Fredo Valla: “Amb els càtars he après que cal ser herètic en tots els aspectes de la vida”

Entrevista al cineasta occità, director del film ‘Bogre. La gran heretgia europea’ i expert en catarisme

VilaWeb
Martí Crespo
29.04.2022 - 21:30
Actualització: 29.04.2022 - 21:56

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa un parell d’anys vaig preparar una sèrie d’estiu a VilaWeb sobre noms comuns que etimològicament deriven de topònims, com ara cotxe, jersei, mussolina, persiana i préssec. Volia ser prou exhaustiu, al recull Viatjar de paraula, però d’ençà que es va acabar la sèrie he anat descobrint –ací i allà– més noms de llocs amagats en substantius. Com per exemple bugre, inclòs a tots els diccionaris com a terme despectiu (murri, mala persona; sodomita), malgrat que, en origen, feia referència als búlgars. La connotació pejorativa ve de la presència a Bulgària i Bòsnia del bogomilisme, una heretgia medieval paral·lela al catarisme que defensava un dualisme estricte i la manca d’autoritat de l’Església. El primer esment que en vaig tenir va ser el desembre del 2021, quan es va projectar a la Filmoteca de Catalunya el film Bogre. La gran heretgia europea (2020), del cineasta occità Fredo Valla (San Pèire, Piemont, 1948).

Valla ha tornat a Barcelona aquesta setmana per participar en les Jornades sobre Occitània i els Càtars a la Universitat de Barcelona, que inclouen dues projeccions del seu film. Aprofitant l’avinentesa, l’hem entrevistat per endinsar-nos en la història amagada rere els bugres.

Quan vau sentir per primera vegada la paraula?
—Bogre és una paraula que el meu pare deia a casa, on l’occità era la llengua familiar, com en bona part de les valls occitanes d’Itàlia, d’on sóc. Pel meu pare, designava algú que no valia pas gaire, que no era de confiança. El mot havia perdut el significat originari, com a gentilici de búlgar. Però no en vaig comprendre aquest segon significat, més profund, fins força temps després, llegint llibres i sobretot quan vaig haver d’anar unes quantes vegades a Bulgària per a enregistrar una sèrie de documentaris encarregats per la televisió italiana. En un d’aquells viatges vaig conèixer una estudiosa local de textos eslavo-bizantins i glagolítics. Vam començar a parlar dels càtars i, tot d’una, em va comentar que la paraula bugre, un dels noms donats als càtars, provenia de Bulgària, pel seu lligam amb els dualistes bogomils.

I va ser quan vau començar a investigar sobre catarisme i bogomilisme?
—No solament va ser aquell, el motiu. Vaig començar a militar en favor de l’occità quan tenia vint anys –si ara n’he fet setanta-quatre, doncs fa més de mig segle–, i la qüestió càtara sempre ha estat en el meu horitzó cultural i intel·lectual. Però els viatges a Bulgària sí que em van obrir els ulls al context europeu. Vaig adonar-me que el catarisme no era pas una qüestió estrictament d’Occitània, sinó que va tenir lloc dels Balcans a Occitània i també per una bona part de la península Itàlica. La dimensió geogràfica per on circulaven amunt i avall les idees dualistes i gnòstiques, hereves directament dels Evangelis, no era únicament occitana, sinó europea.

Per què vau tenir necessitat de fixar-vos, en ple segle XXI, en aquells temps i aquelles gents de fa mil anys?
—Hi ha un interès espiritual innegable, però en el meu cas sobretot també hi ha un interès per la llibertat, l’esperit lliurepensador, l’intercanvi fluid d’idees que hi va haver aleshores per l’Europa balcànica i mediterrània. En resum, el dret de pensar per si mateixos, i això és vàlid per a totes les èpoques, inclosa l’actual. El film, és clar, parteix d’una idea espiritual i de la persecució d’aquesta idea que hi va haver pel simple motiu de proposar una visió diferent de l’oficial, la de l’Església de Roma o la de l’Església de Constantinoble. Però també és un film polític, perquè ens demostra que sempre, en tots els aspectes de la vida, cal ser herètic: no sols en l’àmbit espiritual o intel·lectual, sinó també en la vida familiar, en la literatura, en la política, en l’economia… Cal una visió herètica de la societat.

Per què es va lluitar tan ferotgement –amb l’única croada entre cristians inclosa– contra els càtars, fins a esborrar-ne tot rastre de la història? Quin perill podien representar, els anomenats “bons homes”?
—Doncs, fonamentalment, els van combatre perquè gosaven proposar-se com una alternativa, i no pas com una simple reforma, a una Església cada vegada més vinculada al poder. Els càtars es consideraven la veritable alternativa, els hereus dels apòstols i, per tant, la veritable església de Crist. Era com si diguessin: “Nosaltres som l’església dels anyells i vosaltres la dels llops. Vosaltres aneu proclamant que sou l’església dels anyells, però perseguiu com llops la veritable església dels anyells.” L’Església i el poder es van acarnissar amb els herètics perquè proposaven una societat diferent. Pensem, per exemple, que en plena edat mitjana els càtars deien que homes i dones eren iguals. Una cosa que veiem com una conquesta de la societat contemporània, els càtars ja la defensaven fa mil anys. Per això la croada decretada en contra seva no va ser únicament religiosa, sinó també política. Els francesos van aniquilar un poble i van tallar el cap a tota la noblesa i aristocràcia occitana, que va ser substituïda per la dels vencedors.

Deu ser complicat, doncs, mirar de seguir els passos, com heu fet al film, d’una gent i d’un llegat literalment cremats…
—Fer un film sobre el catarisme i el bogomilisme és una cosa particularment complicada. Per un motiu fonamental: els càtars i els bogomils deien que l’església de Crist eren els que es reunien en un lloc, com nosaltres ara en aquesta entrevista, no pas en cap edifici concret. Per tant, no n’hi ha pintures, no hi ha esglésies, ni escultures ni símbols. Els càtars, de fet, no veneraven ni la creu. En canvi, sí que n’hi ha texts, hi ha els seus rituals, hi ha els llocs i els paisatges on van predicar, per on van passar, on van fer vida clandestina quan va caldre. Per tant, sense manifestacions artístiques, sense pintures ni esglésies, ja et pots imaginar que és complicadíssim de fer-ne un film. Perquè un film, evidentment, es basa en imatges, i no en tenim. Va ser un desafiament, sí, però crec que me n’he sortit molt bé, amb els recursos i llenguatges cinematogràfics que he fet servir. Jo, si més no, n’estic content.

A Bogre parleu de fets i gent de fa molts segles, però si fa no fa en tots els països on heu filmat –Bulgària, Bòsnia, Itàlia i Occitània– i més enllà hi ha ara un auge de certs moviments xenòfobs i homòfobs, els dos elements centrals que encarna el terme bugre en sentit despectiu.
—Et responc amb una curiositat ben significativa: fins i tot a l’altra banda de l’Atlàntic, al Brasil colonial, els missioners anomenaven bugres els indis, perquè els consideraven éssers inferiors, sense valor. Amb això vull dir que sempre hi ha hagut bugres, com a sinònim de perseguits, perquè l’ésser humà, tal com es diu al film, pot ser àngel o dimoni. És a dir, pot perseguir o ésser perseguit. Si pensem, tant a la península Itàlica com a la Ibèrica, en tothom qui des de l’Àfrica mira d’arribar a les nostres costes –i molts hi perden la vida–, són de fet bugres. En certa manera, el fil conductor del film és la idea que els perseguits no sempre tenen la raó, però els perseguidors no la tenen mai. Prenc la frase del filòsof hugonot Pèire Baile, mort a l’exili als Països Baixos en el temps de les guerres de religió a França.

Podríem dir que és una història del passat ben present.
—Sí. Les persecucions es van repetint. No són episodis esporàdics, apareixen cíclicament i cada vegada amb una violència més cruel, crec. Només cal pensar en el genocidi armeni, en la Xoà o en l’extermini dels pobles d’Amèrica, al nord i al sud. Tot plegat ens demana als humans un gran esforç: acceptar la diferència. Cal ser conscients que, davant l’home diferent de nosaltres, tenim dues possibilitats: acceptar-lo o eliminar-lo. No hi ha més opció. I acceptar no vol dir que nosaltres hàgim de canviar o hàgim de perdre la nostra diversitat. Personalment, crec que he de conservar la meva identitat occitana, una identitat en evolució constant: el meu avi, per exemple, tenia una altra identitat occitana diferent de la meva. Però això em demana també d’acceptar la diversitat. Ara, acceptar la diferència no és simple, demana un esforç cultural, intel·lectual, espiritual…

Vau tenir clar el format de Bogre d’ençà del començament? Havia de ser un film, i no pas un documentari, una sèrie o un llibre?
—Tenia clara una altra cosa, de fet: havia de durar el temps que havia de durar. Per això té dos-cents minuts! No hauria pogut fer un film diferent. Però també t’haig de dir que una plataforma nord-americana ens va demanar de fer-ne una versió reduïda en sis parts de vint-i-cinc minuts cadascuna, i l’hem feta. Però, en general, recomano de veure’l tot seguit, tal com vau poder fer el 28 d’abril a Barcelona… o el 5 de maig a la Filmoteca Vaticana [riu]. Me n’he assabentat fa poc, d’això últim, i em fa una gràcia especial. Hi he convidat el papa Francesc, però de moment qui ja hi ha confirmat l’assistència és el bisbe de Pàmies (Arieja), Jean-Marc Eychenne, que fa pocs anys va demanar perdó en nom de l’Església catòlica per la crema a Montsegur, el 1244, d’uns 225 càtars.

Assumint que el film és un pelegrinatge personal seguint els passos dels càtars i els bogomils, què n’heu après?
—Primer de tot cal dir que quasi tots els meus films, els que neixen de projectes meus, són d’alguna manera autobiogràfics: parlen de la meva biografia, de mi, del meu pare, de la meva família. Doncs bé, fent aquest pelegrinatge personal he après que la qüestió càtara, a Occitània i França, s’ha transformat en un element comercial i turístic: tot és càtar, el comerç, els castells… En canvi, a Itàlia, la mateixa qüestió càtara, que va ser molt important i potser més que a Occitània i tot, ha estat completament clandestina, no es coneixia pas. Cal tenir en compte, per exemple, que els principals texts doctrinals càtars que tenim són principalment italians, i no pas occitans: a Occitània, els texts que ens n’han arribat són sobretot de processos inquisitorials, i tota la resta es va cremar. Aquells texts italians provenen d’ex-càtars que es van convertir i van esdevenir inquisidors cruels, però tenien una coneixença de la doctrina herètica: Raniero Sacconi, Pere de Verona, Anselmo d’Alessandria, Moneta da Cremona… A Itàlia el catarisme era una qüestió solament coneguda per alguns historiadors, i no se’n parlava pas. Però la implantació va ser important: es calcula que a la Florença de Dante Alighieri, el 30% de la població era càtara. El catarisme era sobretot present a la zona septentrional –el Piemont, la Llombardia i Venècia–, a l’Emília i la Romanya, la Toscana i l’Úmbria. I, respecte de Bòsnia, és interessant i dramàtic alhora veure que l’herència càtara és reivindicada actualment tant pels cristians com pels musulmans. Bòsnia va ser l’últim lloc on hi va haver catarisme o bogomilisme, fins a l’arribada dels turcs a la segona meitat del segle XV. I es va passar quasi naturalment del bogomilisme o catarisme a l’islam. La prova és que Bòsnia, dins l’Imperi Otomà, va ser l’únic país que va mantenir la seva aristocràcia. Per això, al costat dels cristians, els musulmans bosnians també es reivindiquen com els veritables hereus dels càtars.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies