Fragment: ‘Una noia i un soldat’, de Teresa Pàmies

  • Aquesta novel·la, la primera que l’escriptora va escriure a Catalunya després del llarg exili, surt ara a la llum, "cinquanta anys després d’haver estat interceptada per la censura"

VilaWeb
Redacció
09.12.2023 - 21:40
Actualització: 10.12.2023 - 08:53
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Una noia i un soldat (Adesiara) és la primera novel·la que Teresa Pàmies va escriure a Barcelona, el 1972, quan acabava de tornar d’un exili que s’havia allargat més de trenta anys. L’obra va topar de ple amb la censura franquista, que va prohibir-ne taxativament la publicació. Protagonitzada per una noia marxista –amb molts punts en comú amb l’autora– i un soldat republicà, aborda sense concessions l’experiència de la guerra de dues perspectives diferents i per mitjà de dues veus contrastades, enmig d’una trama amorosa intrigant i corprenedora. Fins ara inèdita, aquesta Novel·la de la guerra civil –com podem llegir en el subtítol de l’obra–, surt a llum “cinquanta anys després d’haver estat interceptada per la censura”, com diu Montserrat Bacardí, responsable de l’edició del llibre.

Llegiu un fragment de la novel·la inèdita Una noia i un soldat, de Teresa Pàmies (Adesiara).

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012), pertanyent a la primera generació d’escriptores de la postguerra, no va publicar el primer llibre, Testament a Praga, fins el 1971. Abans, a les files de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, havia combatut durant la guerra i havia viscut, exiliada, en uns quants indrets de l’Amèrica del Sud i d’Europa. Després, a part de milers d’articles periodístics i d’una vintena de traduccions de l’anglès, va escriure, en poc més de trenta anys, una cinquantena de llibres: assaigs, cròniques, dietaris, narracions, novel·les… Moltes d’aquestes obres testimonien l’experiència personal i col·lectiva d’un segle XX tan convuls com apassionant.

La biògrafa i estudiosa de Teresa Pàmies Montserrat Bacardí, que és qui ha recuperat l’obra i qui acaba de publicar amb l’editorial Eumo una biografia literària de Pàmies, signa l’edició i la introducció del llibre. Entre més, Bacardí explica:

“La vida de Teresa Pàmies es va capgirar el gener del 1971 en merèixer el premi Josep Pla per Testament a Praga i obtenir una quantitat de diners –200.000 pessetes– que, descomptada la meitat per al partit, li permetia d’emprendre el retorn amb garanties econòmiques: viatges, trasllats, lloguer d’un pis, escolarització dels nens… Al cap de mig any, pel juliol, ja eren a Barcelona, i amb el determini clar de quedar-s’hi. Tenia cinquanta-un anys, a punt de fer-ne cinquanta-dos.”

“Els primers temps de ser a Barcelona, Teresa Pàmies treballava a preu fet escrivint i traduint. Una simple repassada dels títols publicats dóna idea del ritme de feina: en set anys, del 1972 al 1978, va traduir una vintena de títols de l’anglès al castellà (best-sellers que plantejaven una certa controvèrsia social: l’avortament, les drogues, la llibertat sexual, vides rebels…) i, en cinc anys, del 1974 al 1979, va editar una quinzena d’obres originals. Després de Testament a Praga, el 1974 van aparèixer el llibre de records Quan érem capitans. Memòries d’aquella guerra, i una de les seves novel·les més rodones, Va ploure tot el dia. En una entrevista del 22 de gener de 1972, rere la pregunta ‘¿Qué seguirá a Testament a Praga?’, afirmava: ‘Mire, para poder expresar todo lo que llevo dentro, tenía primero que volver […]. Lo único que sé es que lo que escriba será distinto del Testament; será la narración de las experiencias vividas.’”

Una noia i un soldat (novel·la de la guerra civil), datada el febrer del 1972, devia ser la primera obra que va acabar aquí, durant el primer mig any de la tornada. Un parell de mesos després, el 29 d’abril, l’editorial Destino (que ja li havia publicat Testament a Praga) va presentar-la a censura, amb la intenció de fer-ne un tiratge declarat de tres mil exemplars. Emès el 24 de maig, el ‘denegado’ no es va fer esperar. Amb dos informes, del 20 i el 23 de maig, n’hi va haver prou per a prohibir l’obra sense contemplacions.”

“Probablement la gènesi d’Una noia i un soldat, i qui sap si el canemàs, provenia de La xiqueta de Balaguer. Obra avui perduda. Teresa Pàmies n’havia parlat a Rafael Tasis, en una carta del 8 de maig de 1964, com de la primera novel·la que havia conclòs, presentada al premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil d’aquell any.”

“A Una noia i un soldat la guerra és presentada des d’una perspectiva femenina singular, d’una jove militant i lluitadora que, obligada a romandre a la rereguarda justament perquè era dona, combatia sense defallença amb les armes que tenia a l’abast: el voluntariat, la cooperació organitzada, l’oratòria, l’escriptura… És la perspectiva d’una guerra ‘viscuda’, no ‘pressentida’, ‘recordada’ o ‘referida’, ni tampoc com a teló de fons de la narració. La vida quotidiana del front i de la ciutat –els bombardeigs, la falta d’aliments, els talls de llum i gas, els hospitals atapeïts…– hi és absent, com també hi era a Quanta, quanta guerra…, de Mercè Rodoreda: ‘Una novel·la amb poca guerra però amb un fons continuat de guerra.’ En aquest sentit, es tracta d’una narració testimonial i política, alhora exemplar i justificativa, una novel·la de la ‘memòria utòpica’, en la qual els fets d’ahir es rememoren, també, amb vista a l’avui.”

“El fons ‘problemàtic’ [d’Una noia i un soldat] era ampli i profund. Teresa Pàmies no devia estar disposada a tergiversar un dels fets més decisius de la seva vida i de tota la seva generació, que els havia marcat sempre més. Per a una qüestió tan transcendent, no hi havia pedaços possibles. L’experiència que hi havia reflectit era la seva veritat. I la veritat era irrenunciable per a la cronista del seu temps que va voler ser, per a les ‘immenses memòries polítiques i emocionals’ que, llibre rere llibre, va voler construir. Avui, una primera baula en surt a llum, cinquanta anys després de ser interceptada per la censura franquista.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any