27.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 27.12.2023 - 21:41
SER POETA
Ser poeta és ser més alt, ser major
Que tots els homes! Mossegar amb un bes!
És ser captaire i donar com qui fes
De Rei de l’Aquí i de l’Enllà del dolor!
És tenir de mil desigs l’esplendor
I no saber ni tan sols que es desitja!
És tenir aquí dins un astre que flameja.
És tenir urpes i ales de còndor!
És tenir fam, i tenir set d’Infinit!
Per elm, els matins d’or i de setí…
És condensar en un sol crit el món!
I és estimar-te, així, perdudament…
Que sigues sant i ànima i vida en mi
I dir-ho cantant, a tota la gent!
Florbela Espanca (1894-1930)
Així sona en català, en la versió de Juli Capilla, un dels poemes més coneguts de la poetessa portuguesa Florbela Espanca, que és notícia a casa nostra, perquè, gràcies a la feina de les editorials independents Lletra Impresa Edicions i Edicions del Cràter, la podem llegir en català per dues bandes. Perquè, en poc temps de diferència, han coincidit la publicació de Bruc en flor, el llibre –pòstum– de poemes més conegut de l’autora i una selecció dels seus contes, en versió d’Àlex Tarradellas, titulada Les màscares del destí. La coincidència de les dues traduccions d’una de les pioneres de la literatura portuguesa moderna demostra fins a quin punt ha estat efectiva la recuperació de la seva figura aquests darrers anys i fins a quin punt són importants les tasques prescriptives dels traductors i editors perquè els texts i autors cabdals de les altres literatures arribin a casa nostra.
El cas de Florbela Espanca és especialment significatiu, atès que és una de les escriptores més importants de la literatura portuguesa del segle XX. I ho és gràcies a una obra poètica i narrativa breu però molt intensa. Com s’explica en les dues notes editorials, va ser una de les veus més reeixides de la literatura portuguesa del segle XX. Segurament això es deu a alguns dels fets cabdals que marquen la seva vida.
Espanca va néixer a Vila Viçosa, a la regió de l’Alentejo, el 1894. Diu la nota editorial: “Tota la vida va patir la condició de ser filla d’un pare que només la va reconèixer pòstumament. Va dur una vida independent i va ser una de les primeres dones matriculades a la Facultat de Dret de Lisboa. La seva curta però convulsa vida ha inspirat novel·les, pel·lícules i obres de teatre, així com versions musicals de la seva poesia. La mort del seu germà el 1927 la va afligir molt, fet que es reflecteix en els seus últims escrits. La que per a molts és la millor poetessa de Portugal es va suïcidar amb barbitúrics el 1930, el dia del seu 36è aniversari.”
Incompresa i ignorada en vida
I continua: “D’esperit i mentalitat lliures, incompresa i ignorada en vida, és una autora de difícil encaix estètic. Contemporània del modernisme portuguès, de Mário de Sá-Carneiro i Fernando Pessoa, amb qui compartia alguns dels seus objectius –com ara el de trencar l’ordre establert i les convencions socials i estètiques de l’època–, se situa per l’estil molt a prop del romanticisme, però amb una veu pròpia, sempre indagatòria, experimental i rupturista. L’escriptor i crític gallec César Antonio Molina situa la seua obra molt a prop de la poesia melancòlica de Rosalía de Castro. I la historiadora i crítica literària portuguesa Maria da Graça Orge Martins parla d’una ‘identificació absoluta’ entre la vida i l’obra de l’autora, la qual cosa la proveeix d’una autenticitat i una versemblança inequívoques. La seva vida va estar marcada pel fat i la malastrugança.”
La professora Maria de Lourdes Pereira explica en el pròleg de Bruc en flor: “En aquest recull de poemes, l’autora confirma el seu domini del sonet i hi deixa gravat el solc traçat per les arrels que la uneixen al seu Alentejo natal i al seu paisatge inspirador. Són moltes les raons per les quals Bruc en flor se’ns revela com el testament poètic d’una figura singular de la literatura portuguesa; d’una poeta intrèpida i agosarada, que es revela com una dona plena, capaç de viure amb emocions, temors, passions i desigs i, sobretot, com una dona completa l’objectiu principal de la qual és realitzar-se com a tal, com una dona autèntica, i no com una mera representació social. A més d’invocar la presència dels seus amics –inscrivint els seus noms a les dedicatòries dels seus poemes–, constatem també que s’adreça implícitament als seus lectors, lectors de poesia, per tal com a les seues composicions hi trobem l’expressió de la seua inquietud en relació amb la definició de poeta i, implícitament, de la poesia. Un dels poemes que més va popularitzar la figura de Florbela Espanca és precisament ‘Ser poeta’ en els versos del qual fa gala d’una rica herència romàntica, i hi trobem el perfil del poeta com a ésser, no només excepcional, sinó que a més a més es nodreix del desig continu de ‘ser major/Que tots els homes’, en una ànsia contínua de l’absolut i d’acord amb la necessitat imperiosa de ‘dir-ho cantant, a tota la gent!’.”
Les màscares del destí
D’una altra banda, als contes triats per Àlex Tarradellas, que juntament amb Rita Custódio formen un dels tàndems més actius en la traducció del portuguès al català i del català al portuguès, hi podem veure un joc constant amb la mort. En referència a “Les màscares del destí”, la peça que dóna nom al volum, però també en relació amb els altres contes, s’explica: “Aquest sembla un text escrit des del més enllà. La mort l’ocupa tot. Davant nostre s’obre un portal que desdibuixa les fronteres entre els dos mons i transita a poc a poc cap al destí ineludible. Terriblement afectada per la mort del seu germà pilot en un accident d’avió, Florbela Espanca escriu aquests relats carregats de misticisme i melancolia. La visió aclaparadora de la mort porta una de les més aclamades poetesses de Portugal a un estat d’extrema sensibilitat, que plasma en un text d’una bellesa densa i profunda, on les ànimes transiten i els morts no acaben de morir del tot. Traduïda per primera vegada al català, Florbela Espanca és una de les grans dives de les lletres portugueses i ha esdevingut una icona femenina a Portugal. Les màscares del destí és un dels seus textos més famosos.”
Així doncs, ara podem llegir en la nostra llengua tant el llibre de poesia com els relats més importants d’una autora cabdal de la literatura europea de la primera meitat de segle, que a més a més, en el cas de la poesia, comparteix editorial amb el seu coetani i també dissortat Mário de Sá Carneiro.
