L’últim que va veure viu el fotògraf Sean Flynn a Cambotja

El corresponsal Henry Kamm, guanyador del Pulitzer, es va trobar el fill d'Errol Flynn poc abans no el detinguessin i desaparegués per sempre

VilaWeb
Xavier Montanyà
23.10.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Anar amb moto pel Vietnam era fins i tot millor que Easy Rider: carreteres buides, encara que amb forats i clots, poc trànsit d’ençà que Charlie detenia, extorsionava i feia agitprop a autobusos i tancs. El clima, perfecte, obligava a portar Ray-Ban i gorra de caçador. En els monsons era millor parar a prendre cafè fins que la tempesta ho xopava tot, plovent i bramant, deixant anar a bots i barrals la ració puntual de cada tarda. Recordo amb afecte aquestes tranquil·les pauses que vaig gaudir amb Sean Flynn; passant-nos un porro, davant la carretera que temptava a córrer en qualsevol direcció, la ment enllà, l’adrenalina alta, la camaraderia de ser en aquesta situació existencial, just en el tall de la navalla. Tot es deia mitjançant el corrent subterrani d’allò que és inexpressat.”

Aquestes línies les va escriure un dels mítics fotògrafs de la guerra del Vietnam Tim Page a Derailed in uncle Ho’s Victory Garden. Return to Vietnam and Cambodia (Simon & Schuster, 1997). Les vaig rellegir aquest estiu passat quan el 24 d’agost vaig saber que Page s’havia mort de càncer a setanta-vuit anys. A la seva granja de Bellingen, New South Wales, Austràlia.

Sean Flyn i Tim Page, a Dong Tam, 1968 (fotografia: Michael Herr).

Així, d’una mort tan comuna, abandonà aquest món definitivament l’heroic supervivent del fotoperiodisme de guerra que inspirà el personatge de Dennis Hopper a Apocalypse Now. Page havia estat ferit quatre vegades al Vietnam i en una de les quals va arribar pràcticament mort als serveis mèdics. “Death on arrival” (DOA), en diuen, tecnicisme del qual feia una subtil ostentació quan l’entrevistaves. En el casc militar, Page havia inscrit el títol de Frank Zappa “Help, I’m a rock!”. Tenia vint-i-tres anys.

Tota una filosofia de vida: motos, drogues, guerra, sexe i rock and roll. Aquells fotògrafs no solament van contribuir a denunciar les matances que duien a terme els americans al sud-est asiàtic, amb fotografies que van ser portades dels millors mitjans (Life, Paris Match, Time…), sinó que, a més, ho van viure amb totes les seves forces com una aventura gran i perillosa.

Tim Page i Sean Flynn havien estat ànimes bessones en aquella guerra. Així definia la seva amistat Michael Herr a Despatxos de guerra: “Si apareixien noies, Page els explicava històries terrorífiques de la guerra, del Llevant (ell i Flynn havien estat allí un parell de dies durant la guerra del juny, hi havien anat amb avió, de París), de les malalties venèries que havia tingut, parlant-los com ho faria amb qualsevol, ell tan sols tenia una manera de parlar, ja anés amb mi o amb la reina, era igual. (‘No, però què vols dir, naturalment que em cau molt bé la reina, és una tia molt legal.’) Si estava massa abstret per a parlar, es plantava davant un mirall dels de cos sencer i ballava al so dels Doors una hora seguida, completament perdut en la música.”

Tots dos s’hi van jugar la pell moltes vegades fins que un dia del 1970 el fill de l’actor Errol Flynn i la càmera Dana Stone (CBS) van agafar les motos i es va endinsar per les carreteres de Cambotja per fer reportatges. Tenien vint-i-nou i trenta-un anys. No van tornar mai més. Hi ha hagut unes quantes hipòtesis sobre la seva fi, però cap no ha estat fiable ni comprovable.

Sean Flynn, en combat.

Els nord-americans bombardaven intensament, i en secret, la neutral Cambotja, per destruir les bases del Vietcong al país veí, on ja actuaven, també, els khmers rojos. Aquesta era l’excusa. El resultat va ser nefast. Les conseqüències han arribat fins als nostres dies. Entre el 1967 i el 1975 un milió de cambotjans van ser morts o ferits i dos milions, desposseïts de casa seva. L’exèrcit nord-americà, seguint ordres de Johnson, Nixon i del secretari d’estat Kissinger, del 1965 al 1973 va llançar 540.000 tones de bombes i causaren la mort de 600.000 civils cambotjans.

