Francesc Torralba: “Si deixem de somiar, no tindrem res”

El filòsof i professor  Francesc Torralba ha guanyat el premi Josep Pla amb l’assaig “Anatomia de l’esperança” (Grup 62). En aquesta obra, Torralba basteix un discurs sobre l’esperança a partir d’autors bàsicament laics, com Albert Camus o Ernst Bloch, i no tant d’autors cristians com ell.  Torralba ens parla de la necessitat de l’esperança en un moment com l’actual, ple de cínics i distòpics. I ho fa des de la legitimitat que dona parlar-ne després d’haver perdut un fill recentment, com és el seu cas. El professor Torralba atén VilaWeb en conversa per Zoom per a parlar d’un terme que qualifica de contracultural i transgressor. És l’esperança en temps de desencís.

—Una de les tesis del llibre és que vivim en una societat sense esperança. Aquesta és la raó d’un llibre com aquest?
—Exactament és aquesta. El que detecto al meu entorn, a l’aula, al carrer, a les tertúlies, a les converses familiars, és desencís, és apatia, és cansament, fins i tot diria escepticisme. Crec que és bàsic, fonamental i necessari poder articular un discurs sobre l’esperança que tingui legitimitat intel·lectual. Aquesta és la dificultat. I que no et diguin que ets un ingenu, que ets pueril, que no estàs informat, que no saps de què va el món… La majoria d’intel·lectuals quan reflexionen sobre el present i el futur, el que s’articula és un discurs del desencís, un discurs distòpic.

—Heu fet un esforç d’explicar l’esperança en boca d’ateus, i no religiosos
—A mi m’ha interessat presentar-lo com un valor o una virtut que, en efecte, que pot ser tan consumida per laics com per creients. I per això començo el llibre amb una cita de Camus, ateu, que reivindicava que l’esperança és bàsica per viure, per afrontar adversitats i per construir futurs i horitzons nobles.

—L’esperança, dieu, no és optimisme.
—L’esperança no és el pensament positiu ni és la ingenuïtat, ni és la innocència, ni és la mirada infantil, perquè l’esperança contempla que hi haurà contrarietats. Aconseguir el que et proposes no serà fàcil. Per tant, no donem gat per llebre. L’esperança és confiança, però no seguretat.

—També dieu que no és racional.
—Dic que és meta-racional o preracional. L’esperança es basa en la possibilitat, no en la probabilitat.  Ara, t’hi has de posar, t’has d’arremangar, t’has de comprometre, i has de deixar el coll. I, així i tot, no en tens la seguretat.

—Parleu d’un concepte que és la fe laica. Què és la fe laica?
—La fe laica és la confiança en què els propòsits nobles que la humanitat es dibuixa es poden fer realitat. L’exemple és Marx. Marx era ateu, però tenia fe laica en què podria haver-hi una societat d’iguals. Bona part del que va dir no ho hem aconseguit, però altres coses sí. No hi ha nens a les fàbriques, ara. I en el temps de Marx hi havia nens a les fàbriques explotats 14 hores, abusats. No hi havia seguretat social, no hi havia baixes, no hi havia baixa de paternitat, no hi havia sistema de pensions. Tot això ho tenim. Llavors, la fe laica és creure que fins nobles poden ser aconseguits per la humanitat a base de treball, a base de lluita i a base de solidaritat.

—Per què es necessita l’altre per l’esperança?
—Justament perquè sol et trobes molt impotent.  És com portar una pedra. Si la portes sol, al final pot ser que quedis esclafat. Ara, si la portem cinc… Avui falla la comunitat, falla el nosaltres. És la societat del jo, és la societat individualista. I això ens fa sentir molt impotents. La gent plora a la cuina, no podem canviar res. El preu de l’habitatge, impossible. El contracte escombraries, impossible. El canvi climàtic, impossible. Fixa’t, avui s’estan publicant molts manuals estoics: d’Epictet, Marc Aureli, Sèneca, perquè això són fórmules de supervivència: et donaré claus per aguantar, però no esperis un futur lluminós. Per tant, l’esperança és un discurs contracultural i transgressor que es destil·la molt poc avui. El que abunda és el desencís.

—Per què el cinisme és el gran adversari de l’esperança?
—Perquè el cínic ja no creu en res. El cínic és un desesperat. El cínic ja ha tirat la tovallola i el que segrega és un discurs justament que irradia desesperació. I això és molt greu, perquè això es transmet. Quants pares diuen als seus fills, viureu pitjor que nosaltres? El cínic avorta qualsevol projecte, qualsevol iniciativa, el talla de soca-rel. En canvi, l’esperançat creu que és possible i s’hi posa. Et poso un exemple. Jo vaig començar primer de filosofia, l’any 1985. I un professor surt i ens diu: què feu aquí, desgraciats? Ja us heu comprat una harmònica per anar a tocar el metro d’aquí a cinc anys? T’imagines quina manera de començar una carrera? Ell era un cínic, ell havia tirat la tovallola.

—Un dels paratges més durs dels llibres és quan parleu del pare que sent gelosia del fill i el destrossa.
—Això és terrible. O quan el pare projecta els seus somnis frustrats en el fill. “Tu el que has de fer és medicina perquè jo no vaig entrar”. Jo m’hi trobo amb estudiants. I d’altres tenen gelosia quan el fill o la parella se’n surt amb els seus projectes. I això a vegades dol molt. Hi ha molta gelosia, molta enveja.

—Vau  escriure  sobre la mort del vostre fill Oriol. Aquest llibre d’ara té relació amb això?
—No. Jo vaig acabar el cicle del dol amb aquests dos llibres: No hi ha paraules i La paraula que em sosté. En el primer explico les emocions, els aprenentatges, la indignació, la ràbia, tot el moviment sísmic que representa la mort d’un fill. Ahir era a Blanes, en una sala plena de gent que malauradament ha perdut un ésser estimat. I després va venir La paraula que em sosté. I soc molt explícit: he trobat consol i he trobat bàlsam en determinats textos que m’han ajudat a afrontar la situació. I molts textos són bíblics, de l’Antic i del Nou Testament. No puc ser més clar. Ara, a partir d’aquí tanco. Em veia cridat a fer un nou projecte i a parlar d’esperança. I parlar de l’esperança quan has viscut una contrarietat tan gran et dona més autoritat i més legitimitat. I la descric com un valor universal que tothom necessita.

—Fins a quin punt us ha influït escriure el llibre enmig de l’auge de l’extrema dreta?
—No hi ha dubte que en contextos de desencís apareixen messianismes polítics. Jo tinc la solució. I convertiré aquest desastre en un paradís. Aquests són nostàlgics d’un món que teníem que s’ha trencat a trossos i que hem de revifar. I aquests nostàlgics sempre fan molta por perquè mitifiquen el passat, no veuen les llacunes. Són restauracionistes, són reaccionaris. Mitifiquen la família del passat. Però en la família del passat també hi havia moltes misèries. En l’escola del passat també hi havia abusos. En els seminaris del passat també hi havia abusos. Quin era el rol de la dona en el passat? Quin era el rol de l’home? Aquest nou messianisme sedueix els que estan desencisats i s’hi agafen com un discurs que ens portarà al paradís en la terra. Això generarà una frustració encara més gran.

—De la bibliografia, recomaneu si us plau algun llibre per als interessats en l’esperança?
—Byung-Chul Han, L’esperit de l’esperança. I la Corine Pelluchon. L’esperança, la travessia de l’impossible. Aquests dos són molt breus i recents, de fa dos anys i un any. Però el clàssic, per mi, és el Principi Esperança d’Ernst Bloch, que era un marxista heterodox. Ell diu una frase que a mi m’ha colpit: tota realitat ve precedida per un somni. Si deixem de somiar, no tindrem res. Tota realitat, la democràcia, els drets civils, les llibertats, tot això és perquè altres ho van somiar. Això no ha vingut per casualitat. Què somiem ara perquè ho tinguin els nostres fills i els nostres nens? Si ara no somiem res, no tindran res. Res de res. Uns sembren i altres recullen.

—Ara em feu pensar en la frase de la Muriel Casals: Nosaltres som el somni. El moviment independentista també va tenir un punt d’esperança.
—Tu diràs si la va tenir. Hi ha part de la societat catalana que mai el va tenir, aquest somni. Això també és veritat. Però no hi ha dubte que hi ha un exèrcit de desencisats d’aquest somni. I el tema és com es gestiona aquest desencís, com es gestiona aquest desànim. No ens podem passar la vida plorant.

—Voldríeu dir alguna cosa sobre aquest llibre que jo no hagi preguntat?
—La veritat és que m’he sentit molt reconegut en les preguntes. Jo només constataria que l’esperança és entreveure possibilitats, que no és una evidència, i la desesperació és no veure cap possibilitat. Aquest no hi ha res a fer ens porta al desastre.