Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Disset dies després dels atemptats que van fer cent trenta morts, què es pot dir de França? Primer de tot, que més enllà del xoc traumàtic, la resposta política va patir una enorme manca d’imaginació. La lògica mediàtica, que va obligar el president de la República a intervenir en directe a la televisió de manera gairebé immediata, va condicionar la reacció política i les mesures judicials i policials. A cada atemptat, es va més lluny en l’espiral de controls, de mesura d’excepció i de dialèctica guerrera. Tres mesos d’estat d’urgència? D’acord. I la propera vegada, què serà? Un govern, però, que no anunciés mesures més i més coercitives seria immediatament desqualificat. I aquesta vegada, Nicolas Sarkozy i Marine Le Pen no van respectar cap consigna d’unitat nacional i van atacar François Hollande amb una nauseabunda manca de respecte per les víctimes: la mort i la desolació no els va fer perdre de vista que els 6 i 13 de desembre vinents tindrien lloc les eleccions regionals. Tota llenya fa foc, sobretot quan es tracta de les darreres eleccions abans del gran combat presidencial de la primavera de 2017. Més enllà d’aquestes patètiques exageracions verbals amb finalitat electoral, el govern, del color que sigui, té un marge de maniobra considerable de cara a l’opinió pública: sembla que el 91% per cent de la població és favorable a l’estat d’urgència, el 94% per cent al restabliment dels controls a les fronteres. Més policies, més militars, més i més tot el que faci falta.

I la prevenció?

Un politòleg francès, Oliver Roy, va saber explicar en una frase el context que ha creat el terrorisme islamista europeu: ‘No es tracta de radicalització de l’islam sinó d’islamització de la radicalitat.’ Una part important dels joves que s’adhereixen a les tesis més criminals de l’islamisme ho fan des de la presó. Hi entren com a delinqüents sense brúixola i en surten com a militants fanatitzats, o fanatitzables. La ràbia esdevé fe sense perdre res de la seva natura rabiosa. I per què, aquesta ràbia? Cada història personal és única, però cada història, també, té a veure amb aquesta realitat: a França, la igualtat és una quimera. Una closca buida. Un eslògan publicitari. El jacobinisme, com a ideologia d’uniformització, va funcionar prou bé durant una gran part del segle XX amb les onades d’immigrants europeus que, ja a la segona generació, només tenien el cognom per distingir-se dels francesos de soca-rel. Amb la immigració àrab i africana, la màquina uniformitzadora no funciona: la majoria de pares transmeten als seus fills una religió i un nom que el conjunt francès continua considerant com a forasters. I, sobretot, els àrabs i els negres s’entossudeixen a no canviar de color de pell. Això, el jacobinisme no ho havia previst. I el jacobinisme només ofereix igualtat d’oportunitats als ciutadans que siguin intercanviables. Els que no semblen intercanviables són considerats inconscientment com a ciutadans sospitosos i, doncs, són objectes d’una hostilitat més o menys oberta. Per modificar aquesta percepció hostil, caldria abandonar el jacobinisme en benefici d’una ideologia que considerés com un valor afegit qualsevol diferència. Mentre ocorri aquest improbable miracle els joves francesos d’avui amb nom, cognom, religió i color de pell vinguts d’Àfrica no aconsegueixen ser considerats com a francesos de debò. Són, encara, immigrants, de tercera o quarta generació. Què deu sentir un jove de setze anys nascut a França de pares nascuts a França quan se li fa sentir que no és del tot francès?

Deu sentir allò que pateixen actualment les trenta famílies, gairebé totes d’origen immigrant, que vivien a l’immoble de Saint-Denis que, la matinada del 18 de novembre, va ser assaltat per la policia. L’immoble d’aquell barri pobre on s’havien refugiat alguns dels terroristes. Aquestes famílies van passar més de cinc hores amagades dins un armari o sota un llit, mentre explotaven un bomba i vint granades eixordadores, i mentre es tiraven un total de cinc mil bales. Quan es va acabar l’assalt, alguns d’aquests habitants van sortir sota l’amenaça de les armes de policies que temien que alguns terroristes s’haguessin refugiat en altres pisos. D’altres van quedar petrificats per la por durant més hores, sense que ningú es preocupés de passar de pis en pis per rescatar-ne els habitants. L’immoble, ja vetust, és probablement condemnat a ser destruït i, des del 18 de novembre, aquestes trenta famílies viuen en un gimnàs municipal. No els ha visitats cap ministre, no els han concedit cap tracte particular pel fet d’haver viscut un trauma major lligat al terrorisme. I la pregunta, doncs, és: si els terroristes s’haguessin amagat en un immoble amb veïns d’origen europeu i de classe mitjana, el tracte oficial hauria estat el mateix? Evidentment, qui pregunta ja respon.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.