‘Malgrat els entrebancs, cal lluitar i optar per la vida; els neutrals mai no han fet avançar el món.’ Són paraules de Ferran Utzet, director de l’obra de teatre Sopa de pollastre amb ordi (la Perla 29), estrenada la setmana passada a la Biblioteca de Catalunya i que retrata els dubtes ideològics d’una família jueva i comunista a Londres, amb el pas del temps. ‘Tracta del desencís, del desencís polític, i d’aprendre a dominar el desànim’, explica, cosa que inevitablement transporta de manera clara l’espectador al moment polític que viu ara el nostre país. Utzet, de quaranta anys, una de les promeses del teatre català (guanyador del premi Butaca al millor espectacle l’any 2016 per Dansa d’agost), confessa en aquesta entrevista, amb mirada honesta i llaç groc a la solapa, que arran del primer d’octubre va arribar a dubtar, per un moment, de la conveniència de l’obra, pel risc que fos interpretada com una claudicació política i convençut que una de les raons de ser de l’artista és, precisament, ‘recollir, transformar i retornar l’energia del carrer per fer avançar la societat’. ‘L’última cosa que jo volia fer era posar bastons a les rodes a l’entusiasme col·lectiu que vivíem i del qual em sentia part.’ Però no, Sopa de pollastre amb ordi, carregada de matisos i amb delicadesa, obliga a reflexionar i a fer-se preguntes per acabar injectant força i coratge: cal implicar-se en la vida i preocupar-se pel món que ens envolta, malgrat tot i passi què passi. L’alternativa, de fet, si és que n’hi ha, és molt pitjor.

A Sopa de pollastre amb ordi parleu del desencís per la política… És casual?
—Triar una obra implica la sincronia de molts factors. D’entrada, jo penso que ha de ser una peça que et sacsegi, que sigui quelcom íntim, que dialogui amb la realitat i que tingui sentit en el moment en què es representa. I això, amb l’antelació amb què treballa el teatre no és fàcil, perquè ara la realitat canvia molt de pressa. I sí, jo volia fer una obra que, oferint-me la possibilitat d’ampliar el llenguatge naturalista o costumista en el qual fins ara m’he mogut sempre, fos específicament i especialment política. Volia que fos política perquè encara que aleshores, ara fa un any, no hagués arribat l’1 d’octubre, ja vivíem un procés de politització social i individual que em semblava interessant. I també em semblava convenient que l’obra reflexionés sobre el comunisme en el centenari del moviment. Va costar trobar una obra que reunís totes aquestes característiques, però quan em va passar el text en Llàtzer Garcia, dramaturg, amb qui hem fet el treball de text de l’obra, em va emocionar. A banda, a la productora, la Perla, també li va semblar interessant recuperar un autor, Arnold Wesker, que a Anglaterra és molt conegut perquè és lectura obligatòria als instituts de secundària, però que aquí feia més de trenta anys que no es representava.

Autor, d’altra banda, traduït per Pedrolo, parlant d’efemèrides…
—Sí, obra traduïda per Pedrolo. A més, als anys setanta, una època en què la gestió dels somnis, les il·lusions i les decepcions respecte d’un món millor era a l’ordre del dia.

Comenceu a treballar amb els actors i arriba l’1 d’octubre. Inevitablement l’obra pren un sentit especial…
—Sí, i confesso que quan va arribar l’1 d’octubre em va agafar una doble angoixa. La primera, m’imagino que compartida per la gran majoria dels catalans, tant els implicats com els qui no, veient el que passava. I la segona: l’obra parla de com n’és, de difícil, mantenir la fe i la perseverança en els ideals, i jo en cap cas no volia enviar, amb l’obra, un missatge de desànim, sinó de coratge! Jo tenia un sentiment de revolució, en el sentit més bonic de la paraula, més transformador, estava entusiasmat, i fes el que fes volia mantenir viva aquesta flama. El cas és que jo no podia controlar què provocaria l’obra en el públic i em vaig trobar preguntant-me quin havia de ser el paper de l’artista, un artista implicat directament i que viu un moment que considera que és històric. No tant perquè el missatge que pogués enviar la peça fos determinant, però sí que la batalla de la cultura és també una batalla simbòlica, i els gestos, la suma de molts gestos, crea energia i corrent. I sí, confesso que vaig tenir alguns dubtes sobre la conveniència de l’obra, perquè l’última cosa que jo volia fer era posar bastons a les rodes a l’entusiasme col·lectiu que vivíem i del qual em sentia part.

I què va fer, aleshores, que decidíssiu tirar endavant el projecte?
—En el fons, refermar-me en el que ja pensava: que l’obra parla del desencís, sí, però que en realitat transmet coratge. L’obra et diu que t’has de preocupar del món en què vius, has de desemmascarar les trampes de la realitat i dominar el desànim, entendre que forma part del viatge, el mateix viatge que fa que avui les dones puguin votar o que els negres es puguin asseure a qualsevol seient d’un autobús o que un home no pugui pegar la seva esposa pel fet de ser la seva esposa.

Dominar el desànim…
—Et diu que tenir ideologia i tenir el convenciment que es poden canviar les coses, malgrat els entrebancs, és necessari, com a societat i com a col·lectiu. A més, és una obra autobiogràfica. L’autor, Arnold Wesker, va escriure l’obra a 25 anys, com el Ronnie de l’obra, un dels protagonistes, i en el fons parla de la seva pròpia desorientació política, el desencant amb el comunisme. Explora la desil·lusió des d’ell mateix i el seu voltant. Però si mirem la vida real, l’autor, malgrat el desencís d’aquells anys, persevera. Va participar en moltes lluites, va ser actiu durant molts anys, i fins i tot va obrir un teatre a Londres que encara existeix, el Roundhouse Theatre. Ell, havent viscut el desànim o fins i tot empès per aquest desànim, va optar per l’acció, per l’activitat, per deixar de ser passiu, per la vida.

És una obra contra la passivitat política? Contra la neutralitat?
—L’obra transmet una idea que em serveix per a esmentar Fontana: ‘El món seria molt pitjor sense aquest somni.’ És a dir, tota lluita ve perquè abans n’hi ha hagut una altra. Com a societat només avancem si ho intentem. El món avança perquè hi ha persones que el volen fer avançar, no perquè hi hagi persones que romanguin neutrals. Els neutrals no són els qui fan avançar el món. Els neutrals mai no han fet avançar el món. Moltes conquestes que ens semblen una evidència només han estat possibles mercès a determinats anhels, malgrat les derrotes i els desànims. M’agrada una de les rèpliques de l’obra: ‘No res és qualsevol cosa’. La mare la diu al fill, en Ronnie, carregat de dubtes i orfe d’ideologia. És una idea essencial, perquè la idea que ja no importa res s’ha de combatre. Tot compta i la història ens ho ha ensenyat. No tenir ideologia és un perill.

Doncs hi ha qui diu que no en té, d’ideologia…
—Al segle XXI, tot i la facilitat d’accés als continguts, la no-ideologia sembla una solució estàndard. I això és un error: la ideologia és necessària, perquè no tenir-ne és maltractar l’individu i la societat. És, de fet, tenir una ideologia neoliberal. M’esparvero quan es posa al mateix nivell el comunisme i el feixisme. No fotem. Una cosa neix de l’amor i l’altra de la por i de l’odi. I jo penso que la solució a la por és sempre l’amor. I tot allò que neix de l’amor genera amor per la vida, per les persones i per allò que som. L’obra reivindica la necessitat d’implicar-se en la vida. I sí, hi ha un debat molt de fons que fa avançar l’obra entre la passivitat i l’activitat. L’obra reivindica l’acció, l’activitat, el no quedar-se quiet.

El pare és justament l’exemple de personatge passiu…
—Exacte, el pare és el personatge passiu, i potser el text carrega massa les tintes contra ell, perquè acaba amb una malaltia terrible, però ho fa des del dramatisme, no des d’una presa de posició. El gran defecte del capitalisme, per mi, és que dóna el millor als que segons els paràmetres del capitalisme són els millors. A les persones que no encaixen a l’esquema les deixa anar pel precipici. Però malgrat la passivitat del pare, la mare, que simbòlicament és qui representa el comunisme més ferm, no abandona mai el pare, malgrat el seu immobilisme. Es passa la vida lluitant perquè el pare passiu vulgui viure. De fet, rebutjar l’altre perquè sigui passiu també és erroni, també és capitalista en el mal sentit de la paraula. Tots formem part de la societat.