La Ruta 1 de Cambotja, prop de la frontera vietnamita, era molt perillosa. Allà van desaparèixer Flynn i Stone. Segons m’explicà Page en una entrevista als anys noranta, sembla que els khmers rojos els van detenir en un control, se’ls van endur i, més tard, no se sap si immediatament o mesos després, els van executar. No se n’han trobat mai els cossos i les versions dels testimonis que Page va poder localitzar en més de quaranta anys de recerca eren confusos. “En dues setmanes, deu dels nostres col·legues van ser capturats i assassinats en el mateix tram de carretera per unitats combinades del Vietcong i dels khmers rojos”, deia Page.

La mare de Flynn, l’actriu Lili Damita, es va arruïnar provant de trobar el seu fill. Tim Page també el va cercar tota la vida. Fruit de la missió de localitzar les restes del seu amic, hi ha el llibre REQUIEM. By the photographers who died in Vietnam and Indochina, editat per ell i el fotògraf Horst Faas, guanyador de dos Premis Pulitzer. I l’Indochina Media Memorial Foundation (Bangkok), fundat per ell l’any 1991 amb l’objectiu d’ajudar i donar cursos de periodisme i fotografia als joves professionals de Laos, Cambotja, Tailàndia i el Vietnam.

Henry Kamm, l’últim que va veure viu Sean Flynn

Vaig reviure tot allò que sabia d’aquesta història aquest estiu a Phnom Penh. Uns amics em van acompanyar a l’Stat Chas Circle Garden, una immensa plaça de la capital cambotjana, on hi ha dues peces molt significatives.

Un monument a la pau que consisteix en una escultura enorme d’una pistola amb un nus al canó. És feta amb metall de les armes requisades als khmers rojos. Vol ser un símbol de la fi de la violència dedicat a la memòria de les víctimes de Pol Pot.

Sat Chas Circle Garden, Phnom Penh (fotografia: X. Montanyà).

I una solemne placa inaugurada l’any 2013, escrita en khmer i anglès, en “Memòria dels corresponsals de guerra i periodistes assassinats o desapareguts el 1970-1975 a la guerra de Cambotja”. Els de Pol Pot van matar a gairebé tots els que van poder capturar: reporters, fotògrafs, càmeres de televisió i els seus companys periodistes, xòfers i traductors cambotjans.

En el memorial, n’hi figuren els noms de trenta-set: Akira KEUAka (Japó), Alan Hirons (Austràlia), Claude Arpin (Franç), Chim Sarath (Cambotja), Dana Stone (EUA), Dieter Bellendorf (Alemanya), Françancis Bailly (França), Gilles Caron (França), Guy Hannoteaux (Suïssa), George Gensluckner (Austràlia), Gerald Miller (EUA), George Syvertsen (EUA), Has Prak (Cambotja), Johannes Duynisveld (Neth), J.Françank Frosch (EUA), Kojiro Sakay (Japó), Kyoichi Sawada (Japó), Kim Savath (Cambotja), Koki Ishimaya (Japó), Lim Saroeun (Cambotja), Marc Filloux (França), Manivanh (Laos), Ramnik Lekhi (Índia), Roger Colne (França), Raymond Meyer (França), René Puissesseau (França), Sean Flynn (EUA), Takeshi Yanahisawa (Japó), Terou Nakahima (Japó), Tomoharu Lishi (Japó), Terry L. Reynolds (EUA), Taizo Ichinose (Japó), Willy Mettler (Suïssa), Welles Hangen (EUA), Yujiro Takagi (Japó), Yeng Samleng (Cambotja), Yoshihiko Waku (Japó).

Phom Penh. Monument en memòria dels periodistes morts i desapareguts (fotografia: X. Montanyà).

Sobre les indagacions per a saber la fi i trobar les restes de Flynn i Stone, no hi ha novetats, m’expliquen els amics davant el monument. En canvi, hi ha el testimoni, per mi fins ara desconegut, d’un dels últims que els van veure vius, el periodista Henry Kamm, corresponsal al sud-est asiàtic del New York Times a l’època i guanyador del premi Pulitzer del 1978 pels seus articles sobre la boat people del Vietnam i els refugiats de Cambotja i Laos.

Ho detalla a Cambodia. Report from a Striken Land (Arcade Publishing New York, 1998), un dels millors relats periodístics que he llegit sobre el vesper en què es va convertir el sud-est asiàtic, especialment, Cambotja, l’últim quart del segle passat. Del cop contra el príncep Norodom Sihanouk l’any 1970, fins a la victòria dels khmers rojos, la invasió vietnamita, l’acord de pau de París (1991) i totes les conseqüències posteriors. Kamm dedica una atenció especial al rol dels EUA i els seus bombardaments secrets indiscriminats, i a la pressió del Vietnam i més països en l’evolució de Cambotja.

Els periodistes van pagar un preu molt alt per informar

Henry Kamm coneixia molt bé aquells països. Feia anys que n’informava per al New York Times i tenia contactes als carrers, a la guerrilla, i a les altes esferes del poder polític, diplomàtic i militar. El març del 1970 el príncep Norodom Sihanouk havia estat enderrocat i substituït pel general Lon Nol, pro-americà. A l’abril, Nixon va anunciar que les tropes nord-americanes havien envaït Cambotja per eliminar les bases comunistes vietnamites. Els khmers rojos ara eren aliats de Sihanouk, que s’havia acostat als dirigents comunistes de Laos i el Vietnam. Els americans, l’exèrcit cambotjà de Lon Nol, els khmers i el Vietcong eren els quatre bàndols en lluita.

El 6 d’abril de 1970, quan Sean Flynn i Dana Stone van agafar les motos per explorar allò que passava a Cambotja, el país era un polvorí immens. Aquell mateix dia, tres o quatre periodistes que treballaven a Phnom Penh havien estat convidats pel ministre d’Afers Exteriors de Lon Nol a afegir-se a un comboi militar que els protegiria i els portaria fins Chi Pou, un poblet a la frontera amb el Vietnam, en la carretera de Saigon, que, segons que deien, havien alliberat dels comunistes.

Quan van arribar-hi, la gent del poble informà els periodistes que encara no havien vist aparèixer les tropes cambotjanes d’alliberament. Segons ells, els vietnamites s’havien retirat pel seu propi peu en plena nit, després d’haver calat foc a la petita caserna militar del centre de la vila. Atès l’escàs interès informatiu del poble, els periodistes van decidir de fer una cervesa en una paradeta del mercat. Allà es van trobar amb dos col·legues, Sean Flynn i Dana Stone, que havien arribat de Saigon en motos de lloguer. Tots dos, recorda Kamm, vestien amb elements dels uniformes americans de camuflatge.

Flynn i Stone els van explicar que unes dues milles més enllà del poble havien vist una barricada del Vietcong i s’hi havien acostat dues vegades. Que hi volien tornar a anar per provar de fer-hi fotografies i, potser, parlar amb els guerrillers. Henry Kamm i els altres els van advertir de no acostar-s’hi gaire, perquè anaven vestits amb samarretes i pantalons de l’estil dels uniformes americans de camuflatge. Ells van riure.

Acabades les cerveses, tots van decidir d’anar una mica més enllà del poble. Quan es preparaven per anar-se’n i engegaven les motos, el periodista Perry Deane Smith, del cotxe de Henry Kamm estant, els va fer una fotografia. L’última.

El dia que es van trobar amb Henry Kamm a Cambotja. Darrera fotografia coneguda de Sean Flynn i Dana Stone (fotografia: Perry Deane Smith).

El cotxe de Kamm i els seus col·legues anava davant i les dues motos els seguien, fins que un per cada banda els van avançar, es van tombar i es van acomiadar fent adeu amb la mà i un gran somriure amistós. Mai més no han estat vists.

Els camps al seu voltant eren deserts, escriu Henry Kamm, la calor era tòrrida i ells van decidir de girar cua per tornar a Chi Pou. Tot d’una, va arribar el comboi amb més periodistes. Dos periodistes japonesos de televisió van decidir d’acostar-se a la frontera amb el seu cotxe, pel seu compte. Poc després, uns camperols van informar molt nerviosos als militars que havien vist com els japonesos i el seu xòfer i traductor cambotjans havien estat detinguts i fets presoners. Un grapat d’homes armats havien travessat a la carretera un taxi col·lectiu que feien servir de barrera i barricada.

Tim Page, Cambotja, 1991, investiga la fi del seu amic (fotograma del documentari ‘Danger at the edge of town’).

Els militars cambotjans els van negar ajuda

L’escorta de l’exèrcit cambotjà que protegia els periodistes estrangers consistia en vuit carros blindats i alguns centenars de militars molt ben armats. Henry Kamm es va dirigir al coronel en cap de tota la regió militar: “Podeu anar a eliminar la barrera i alliberar els periodistes detinguts entre els quals segur que també ja hi deu haver dos americans que viatgen en moto?”

“Oh, no”, va respondre. “A la premsa i l’escorta militar ens esperen a Svay Rieng per dinar.” No obstant això, va enviar un jeep i un carro blindat en direcció a la barrera per fer-hi un reconeixement, mentre ordenava al comboi de fer mitja volta i dirigir-se cap al dinar. “La patrulla va retornar poc després, havent fet una molt breu entrada en terra de ningú. Allò que el comandant regional havia ordenat a les seves tropes d’abandonar no eren solament els periodistes segrestats. Més tard vam saber que també hi havia tres fotògrafs francesos, vists en el mateix lloc el dia abans. També van abandonar el control d’una carretera de gran importància i el destacament d’uns trenta soldats que protegien el poble següent”, escriu Kamm.

Henry Kamm explica que en el comboi de premsa també hi anaven dos reporters soviètics i un d’Alemanya de l’Est. Els va demanar que l’acompanyessin amb els seus col·legues anglesos fins a la barrera perquè convencessin als seus camarades vietnamites o cambotjans que els homes que havien detingut no eren soldats ni espies, sinó reporters de premsa. Avergonyits, s’hi van negar. El de l’Alemanya de l’Est, un amic seu, li va confessar: “Entén-me Henry, jo també tinc dona i fills.”

El corresponsal del New York Times va trigar vint-i-dos anys a tornar al poble, després de la guerra i el règim de Pol Pot. Prop de la paradeta on havia pres la darrera cervesa amb Flynn i Stone, va prendre’s un te amb un vell. L’home recordava molt bé aquell dia en què l’exèrcit i els periodistes havien arribat al poble. “Els del Vietcong, amagats a les cases, els vigilaven a tots”, va confessar. La gent del poble van tenir por de dir-los-ho. Temien que hi hagués una batalla i els enxampés al mig del foc creuat. Però el Vietcong aquell dia va contenir-se, i un o dos dies després van prendre possessió de Chi Pou. L’abril del 1970, el govern de Lon Nol encara clamava per la seva neutralitat i demanava ajuda militar a tots els països, inclosos la Xina i l’URSS. En un tres i no res, ja era en guerra.

Sean Flynn, Tu Do Flat, Saigon, 1968 (fotografia: Tim Page).

Mort Page, ningú no cercarà Flynn mai més

Durant gairebé cinquanta anys, Tim Page va voler saber la veritat i trobar les restes mortals dels seus amics. En va. Les pistes falses i les decepcions van ser moltes. Els relats horribles sobre com els havien mort i on eren soterrats no van ser mai demostrables, o van ser desmentits per les proves d’ADN. Un dia, un col·leccionista el va localitzar per assegurar-se que havia adquirit la càmera de Flynn. Molts anys més tard, un altra persona va trobar en uns encants la bossa de la càmera de Flynn, amb el seu nom inscrit a dins, un bitllet d’avió i més pertinences personals petites.

Page va rebre el paquet per correu, amb una targeta que deia: “M’ha semblat que aquesta bossa encara havia de fer un viatge més.” “Un regal al·lucinant”, escriví a The Guardian, ara fa quatre anys. Amb tots els objectes personals que havia pogut reunir van organitzar una exposició a Hanoi i Saigon (avui Ho Chi Minh City), amb les millors fotografies de Sean Flynn. “Sean hauria fet un gran somriure en el seu rostre prim i bell, que encara recordo tan bé.” Ara que Tim Page s’ha mort, ningú no el cercarà mai més. Ens resta el llibre REQUIEM, en què hi ha les millors fotografies seves i de cent trenta-cinc fotògrafs de molts països que van morir o desaparèixer cobrint les guerres del Vietnam, Cambotja i Laos.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes