de l’Energia mateixa, és que els combustibles fòssils són una font d’inestabilitat per a l’economia internacional, amb fortes pujades i baixades de preu. Això ha fet que l’agència hagi dit, tot i que amb molts equilibris dialèctics, que cal abandonar l’ús dels combustibles fòssils i adoptar les energies renovables sense dilació. Si fa no fa, tal com ara fa pocs dies s’acordava a la cimera climàtica COP 28. Posar una data final concreta al consum de combustibles fòssils. Això té implicacions industrials i econòmiques, de millora de competitivitat de les empreses europees. La UE ha creat per aquest objectiu el Pla Industrial del Pacte Verd, on s’emmarquen iniciatives com ara la llei sobre la indústria de zero emissions netes, la llei europea de matèries primeres fonamentals i la reforma del disseny del mercat d’electricitat.

Els edificis són un dels consumidors d’energia principals a la UE i el potencial d’estalvi energètic és enorme.

El tercer element és la constatació que les energies renovables són una font energètica més barata que els combustibles fòssils, i que famílies i empreses en sortiran beneficiades. La dificultat és com fer-ho, i quin calendari ha de tenir. Totes les normatives anteriorment referenciades hi incideixen d’una manera o d’una altra. Però haver de canviar totes les calderes de gas, els fogons o haver d’actualitzar tota la instal·lació elèctrica d’una casa en molts casos no es pot fer d’un dia per l’altre i té un cost econòmic molt important per a les famílies. I això ens duu al quart element, el de la confrontació política per unes mesures ambientals que com més va més segments de la població perceben com a autoritàries o injustes. La inacció dels governs per a emprendre les accions que reclamava la comunitat científica ha fet que a hores d’ara s’hagi acabat el temps per a debatre i prou, i s’hagin d’emprendre accions concretes i directes urgentment, amb menys temps d’adaptació.

El cas paradigmàtic és el de les zones de baixes emissions, que al Regne Unit va acabar causant un retard de totes les polítiques ambientals. Al nostre país, a Barcelona, la primera mesura de la ZBE no tingué efecte sobre la contaminació, malgrat haver obligat moltes famílies a canviar-se el cotxe. Un cotxe que en general ha estat de combustió, i que circularà i contaminarà durant dues dècades més, cosa que allargarà encara més el problema. La següent fase de la ZBE ha estat anul·lada judicialment perquè implicava que vora de la meitat dels vehicles no hi poguessin circular d’un dia per l’altre i les institucions no van demostrar que haguessin fet estudis d’impacte per a una mesura tan dràstica, segons els tribunals.

El resultat d’aquesta mena de polítiques mal dissenyades ha estat doblement perjudicial. Per una banda, que no hi hagi cap política per a lluitar contra la contaminació en acció, atesa l’anul·lació judicial. Per una altra, que hagi fet que molts sectors de la població ara rebutgin qualsevol política ambiental, cosa que és emprada políticament pels partits d’oposició per desgastar els partits de govern. Si el Regne Unit va endarrerir polítiques ambientals amb una gran polèmica, ara la UE ha endarrerit les propostes originals per a prohibir l’ús de combustibles fòssils a les cases i edificis. Aquesta situació s’ha propagat a les institucions europees, on sectors conservadors i liberals han començat a usar les polítiques ambientals per desgastar als governs progressistes. El futur pròxim ens dirà si som davant d’un alentiment generalitzat de la lluita contra el canvi climàtic i la contaminació a escala europea.

L’acord provisional acordat

En aquest context, la reforma de la directiva sobre eficiència energètica en els edificis, amb la prohibició de les calderes amb combustibles fòssils a les cases, podria tenir el mateix efecte que les zones de baixes emissions, atès que obliga les famílies a fer una inversió econòmica important. Per això tant el Consell Europeu com el Parlament Europeu, han acordat d’allargar els terminis de la prohibició d’ús de combustibles fòssils als edificis, i han passat del 2035 proposat d’entrada a l’any 2040 com a data límit. Això permet que les calderes es vagin canviant progressivament a mesura que s’espatllin i s’hagin de substituir per noves.

Instal·lar energia solar als edificis serà obligatori a partir del 2027.

Tanmateix, no és l’única mesura. La data límit del 2040 afecta el conjunt d’edificis ja construïts. Però la prohibició s’avança al 2030 per als edificis nous. I els nous que siguin o ocupin administracions públiques, la prohibició és a partir del 2028. Molt abans, a partir del 2025 no es podrà subvencionar la instal·lació de calderes de combustibles fòssils en cap edifici. Una altra mesura que ha estat rebaixada ha estat la de l’eficiència energètica dels edificis. Prèviament, havia estat coberta per la directiva d’edificis de gairebé de zero emissions, ara superada per la nova reforma. El potencial d’estalvi energètic als edificis és enorme, atès que són els responsables del 40% del consum d’energia a la UE. De fet, gairebé el 75% dels edificis són ineficients i en caldrà una rehabilitació energètica en profunditat.

En el cas dels edificis residencials, es vol que el 2030 baixi el consum energètic d’un 16%, xifra que augmentarà al 20-22% el 2035. Això n’implicarà la rehabilitació per a millorar-ne els aïllants, entre més actuacions. En el cas dels edificis amb més mala qualificació energètica, la reducció del consum energètic haurà de ser d’un 55%. Respecte dels no residencials (botigues, oficines, etc.), el 2030 tots hauran de tenir una eficiència energètica més bona que el 16% d’edificis que tingui pitjor eficiència, xifra que pujarà al 26% el 2035. Un punt polèmic durant les negociacions de la reforma, atès que obligarà molts propietaris d’edificis a fer una despesa econòmica significativa. Entre les mesures per a eliminar l’ús de combustibles fòssils a les cases, la principal és la d’eliminar les calderes de combustibles fòssils. Les institucions europees han determinat que siguin els governs de cada estat els que estableixin plans específics per a llevar-les progressivament fins el 2040. És a dir, s’han desempallegat de la responsabilitat directa per defugir la confrontació política que esmentàvem abans. Val a dir que hi ha països que ja han determinat dates més ambicioses de prohibició, o fins i tot que ja les han prohibides.

El nou acord també implica l’extensió de l’ús d’energia solar als edificis, que pot ser fotovoltaica o tèrmica, a condició que sigui tècnicament adequat i econòmicament i funcionalment possible. El 2027 tots els edificis nous públics, i també els no residencials, que ocupin una àrea per sobre dels 250 metres quadrats hauran d’incorporar energia solar. El 2028, l’obligació serà per a tots els edificis existents públics i no residencials de més de 2.000 metres quadrats. I també per als edificis d’aquesta mena que ocupin més de 500 metres quadrats de superfície i que facin reformes que requereixin permisos. L’obligació s’ampliarà el 2029 a tots els edificis públics i no residencials que ocupin 750 metres quadrats. El 2030 serà obligatori que tots els edificis nous, siguin de la mida que siguin, incorporin energia solar, i també tots els aparcaments amb cobertes al costat d’edificis. A partir del 2031, l’obligació s’ampliarà a tots els edificis existents (no solament els nous) públics amb una àrea superior a 250 metres quadrats. També serà obligatori instal·lar més punts de càrrega per a vehicles elèctrics i disposar de més places d’aparcament per a bicicletes.

El sector europeu de les bombes de calor ha rebut positivament els nous plans europeus, després d’haver-ne fet campanya (imatge: EHPA).

Què implica, tot plegat?

Tot això com afectarà el nostre dia a dia? El primer que cal tenir en compte és que s’ha posat una data de caducitat a la tecnologia que molta gent té per a la calefacció, per escalfar l’aigua i per a cuinar a casa seva. Més enllà de si la data de prohibició és més a prop o més lluny, hem de tenir en compte que invertir diners en una tecnologia fòssil és més arriscat que no pas abans. I invertir en les tecnologies que les substituiran és molt més segur. Així doncs, a partir d’ara, si hem de canviar els fogons de la cuina, haurem de valorar si no hi posem directament una placa d’inducció (molt més eficient energèticament que no pas les vitroceràmiques), atès que tard o d’hora ho haurem de fer igualment.

Passa igual si hem de canviar l’escalfador d’aigua calenta sanitària, la que fem servir a les aixetes i les dutxes, o el sistema de calefacció. En aquest cas, la inversió a fer és molt més important, però podem triar diversos camins. L’opció més fàcil i econòmica és substituir l’escalfador d’aigua calenta sanitària (ACS) de gas per un d’elèctric, els que van amb dipòsit d’aigua. Els estàndards, tot i ser molt barats, consumeixen molta electricitat, uns 1.200 W, perquè funcionen amb una resistència. Tot i ser més cars, és millor optar pels que tenen bomba de calor, que consumeixen uns 250 W; estalviarem cinc vegades en electricitat, cosa que ens permetrà de compensar el sobrecost inicial. Igual que en el cas de les plaques d’inducció: com que consumeixen menys electricitat i no requereixin tanta potència, no solament ens fan estalviar directament en el consum d’electricitat, sinó que també poden evitar que hàgim de pujar la potència elèctrica de casa (un cost fix al rebut), o que hàgim d’ampliar la instal·lació elèctrica –tot i que és convenient que sigui revisada per un tècnic.

Moltes cases poden tenir calefacció a l’hivern amb l’aparell d’aire condicionat que fan servir a l’estiu.

Per a la calefacció, tenim dues opcions. La més econòmica és emprar un aire condicionat amb bomba de calor. De fet, moltes ja en tenen per a refrigerar-se a l’estiu. Però a molta gent no li agrada la calefacció per aire. En alguns casos pot ser per un ús incorrecte de l’aparell. En primer lloc, és convenient d’instal·lar la sortida d’aire en un lloc de la casa on no ens toqui directament. Cal tenir en compte que l’aire s’ha d’orientar cap avall, paral·lel a la paret, en el cas d’aire calent (després pujarà tot sol perquè l’aire calent pesa menys), i que, en el cas de l’aire fred, s’ha d’orientar cap amunt, paral·lel al sostre (l’aire fred pesa més i va tot sol cap avall).

També hi ha qui, a fi d’augmentar la velocitat del ventilador d’aire, apugen la temperatura a l’hivern, o l’abaixen a l’estiu, fet que ens fa gastar més. Això és pel comportament del mode automàtic, que si l’estança és molt gran pot ser insuficient, perquè renova l’aire molt lentament i això fa que passem fred a l’hivern, o calor a l’estiu. En aquest cas, haurem d’abandonar el mode automàtic al comandament, i optar per fixar la velocitat de l’aire manualment, una vegada hàgim triat la temperatura de confort.

Finalment, hi ha l’opció més completa, però també més cara, l’aerotèrmia. De fet, és una bomba de calor com la dels aires condicionats o els escalfadors, però que serveix per a totes dues coses alhora, a més d’escalfar aigua per al circuit de calefacció. Si hem de fer una instal·lació completament nova, amb radiadors nous, hem d’optar per l’aerotèrmia estàndard, de baixa temperatura (50 °C). Però si hem de substituir una caldera de gas i mantenir els radiadors vells, haurem d’optar per una aerotèrmia d’alta temperatura (70-80 °C), perquè, si no, els radiadors antics no escalfaran prou. Malgrat que requereixin una inversió molt important (entre 10.000 euros i 20.000), uns quants estudis mostren que els estalvis en combustible ens faran recuperar la inversió inicial i acabar estalviant. En tot cas, les empreses instal·ladores acostumen a fer una valoració dels estalvis a llarg termini.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any