De fet, un altre dels missatges latents en tota l’obra és que tots som persones, tots som poble, implicats o no, desorientats o no…
—La desorientació té una manca de prestigi molt gran, però és real i fins i tot saludable, perquè és dubte, i el dubte, quan cal, pot ser bo, perquè després del dubte t’alces amb més força. Wesker parla també d’això. I de fet, extrapolant-ho al nostre temps, una de les coses que m’horroritza del govern Rajoy i de l’actitud amb què Espanya tracta Catalunya és el convenciment, la manca de dubte. Fa feredat.

Efectivament, l’obra pot ser llegida i digerida a partir de moltes claus del moment actual. Què us diuen els amics, la gent, el públic, un cop vista l’obra?
—La gent agraeix la peça, perquè inevitablement hi ha moments en què et transporta a l’1 d’octubre. Em va emocionar una idea que va dir una persona propera que fa pocs anys que viu a Catalunya, que no hi va ser l’1 d’octubre, però que va venir a un dels primers passis amb públic. Em va dir: ‘És molt fort perquè hi ha moments en què la resposta energètica del públic és tan forta que pots percebre la força del record.’ I es referia al fet que en la densitat del silenci es notava que el públic ja no veia aquells personatges de l’escenari a qui la policia havia pegat, sinó que es veien a ells mateixos mirant els vídeos de Whatsapp a les portes del col·legi electoral amb la policia carregant. Aquesta és la gran força metafòrica del teatre.

L’obra acaba amb la mare cantant una cançó també ben metafòrica, no gens casual…
—Sí, ‘You’ll never walk alone’. El darrer missatge, la darrera rèplica de l’obra, de la mare al fill, és: ‘Si no et preocupes per les coses, et moriràs’, de manera metafòrica. I em va semblar bonic reforçar la idea que encara que estiguem desesperançats, no estem sols. I això és absolutament vigent avui. Aquesta cançó, que canten els afeccionats del Liverpool, arriba en un moment en què les paraules es queden curtes i l’art, en aquest cas la música, aconsegueix enviar totes les emocions, de la mare al fill. Transmet coratge i emoció. Si em permeteu, explicaré una anècdota respecte d’això.

Endavant…
—L’obra acaba insinuant una abraçada entre mare i fill. Al principi, quan vam assajar l’obra, aquesta abraçada insinuada no hi era, tan sols es miraven i es podia entendre que es reconciliaven i que el fill optava per la vida i per la lluita. Però un bon dia el cap tècnic de la Perla em va dir: ‘Ferran, acaben massa lluny, necessitem que s’acostin, el país ho necessita, que s’abracin!’. I li vam fer cas. Tenia raó.

Precisament, parlàveu del paper de l’artista i també del del teatre vers la realitat i, concretament, davant el moviment polític que vivim. Ha estat prou compromès, l’art, amb el moment polític i la repressió?
—El teatre, també el teatre, hauria d’acompanyar la realitat, la societat del moment i fer-li de mirall. Construir imatges que reflecteixin el nostre món i, alhora, qüestionar aquestes imatges, donant eines a la societat per entendre’s i, amb una mica de sort, avançar. Aquesta seria la idea. Puc dir que, a títol personal, no estic gaire orgullós del paper que hem tingut els treballadors de la cultura i els artistes pel que fa a mobilització i reacció respecte dels fets que vivim. L’atac repressiu és tan ferotge i profund, segurament més que no va semblar en un principi, que els primers de detectar-ho i denunciar-ho hauríem d’haver estat nosaltres. No crec que haguéssim hagut de liderar res, perquè la cosa preciosa de tot aquest moviment és que és governat per la gent, però sí que penso que col·lectivament potser no hem sabut fer servir aquesta energia, transformar-la i retornar-la, que és, crec, una de les funcions de l’artista. És a dir: amarar-se de la realitat, processar-la, filtrar-la i retornar-la perquè sigui aliment, per generar més energia de canvi i d’avenç social. Tot això, sense pretensions, però sí que crec que, de moment, els artistes i treballadors de la cultura hem estat tímids davant la repressió. Compte, que no em malinterpretin, hi havia molts artistes als carrers, però a títol individual; vull dir que com a col·lectiu potser hem estat porucs o lents. Em va agradar molt i em va fer pensar una cosa que va dir el professor Tresserras en un acte que hi va haver arran dels primers empresonats. Va dir: ‘Hi ha cap situació més entusiasmant per a l’artista que l’energia d’un poble que surt al carrer i que demana un canvi profund?’ Un canvi, a més, que no solament va d’independència, perquè parla de canviar-ho tot, de fer un país nou.

