El periodista Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967) analitza setmanalment des de la tribuna de La Vanguardia els avenços i els retrocessos de la política catalana. Molts independentistes el llegeixen i l’escolten amb atenció. N’hi ha que no tant, perquè sempre ha defensat que el procés no ha de tenir pressa i en èpoques d’excitació col·lectiva, la gent cerca l’análisi positiu. Aquesta és la seva característica: no es deixa encegar pels sentiments i desgrana els esdeveniments amb mirada crítica. Observa errors en les passes finals de la legislatura passada i assenyala amb aparent simplicitat les opcions de l’independentisme davant l’atzucac actual. Creu que cal tornar a la política i formar govern, mal que sigui sense Puigdemont ni Junqueras i amb la ‘democràcia intervinguda’. Heus ací reflexions i anàlisis que no deixaran ningú indiferent.

A Junqueras li han denegat l’alliberament i Puigdemont no pot tornar. La situació actual és de blocatge?
—Jo ho veig efectivament complicat. Penso que la pitjor sortida per a l’independentisme és fer unes noves eleccions. Crec que seria un error perquè s’haurà vist incapaç de gestionar un resultat que objectivament és bo. Has guanyat, però de cop i volta no pots fer govern. Aleshores, com que explicar això és molt difícil vol dir que no vas bé. No saps si en unes noves eleccions tindràs millors resultats. I el mal menor és assumir, ara, amb el que tens, la possibilitat de fer govern.

Encara que no puguis formar govern amb els principals líders?
—Sí, sí. Evidentment. En el moment que acceptes el marc de les eleccions que dicta Rajoy, tu has de jugar amb les figures que pots. I, probablement, has d’intentar fer el govern que puguis per governar des de l’independentisme com puguis, encara que no hi puguis posar cap de les figures principals.

L’independentisme es pot permetre de no tenir un govern sense Junqueras ni Puigdemont?
—Si tu acceptes d’anar a les eleccions que convoca Rajoy, i que ell no et diu que anar aquestes eleccions farà parar la màquina judicial, què tens tu? Tu has de fer política en un lloc on no et deixen fer política. I per tant, has de fer la política que puguis probablement sense aquestes figures. Això, o unes noves eleccions. Però unes noves eleccions això no t’ho solucionarien. Aleshores, l’independentisme vol tenir aquest govern, ni que sigui sota vigilància? El vol tenir o no el vol tenir? Aquesta és la qüestió. Vol tenir instruments a les mans o que els tingui l’adversari? Perquè el 155 ens ha ensenyat que el que no tens tu, ho té l’altre. Recordem Joan Fuster: ‘Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.’ Llavors, si tu no vols fer política perquè estàs enganxat en un punt de reivindicació respectable, però això et bloca la política, la política la continuaran fent els altres.

Entenc, doncs, que no veieu amb bons ulls construir un govern a l’exili.
—Jo, sincerament, i sé que això que diré sonarà fort, intentaria no fer gaires coses estranyes més. Perquè ja les fa l’estat. Intentem reduir el nivell de rareses. Intentem fer política sota vigilància, com menys estranya millor. Que no vol dir legitimar el camp de l’adversari. Hem de denunciar cada dia que l’arbitrarietat dels tribunals és la que és. Però solucions de tipus institucional que són difícils de llegir, jo no les faria. La dualitat d’un govern a l’exili i un de tècnic aquí, no la veig possible ni sé com operaria. Ni sé quina mena de realitat institucional pot generar això.

El risc de tot plegat és que valors de l’independentisme com Junqueras i Puigdemont caiguin en l’oblit.
—Sí. Però la pregunta és: fem la política malgrat que no puguem utilitzar aquestes peces noves o ho subordinem tot a tenir aquestes peces? O una altra: què és millor per a l’independentisme a mitjà i llarg termini, tenir el govern de Catalunya o no? O què és millor, que TV3 la governin els del 155, o els independentistes? És clar, ara, de cop i volta, tothom, començant per ERC, ha descobert que el procés és una cosa que dura temps. Ara tothom s’ha fet processista. El processisme era un insult que des del món dels comuns van copiar altres, i el mateix món independentista se l’aplica de manera negativa a ell mateix. ‘Ets un processista!’, em deien a mi quan deia que ‘el tenim pressa’ era una merda. Ara, tothom s’ha fet processista. Doncs m’aixeco i aplaudeixo perquè els processos són més llargs que no semblava. Celebro que tanta gent hagi caigut del cavall. És una pena que no n’haguessin caigut abans, deixeu-m’ho dir.

Dèieu que la solució és la creació d’un SNP a la catalana. Expliqueu-ho.
—Bé, jo no propugnava això. Jo deia que això és damunt la taula d’alguns. Això voldria dir que la gent, tota, pugui sortir de la dinàmica republicans-convergents, que és molt antiga. Si vaig escriure Scottish National Party va ser per dos motius: u, perquè no té res a veure amb el fet d’intentar un Junts pel Sí o intentar salvar un PDECat. I perquè qui m’ho explica segueix l’exemple de l’SNP. I m’ho explica gent de l’òrbita d’ERC i de l’òrbita del PDECat.

I seria partint de zero?
—No, qui m’ho explica em diu que segurament s’hauria de fer a partir d’ERC. Quan ho vaig escriure molts deien que l’Álvaro volia fer un Junts pel Sí. Aquesta no és la meva guerra. No en tinc cap, de guerra, de fet. Jo constato que hi ha sectors que veuen que per a fer determinades coses a mitjà o llarg termini, que és el que serà, necessites muscular un instrument que et pugui hegemonitzar molts espais alhora, i mirant cap al centre-esquerre. Això, qui ho té muntat així és ERC. Per això, qui m’ho ven, hi ha gent de totes les bandes, és a partir d’ERC, amb la llista que articula Puigdemont.

De fet, si ens fixem en la llista que va construir per al 21-D, Puigdemont articula un subjecte polític que s’allunyi del PDECat.
—És que jo crec que Puigdemont i ERC articulen la mateixa cosa. Però passa que no s’ho han dit.

El PDECat és mort?
—És en hibernació. I Junts per Catalunya i ERC, si maduren, acabaran essent l’SNP. I si em preguntes: la CUP, què? Doncs la CUP mantindrà unes proporciones petites, que és la cosa normal en qualsevol país d’Europa. El que és anormal és que tingui deu diputats. No hi ha tants anticapitalistes a Catalunya.

Que el PDECat surti de la hibernació dependrà de l’èxit o el fracàs del projecte de Puigdemont?
—Crec que som presoners de categories obsoletes. La campanya del 21-D constata que allò que eren les grans línies divisòries entre l’espai convergent i l’espai d’esquerra es difumina. Parlo del votant. Que les direccions no s’avenen, no ho descobriré pas jo. Però les llistes d’ERC i Junts per Catalunya són molt semblants. I els votants són molt semblants. Veient el mapa polític, un finlandès es preguntaria per què no van junts. Són artefactes molt semblants que ofereixen la mateixa cosa. Ara, probablement, aquest horitzó de l’SNP serà a mitjà o llarg termini. I aventuro que és un pas que no el faran ni Junqueras ni Puigdemont.

En un article us demanàveu si la Catalunya que ha votat Ciutadans és nova. Ja en teniu resposta?
—No ho sé i m’ho continuo preguntant. Per tenir-ne una resposta més sòlida hem de veure quin recorregut té aquesta marca en les futures municipals, i quin recorregut té a uns efectes importantíssims en política, que és saber si arrela o no arrela en la realitat territorial, que fins ara no ho ha fet gaire.

Si és efímer o no.
—És clar, no podem treure conclusions sobre la Catalunya de Ciutadans només amb els resultats d’aquestes eleccions. Això vaig dir. I també distingia, i això crec que és important, entre els projectes i els dirigents de Ciutadans i els votants. Crec que s’ha de fer perquè és un partit que amb el creixement exponencial tan ràpid que ha tingut és evident que recull vots que vénen de tradicions més diferents o, aparentment, de tradicions molt diferents. I per tant, quan ens preguntem quina és la Catalunya de Ciutadans, no podem utilitzar la punta gruixuda, sinó el pinzell fi per a delimitar. Ciutadans creix a la vegada en àrees del cinturó roig i en barris acomodats. Aleshores, no podem treure’n una conclusió gaire clara. No podem dir que és l’antic vot obrer que ha passat a Ciutadans, o el vot elitista del PP. De la manera que ha crescut, no ho ha fet en un sol lloc. Per tant, hem d’utilitzar les pinces. Per exemple, a la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú, va ser la primera força amb gairebé un 25%, però si poses el focus en la realitat, no es tradueix en una realitat estructurada. A escala municipal té dos regidors i és invisible en la vida social. Aleshores, com pot ser que passin al 25%?

Segurament van saber recollir el vot dels ciutadans que són contraris al projecte independentista.
—Bé, crec que, com passa sempre, Ciutadans ha sabut compactar el vot clarament contrari a l’independentisme i que té orígens diferents. La qüestió és saber si això arrelarà o no i quina transcendència tindrà. De fet, respon fins i tot a un tipus de ressorts que no són els del PP de tota la vida. El PP tenia una relació amb els bàsics del catalanisme que no té Ciutadans. El PP, òbviament, no era independentista, però no es va organitzar com un partit a la contra del catalanisme. Era la sucursal del conservadorisme espanyol i postfranquista. En canvi, Ciutadans és un partit que neix per eliminar el programa del catalanisme. Va néixer com una esmena a la totalitat al consens catalanista que existia i al qual el PP s’havia sumat parcialment en alguns punts com en la normalització. Això s’ha de dir. Ciutadans és un partit amb un programa que proposa la destrucció del catalanisme. És així.

‘Catalunya, un sol poble’. Veient els resultats i que Ciutadans ha obtingut més d’un milió de vots, aquesta frase està més en dubte que mai.
—Bé, repeteixo que hem de distingir el projecte de Ciutadans dels seus votants. Crec que és molt important. I aleshores hem de veure per què una part dels nostres veïns, a l’hora de votar en unes eleccions en què hi ha tantes coses en joc, opten per un partit tan frontal. Potser alguns, és una hipòtesi, dels que van votar Ciutadans el 21-D no recorden que va ser aquell partit que va néixer per esmenar el programa al catalanisme. És una cosa que cal considerar. Dit això, tampoc no sóc del parer que s’hagi de demonitzar el votant de Ciutadans. Ciutadans és un partit que els catalanistes tenim enfront, però el votant no el podem demonitzar perquè faríem una cosa equivalent al que fa l’unionisme amb el catalanisme i l’independentisme. La foto del dia 21 amb tota la taca de Ciutadans és una foto que ens fa fer-nos la pregunta de si encara som un sol poble, però encara no donaré la resposta perquè s’han de veure moltes coses. Sí que hi ha una pregunta que em faig, i és fins a quin punt el sol poble que Pujol, el PSUC, l’escola i els sindicats van assumir, ara s’ha de formular potser d’una altra manera.

I de quina manera es pot reformular?
—És clar que hi ha dos debats encavalcats. Un, sobre el projecte polític de Catalunya, i un altre sobre la identitat. És a dir, què és ser català al segle XXI, i quines són les identitats que tenim. Nosaltres ja partim d’una base, que al segle XXI la identitat és dinàmica i oberta.

Però, de fet, l’independentisme sempre ha jugat aquesta carta. Ser obert i integrador.
—Sí, l’independentisme agafa la mateixa formulació del catalanisme de la postguerra, que és el que fan Pujol, el PSUC i el PSC. Allò que va resumir Pujol que és català qui viu i treballa a Catalunya. L’independentisme l’agafa i l’eixampla, perquè el món és global i això no val només per a les persones que han arribat de Múrcia, sinó les que han arribat de l’Equador o el Marroc. Però la pregunta que ens hem de fer és si les lleialtats simbòliques i culturals potser són més fortes que no ens pensàvem. És a dir, hi ha molta gent que vol continuar formant part d’Espanya bàsicament perquè la seva identitat pesa més que qualsevol altra consideració. I és una identitat que avantposa la condició d’espanyol a la de català. I a això, potser l’independentisme no li ha donat prou valor o ha pensat que fent aquest discurs, que pots ser ciutadà de la República Catalana sentint-te espanyol, ja estava solucionat. Jo crec que l’independentisme ha pecat de ser massa simplificador. La força que tenen les identitats culturals encara és molt gran. I potser això cal rellegir-ho. No sé com, però d’una manera diferent.

Molts analistes coincideixen que l’independentisme ha de seduir més gent. Ho veieu factible, o s’ha arribat a la cota màxima?
—No m’agrada el concepte de seduir perquè posa la prova de tot a la idea de la campanya permanent, que l’independentisme ha de predicar. Jo crec que l’independentisme ha d’explicar-se i governar si pot. I en la mesura que governa i s’explica arriba a la gent. Si només s’explica, això té un límit. Fem una reflexió. Potser els independentistes per convenciment de prèdica ja els tenim tots i ara cal refiar-se que l’independentisme s’acrediti com una opció que governa i que arriba a no veure’s com a hostil per aquells que ara el veuen com a hostil. La millor pedagogia de l’independentisme és que governin els independentistes. Com que teníem tanta pressa, l’independentisme en el govern no ha pogut acreditar que governava. Ni bé ni malament, perquè només tenia una acció: arribar a la data que s’havien posat i acomplir aquell mandat democràtic. O caixa o faixa.

Però, per exemple, en aquesta passada legislatura hi ha hagut lleis socialment importants com la d’emergència d’habitatge o l’impost sobre els dipòsits bancaris.
—Sí, sí. Però recordem que l’etapa que es tanca amb la DUI i el 155 és una etapa marcada pel ‘tenim pressa’ i pels terminis. I els terminis se’ls posa l’independentisme amb els divuit mesos. Per tant, quan tu et poses una cotilla temporal, la cosa més important per a tu és complir aquell termini, més que no pas acreditar que governes bé.

Pots intentar de governar bé, però tindràs l’estat a la contra.
—Sí. Estem en un estat d’excepció. Aquí vivim una situació de falsa normalitat. L’estat aplica un càstig i un pla de causa general, i a la vegada habilita unes eleccions en les quals permet que l’independentisme es presenti. Fins a quin moment un estat pot tenir metodologia democràtica i metodologia autoritària a la vegada, i sense fer implosió? Fins quan pot mantenir aquest doble canal? Aquesta doble realitat és molt fotuda perquè ens fa jugar a la política quan, de fet, la política és sota sospita.

Amb l’esquerra abertzale van poder mantenir aquesta doble realitat de què parleu.
—Bé, aquest és el problema, que ens apliquen el marc basc sense que nosaltres tinguem ETA. Però els falla una premissa, que hem de recordar cada dia. Aquí no hi ha cap ETA. Per tant, el marc que ens apliquen falla per la base. Passa que hem de ser sincers. En el moment que els independentistes van acceptar el 21-D convocat per Rajoy, van acceptar la doble realitat. Probablement no es podia fer altra cosa que acceptar les eleccions. Era el mal menor. Però en el moment que les acceptes, acceptes unes regles de joc falsejades. Que és una democràcia mancada, intervinguda.

Ara, a diferència del cas de l’esquerra independentista basca, hi ha veus de magistrats com Elpidio Silva o Javier Pérez Royo que assenyalen la falta de separació de poder.
—Sí, perquè el joc de mans és massa evident i hi ha gent que no és independentista que s’aixeca i denuncia que estan forçant la legalitat. Però, malgrat el valor que té el testimoni d’aquests magistrats, és una minoria en la societat espanyola. La majoria de la societat espanyola dóna per fet que hi ha un marc de violència a Catalunya. I ho accepta. I això per mi és molt greu. Celebro que hi hagi magistrats que denunciïn la interlocutòria sobre Junqueras, però hem de lamentar que una gran majoria de la societat espanyola com intel·lectuals, mitjans o polítics, no diguin res.

Segurament és un dels grans drames de l’independentisme, que ningú no ha intervingut a favor seu. 
—Sí, l’independentisme ha cercat aliats i li costa de trobar-los. També hem de dir que la geografia condemna l’independentisme a tenir pocs aliats. Estem al costat de dos estats molt centralistes i això ens col·loca en una situació molt complicada. Potser una de les coses que també hem de revisar, i és que hem donat per fet que com que teníem una causa que nosaltres considerem justa, això ens obriria les portes de manera automàtica. I això no és així.

Si ara cal governar i atreure la gent a partir de la política, és el moment de posar el foc lent?
—Jo sempre vaig dir que la pressa era dolenta, i sempre vaig dir que les cotilles temporals t’eliminaven el control dels temps, que és el que has de tenir en política. Dit això, també penso que malgrat que l’1-O va posar en evidència la violència de l’estat, i per tant, va generar una realitat que va acreditar que l’independentisme era pacífic i l’estat espanyol tenia reaccions autoritàries, crec que l’1-O, d’alguna manera va cremar una bala.

Per què?
—Perquè vàrem fer sols el referèndum que hauríem d’haver pactat. Això, políticament no ha generat cap producte. Només des del punt de vista narratiu i quant a repercussió mediàtica, però ha estat un referèndum que no l’hem pogut traduir a una realitat política. I crec, potser, que ara l’independentisme hauria de tornar a analitzar si els passos que va fer en el seu moment eren els més adequats. També ens hem de preguntar si la DUI va ser una acció encertada, en els termes que es va fer. Potser no, oi? Jo recordo que el dia que es va fer la DUI tampoc no hi havia gran entusiasme entre els qui la van fer. I després hi ha una qüestió de les majories i molts independentistes s’enfaden quan ho dic. Quan ens hem comptat hem obtingut grans majories, però no hem superat el llindar del cinquanta més u.

Perquè hi ha una bossa de votants que corresponen als comuns que no cresponen al sí ni al no.
—Cert. Els comuns apleguen sensibilitats diverses, però els seus dirigents opten per la solució federal. Quan ens hem intentat comptar d’altres maneres que no són el referèndum tampoc no hem arribat al cinquanta per cent més u. Jo només dic que l’horitzó del cinquanta més u no és una cosa menor, i l’has de tenir com una cosa prioritària. I a l’independentisme li convé acostar-se al màxim al cinquanta més u. Crec que també hem de ser sincers amb nosaltres mateixos. I això ens porta a la pregunta si l’independentisme s’ha estancat o no. I si pot créixer més o no, com comentàvem abans.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb