La setmana vinent, concretament divendres 5 d’abril, farà un any i mig que el consell d’administració del Banc Sabadell va decidir de traslladar la seu social a Alacant. Pocs anys abans ja havien tret de l’estatut la necessitat que fos la junta d’accionistes qui ho hagués de decidir. Moltes empreses no ho havien canviat i, per això, l’endemà, per via d’urgència, el consell de ministres va fer un decret que permetia a les societats de capital que fos el consell d’administració i no pas la junta d’accionistes qui pogués decidir sobre el trasllat de seu social. En aquell moment va semblar que era fet a mida per a Caixabank, qui, ja fent-ne ús el dia 7, va decidir de traslladar la seu a València. Era només el començament d’un fenomen mediàtic que va tenir un contínuum exponencial durant les setmanes i mesos següents per tal de fer veure a tothom que les empreses catalanes tenien por i volien fugir com més aviat millor d’un territori que s’havia tornat incòmode i insegur arran del procés.

Curiosament, no es parlava de ‘trasllat de seus socials’ –un tràmit fàcil i barat, sense transcendència en l’activitat real–, sinó de ‘fugida d’empreses’, d’una connotació molt més punyent. Recordem que el dia 8 d’octubre a la premsa ja hi havia el titular de ‘Catalunya perdrà 61.000 milions anuals per la fugida de les seves empreses’, i que pocs dies després ja es quantificava en un 4% del PIB tot allò que Catalunya perdria per culpa del procés. Per cert, cal recordar que el 2018 el PIB català va pujar un 2,6%, una dècima més que a l’estat espanyol. Però encara que diguessin moltes mentides no hi feia res, es tractava de generar por i intranquil·litat entre la ciutadania i fins i tot es va engegar un comptador del degoteig diari d’empreses. Recordo haver parlat amb la gent de Registradores de España, la institució que en fa l’estatística –fins llavors trimestral–, que estaven molt empipats perquè els feien calcular les dades dia a dia i passar-les als mitjans, amb una feina extra que no havien imaginat.

Coincidint amb aquestes dates, dilluns passat al Col·legi d’Economistes de Catalunya hi va haver un interessant debat sobre els efectes reals en l’economia catalana d’aquest trasllat de seus socials.

Com a referència, val a dir que del primer d’octubre de 2017 al 31 de desembre de 2018 van traslladar la seu 4.895 empreses catalanes (seria millor parlar de CIF), amb una tendència decreixent a partir del segon trimestre. El quart trimestre del 2018, per exemple, van ‘anar-se’n’ de Catalunya 214 empreses i en van ‘entrar’ 153 de més indrets de l’estat. I on han anat aquestes gairebé 4.900 empreses? Segons les dades de Registradores de España, un 56% han dut la seu a Madrid, un 11% al País Valencià i un 8% a l’Aragó. És a dir, la part més important, com era d’esperar, han anat a Madrid i gairebé una cinquena part a les comunitats veïnes. La resta, un 25%, s’han escampat arreu de l’estat espanyol. Ara, si en fem un balanç, comptant les que han sortit i les que han entrat aquests 18 mesos, les 4.895 baixen fins a 3.840, la qual cosa indica que n’han entrat 1.005.

Les conclusions del debat van ser interessants. El conseller delegat d’Acció, Joan Romero, va assegurar que no hi havia hagut impacte econòmic arran del canvi de seus, ni en termes de creixement ni d’ocupació. Sí que n’ha tingut, en canvi, en dos grans aspectes: la imatge i en algunes estatístiques. ‘En termes d’imatge a l’exterior ha fet mal, perquè pintaven una economia que s’enfonsava i hem hagut de multiplicar esforços per a explicar als potencials inversors que això no era així’, va explicar. I, un punt curiós, va dir que, de les 8.600 multinacionals instal·lades Catalunya, la primera que va trucar-los demanant pel referèndum ho va fer el divendres abans. No hi havia gaire preocupació. Després, sí, els en van trucar més; sobretot les va esverar el discurs del rei. Les preocupacions que mostraven eren fonamentalment dues: possibles boicots i possibles trencaments en la cadena de subministraments coordinats entre diferents països, cosa que va anar desapareixent amb el pas de les setmanes. Quant al segon efecte negatiu, va dir que sortiria en algunes estatístiques, com ara la de les innovacions, que es compten on és la seu social, i en algunes inversions estrangeres. En resum, molt poca cosa en relació amb el mal que pretenien fer.

Però a banda les grans empreses que van seguir al Banc Sabadell i Caixabank, que van rebre pressions molt fortes de Madrid, i les de sectors regulats –que depenen de decisions de l’administració–, qui i per què se’n van anar? Ens ho va explicar l’advocat Josep Maria Descals, titular d’un estudi jurídic especialitzat en l’assessorament mercantil i penal a pimes. Després d’haver recordat el context de tensió d’aquells dies i els nervis que generava a molts dels seus clients, a grans trets va dividir les que van decidir de traslladar la seu en dos grups. Unes tenien directius clarament contràries el procés. ‘Amb el canvi van fer un gest enèrgic i eficaç contra el procés, que tenia un efecte molt més alt que no pas la signatura d’un manifest, posem per cas, i una repercussió mediàtica que era immediata… Amb un cost molt barat’, va apuntar Descals. No va descartar que moltes acabessin fent un pas més enllà… Quant al segon grup, explicava que eren pimes que no haurien fet cap moviment, però que van rebre suggeriments, advertiments i fins i tot alguna amenaça dels seus clients importants de l’estat espanyol, que els demanaven algun gest. I el van fer canviant de seu, i tot s’ha de dir, molts a contracor.

La veritat és que, amb aquest pas, l’estat espanyol la va encertar, perquè li va permetre de convertir un gest barat i senzill en una manera de mostrar que el procés expulsava les empreses i que això acabaria portant a la catàstrofe, fet que no deixaven de recordar dia sí dia també els mitjans de comunicació, sovint acompanyant la notícia amb titulars que feien esgarrifar. ‘Se’n van les empreses que generen més ocupació a Catalunya’, amenaçaven a Antena 3 o ‘Forat de 100.000 milions d’euros a Catalunya per la fugida d’empreses’, deien a  l’ABC. No hi havia límit a la mentida. De quin forat parlaven? No ho sabia ningú, però era igual…

I tot va començar amb l’espantada del Sabadell i Caixabank. Com va explicar Àlex Font al diari Ara, van ser amenaçats amb la retirada de dipòsits públics si no feien el pas. D’aquesta manera les entitats financeres es posaven a la mateixa renglera de les empreses regulades –dependents de decisions de l’estat– argumentant la necessitat de romandre sota el paraigua del BCE, que deixaria de ser possible si es declarava la independència a Catalunya. Això sí, sempre per protegir els accionistes, els clients i els treballadors. L’economista Gerard Palacín va treballar molts anys a la Caixa i hi va ocupar llocs rellevants de l’estructura. Ell ens explicava que al capdavall cap de les tres ‘proteccions’ no va ser necessària. Ara, els accionistes hi han perdut, malgrat el trasllat de seu, perquè aquests mesos les accions del sector han estat castigades pels mercats. Quan als treballadors, han anunciat acomiadaments a Caixabank i tancaments d’oficines al Sabadell, mentre que el creixement dels dipòsits de clients de llavors ençà (dades del novembre de 2018) ha estat molt minse en ambdues entitats, malgrat haver superat els sotracs respectius. Però totes dues van ser el detonant que va engegar la gran operació de trasllat de seus, amb una cadència temporal ben calculada, per exemple, en les participades de Caixabank, per donar teca als mitjans en dies diferents i convenientment espaiats…

Restava el dubte del paper de la fiscalitat catalana en tot aquest moviment. ‘És irrellevant’, va ser la resposta de l’Albert Sagués, professor de la UPF. Va explicar que la recaptació de Catalunya pràcticament no n’ha estat afectada, perquè l’impost de Societats sempre ha anat directament a l’Agència Tributària i l’IRPF dels treballadors resta aquí perquè no se n’han anat els centres de treball. I si l’empresari vol aprofitar els avantatges de Madrid amb els imposts de Successions i Patrimoni, no cal que traslladi la seu, perquè en aquest cas compta el lloc on viu la persona. ‘No crec que hagin traslladat seus per la via fiscal, sí que crec que molts empresaris que ho van fer van tenir por perquè van creure que això anava de debò i es van estimar més de pagar a Madrid.’

I quina mena d’empreses eren? Joan Romero va recordar l’anàlisi que en va fer la Conselleria d’Empresa i Coneixement. En primer lloc, de l’octubre del 2017 fins al 31 de juliol de 2018 es van prendre 2.501 decisions empresarials per a traslladar seus socials de Catalunya a les altres comunitats autònomes, corresponents a 3.700 CIF (allò que anomenem empreses). Després va recordar que la gran majoria (80%) dels qui es van traslladar fora de Catalunya són de micro i petites empreses. A més, gairebé el 80% dels qui han canviat de seu social corresponen al sector serveis i es concentren bàsicament en quatre branques d’activitat: el 26% correspon al comerç, el 22,2% a activitats financeres, el 15,4% a consultories i bufets jurídics i l’11% a les immobiliàries. Cal dir que en el cas de les activitats financeres, cada fons de pensions o d’inversió té el seu CIF, la qual cosa fa que tots els de Caixabank i el Sabadell, per exemple, comptin com una empresa. Això en fa un bon grapat; Romero va comptar-ne unes 650.

En definitiva, aquest moviment ha acabat, tot plegat, com un foc d’encenalls. Molt enrenou mediàtic, excusa per a fer titulars tant intimidatoris com falsos en els mitjans. Després s’ha descobert que les autoritats van ser part activa en l’amenaça de retirada de dipòsits públics als bancs i en intimidacions a les grans empreses i les regulades, cosa que certifica que empreses espanyoles amenaçaven els proveïdors catalans si no feien un gest… Tot un reguitzell de males arts que al final no han servit per a res més que per a deteriorar de manera passatgera la imatge de Catalunya a l’exterior. Finalment, cal mencionar que entre els ponents manava l’escepticisme sobre la possibilitat que tornessin. Mentrestant, ara importa que continuem creixent i creant ocupació, també amb aquestes empreses…

 

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb