18.01.2019 - 21:50
|
Actualització: 18.01.2019 - 21:56
La política europea és marcada, de fa temps, per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (UE). La dificultat d’aconseguir el vist-i-plau de la Cambra dels Comuns ha fet enquistar una situació que obre un futur incert per als britànics. La situació no és menys imprevisible pel conjunt de la Unió Europea, tant per la incertesa en el desenllaç del Brexit com pels problemes europeus mateixos, amb unes institucions com més va més allunyades dels ciutadans.
Una sortida del Regne Unit gens clara
El parlament britànic ha descartat aquesta setmana el pla de Theresa May. La manca de suport, després d’anys de negociació, obre la porta a una sortida automàtica, que implicaria l’anul·lació de prop de 750 acords, dels quals forma part pel fet de ser membre de la Unió Europea. Això comportaria una frontera dura, amb controls en ports, aeroports i terrestre.
El 29 de gener hi ha prevista la votació d’un pla B presentat pel govern britànic, exactament dos mesos abans que venci el termini perquè el Regne Unit abandoni el bloc comunitari, amb acord o sense. Les institucions europees ja han insistit que no es renegociarà res, de manera que cada vegada és més probable un endarreriment, el qual no podria superar les eleccions europees d’enguany.
La manca d’una alternativa clara ha fet que prenguin més força que mai unes possibles eleccions avançades o un segon referèndum que pogués aturar el procés. La xifra de partidaris de romandre a la UE s’ha disparat des del darrer any, d’ençà que es va començar a veure que la sortida podria fer-se sense acord i amb contrapartides importants.
Gràfic de Britain Elects, que recull les enquestes sobre un nou referèndum del Brexit. En blau: els partidaris de romandre a la UE. En vermell: els partidaris de sortir-ne.
Un segon referèndum, però, portaria nous problemes. Un primer és de democràcia, atès que implicaria deslegitimar una decisió ja presa pels ciutadans britànics. A més, no és pas una solució que tingui un consens ampli.
El resultat tornaria a ser ajustat: ara mateix, un 54% dels ciutadans seria favorable a continuar a la UE, davant un 46% de partidaris de marxar. Cal afegir que la situació continua polaritzada. Per exemple, una enquesta recent mostrava que un 42% dels britànics considerava que era més important un control més alt de la immigració (un dels arguments principals dels partidaris de sortir de la Unió) mentre que un 44% preferia l’accés al lliure mercat de la UE.
Per tant, hi hauria una situació similar, que no faria sinó endurir les posicions i tampoc no tancaria la porta a una nova majoria de partidaris de sortir d’Europa en un futur. Fins i tot, hi hauria la possibilitat que May convoqués un referèndum, però seria entre el seu acord o un Brexit dur, i en aquest cas, la majoria votaria a favor del pla del govern (56%). Tanmateix, això difícilment acontentaria la majoria de població, ni la d’un parlament que ja hi ha votat en contra.
Pot haver-hi un efecte contagi després del Brexit?
La campanya dels partidaris del Brexit va posar l’accent en el control de les fronteres, tenir una política econòmica pròpia i no estar supeditats a la decisió dels tribunals europeus. Però la democràcia també va ser un dels principals arguments.
A la Unió Europea, hi ha tot d’institucions que no se sap ben bé qui les ha elegides, a qui rendeixen comptes ni quins interessos defensen. Tampoc no queda clar el seu criteri veient les posicions que prenen sobre l’austeritat, els refugiats o el procés català. Unes posicions que moltes vegades són contraposades al Parlament Europeu, l’única institució elegida democràticament en l’àmbit continental.
Dades de l’Eurobaròmetre del Parlament Europeu (2018).
A gran part dels estats de la Unió Europea, hi ha una majoria de la població insatisfeta amb el funcionament de la democràcia europea, incloent-hi l’estat espanyol i el francès. Hi ha, a més, prop de la meitat de la població europea que considera que el seu vot no compta per a res, especialment a països com Grècia (83%), la República Txeca (67%) i Itàlia (72%). En aquest darrer cas, el percentatge ha crescut onze punts en menys de mig any.
Dades de l’Eurobaròmetre del Parlament Europeu (2018).
A la pregunta directa sobre què votarien en un referèndum sobre la sortida de la Unió Europea, de moment no hi ha cap estat amb una majoria partidària de sortir-ne. Però més que no pas la voluntat de formar part del projecte, el motiu principal és que es considera que l’alternativa de sortir de la UE és pitjor que continuar-hi.
La Unió Europea considera indissociables les quatre llibertats (circulació de mercaderies, capitals, persones i serveis) per a evitar acords a la carta que portin, per exemple, a voler tenir accés al lliure mercat però no a la circulació de persones.
La majoria de ciutadans votaria en contra de sortir-ne, per diversos motius (grandària, economia, etc.), però, en canvi, una majoria de ciutadans de diferents estats –com el 48% de grecs, un 46% de txecs o un 47% d’italians– considera que el Regne Unit va prendre la decisió correcta votant a favor de marxar.
Itàlia com a principal candidat
El cas més significatiu és Itàlia, que malgrat ser un dels estats fundadors del projecte europeu i tenir cert pes a les institucions –per exemple, amb el president del parlament europeu (Antoni Tajani) i el president del Banc Central Europeu (Mario Draghi)–, ara mateix hi ha un 35% de la població que votaria sortir de la Unió Europea (si es descarten els qui no ho saben).
Els motius poden ser diversos. Per una part, el Moviment 5 Estrelles ha representat la resposta a l’esgotament per una mala gestió del país. Una part important de la població considera que els polítics no han tingut en compte els ciutadans i, fins i tot, s’han imposat primers ministres des d’Europa, com el tecnòcrata Mario Monti.
La Lliga Nord, d’extrema dreta, també ha explotat el discurs dels governants i de la immigració, en un estat que ha vist arribar gran part de refugiats a les costes mentre, certament, la resta de socis europeus se’n desentenia la majoria de vegades.
S’hi afegeix, a tot plegat, una mala situació econòmica, amb un estancament del PIB, un deute que representa un 133% del PIB i un conflicte amb la Unió Europea, la qual va blocar el pressupost i va obligar el govern italià a rectificar perquè tenia massa despesa pressupostada.
La situació ha comportat que les estimacions de vots s’hagin capgirat respecte dels últims resultats. Si el 2014, el Partit Democràtic i Força Itàlia van assolir el 58% dels vots i el Moviment 5 Estrelles i la Lliga Nord el 27%, ara prediuen un 24% dels vots per als partits que representaven el bipartidisme i un 59% per als actuals partits de govern.
Sense un canvi de rumb clar, amb una redefinició dels mecanismes de legitimitat i d’ús del poder de la Unió Europea, és molt probable que aquest rebuig, que també afecta gran part de la resta dels estats, continuï creixent fins a ser irreversible, amb el perill que l’extrema dreta vagi assumint cada vegada més poder.