Egipte viu dies de repressió i fúria política. És l’estiu del 2013. Milers de persones participen en assegudes de protesta a les places d’al-Nahda i Rabaa del Caire. Reclamen la reinstauració del president islamista Muhammad Mursi, el primer civil que havia arribat al càrrec després de dècades de dictadura. El general Abd al-Fattah al-Sisi, cervell del cop d’estat, té uns altres plans i no li fa por de tacar-se les mans de sang.

El 14 d’agost, després de sis setmanes de protestes, les forces de seguretat egípcies envolten la multitud. L’ordre és molt clara: desallotjar les places sigui com sigui. El resultat de tot plegat és una matança de centenars de persones. El govern parla de 638, però la xifra s’enfila fins a 800 o un miler, segons algunes ONG. Human Rights Watch diu que és ‘una de les matances més grans de manifestats en un sol dia’.

En poques hores, la violència ennegreix i destrueix carrers sencers que eren plens de gent, envelats i colors. La dictadura militar tritura la Tahrir de Mursi i només en deixa les cendres a tall d’advertiment. Alguns periodistes, entre els quals el fotògraf Mahmud ‘Shawkan’ Abu Zeid, documenten la brutalitat de les forces de seguretat, però n’acaben essent víctimes.

Abans i després de la repressió a la plaça de Rabaa.

Shawkan, conjuntament amb el fotògraf francès Louis Jammes i el periodista nord-americà Mike Giglio, és detingut. Jammes i Giglio són alliberats poc després, però Shawkan continua encara en presó preventiva. Gairebé cinc anys engarjolat per haver fet fotografies. Per si fos poc, el codi penal egipci només permet un màxim de dos anys de presó preventiva.

La fiscalia l’acusa de possessió d’armes, reunió il·legal, assassinat, temptativa d’homicidi i pertinença a organització terrorista, en referència a la confraria islamista dels Germans Musulmans, proscrits després del cop d’estat. Per tot plegat, Shawkan podria ser condemnat a cadena perpètua o a pena de mort. Tanmateix, les acusacions no casen amb la descripció que fa Giglio dels instants previs a la detenció:

«Jo era darrere el cordó policíac, no gaire lluny de la mesquita de Rabaa, on els manifestants feia dies que s’havien concentrat. Llavors ell [Shawkan] va aparèixer amb el fotògraf Louis Jammes. Durant un minut, vàrem observar com la policia disparava amb armes automàtiques contra la multitud. Vàrem parlar de com esquivar el cordó i endinsar-nos en la protesta, però Abu Zeid se’n va anar a fer fotografies. Poc després, la policia em va retenir, em va colpejar el cap i em va lligar les mans. Sabien que era un periodista i semblava que s’hi acarnissaven. El destí d’Abu Zeid i Jammes va ser semblant.»

D’ençà de la detenció, Shawkan és a la presó de Tora, al sud del Caire. La família assegura que no ha estat torturat, però que conviu amb una quinzena de presos a la cel·la. Ell mateix, en una carta a Amnistia Internacional, va escriure: ‘Sóc un reporter gràfic, no un delinqüent. La meva detenció indefinida és psicològicament insuportable. Ni tan sols els animals sobreviurien en aquestes condicions.’

Tora és un infern. A Shawkan li han diagnosticat malnutrició, depressió i anèmia. La família, a més, denuncia que té hepatitis C i que no rep el tractament necessari. Per això n’ha demanat una vintena de vegades l’excarceració per raons humanitàries, però la misericòrdia no arriba mai.

Avui, després de més de cinquanta ajornaments, havia de començar el macrojudici contra tots els detinguts (més de set-cents) durant el desallotjament de Rabaa, entre els quals, a part de Shawkan, també hi ha l’ex-dirigent suprem dels Germans Musulmans, Muhammad Badie. Tanmateix, el tribunal ha decidit de tornar a ajornar-lo, fins al 21 d’abril.

Els pares de Shawkan el visiten cada dues setmanes a Tora, on han de fer cues eternes i esperar hores abans de passar tots els controls de seguretat per a una cita d’una hora. Li porten menjar, però també bolígrafs i quaderns perquè pugui escriure els seus pensaments i el seu dia a dia a la presó. Tanmateix, l’esperança de Shawkan, potser el somni, és tornar a agafar la càmera i immortalitzar la realitat. Encara que això li torni a fer passar el mateix calvari.

El general al-Sisi, reelegit ‘democràticament’ enguany com a president, s’ha dedicat aquests darrers anys a esclafar qualsevol dissidència, sigui política, mediàtica o periodística. La censura s’han convertit en el llibre d’estil dels mitjans de comunicació. Només internet, en petites dosis, i també perseguides, ofereix espais contra aquesta opressió. ‘El nivell de llibertat dels mitjans és pèssim. Egipte és ara una de les presons més grans del món per a periodistes’, segons Reporters Sense Fronteres.

Shawkan, involuntàriament, ha esdevingut un símbol de la repressió a Egipte, sobretot després de la campanya viral d’Amnistia Internacional #FreeShawkan. La seva tragèdia, doncs, ha de servir per a il·luminar amb més força que mai aquelles desgràcies i drames que la dictadura d’al-Sisi perpetra amb total impunitat. Shawkan també són el periodista Ismaïl Alexandrani, expert en el Sinaí i detingut de manera provisional durant dos anys. Shawkan també és el productor d’Aljazeera Mahmud Hussein, empresonat preventivament per haver ‘publicat informació falsa’, ‘rebre finançament estranger’ i ‘pertànyer a un grup prohibit [els Germans Musulmans]’. Shawkan són totes les víctimes de la dictadura i la seva injustícia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb