Feia tanta impressió que els veïns espanyolistes també s’exaltaven

  • Crònica d'Odei Etxearte de la inabastable Marxa per la Llibertat irrompent als barris de la Trinitat Vella i la Trinitat Nova

VilaWeb
Odei A.-Etxearte
18.10.2019 - 21:34
Actualització: 18.10.2019 - 21:53

Uns quants manifestants amb estelades caminen en direcció contrària per la Meridiana en un migdia tranquil de vaga general. La llibertat també és això: trepitjar una autopista de cinc carrils gairebé deserta, en divendres i contra direcció, amb la il·lusió d’un dia en què les carreteres i els carrers tornen a ser de la gent. Són molt a prop del naixement de l’avinguda, en l’encreuament amb la C-58. Dues de les columnes de la Marxa per la Llibertat són a punt de passar, les de Berga i Vic, fusionades des de Sant Quirze del Vallès. Fa pocs minuts que la marxa ha arribat a l’altura de Ciutat Meridiana i hi ha molta expectació entre els qui n’esperen l’arribada des d’aquí.

A Nou Barris, als blocs de pisos de la Trinitat Nova, també hi ha veïns encuriosits. Al número 621, un matrimoni està a l’aguait des d’un dels balcons del primer pis, guarnit amb llaços i una estelada. Unes plantes més amunt, els del sisè han deixat una estanquera solitària lligada a la barana. A peu de carrer, alguns vianants s’atansen a mirar per l’ampit de la carretera. N’hi ha un que acaba de comprar el pa, un altre passeja el gos, però ningú és aliè al que s’acosta. És ben bé que el d’avui no és un migdia qualsevol.

Desenes de persones esperen veure l’entrada de la marxa des d’una posició privilegiada: sobre el pont de Sarajevo, que travessa l’avinguda i uneix la Trinitat Nova i la Trinitat Vella, Nou Barris i Sant Andreu. La primera línia del pont és plena de gent amb estelades i samarretes d’antigues Diades, amb els mòbils a la mà, motxilles lleugeres i vambes per a caminar. Uns quants s’han enfilat sobre l’estructura metàl·lica que corona el pont per penjar-hi una pancarta: ‘Benvingudes a Nou Barris. República catalana.’ Al fons de l’autopista, ja s’intueixen els vehicles de la policia, i pocs minuts després arriba un estol de motos tocant el clàxon. Si tanquéssim els ulls, pensaríem en el soroll d’un embús monumental, però no: són els motoristes que ho donen tot per saludar els congregats, que de seguida aplaudeixen, xiulen, criden, branden algunes estelades. ‘Visca Catalunya lliure!’, fan, una vegada i una altra, emocionats. I unes quantes botzines s’imposen al ritme de ‘Els carrers seran sempre nostres’. I quan ja s’albira la pancarta de la capçalera i el formigueig de la multitud que s’acosta, els del pont comencen a cantar ‘Els segadors’.

I aleshores algú llança un coet. I els del pont aplaudeixen, sense saber la magnitud del que s’acosta. ‘Visca, visca, visca, Catalunya lliure!’ i ‘Llibertat presos polítics’, criden. I peta una traca, i un altre coet. ‘Això no s’ho esperen, eh? I imagina’t la Diagonal!’, diu una senyora, emocionada. I la capçalera de la marxa travessa el pont. Els de dalt i els de baix aplaudeixen plegats, i se saluden amb la mà, amb xiulets, amb crits i brandant banderes. ‘I, inde, inde-pendèn-cia’, fan tots junts, en l’esclat d’eufòria més gran. Qui sap des d’on vénen, els qui ara travessen el pont, en quin punt del recorregut es deuen haver afegit a la marxa. Però són molts, molts centenars, molts milers. Perquè no se’n veu el final. I continuen passant, durant molts minuts.

‘Els carrers seran sempre nostres!’, criden, i es barregen amb xiulets i aplaudiments sense fi. ‘Hi anem?’, fa una senyora del pont. Alguns comencen a baixar a la Meridiana, però el pont no s’acaba de buidar. Els veïns del barri van i vénen, impressionats per la panoràmica. La riuada de persones continua. És immensa. No se’n veu el final, encara no, i ja fa més de vint minuts que la marxa passa per aquí.

Des d’aquesta banda del pont de Sarajevo, Ciutat Meridiana enllà, la manifestació no té final. Des de l’altra banda, Barcelona endins, tampoc no té principi; la capçalera fa molta estona que s’ha perdut en l’horitzó. Tot és ple de gent que avança, en una corrua infinita, inabastable, impossible de comptar. Passa mitja hora, i després tres quarts, i la marxa continua avançant. Fins que passa una hora. Una hora seguida de gent desfilant, i aquesta és tan sols una de les marxes que han de confluir avui a Barcelona. Fa tanta impressió que els veïns espanyolistes també s’exclamen i s’exciten.

A la banda de la Trinitat Vella, al carrer de Mireia, un grup de veïnes s’ha aplegat per observar la multitud en moviment. ‘Si els independentistes són dos milions, en falten cinc. On són els altres cinc?’, li pregunta en castellà una veïna a una altra, identificant-se amb una majoria que no és capaç de manifestar-se així, però que bé deu existir. O no? Una de les veïnes del grup ha sortit de casa amb un barret amb la bandera espanyola. És de les més sorolloses del grupet escandalitzat per la marxa i la vaga general. Amb ànim de provocar, elles també canten a la riuada de gent que fa més d’una hora que passa pel seu barri. El repertori va del ‘Y viva España’, de Manolo Escobar, fins al ‘España, unida, jamás será vencida‘. De sobte, una altra veïna irromp en el grup per posar pau: ‘Això és la llibertat d’expressió de cadascú. Jo l’he de respectar. És com si vénen els altres i fan una manifestació per Espanya.’ I la discussió s’escalfa i una noia li etziba que, si ara baixés a la carretera, els independentistes li trencarien la cara. Però no, no ho sembla pas: els manifestants que veuen les veïnes de lluny les saluden brandant els braços i somrient a les proclames espanyolistes. Per ells, el d’avui és un altre dia gran.

Uns metres més enllà, encara dalt el pont, un senyor comenta a uns altres que ha enregistrat cinquanta-set minuts seguits de la marxa passant per aquí. I també en castellà, celebra que tot això sigui per culpa ‘de la Soraya’, que va dir que decapitaria el moviment independentista i mira, aquí continua la gent. La riuada ja comença a ser menys nombrosa, els darrers manifestants s’esbraven per l’autopista fins que les últimes formigues independentistes travessen tranquil·lament el pont de Sarajevo una hora i deu minuts després de la capçalera. A poc a poc, els carrers de la Trinitat Vella tornen a la normalitat. En un dels bars del carrer de Finestrelles, que ha quedat buit durant el llarg pas de la marxa, una veïna travessa la porta amb qui sembla el seu home i el nen i demana una canya: ‘Però tu has vist la marabunta?’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any