Per què penseu que heu trobat a faltar aquesta energia del món de l’art?
—Aquest és un tema complex i molt interessant. Crec que s’ha instal·lat una visió de l’artista que fa que hagi de ser distant o neutral, cosa que d’altra banda li treu una gran part de la raó de ser. Com si haguéssim acceptat com a societat que l’artista no pot estar compromès amb el que succeeix perquè li han atorgat un paper d’àrbitre (o al contrari, d’entreteniment), però no de militància. I si ens fixem en artistes històrics, molts d’ells partien d’una militància amb la vida i amb la societat per a crear. Això no vol dir en cap cas que l’art s’hagi de convertir en pamfletari, però sí que a vegades sembla que siguem als antípodes d’això. La neutralitat, no la puc entendre.

Malgrat les pors, hi ha moments en què cal prendre partit…
—Sí. Crec que l’art i la cultura no poden tenir por de prendre partit, no poden tenir por de no ser neutrals. Allò que dèiem abans: t’has de preocupar de les coses. Perquè l’art pot remoure i arribar a la gent. Pot provocar coses. I, de fet, hi va haver música a les concentracions, Mishima va anar a les escoles durant les aturades, etc. Però tot i això penso que, potser per la velocitat de tot plegat i l’estat de xoc, des del món de l’art i la cultura podíem haver enviat més energia o, en tot cas, la podíem haver enviat de manera més directa i eficaç. Dit això, cadascú es manifesta sobre les coses que vol i és molt injust crucificar ningú, com s’ha fet, per exemple, en el cas dels premis Goya, amb els artistes catalans. Trobo tan lamentable que la institució del cinema no prengui partit quan veu que hi ha presos polítics com els atacs ferotges a Twitter a determinats actors per no haver-hi fet referència en un discurs de pocs segons.

Per acabar, sou llicenciat en matemàtiques pures. Com acaba un matemàtic dirigint teatre?
—Vaig estudiar matemàtiques perquè per a mi era un camí quasi natural: els meus dos pares són matemàtics i a la meva família hi ha molts mestres, començant per la meva àvia. Vaig gaudir molt de les matemàtiques, fins i tot vaig començar una tesi doctoral. Però aleshores em vaig començar a sentir incòmode amb una idea que és la que jo crec que m’ha portat al teatre: no podia compartir res del que feia. Era tan específic que no podia gaudir-ho col·lectivament. I recordo un company que, mentre jo feia teatre amb un grup de la universitat, em va dir: ‘Això del teatre ho fas bé, però si ho fas, ho has de fer seriosament i has d’anar a totes’. Aleshores vaig fer el salt i vaig dedicar tota l’energia al teatre.

Què hi ha, de matemàtic, en el vostre teatre?
—[Riu] Home, sí que crec que les matemàtiques m’han determinat com a director. Seria llarg de respondre, però per exemple, Peter Brook diu: ‘Els detalls són l’escala que porta al cor del misteri’. I Mies Van de Rohe diu: ‘Déu són els detalls’. M’agrada més la idea de misteri, però sí que és cert que, per una banda, l’Oriol Broggi, el meu mestre, ha fet de l’exigència una norma, i de l’altra, la voluntat de precisió i que tot encaixi sí que penso que és una herència de les matemàtiques. Els actors, que són els autèntics valents en tot això del teatre, de vegades m’ho diuen: ells agraeixen molt la precisió i l’atenció als detalls. Tenir cura d’allò que pot no ser central però que ajuda a tenir la màgia és, per a mi, el centre de la posada en escena. Els detalls, tant a l’escenari com a la vida, són sempre importants.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb