Fa cosa d’un any que vaig descriure’m com una anomalia històrica. Ho repeteixo en aquestes ratlles: què hauria estat de tants de nosaltres sense l’època d’expansió social i econòmica, al franquisme i tot, dels anys seixanta i sobretot dels setanta, que és quan més ens va tocar de treure’n fruits? Sóc flor dels setanta, certament. Tot allò, quina educació sentimental política! Si voleu que us sigui del tot franca, encara me n’alegro més ara, que ja sóc a la seixantena, malgrat les temporades que ho hagi pogut viure com un tatuatge massa eloqüent que, com si fos la marca en una vedella, parla per tu i et declara clienta irremissible del cafè de la joventut perduda.

Me n’alegro, de ser flor dels setanta, no sols per raons de la meva història íntima, que ja seria prou, sinó per a poder, m’erri o no m’erri, continuar cultivant el jardí del dubte metòdic i de la desconfiança envers el capteniment sectari, i alimentar així una perspectiva panoràmica crítica sobre el món, el nostre món, el de cada dia, aquí mateix, i enllà de les fronteres. No vol dir de cap manera això que tingui raó –fet i fet, m’interessa relativament poc, tenir-ne, em mou més provocar i fer pensar–, sinó que em renova, sense proposar-m’ho, el lema dylanià del ‘forever young’, perquè al voltant tants joves repapiegen, per dir-ho així.

Les noves adquisicions, homes i dones,  posem-hi, que les cadenes televisives han fet per a les tertúlies d’anàlisi política, en consonància amb els canvis generacionals presents, tot sovint em deixen perplexa. Articulistes en paper i en mitjans digitals que en aquests temps difícils del periodisme es limiten a maquillar la retòrica crítica i prou. És raonable que jo mateixa em trobi més jove? No, no ho és. Potser és que vaig viure la primera joventut en un clima intel·lectual més lliure, als setanta.

Aquells temps són ben discutibles en diversos aspectes, i tant. Tanmateix, hi queden fruits decisius i han deixat empremtes magnífiques, en tants dels qui els vam viure a fons, que ara es troben a faltar en el comú del paisatge mediàtic que segrega dia a dia la forma de llegir i viure el món. Tot plegat –la consciència de l’anomalia històrica que sóc i dels presents indicis retrògrads (concepte molt dels setanta)– m’ha voltat aquests últims temps pel cap i ha sortit repetidament en les converses de la meva gent amb una certa sensació de ‘ja hi som, comencem a parlar dels joves com ho han fet sempre els grans’. Fins que vaig sentir l’altre dia el jove Jordi Amat parlar del granat Juan Pedro Quiñonero, JPQ, i els seus llibres, a la llibreria La Central, en ocasió de la presentació a Barcelona dels quaderns de què us parlava fa poc en un altre article. Amat el llegeix com a fruit dels setanta!

Jordi Amat no es va limitar a la presentació de l’últim quadern de JPQ, ‘Volaverunt. Sus demonios se llevan a España en volandas’. Sinó que va apel·lar a un altre llibre, ‘Escritos de VN’, vella obra de quan l’autor era avantguardista i que ara ha recuperat, que jo mateixa us recomano amb la mateixa satisfacció lectora que Amat. Per a apel·lar a continuació a l’altre gran llibre de l’autor (també és novel·lista) d’assaig i interpretació de les cultures ibèriques i els seus profunds malestars, ‘De la inexistència d’Espanya’, traducció catalana ací comentada. Sense l’alliberament de la consciència que l’autor va conèixer com a fill del 68 i la radicalitat política dels setanta que es manté intacta als ‘Escritos de VN’, va suggerir Amat, JPQ no hauria arribat a la independència de criteri i d’anàlisi que mostra en els llibres d’interpretació del present i a la formulació del concepte de la ‘no-existència’ d’Espanya.

Que per a poder-ho fer JPQ faci anys que visqui fora, a París (un altre llibre seu és l’autobiogràfic ‘Retrato del artista en el destierro’) com a corresponsal de premsa, és tal vegada no gens menys indicatiu dels camins que ha exigit la llibertat intel·lectual. Sigui com sigui, valgui la seva obra com un dels exemples a considerar quan avaluem els setanta. Jordi Amat em deia l’altre dia que aviat s’hi vol posar, a estudiar-ho tot plegat, en relació amb la tan anomenada transició del 78 i tal. Que és l’any que ell mateix va nàixer. Bona notícia.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.