“Fem tard”: la diversitat ètnica a la televisió pública, una assignatura pendent

Beatrice Duodu és el nom de la primera persona negra que presenta uns informatius en la història de la televisió pública de Catalunya: el 3 d’octubre va conduir el noticiari del canal 3/24. El seu debut no ha passat desapercebut i ha rebut centenars de missatges de felicitació a les xarxes socials. És innegable que l’estrena de Duodu ha palesat la manca de periodistes racialitzats a la televisió catalana, perquè un fet que hauria de ser normal s’ha convertit en notícia.

Duodu, periodista vigatana, que ja havia treballat al programa Planta baixa de TV3, va fer una publicació a Instagram que és una crida a anar incorporant de mica en mica persones d’origen divers als mitjans: “Avui m’he estrenat com a presentadora al canal 3/24. Ha estat un camí llarg i he passat tants nervis com alegries, però som aquí! Ara la televisió pública catalana és una mica més nostra també.” Duodu va néixer a Ghana el 1996, però va anar a viure a Vic (Osona) quan tenia quatre anys. Va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Justament, el seu treball final de grau es titulava “On són les dones negres?” i era una anàlisi del paper de les dones negres en els mitjans de comunicació.

La @BeatriceDuodu ha fet història!!!
Quina alegría amiga! ❤️ pic.twitter.com/1CVyaD6scz

— Yolanda Sey (@yolandasey) October 4, 2022

També s’estrena a la televisió pública de Catalunya Maria Bouabdellah Shaimi, que copresentarà un magazín infantil diari al nou Super3 SX3 anomenat Ràndom. Bouabdellah, nascuda a Banyoles (Pla de l’Estany) el 2002, és una youtuber popular, de les poques d’origen nord-africà de l’escena catalana. Participa en el Canal Malaia i estudia tercer de periodisme a la UAB. En una conversa amb VilaWeb, reconeix que, per a ella, és una gran responsabilitat fer continguts per a nens en el nou programa del SX3. “Ens divertirem, però també tenim el paper d’educar els infants. Volem que hi hagi col·laboradors de diferents orígens. A més, al Beta, la banda musical, també hi ha una persona racialitzada”, explica. La comparen amb la Pati Pla, que considera un referent. “Som diferents i fem coses diferents, però l’admiro molt. Va formar part de la meva infantesa, una època que recordes amb molta estima.”

Bouabdallah diu que l’estrena de Duodu és un bri d’esperança, però afegeix que els mitjans no representen la societat. “Hi ha d’haver més persones racialitzades als mitjans. No ens hem de conformar. Tenim l’oportunitat de marcar una generació”, afegeix.

Pocs referents i poc visibles

Sénia Mulayali, youtuber valenciana d’origen saharià i ex-presentadora de València Califòrnia d’À Punt, comparteix visió amb Bouabdallah. “Falten referents racialitzats. A més, els pocs que hi ha, no són prou visibles”, diu. Sobre la seva etapa a València Califòrnia explica que va sentir una gran responsabilitat perquè “era una cara visible per a tots els joves que aspiraven a treballar a la televisió, sobretot aquells que no tenen referents.” “Em sentia molt orgullosa de reforçar la idea que tot i que no complisques els cànons, pots ser un més”, indica.

A tot el país, la primera persona negra a aparèixer a la televisió pública va ser Lola Johnson, als anys noranta. D’origen equatoguineà, Johnson és recordada per la seva participació a Canal 9 i RTVE, on va ser redactora, presentadora del temps i presentadora de l’informatiu. Durant anys, va tenir diferents alts càrrecs dins la Radiotelevisió Valenciana (RTVV) i fins i tot en va ser directora. Però més que no pas un referent quant a la diversitat, la seva figura és considerada més aviat una excepció aïllada a la norma. Finalment, el 2014 va dimitir del seu càrrec quan va ser encausada per suposades irregularitats en contractes de RTVV.

“Cal més representativitat”, diu Dei Sow, una jove estudiant de periodisme de la Universitat de Vic i becària fins fa uns dies a la secció de Societat dels informatius de TV3. Nascuda el 1999 a Calella de Mar (Maresme), filla de senegalesos, va estudiar periodisme perquè és una persona curiosa, interessada en la política internacional i en el periodisme social. “Quan no saps a què et vols dedicar, tenir referents t’ho pot fer més fàcil. És una manera d’inspiració”, assegura.

La cantant i actriu Yolanda Sey diu que “fem tard” quant a la representativitat. Sey coneix bé la televisió pública perquè va ser la presentadora del programa El llenguado de TV3. “És una responsabilitat molt bèstia, perquè saps que ets de les poques que són allà. Molta gent et mira, està pendent de tu. N’estàs orgullosa, però alhora sents la responsabilitat”, diu. Sey creu que la presència de Duodu al 3/24 és una declaració d’intencions: “Es diu molt que la Corporació treballa per fer mitjans més diversos, però fins que no veus coses com aquestes no t’adones que realment hi donen la importància que té.”

Els estatuts de responsabilitat social de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals recullen: “L’arribada a Catalunya de més d’un milió de persones en l’última dècada ha suposat que els mitjans de comunicació dediquin una atenció especial a la immigració per explicar a l’audiència les especificitats d’aquest col·lectiu humà, que s’ha inserit en la societat catalana i que l’ha fet culturalment i socialment més diversa que mai.” Però no fan cap esment a incorporar aquesta diversitat a la plantilla de la CCMA.

Què canvia que un periodista sigui negre?

Amb tot això, hom es pot demanar: què canvia que ens ofereixi les notícies una persona blanca, negra, àrab, xinesa o llatinoamericana? Maria Bouabdellah hi respon així: “No podem passar per alt que hi ha una part de la població que no té tantes oportunitats de sortir als mitjans per l’origen o el color de pell. És clar que amb una persona negra davant la càmera no s’acaba el racisme, però és un pas endavant.” La presentadora de Ràndom diu que la diversitat, en totes les seves formes, aporta una visió diferent de la pràctica periodística a l’hora de pensar fonts, cercar informacions i redactar continguts.

Per Yolanda Sey, si una persona negra presenta les notícies crea referents i fa entendre a la societat que no tan sols els blancs poden ser als mitjans. “No ser prou bo no és argument per a no donar-nos l’espai, sobretot quan el punt de partida és tan desigual. Se’ns demana de ser les millors per a ser-hi, però si no tenim espai de prova i error no hi serem mai. Tothom té l’oportunitat de fer-ho malament”, argumenta. A parer seu, l’objectiu és que en el futur això sigui normal. “La televisió pública hauria de representar la població real, la del carrer. Depèn també de quins espais ens reservin. No és igual una franja de màxima audiència que un programa que no veu ningú.”

Així mateix, Dei Sow posa l’exemple del feminisme per a reivindicar la diversitat ètnica: “La societat no hauria canviat si no haguéssim donat tanta importància a la paritat. Amb això cal fer igualment. Ha de ser prioritari.” Diu també que si l’acusen de voler discriminació positiva, serà una pressió afegida amb què haurà de conviure. “Sempre hi haurà qui ens dirà que som on som per la condició racial, com si fos un privilegi, i no pas pel nostre talent.”

Parlar de racisme, però no únicament

Tant Maria Bouabdellah com Dei Sow asseguren que les persones racialitzades poden tractar de més qüestions a banda el racisme. “Podem parlar de tot, no tan sols dels temes que es relacionen amb la nostra condició racial”, diu Bouabdellah.

La presentadora de Ràndom fa esment d’una pràctica que se sol fer de cara a la galeria i que en anglès s’anomena tokenization. És la inclusió simbòlica de grups discriminats amb concessions intranscendents, amb el propòsit d’evitar acusacions de discriminació. En el cas de les persones racialitzades, consisteix a fer-les aparèixer als mitjans tan sols per parlar de racisme. Això mateix passa quan conviden dones a algun projecte tan sols per a donar una imatge igualitària, tot i que sigui fingida.

Sobre això, Dei Sow admet que li fa por de ser encasellada. “Sóc racialitzada, però puc fer més coses.” Alhora, diu que hi ha temes que si no els proposa ella no es tractaran: “Per una banda, tinc por d’encasellar-me, però, per una altra, hi ha reportatges que si no els fem nosaltres, potser no els farà ningú. Tenim una agenda diferent, un punt de vista diferent.”

Sow assenyala que ara als mitjans comencen a donar importància a la diversitat ètnica: “En van prenent consciència. I no tan sols als mitjans públics. Les empreses ja tenen en compte el concepte de diversitat, tot i que de vegades és de cara a la galeria, però ha canviat alguna cosa.” I afegeix: “Espero que es mantingui, que no sigui un paperot o una quota. Que en vinguin moltes més.” Un exemple d’aquest canvi de paradigma que assenyala Sow és À Punt. Al gener, el canal va estrenar el programa Xino Xano, presentat per Hu Zhao, el jove xinès que ja va presentar Loving Comunitat Valenciana.

Un problema sistemàtic

Al capdavall, la presència de persones d’orígens diversos a la televisió, als mitjans i, en general, en feines d’alta qualificació no és sinó un reflex de la societat mateixa. Sénia Mulayali assegura que la crítica no va adreçada exclusivament als mitjans de comunicació. “Ens dirigim a tota la societat. La volem justa, sostenible i inclusiva, però lluitem gairebé en solitari pels qui formem part d’algun col·lectiu que encara no ha estat normalitzat.” L’ex-presentadora de València Califòrnia diu que sovint es creu que qualsevol feina, per a algú racialitzat de classe baixa, és una oportunitat o un favor. Reivindica la necessitat de trencar aquest imaginari com més aviat millor i normalitzar que hi hagi persones d’orígens diversos en tota mena de feines. “No siga que algú perda els seus privilegis”, ironitza.

Sobre això, Yolanda Sey assenyala que hi ha un component de classe, de desigualtat social. “Normalment, a la universitat, hi arriben menys persones racialitzades, que tenen taxes més altes d’abandonament escolar, no tenen els mateixos recursos i acaben pensant que aquella feina o aquella altra no fa per a ells.” En aquesta línia, un informe del Centre d’Estudis Demogràfics de la UAB recull que els alumnes nascuts a Catalunya que no obtenen el títol d’ESO són el 10,3% i, en canvi, entre els fills d’immigrats aquest índex puja al 17,3%; i que la xifra d’alumnes que han arribat a Catalunya amb set anys o més és del 29,2%.

“És un problema sistemàtic. És ingenu pensar que només passa als mitjans de comunicació. Falta representació política, audiovisual, cultural, mediàtica, etc. Són àmbits que fan d’aparador, que permeten d’arribar a molta gent i canviar les coses”, clou Sey.