Omplen titulars durant uns quants butlletins informatius, salten alarmes, un altre report de la Plataforma per la Llengua que ens carreguem a l’esquena. Diuen que perdem parlants habituals. La xifra: tres-cents mil. Tres-cents mil parlants menys que fa deu anys. I més enllà dels zeros i els camps de futbol que s’omplirien, la dada: avui hi ha menys gent que parla català. Tot i entendre’l, no el fa servir. Sigui per complexos, perquè no li cal, perquè l’interlocutor no l’entén, perquè no li surt de la fava, pel que sigui. El català recula i perd parlants. Hi ha motius perquè saltin les alarmes, sí.

Som en aquest punt del trajecte on ens trobem una bifurcació. Podem agafar el camí cap a la normalització lingüística (de debò, vull dir) o podem emprendre el que ens portarà a la substitució lingüística, que de fet és on hem posat el peu. I no es tracta de ser innecessàriament catastrofista, és que la situació és tan greu com sembla, i és evident que el bonisme, els autoenganys, haver-nos ficat la llengua al cul i negar la realitat no han servit de gaire fins ara, ans al contrari.

El nostre principal obstacle és una realitat político-administrativa que ens impedeix de viure amb normalitat plena la llengua pròpia i ens n’imposa una altra, amb l’afegit que aquesta llengua imposada és la segona amb més parlants del món. Mentre fem camí cap a una nova realitat político-administrativa, en la qual haurem de decidir com tractem la llengua pròpia i quina preeminència li donem, hi ha una realitat político-social que ens empeny a moure’ns. Una realitat que no és pas bilingüe sinó multilingüe. Si als Països Catalans es parlen desenes i desenes de llengües, què fem que no espremem aquesta diversitat lingüística i en fem un privilegi?

El ‘català, llengua comuna’ no és un eslògan i prou. És l’estratègia, la clau, el futur, l’assegurança de vida de la llengua. En un país on com més va es parlen més llengües, hem de potenciar-ne el coneixement i l’ús, i que aquesta diversitat sigui cohesionada per la llengua pròpia d’aquest indret. I que el català sigui la llengua cohesionadora vol dir que sigui la llengua comuna dins les aules però també als esbarjos, i a tots els estaments administratius, també el judicial, i a les terrasses dels bars, a les botigues, al cinema, quan truquem a l’operadora telefònica, quan obrim la porta al lampista, quan ens reunim en assemblea, quan oferim la carta de postres, quan agafem un taxi. Que sí, que en molts espais ja passa. Però en molts altres no, o no prou, ja veiem que alguna cosa falla.

I falla, en part, perquè la nostra realitat politico-administrativa anormal ens exigeix que fins i tot el fet de parlar sigui un acte de militància. Activistes de la llengua. Uns parlants amb segles darrere d’imposicions lingüístiques que, a sobre, ens fan arrossegar tota mena de complexos. ‘Més del 70% de les persones de Catalunya i les Illes que saben parlar català canvien de llengua quan algú els respon en espanyol.’ Una altra dada per a les alarmes. I no parlem ja de les manies i els prejudicis, i de les vegades que hem vist un col·lega riure per sota el nas quan ens ha sentit dir alguna paraula o expressió d’aquestes que anomenen ‘catalanada’, perquè deixar anar enmig de converses un anglicisme per aquí i un castellanisme per allà fa cool, però parlar bé la teva llengua es veu que fa pagès. Que ‘fer pagès’ ja és prou signe d’autoodi, ben mirat.

I a les manies pròpies, només hi falta l’odi dels qui fan servir la llengua com a arma ideològica, tot i haver-se demostrat amb escreix que res no cohesiona una societat com la llengua i que en aquest país nostre és el català que ens fa a tots iguals. Encara hi som a temps. (I aquesta és una de les moltes raons per les quals hem de celebrar l’esperat retorn de la radiotelevisió pública valenciana, À Punt Mèdia: benvinguts!)

L’altra opció és continuar trepitjant aquí on hem posat el peu i dur el carro pel pedregar. Agafar el camí cap a la substitució lingüística, que vol dir deixar-nos engolir per la llengua imposada i abandonar la pròpia. És a dir, encaminar-nos cap a la nostra desaparició, perquè no tenir llengua pròpia és igual que dir que no tenim cultura pròpia i és igual que dir que deixem d’existir. És una altra opció.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb