Flora Saura: “El meu terapeuta m’ha salvat la vida”

La periodista Flora Saura (1975) presenta aquests dies No penso tornar a beure mai més, documentari d’una hora de durada dirigit per Oriol Gispert i Marta Palacín (la Lupa Produccions), amb guió de Flora Saura mateix. Es podrà veure al Sense ficció de TV3, a partir de dimarts a les deu del vespre. A partir de la seva experiència, Saura explica els problemes de l’addicció a l’alcohol, sobretot entre les dones, que són la majoria de les persones entrevistades, tant pacients com terapeutes. És un treball que aporta perspectiva de gènere i personal a l’alcoholisme. VilaWeb va entrevistar Flora Saura ahir al matí al centre de Barcelona.

—Per què voleu fer aquest documentari?
—El documentari parteix de la meva història personal, quan fa quatre anys decideixo deixar de beure. I començo un procés que ha estat molt bé i ha tingut moments molt foscos. M’adono que no em sento identificada amb els testimonis que surten als mitjans de comunicació: s’hi acostumen a mostrar casos molt extrems, en què la malaltia ja està més que avançada, però que de fet són la punta de l’iceberg. En el meu cas tampoc no diré que l’experiència fos lleugera, perquè vaig acabar amb una depressió molt profunda, a causa del consum de l’alcohol.

—Coses apreses que no sabíeu de l’alcohol?
—L’addicció no depèn ni de quantitats ni de freqüències. Pots beure només els caps de setmana i que l’alcohol et faci mal. Per això fem el documentari, perquè vegis els primers símptomes, i no hagis de tocar fons per a demanar ajuda.

—Hi surten moltes dones, tant pacients com terapeutes. Per què tantes dones?
—L’alcoholisme és una malaltia molt estigmatitzada i més quan parlem de dones. Les dones arriben al tractament molt més tard, i aguanten menys. Sovint la família les reclama abans. Hi ha moltes dones que beuen soles i d’amagat. No era el meu patró, que bevia de manera social. Però sí que és veritat que a les dones els costa més acceptar que tenen una malaltia i demanar ajuda. I passa una cosa molt curiosa: quan els homes demanen ajuda van acompanyats de la dona.

—I les dones, totes soles. Xifra del documentari: el 90% dels homes, quan demanen ajuda, van acompanyats de dones; el 90% de les dones, hi van totes soles.
—Les dones ho viuen més amb silenci. Està més estigmatitzat el consum d’alcohol en dones que en homes.

—Dieu que les teràpies i tractaments no són pensats per a les dones.
—Exacte. No hi ha perspectiva de gènere. Ara ja van sortint. S’haurien de fer teràpies només amb dones.

—Per què?
—A les teràpies pots explicar coses molt íntimes i si estàs envoltada de paios et pots frenar.

—Mònica Jiménez, terapeuta que entrevisteu, en parla molt, d’això de la perspectiva de gènere.
—És molt bona la Mònica. I ella havia estat addicta. I havia passat per tres centres. I no durava perquè no hi trobava perspectiva de gènere.

—De tots els casos que expliqueu, impressiona la parella de la Belén i l’Àlex.
—La Belén comença amb l’alcohol i hi afegeix més substàncies. I això li destrossa la vida. Acaba robant a la família. Hi ha una cosa que es diu “coaddicció”. Els familiars dels addictes també emmalalteixen. I només estan bé quan la seva parella està bé. Queden enganxats a la parella.

—El 60% dels comes etílics entre adolescents són de noies.
—Els homes beuen mediterràniament. Cigaló al matí, dinar, etc. I les dones tenen més tendència a afartar-se. Ho veig amb les amigues. Beuen d’una manera més nerviosa que els meus amics. Ho diuen les xifres: als hospitals el 60% dels afartaments són de noies.

—Frases del documentari. Maria Jesús: “Em quedaré embarassada i això ho solucionarà.”
—La meva ex-terapeuta. Sí, això passa molt: un embaràs et farà sortir de les drogues i fer-te persona responsable i ordenada. Però no: quan tens el cuc de l’addició ni un embaràs no t’atura. Ella va fer una aturada durant l’embaràs i quatre mesos més. Però després ja no: i es va prendre tot allò que no s’havia pres.

—Daniel Vázquez Salles: “La Flora la vaig conèixer a la clínica.”
—Sí. Amb Daniel Vázquez Salles ens vam conèixer allà. I vam fer junts la teràpia de grup. Normalment la dirigeix un ex-addicte ja recuperat. El grup ho veu tot. Diuen que són teràpies de confrontació. Però també són amables.

—No acabo de veure clar si en consumíeu molt o poc, d’alcohol. Sembla que fos poc, però que era un problema igualment.
—Exactament. És el que em va costar més d’acceptar, que era alcohòlica, que tenia un problema d’addicció i un trastorn per l’alcohol. Justament perquè, tot i que bevia i era valenteta, no ho era més que les meves amigues. Ni més que en David. Ni anava borratxa a la feina. No bevia dos dies seguits. No bevia mai de dia. Així i tot, l’alcohol m’anava destrossant la vida.

—Si vau arribar a anar a un centre de desintoxicació, sí que bevíeu.
—I tant que bevia. Però segurament no bevia més que tu.

—I quant us va durar el procés?
—En diuen 2/5. Fins als cinc anys no estàs curat del tot. I n’has de tenir cura tota la vida.

—I vau estar-hi dos anys?
—No. Però no vull parlar del temps del meu tractament personal.

—Llibres o persones que hàgiu conegut i que recomaneu?
—Recomano Dopamine Nation, d’Anna Lembke, psiquiatre que entrevistem, i que he seguit moltíssim en aquest procés. Parla d’aquesta relació que hi ha entre el plaer i el dolor. No existeix el plaer sense el dolor. I de la importància de la dopamina en les addiccions. Se sap que els addictes no tenen la química del cervell ben regulada. No se sap si és de manera innata o ha estat l’abús que els l’altera. L’homeòstasi és l’equilibri de la química del cervell. L’addicte està una mica per sota. Quan ingereix, puja cap amunt. Però l’endemà baixa encara més. Al començament beus per estar a gust. Al final beus per estar normal. I després hi ha el llibre Dopamina. Molt bo també.

—El vaig entrevistar, l’autor. És el que em va fer veure que els addictes tenen una malaltia, que pot ser genètica, i no una feblesa de caràcter.
—Hi ha una frase molt bonica, diria que d’alcohòlics anònims: no ets responsable del que t’ha passat, però sí que ets responsable de sortir-ne. Se sap científicament que hi ha un component genètic. Molt addictes tenen un pare o un progenitor o un parent addicte. Que té a veure també amb un caràcter més impulsiu, amb una química del cervell alterada. I amb un entorn que ho afavoreix. Jo tenia totes les paperetes. Jo venia d’una família en què els pares m’han estimat molt, però era una llar una mica desestructurada. La normalitat no hi existia. I ja no sé si el meu cervellet es va alterar una miqueta.

—Què vol dir que la normalitat no hi existia?
—Que sempre passaven coses excepcionals. M’ha costat mot viure amb normalitat. Amb tranquil·litat. He après a viure amb descàrregues enèrgiques, més enllà de les substàncies. I quan colles massa la dopamina el neurotransmissor de la serotonina, que és el neurotransmissor del benestar, de poder gaudir d’aquesta xerrada, ho fas malbé. I només estàs bé quan fots dopamina al teu cervell.

—Quant de temps fa que no beveu?
—Quatre anys. Ara bec Coca-Cola Zero i Vichy.

—Respostes que hàgiu tingut fins ara presentant aquest documentari.
—M’ha sorprès molt com s’ha viralitzat l’entrevista que vaig fer a El suplement. M’ha escrit moltíssima gent, moltíssimes dones sobretot. Donant les gràcies per haver fet visible el problema. Moltes s’hi sentien identificades, moltes demanaven ajuda, on podien anar. Moltíssimes. Impressionant. I molta altra gent m’ha dit que sóc valenta. Ho agraeixo, però al final explico una experiència que he viscut, i segurament haver passat per això em legitima una mica més a l’hora de parlar-ne. Ja s’ha normalitzat parlar de la depressió o l’ansietat, potser és hora que comencem a parlar de l’addicció. I estic segura que l’addició creixerà. Tot ens porta cap aquí. I tendim a confondre el plaer amb la felicitat. La felicitat és una altra cosa.

—Res a afegir?
—Hem de parlar de l’addició d’una manera oberta. Per això al documentari no surt ningú amb la cara tapada. Parlar-ne sense frivolitats, i no victimitzant l’addicte. Gràcies a Déu hi ha tractaments per a sortir-se’n. Per una altra banda, vull que sigui un homenatge a tots els terapeutes que ajuden. Sobretot al meu terapeuta, David Montserrat, que m’ha salvat la vida. Directament.