La fossilització del coneixement

El coneixement porta més coneixement i tot allò que sabem pot quedar desautoritzat per coneixements nous

Carme Junyent
13.11.2022 - 21:40
VilaWeb
Fotografia: Gabi Scott / Unsplash.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Un dels privilegis més grans que tenim els qui ens dediquem a la docència és la necessitat de qüestionar els coneixements propis. No parlo només de l’actualització, que és inevitable i inqüestionable, sinó de tot allò que hem anat acumulant al cap dels anys i que pot haver arribat a ser el fonament de la nostra tasca. No fa gaire en parlava amb Juan Carlos Moreno Cabrera a propòsit d’allò que ha implicat la incorporació de l’estudi de les llengües de signes en la lingüística. Una branca del coneixement que es basa sobretot en l’oralitat es troba que, de cop i volta, s’ha de revisar de dalt a baix i ens toca assumir que un bon nombre dels postulats amb què hem treballat són erronis.

Aquest any que m’ha tocat un grup molt discutidor em trobo sovint que, o bé ells es resisteixen a mirar les llengües d’una manera diferent de com se les han mirades fins ara, o bé em fan trontollar amb visions alternatives o des de perspectives que jo no havia provat. En un altre grup, amb qui ara toca parlar del contacte de llengües, els comentava el tema que hem d’encetar ara i els explicava com ha canviat la lingüística històrica aquests darrers anys –de fet, decennis– a causa d’una interpretació diferent de les dades. Bàsicament, hem passat d’una visió vertical del canvi lingüístic en què pràcticament tot ho explicàvem com a conseqüència de l’origen comú de les llengües a una visió horitzontal que explica molts fenòmens de manera preferent com a conseqüència del contacte. I em vaig aturar en un esquema de Sarah G. Thomason en què, parlant de la tipologia de les llengües en contacte, menciona pidgins, criolls i llengües mixtes bilingües.

No tinc intenció de fer un curs accelerat de lingüística històrica, tan sols vull explicar el context en què em trobava quan, de cop i volta, topo amb una piulada que diu: “La tesi de Carme Junyent, que el bilingüisme mata, però el multilingüisme salva, és falsa perquè, en realitat, el segon és un sinònim del primer.” Renoi. Voleu dir que serveix d’alguna cosa tanta contundència?

La idea que el bilingüisme és el cas més freqüent de multilingüisme l’exposa Uriel Weinreich l’any 1953 en el llibre Llengües en contacte (traduït al català per Bromera l’any 1996). Aquesta obra va tenir una gran influència en la lingüística històrica, que va començar a incorporar l’estudi de les llengües mixtes. De mica en mica, pidgins, criolls i fenòmens de contacte van passar a formar part de l’àmbit de la lingüística històrica i, justament perquè la influència va ser molt gran i es va aprofundir en aquesta dimensió del canvi lingüístic, es va observar que els resultats del contacte eren diferents si es tractava de contacte entre dues llengües o contacte entre diverses llengües.

Jo m’he trobat unes quantes vegades en conferències que algun lingüista em diu que el que dic és contradictori perquè també s’han quedat aturats en la idea que bilingüisme i multilingüisme són la mateixa mena de fenomen. Fins ara ningú no m’havia dit que fossin sinònims, tot s’ha de dir, però no cal furgar en allò que és evident. En tot cas, allà on vull anar a parar és que, per sort, el coneixement canvia. El coneixement porta més coneixement i tot allò que sabem pot quedar desautoritzat per coneixements nous. En aquest cas el més curiós és que justament la proposta de Weinreich és la que porta a qüestionar un dels aspectes més populars del seu llibre. És a dir, el fet d’haver aprofundit en els fenòmens de contacte acaba demostrant que el contacte no sempre té els mateixos efectes i, en conseqüència, no els podem tractar com a equivalents. Ben segur que si ell ho hagués arribat a veure (es va morir a quaranta anys) s’hauria pogut enorgullir que la seva aportació generés prou coneixement per superar-la perquè clarament va contribuir al progrés de la lingüística.

Atès que la piulada m’atribueix l’autoria de la tesi, afegeixo un fragment de Sarah G. Thomason en què ella explica molt més bé el fenomen i que crec que serà útil per a tots els qui s’interessen per aquesta qüestió (el subratllat és meu):

“Però és important remarcar que això no justifica la suposició que el resultat natural d’un Sprachbund de llarga durada és la fusió total de les estructures gramaticals de les llengües. De fet, no hi ha cap prova que hagi passat això en cap àrea lingüística del món, de manera que defensar que això és realista sembla precipitat.

Un motiu, segurament, és que tot i que un alt grau de multilingüisme i un contacte pròxim i durador poden portar molta interferència estructural, encara hi ha un llarg camí per a recórrer fins arribar a la fusió total. Les úniques situacions de contacte que han portat a la fusió total són els casos en què els parlants estan sotmesos a una forta pressió per assimilar-se a la cultura dominant, però estan decidits a evitar l’assimilació, i van manllevant més i més fins que la seva gramàtica original és completament substituïda. Però aquests són casos molt poc freqüents i tots són casos de dues llengües en contacte.”*


*THOMASON, Sarah G. (2001). Language Contact. An Introduction, Georgetown University Press, p. 125.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes