19.09.2025 - 21:40
Gabriel Fernàndez, fins ara portaveu d’ERC a Sabadell, va anunciar dilluns que es donava de baixa del partit i que continuaria el mandat com a regidor independent. Fernàndez, que va ser membre de la candidatura de Foc Nou en l’últim congrés d’Esquerra, està convençut que els electors i els militants s’han transformat i que els canvis que ell defensa no són possibles de dins estant. Qui va ser candidat a la batllia en les darreres eleccions municipals ha respost a ERC que no pensava tornar l’acta, i en aquesta entrevista explica per què l’independentisme s’ha d’agrupar en un front nacional ampli que prioritzi els interessos nacionals i es permeti de discrepar en les qüestions més ideològiques.
—Si us demanem una radiografia breu de la situació d’ERC, què diríeu?
—Hi ha hagut un procés de mutació que la fa poc reconeixible per als qui sempre li havien donat suport.
—En què ha mutat, Esquerra?
—Hi ha dos elements que són fonamentals. El factor nacional, l’estratègia política de ser un partit associat que dóna estabilitat al PSOE tant a Madrid com al PSOE local (el PSC), que és el PSC més PSOE de la història. No parlem d’un PSC de l’època de Pasqual Maragall, parlem del PSC del senyor Illa, que va aplicar el 155 i que es manifestava sense cap rubor amb Vox, amb el PP, i amb tots aquests col·lectius espanyolistes del país. No és una estratègia per a algú que vol alliberar-se, de front nacional allà on cal defensar els interessos dels catalans. No ho dic jo. Ho ha dit l’electorat, que elecció rere elecció li ha retirat el suport. Vam acumular més d’un milió de vots i potser n’hem perdut dues terceres parts. I després, en el pla ideològic, ERC ha comprat, com moltes esquerres occidentals, una idea que abandona la transformació del sistema. Demostren que, a l’hora de governar, no vénen a transformar sinó a gestionar. En lloc de combatre l’statu quo, tenen més interès a formar-ne part. Tenir poder per a canviar la societat no és acumular càrrecs. Els càrrecs no donen poder real de canvi. Faig servir la paraula “mutació” perquè no ha estat un canvi abrupte, s’ha generat a poc a poc. Els qui hem intentat revertir-ho ens adonem que la situació és molt complicada perquè pugui ser reversible. I, com deia Pepe Mujica, el més important que tens és el temps de vida. Penso que l’he d’invertir a reconstruir l’independentisme.
—Qui són aquest col·lectiu de persones que us dóna suport?
—Hi ha antics militants, gent que encara continua essent militant, gent de l’entorn de la meva primera corona, amics, simpatitzants, gent que em va donar suport a les eleccions tot i formar part d’Esquerra, com em van dir amb paraules seves. Hi ha gent independentista i progressista, clarament d’esquerres.
—En quin moment vau decidir anar-vos-en?
—Ja es veu cap on va la nova executiva, que no es treballa per sumar aquells que tenien matisos o diferències estratègiques. Vaig veure que em quedava poc temps. No són temes personals sinó polítics, ideològics, de visió de nació, de país. També hi ha molta gent que encara és militant d’Esquerra i que, de manera personal, m’ha enviat molts missatges. No he de canviar la relació amb les persones que estimo i que respecto, i amb qui comparteixo coses. Per tant, segur que ens tornarem a trobar, perquè hi ha lluites socials i de justícia, que són les mateixes. Però segurament es necessiten, com deia Paulo Freire, nous inèdits viables. La situació actual ja no dona per a més. M’he quedat amb una sensació de l’independentisme de l’última diada que va ser molt estimulant. Després de diversos anys de diades agres, de retrets, vaig veure milers de compatriotes il·lusionats, amb confiança, amb joventut, gent que diu: “D’acord, hem après, sabem què és allò que no hem de tornar a fer, però toca refer-nos, aixecar-nos.” I això intento fer aquí també en l’àmbit local. Si això continua igual, ens hi juguem la nació. Entre la desnacionalització i l’espanyolisme evident del govern de la Generalitat, sostingut per ERC i els Comuns, i tots aquests elements que atempten contra valors bàsics elementals, com poden ser Aliança Catalana, la nació se’ns va diluint.
—Treballeu en una candidatura municipal independentista que vagi més enllà dels partits?
—Em pregunten si vull construir un partit propi. He dit que no. El grup de gent que tenim aquesta visió estem convençuts que hem d’ajudar que l’independentisme tingui la màxima presència. I segurament això vol dir tenir un escenari diferent del que tenim ara, això sí. Perquè el que tenim ara porta alguns partits a ser residuals. Però si algú pensa “aquest crearà el típic partit propi”, no.
—Però una candidatura alternativa no és un partit.
—No, una candidatura no és un partit. El temps ho dirà. Ara estem centrats a treballar durant aquests vint mesos a Sabadell per ajudar que aquesta veu sigui present a l’ajuntament, amb aquest regidor independent, independentista i d’esquerres. Tinc la gran sort de comptar amb molts companys i ara amb més gent que s’hi va afegint. En una ciutat gran cal fer molta feina si t’ho prens seriosament. Als pobles petits, també. Tinc la sort de comptar amb molts companys. L’altre dia algú em preguntava, què té a veure l’àmbit municipal amb el nacional? Hi té molt veure! Li vaig dir: tu creus que, amb el govern actual, l’1-O s’hauria pogut fer a Sabadell? No hauria passat. Si volem tenir una altra oportunitat, comença pel municipalisme.
—Creieu que el pas que heu fet es pot replicar a més municipis?
—Hi ha gent que ha marxat, però aquí marxa qui havia estat fins ara el candidat a l’alcaldia d’ERC, el portaveu i el número u institucional en la cinquena ciutat en població de Catalunya. El que dic és: si us heu donat de baixa però no heu abandonat les idees, si no esteu disposat a rendir-vos, ajunteu-vos, sumeu amb uns altres que són en la mateixa situació, sense retrets, i doneu un exemple. És bo i necessari que passi.
—Esteu en contacte amb persones que podrien impulsar unes altres candidatures hipotètiques?
—Tu parles de candidatures, jo no ho he dit. De moment, l’objectiu és acabar el mandat. Ara, com que a tots ens agrada fer política, ajudarem perquè l’independentisme tingui una expressió potent, i sabem que no pot ser en la coordenada actual. Farem alguna cosa per a moure el tauler de joc. Penso que en uns altres llocs pots passar, també.
—ERC us ha demanat l’acta de regidor.
—Si jo hagués estat el regidor número dos, tres, quatre, hauria lliurat l’acta. Perquè sóc conscient que quan la gent vota en les municipals, la marca és important, però hi ha un factor que és determinant, que és la persona que has posat de candidat a alcalde. Quan la gent diu que ha votat el Gabriel, no és el Gabriel, sinó que en realitat representa una manera d’entendre què significa ser independentista i d’esquerres. Per tant, em dec a aquestes 8.500 persones i acabaré el meu compromís fins el 2027. Si no, faré el que alguns volen, que és que s’apaguin aquestes veus, que no tinguin espai institucional i se’n vagin cap a casa. No, aquí ningú no se’n va cap a casa. Al contrari. Ja sabem que quan ens deien “aneu cap a casa, desmuntem la manifestació”, marxar va ser el pitjor error que vam cometre l’any 2017 i l’any 2019, amb la sentència. Oi que n’hem d’aprendre? Doncs no el cometrem.
—Heu tingut algun contacte amb Oriol Junqueras o la direcció nacional d’ERC?
—És curiós perquè, aquí, un dels meus ex-companys de grup, regidor, Santi Valls, és el màxim dirigent de la política municipal d’ERC. Convivim molt, aquí, a la ciutat. Amb Junqueras fa molt de temps que no parlem ni ens enviem missatges. L’últim cop crec que va ser durant els dies previs i el dia de la segona volta de les eleccions al congrés, quan l’interès d’ell era que Foc Nou no s’aplegués al 100% amb Nova Esquerra Nacional. Hi havia molt interès, moltes trucades i missatges. És descriptiu també de com som com a persones. Quan ell va ser a la presó, no el vaig abandonar. Crec que no deu haver tingut temps o que pensa que no ha d’intervenir. I de la resta de l’executiva actual, ningú. Amb dirigents d’ERC, sí, de manera privada. Agraeixo molt els missatges rebuts.
—No creieu que el partit s’hagi recosit després del congrés?
—Es troba en una situació de tranquil·litat en relació amb el moviment que hi va haver al congrés perquè, al final, bé has de deixar que es treballi, no? Ara, no veig un partit unit. Es mantenen les formes, però no ho veig. Però els partits són eines. El més important és veure què passa amb el teu electorat. I aquí és on hi ha les diferències. Jo penso que la gent no es reconeix, no reconeix el partit de Macià i de Companys. Perquè veu una sèrie de coses que no són veritat…
—L’acord d’investidura? El finançament?
—Ja no saben quin eufemisme fer servir per a coses que no passaran. Tots sabíem que no era una qüestió del PSC, sinó una qüestió d’estat. Els diners no es negocien amb un partit i prou. Has de tenir un acord d’estat. No ha passat, no hi ha condicions per a això. Fas la sensació que estàs més lligat a un compromís i a intentar solucionar situacions personals que no pas a solucionar els problemes del país.
—Parleu de l’indult de la inhabilitació d’Oriol Junqueras?
—Sí, d’aquestes qüestions que són evidents, per a moltíssima gent, que segresten possibilitats. Perquè, si no, no s’entén què passa. Quan hi ha gent de primer nivell centrada en aliances amb les “esquerres perifèriques”, és tan demostratiu d’on és la seva centralitat… Algú centrat a Catalunya no diria que el seu partit és una esquerra perifèrica, perquè és l’esquerra central.
—Us referiu a Gabriel Rufián.
—No només. Hi tinc una relació correcta d’amistat. No és un senyor que va tot sol pel món. Si diu el que diu, és perquè té el suport de l’executiva actual. Si no, algú el desacreditaria.
—Però la direcció es va desmarcar d’una proposta de candidatura d’esquerres.
—Sí, però d’aquella manera. I tenim un senyor com Joan Tardà, que ara anirà a cadenes espanyoles importants amb la seva idea d’un mal denominat front ampli. Perquè jo, que sóc uruguaià, conec molt bé la història del Frente Amplio i no ho és. I Bildu també és una altra cosa. Els partits que el conformen tenen molt clar el marc nacional. No hi ha ningú que demani federalismes. Aquestes persones tenen un aval polític per a ser allà, sabem quin partit representen. Sabem com els mitjans reparteixen les tertúlies, els tertulians, en general, als grans mitjans de comunicació, els equilibris i les línies editorials que hi ha. No és casual que discursos com el de Tardà siguin tan benvinguts en la graella televisiva espanyola. Per què deu ser? Per què abans no ens convidaven i ara sí? Perquè has canviat.
—Foc Nou va decidir de no organitzar-se com un corrent intern i va fer un pas enrere.
—El que ha fet té molt sentit comú. Foc Nou va ser una eina preciosa. Si alguna crítica hem de fer-nos és… Carai, per què no ho vam fer abans? Segurament alguns no m’ho perdonen. El junquerisme no va guanyar en la primera volta perquè hi havia Foc Nou, i l’actual executiva també és feble quant al resultat perquè Foc Nou va posar sobre la taula moltes coses. Tinc un respecte màxim i total pels companys que encara creuen que hi ha una possibilitat de canvi en el futur, i entenen que no ho faran sols. Ho han de fer amb més gent. La generositat és això, de vegades. És a dir, estar oberts a formar nous inèdits per a fer possible el canvi. Foc Nou va servir per al que va servir. Hi ha gent que necessita parcs infantils per a entretenir-se, però la política no és això, això és estèril. Hi ha experiències al partit de gent que fa molts anys que dóna la matraca i no arriba mai a ser res. Foc Nou va fer que Esquerra es mirés al mirall. Recordem que les dues llistes que hi havia, tant NEN com els dels Junqueras, fins fa poc temps eren els mateixos que estaven tots junts.
—Per què no creieu a provar de fer canvis de dins estant?
—Perquè la mutació també és en el perfil, no tan sols del votant, sinó del militant.
—Ho podeu explicar?
—Les dades demoscòpiques ens diuen que, com més va, Esquerra té més votants no independentistes i menys votants. Creixen en proporció i, per tant, tenen més pes. I per això línies com la de Joan Tardà tenen ascendència. En un altre moment històric, amb un altre perfil de militant, els haurien dit: miri, vostè s’ha equivocat de partit, això que diu ja existeix, es diu Sumar, Podemos, són unes altres coses, no és ERC. La meva lectura personal és aquesta. Al final, qui és federalista té una idea de nació espanyola. Discuteix el format d’estat, però parla de la nació espanyola. Nosaltres veníem a alliberar Catalunya perquè fos una nació amb estat en el conjunt de nacions amb estat. Si es redueixen els independentistes, li queda aquesta facció més gran.
—En el congrés de Barcelona va guanyar la candidatura alternativa als afins a Junqueras.
—És l’únic lloc en què, amb l’aritmètica i una mica de sort… Perquè aquell dia no va faltar ningú: si tan sols catorze no haguessin anat a votar, ja no haurien guanyat. Des del respecte i l’estima enorme que tinc cap a aquestes persones, els desitjo el millor i que ho puguin aconseguir. Jo ara dedico esforços a ajudar que hi hagi una possibilitat perquè l’independentisme es refaci. En aquest cas, en l’àmbit local. Aquest és el veritable front de què s’haurien de preocupar. Què és això de tenir catorze diputats a Madrid, set per una banda i set per una altra? Al Parlament Europeu, els tres diputats d’ERC, Bildu i el BNG ni tan sols formen part del mateix grup, segur que voten moltes coses per separat. Què hauria de fer una nació que vol enviar el missatge al món que es vol emancipar de debò? A Madrid s’hi ha d’anar amb un front nacional.
—Un altre Junts pel Sí?
—Digues-li com vulguis. No sóc negatiu amb JxSí perquè socialment es van aconseguir coses que no s’havien fet mai, com la llei de pobresa energètica. Hem fet un ridícul espantós amb taules de diàlegs diferents. Els problemes de Catalunya els resoldrem els catalans junts, i ens és igual qui governi i votarem en funció dels nostres interessos. I amb els temes més ideològics, llibertat de vot. Què és això d’enviar a Europa diputats separats? El missatge que s’envia a Europa és el de Salvador Illa: el problema català s’ha acabat. Has de fer fronts i donar-los la llibertat i la maduresa, perquè és clar que hi ha diferències. No és el mateix ser de centre-dreta que de centre-esquerra. I no s’han de cometre errors. Al congrés, alguna vegada ERC ha coincidit amb Vox. Tu no pots dir que Junts, perquè en una votació coincideix amb Vox, és feixista, no l’has de posar al mateix nivell. És un veritable disbarat. No sé en quin moment hem perdut el sentit comú, aquí. Hi ha diferències, sí. Doncs et poses d’acord amb un programa de mínims, dels interessos de la nació, i hi vas a defensar-los. Ara, si el que vols és ser part de l’establishment espanyol i un actor que vol donar estabilitat a Espanya, és una manera molt estranya d’intentar que la resta de l’univers entengui que tu et vols emancipar. Envies el senyal clar que estàs fent una altra cosa.
—Junts també estabilitza el govern de Pedro Sánchez?
—Tant Junts com Esquerra, quan fan aquesta història de sortir a competir per qui ha aconseguit més coses, fan el ridícul. Tots dos. No és això, companys. No hem entès què vol la gent. No parleu amb la gent. No ho volem, això. Volem que aneu allà a defensar-nos. Com nosaltres vam defensar les urnes aquí el Primer d’Octubre. Es tracta de buscar aquella fórmula que respongui als interessos de la teva gent, de la gent que et vota. Coses que tant ERC com Junts demanen tindrien moltíssima més força si anessin junts. A més, i ho vaig dir en les eleccions municipals també a Rufián dinant en un barri de Sabadell: tard o d’hora, hi haurà un govern espanyol de dreta o d’extrema dreta. És un disbarat, dir que Junts avalarà això. No ho crec. Però com que això passarà, a Gabriel Rufián i Míriam Nogueras els demanaria: com ens preparem, com a nació, per a quan passi? Perquè, si ara el PSOE ens desmantella en matèria de llengua, i la desnacionalització de Catalunya és tan bèstia, i tan tranquil·la al mateix temps, com ho farem per resistir? Ara no hi ha normalitat. No és normal que hi hagi un eurodiputat, Toni Comín, que no hagi pogut agafar l’acta. S’hauria de denunciar permanentment. Per què Oriol Junqueras no té els seus drets?
—I Turull, Romeva…
—Exactament. Fins que tota aquesta gent no tingui els drets plenament reconeguts, aquí no s’aprova absolutament res. Ell és qui et necessita a tu. Has d’estar autocentrat i saber la força real que tens. I quan la gent vegi que ets capaç de jugar-te-la, segurament no et convidaran a tertúlies espanyoles però reconstruiràs la confiança en l’electorat. És el que avui està trencat. Mentrestant, fas créixer opcions com Aliança Catalana, que és la millor operació d’estat que ens estan fent, perquè garantiran que no hi hagi una possibilitat de suma aritmètica de 68 diputats al parlament durant molt de temps. Que no ens vinguin a dir que ara no som al 2017 i que la gent ha canviat. No, la gent no ha canviat. Han canviat les condicions perquè tu, com a dirigent i com a partit, has treballat perquè passés. La gent no tornarà multitudinàriament als carrers ni serà darrere teu mentre no recuperi la confiança en tu. Però no ho volen veure, els dirigents. Com deia, a la vida, la cosa més important que tenim és el nostre temps, i el vull dedicar a ajudar en aquest sentit.
