Més enllà de les fotografies icòniques hi ha un univers

  • Mostra excel·lent de fotografies icòniques i desconegudes de la col·lecció de Foto Colectania · Una finestra oberta als plecs del passat i al relat alternatiu dels esdeveniments

VilaWeb
Adriana López Sanfeliu. Susi i l'àvia, emocionades dies abans del casament, 2008. Los Salazar (© Adriana López Sanfeliu).
Xavier Montanyà
04.02.2024 - 21:40
Actualització: 04.02.2024 - 21:43
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

L’exposició “El curs dels esdeveniments. Un atles de la col·lecció Foto Colectania”, comissariada per Carles Guerra, recull una selecció de prop de cent seixanta obres elegides entre les més de tres mil fotografies d’una de les millors col·leccions de la península ibèrica. La mostra aplega obres de trenta-dos autors, els grans clàssics, com Leopoldo Pomés, Xavier Miserachs, Ramon Masats i Francisco Gómez; fotògrafs de la generació posterior, com ara Pilar Aymerich, Manel Armengol, Cristina Garcia Rodero i Manolo Laguillo; i més joves, com ara Laia Abril, Cristina de Middel i Txema Salvans.

El resultat és una valuosa i estimulant carta de presentació d’una col·lecció que durant vint-i-cinc anys ha estat aplegant obres que són testimoni de la història de la fotografia catalana, espanyola i portuguesa. Sobretot de la fotografia moderna, que comença els anys cinquanta. Durant els sis mesos en què el comissari, Carles Guerra, va estar submergit en la col·lecció, es va adonar que, a banda de les grans fotografies icòniques que associem i fem servir per elaborar el relat dels esdeveniments clau del nostre passat, hi ha moltes seqüències i imatges alternatives que ens descriuen tot un univers, potser oblidat, potser ocult, darrere les imatges més conegudes.

Gérard Castello-Lopes. Lisboa, 1956 (© Gérard Castello-Lopes/VEGAP).

Per això va decidir d’estructurar la mostra en vint-i-quatre seqüències agrupades en vuit blocs, que recreen una dialèctica entre imatge única i un desenvolupament alternatiu dels esdeveniments a partir de seqüències fotogràfiques. El conjunt és una finestra oberta al nostre passat, tant el del relat polític, social, cultural i quotidià, com el de l’avenç tècnic i conceptual de la fotografia moderna. El diàleg entre blocs i seqüències fotogràfiques i entre els autors més veterans i els més joves estableix un món de relacions i associacions d’idees, sensacions i records que amplia el focus que personalment i col·lectivament tenim sobre el relat més tòpic i interioritzat del nostre passat.

Cada seqüència és encapçalada per una imatge que té un caràcter icònic, a la qual segueixen sèries o instants que perllonguen l’esdeveniment i la imatge més emblemàtica. Els fotògrafs triats són: Laia Abril, Helena Almeida, Manel Armengol, Pilar Aymerich, Clemente Bernad, Josep Maria Casademont, Gerard Castello-Lopes, Colita, Joan Colom, Gabriel Cualladó, Jordi Esteva, Cristina García Rodero, Francisco Gómez, Joaquim Gomis, Fernando Gordillo, Roger Guaus, Cristóbal Hara, Manolo Laguillo, Adriana López Sanfeliu, Ramon Masats, Cristina de Middel, Xavier Miserachs, Jorge Molder, Leopoldo Pomés, Jorge Ribalta, Xavier Ribas, Txema Salvans, Rafael Sanz Lobato, Ton Sirera, Ricard Terré i Miguel Trillo.

Xavier Ribas Sense títol, 1997. “Diumenges 1994-1997” (© Xavier Ribas/VEGAP).

Carles Guerra

Carles Guerra (1965) és investigador, comissari independent i professor associat de la Universitat Pompeu Fabra, membre del Collège de Photographie et Images Animées CNAP – Centre National d’Arts Plastiques (França) i membre del Lieven Gevaert Center LGC de fotografia (Bèlgica). Durant l’any 2023 va ser nomenat Inaugural Visiting Professor in Catalan Studies per la Universitat de Nova York i l’Institut Ramon Llull. Anteriorment, va ser professor convidat al Center for Curatorial Studies Bard College, Goldsmiths University of London, Universitat Catòlica Portuguesa, NTU Center for Contemporay Art Singapore i KU Leuven Center for Photography.

Guerra té un currículum important especialitzat en art, imatge i fotografia en l’àmbit nacional i internacional. Ha estat director de la Primavera Fotogràfica de Catalunya (2004), director de la Virreina Centre de la Imatge (2009-2011), conservador en cap del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) (2011-2023), director executiu de la Fundació Antoni Tàpies (2015-2020) i director artístic del Museu de l’Art Prohibit (d’ençà del 2023). El seu darrer projecte de recerca i exposició sobre el psiquiatre català Francesc Tosquelles, ha estat presentat al Museu Les Abattoirs de Tolosa, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al Museu Centre d’Art Reina Sofía de Madrid, amb el títol “Tosquelles. Com una màquina de cosir en un camp de blat”.

Humberto Rivas. Buenos Aires, 1986. De la sèrie “InteriorExterior” (© Humberto Rivas/VEGAP).

Trencar la tirania de la imatge icònica

“Avui, la idea de la fotografia ja no és aquella de sortir amb una càmera a captar el món, a apropiar-me de les imatges que surten espontàniament. Hi ha una altra manera d’entendre-ho. Aquells que hi són davant ja no són simples subjectes passius, en són col·laboradors. Hem canviat”, em diu Guerra quan comencem la visita de l’exposició. “Quan mires amb els ulls del segle XXI aquestes excel·lents fotografies de carrer de la Barcelona de Miserachs, Pomés o Colom, dius, què passa aquí? És una ciutat en què, tot i estar marcada per la dictadura, hi ha microinstants de llibertat que ells descobreixen i capten. La mirada, però, no és lliure, sovint la fan els homes. La libido de la foto de carrer d’aquells temps és masculina.”

Una de les coses que fa l’exposició és relacionar aquestes mirades clàssiques amb les més modernes, i les imatges icòniques amb les desconegudes. Més enllà de les imatges més conegudes, hi ha un univers per a descobrir, per això exposa una d’aquestes fotografies i una seqüència que convida a la reflexió. “A mi em posa negre la veneració icònica de ‘la foto’. És una manera d’entendre un instant que sempre en deixa de banda molts altres. I això ja és polític, no és només tècnic o estètic.”

Joan Colom. Gent del carrer, 1993 (© Joan Colom/VEGAP).

Combinar les fotografies de Leopoldo Pomés (1931-2019), Xavier Miserachs (1937-1998) o Joan Colom (1921-2017), o les d’Humberto Rivas (1937-2009), Rafael Saez Lobato (1932-2015), Manel Armengol (1949) o Pilar Aymerich (1943), amb unes altres de menys conegudes al començament de l’exposició t’obre tota una nova dimensió. És el pas de la mirada dels anys cinquanta en què la gent és observada, a la dels setanta, en què els fotògrafs fan política, participen en les manifestacions. La gent es converteix en protagonista i la ciutat, en un escenari.

“És una mica com rascar allò que la icona ha deixat a l’ombra o no valora. Són imatges que han quedat al marge del relat. Si ja no confies en la icona, captes imatges les relacions entre les quals et van generant un significat, una idea, és molt obert. De fet, és un dret que ara tenim. La relació de les unes amb les altres genera uns temes que una sola imatge no tenia. La idea és sacsejar els temes que estan tan construïts. Trencar la tirania de l’esdeveniment amb una sola imatge.” En aquest sentit, per exemple, s’aconsegueixen revelacions interessants quan descobrim fotografies extretes dels fulls de contactes de Manel Armengol, per exemple, que no havien estat triades per ser publicades i esdevenir “l’única”.

“Abans, als quioscos, fos quin fos el diari o revista, veies gairebé sempre el mateix estil i enfocament de foto per a definir un esdeveniment. No es trucaven entre ells per posar-se d’acord. Hi havia gairebé un acord tàcit. L’autoritarisme de l’època es reflectia en el relat”, explica. La resta de fotografies que no hi apareixien eren una altra manera d’entendre els esdeveniments, i això és una de les coses que una col·lecció tan important i diversa com aquesta ens desvela. “El passat no el canvies, però amb les fotos pots recuperar confrontacions, explicar més coses o detectar esdeveniments latents.”

Pilar Aymerich. Persones fugint d’un cordó policíac, 1976. De la sèrie “Els ulls que espien” (© Pilar Aymerich).

Un atles amb nous mars, oceans i continents

A l’exposició, en els diferents blocs i seqüències es relacionen fotografies de qüestions i èpoques aparentment semblants que contrasten i provoquen reflexions diverses. Les persones en l’espai urbà, aïllades o en grups, sigui de manifestants o de cerimònies diverses o actes socials o casuals. El paisatge vist a diferents distàncies i èpoques. Dels nius de cigonyes actuals de Txema Salvans (1971) construïts en llocs urbans inversemblants, al Madrid dels anys seixanta, passant per les fotografies de roques i escorces que semblen microscòpiques de Ton Sirera, o de joves en l’espai urbà de Jorge Ribalta (1963) i Paco Gómez (1918-1998). O el metro de París de Xavier Ribas (1960) amb la primera fotografia de Xavier Miserachs del metro de la plaça de Catalunya de Barcelona. “Allò que s’havia dit ‘el paisatge’ ja no se’n pot dir, perquè quan ho dius, al cap de dos minuts ve un treball extractiu. Avui la paraula s’ha de posar en quarantena”, remarca Guerra.

Xavier Miserachs. Carrer de Pelai, Barcelona, 1962 (© Hereves de Xavier Miserachs).

En un altre bloc inclou la famosa fotografia icònica de l’any 1962 de Xavier Miserachs dels vianants al carrer de Pelai, on destaca en primer pla un home amb la cara borrosa, desdibuixada, del llibre Barcelona Blanc i Negre. La relaciona amb les fotos de Jordi Esteva (1951) de les cerimònies africanes de possessió o les festes de la Rapa das Bestas o de Cristina García Rodero (1949) de festes i tradicions hispàniques. O, fins i tot, amb el projecte de ficció Afronautes (2011) de Cristina de Middel (1975). En aquest bloc s’entén més bé la funció del nou documentarisme, una fotografia que recorre a la ficció perquè la realitat que observa ja ha estat apropiada per les representacions fotogràfiques.

Impacta el desconegut retrat de Franco que va fer Ramon Masats l’any 1964. Sobretot, amb quines altres obres es relaciona i l’efecte que ens produeix. Franco no resta tot sol, és clar, l’acompanya la misèria dels seus temps, l’autoritarisme, la seva mort i el seu funeral, però també el funeral dels miners de Fígols, les primeres vagues obreres, etc. El retrat de Masats enceta un bloc ple de seqüències quotidianes i històriques que depassen i posen en evidència encara més la seva vida i la dictadura. El curs dels esdeveniments.

La història de la fotografia és curiosa. Masats va ser convidat un dia a fer un retrat del general. No hi tenia gaire interès, però, uns quants dies després, el van anar a cercar per portar-lo al Pardo. Hi va anar sense focus ni res més. Solament amb la seva càmera Hasselblad. Va asseure el personatge al costat de la finestra i va disparar. Es veu que Franco, amb intenció de col·laborar, li deia, ara ve un núvol, ara surt el sol… De la fotografia, oficialment, no sembla que se’n fes res. Va restar per a la col·lecció.

Guerra la col·loca al costat d’una seqüència de fotografies d’un poblet d’Àvila en els primers temps del franquisme de Fernando Gordillo (1933-2015) que plasmen els retrats de la gent a l’ajuntament, l’escola, el bar o el carrer, totes amb el clàssic retrat obligatori del dictador o sota el seu influx. També hi ha una fotografia del funeral de Franco de Colita (1940-2023), del funeral per trenta miners a Fígols l’any 1975, uns dies abans de la mort del dictador, vagues dels obrers de la construcció, fotografies de les manifestacions per l’amnistia de Manel Armengol o del tancament d’una fàbrica a Esparreguera i un retrat de Pilar Aymerich d’una dona jutjada per adulteri.

Cristina García Rodero. La Tabua, Zarza de Montanchez, Cáceres, 1985 (© Cristina García Rodero/Magnum Photos).

El bloc final integra imatges que mostren com avui la fotografia canvia la relació que té l’autor amb la gent. “Això ha canviat molt més la fotografia que no pas l’estil, el color o la tècnica”, em comenta Guerra. El fotògraf col·labora amb la gent que té davant. Hi ha treballs de Laia Abril (1986) sobre l’avortament a Polònia, d’Adriana López Sanfeliu (1976) sobre una família gitana fetes durant vint anys, de Ricard Terré (1928-2009) d’un centre amb nois autistes o de Clemente Bernad (1963) sobre la gent que va viure a l’edifici La Corrala Utopía de Sevilla.

“La fotografia m’interessa com a eina política”, em diu Guerra per acabar. Per ell, la revolució va començar a la reunió de l’Organització Mundial de Comerç de l’any 1999 a Seattle (EUA) que va impulsar el moviment antiglobalització. “Els moviments socials arribats de tot el món van ocupar els carrers de tal manera que els participants en la cimera capitalista no van poder ni sortir dels hotels per interpretar el seu programa habitual d’actes, fotos i reunions. Els manifestants van interrompre el que es diu un media event, un esdeveniment mediàtic.”

Cristóbal Hara. Amil, 2005 (© Cristóbal Hara / VEGAP).

Fotografiar el futur

Les fotografies no són només present i passat, podrien ser també futur. Al marge d’allò que hi ha exposat a la sala, Carles Guerra m’explica una anècdota. L’assagista francès Georges Didi-Huberman li va mostrar una sèrie de fotografies que havia triat per il·lustrar les barricades en una exposició. Entre les quals n’hi havia una d’Agustí Centelles de l’any 1934. Un grup de dones en una barricada de llambordes a la plaça de la Universitat. “Per a ell eren anònimes. El que no sabia és que una de les dones, la dels cabells blancs, és la Caritat Mercader, mare de Ramon Mercader, futur assassí de Trotski. Quan li vaig comentar, es va quedar parat. Evidentment, tant Centelles com ell no ho sabien, però potser, de vegades, fotografies el futur i no ho saps. És un dels grans potencials que té la fotografia.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any