El futbol femení, al límit pel menyspreu de la Federació Espanyola

  • Les polèmiques imatges de la Supercopa d'Espanya evidencien el menysteniment de la Federació Espanyola envers el futbol femení dels Països Catalans

VilaWeb
Salma Paralluelo, jugadora del Barça, recull sola la medalla que l'acredita com a campiona de la Supercopa d'Espanya.
Blai Avià i Nóvoa
24.01.2023 - 21:40
Actualització: 25.01.2023 - 14:38

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Vuit mesos després del rècord d’assistència a un partit de futbol femení, l’abril passat al Camp Nou, la final de la Supercopa espanyola d’aquest cap de setmana va oferir una estampa impròpia d’un esdeveniment d’aquestes característiques: jugadores de l’equip vencedor, el Barça, recollint les medalles de campiones en un camp mig desert.

“Víctimes d’una discriminació clara”

La situació pot semblar difícil d’explicar en un moment d’auge sense precedents de l’esport femení, oimés amb les jugadores d’un equip d’una popularitat sense parió. Però aquestes imatges no són pas accidentals, sinó el resultat previsible de la política de menysteniment envers el futbol femení de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), que ha intentat del dret i del revés de contenir els èxits de clubs com el Barça per preservar l’hegemonia del futbol masculí.

El vídeo, enregistrat amb el telèfon d’un afeccionat, era més propi d’un torneig amateur de barri que no pas de la final del torneig que enfronta els millors equips de la màxima categoria del futbol femení a l’estat espanyol. En compte d’organitzar una cerimònia de lliurament de medalles digna, la RFEF va optar per apilar les medalles en una taula poc cerimoniosa al marge del camp i que les recollissin les jugadores totes soles, sense la presència de cap representant institucional del futbol espanyol.

El vídeo no va trigar a córrer per les xarxes i va suscitar la indignació de milers d’usuaris. Fins i tot Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional (LFP), s’afegí al clamor popular a Twitter. “Això passa quan els tan repetits valors són de ‘boca petita’, ‘per a quedar bé’, ‘cosmètics’… i no s’hi creu”, criticà en un piulet. Dels equips implicats, l’entrenador del Barça, Jonatan Giráldez, va dir poques hores després a Catalunya Ràdio: “Es podia haver cercat una altra manera de donar les medalles com toca.” I algunes de les jugadores implicades compartiren les imatges a les xarxes socials a tall de protesta.

Tanmateix, fins l’endemà la polèmica no prengué una dimensió nova, arran de la intervenció de la patronal dels jugadors professionals, l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE). En un comunicat breu però contundent, l’organització denuncià la “discriminació” i el “menyspreu” a què les jugadores havien estat sotmeses per la RFEF, “que no va reconèixer com es mereixen les brillants finalistes de la Supercopa d’Espanya”. A parer de l’AFE, les jugadores de Barça i Reial Societat havien estat “víctimes d’una discriminació clara en relació amb els seus companys [homes], i s’havia deixat per al record una imatge lamentable que no es pot tornar a repetir”.

Alhora, l’organització instà el Consell Superior d’Esports espanyol (CSD), per una banda, i el Ministeri de Cultura i Esports, per l’altra, a no passar per alt aquesta mena de fets. “La nova llei de l’esport [espanyola], en la qual l’AFE ha treballat, inclou aspectes bàsics per a fomentar una igualtat justa entre homes i dones”, deia el CSD. I afegia: “En el cas de la Supercopa d’Espanya, tots els mitjans han de ser exactament iguals a l’hora d’organitzar la masculina i la femenina.”

La RFEF, víctima de les seves excuses

Certament, el greuge comparatiu amb la final de la competició masculina –que s’havia jugat feia tot just dues setmanes– es fa difícil de negligir. La final masculina es va jugar a les 20.00 (hora catalana), en horari de màxima audiència, mentre que la final femenina es va jugar a l’hora del vermut d’un diumenge. El torneig masculí –com és habitual– va disposar de l’assistència del videoarbitratge (VAR), una tecnologia absent en tots dels partits del torneig femení.

Més enllà de les reserves que es puguin tenir sobre la idoneïtat de l’Aràbia Saudita com a escenari d’un torneig d’àmbit de l’estat espanyol, la final de la Supercopa masculina es va jugar en un estadi modern i preparat per a grans esdeveniments esportius, amb capacitat per a gairebé 70.000 persones. La final femenina, per contra, es va jugar a l’Estadi Romà de Mèrida, un camp antic amb una capacitat de menys de 15.000 espectadors situat en una ciutat notòriament mal connectada amb la resta de la península. Segons que explicaren diversos periodistes esportius que hi assistiren, el camp ni tan sols tenia lavabos propis, per la qual cosa la RFEF es va trobar obligada a habilitar vàters portàtils a la rodalia de les instal·lacions.

Precisament, la qualitat de les infrastructures fou el principal pretext adduït per la RFEF per defensar-se de la decisió del seu president, l’ex-jugador del Llevant Luis Rubiales, de no lliurar personalment les medalles de campió i subcampió a les jugadores de Barça i Reial Societat. Ho féu constar en un comunicat publicat a cuita-corrents per a escapolir-se de la polèmica: “Tenint en compte l’elevada representació institucional, com també les infrastructures per a l’accés a tribuna des de la gespa de l’estadi, el departament de protocol va decidir d’activar la cerimònia de lliurament de la mateixa manera que es duu a terme en la Copa del Rei: lliurar la Copa a la capitana de l’equip campió i lliurar les medalles a l’equip vencedor en la gespa/vestuari”, al·legà l’organització al text. Però, és clar, no deia que la responsabilitat de triar l’estadi havia estat exclusivament seva.

Les excuses protocol·làries de la RFEF costen d’entendre en vista dels precedents més recents (i també dels llunyans). La final masculina d’aquest mateix mes, per exemple, també tenia una “elevada representació institucional”, però això no dissuadí pas Rubiales de baixar al camp per a lliurar personalment les medalles als jugadors. Per si no n’hi hagués prou, el president de la RFEF també es va encarregar de lliurar les medalles a les jugadores en la darrera final de la Supercopa femenina que es disputà al Romà de Mèrida, l’any 2018. Aquella final, de fet, passà a la posteritat perquè Rubiales intentà sense èxit de dissuadir Laura Ràfols, aleshores capitana del Barça, que retirés la senyera que havia lligat al trofeu durant la cerimònia de lliurament.

La RFEF i les jugadores del Barça, en guerra

El motiu més probable de l’absència, segons que han apuntat diversos periodistes familiaritzats amb l’entorn de la RFEF, és un altre: la guerra oberta entre el seleccionador espanyol, Jorge Vilda, i el grup de quinze jugadores (incloent-n’hi set del Barça i dues de la Reial Societat) que la tardor passada es van amotinar i van demanar en un comunicat de no ser convocades per la selecció espanyola. Les esportistes, segons que explicaren al text, s’excusarien de la selecció espanyola “fins que no es reverteixin situacions que afecten el nostre estat emocional i personal, el nostre rendiment i en conseqüència els resultats de la selecció, i que podrien derivar en lesions indesitjables”. Alhora, reclamaren un “projecte professional” a l’altura d’un grup de jugadores “amb què es poden assolir més i millors objectius”.

El motí fou l’eclosió d’un malestar generalitzat que s’ha covat durant anys. Ras i curt: les jugadores de la selecció espanyola, on fins aquesta tardor el Barça era el club més representat, han expressat repetidament incomoditat amb l’estil de lideratge de Vilda, que titllen de paternalista i controlador. Ho va dir Danae Boronat, una de les periodistes que més coneix l’entorn del Barça femení, en una columna publicada l’octubre proppassat al diari Sport arran de la polèmica: “El tracte paternalista [de Vilda], els seus mètodes d’entrenament, les seves decisions futbolístiques o la seva obsessió per a controlar, des de controlar el missatge que han de donar a la premsa fins a controlar amb qui i a on van quan tenen unes hores lliures, han motivat queixes constants que han estat menystingudes i han fet que les jugadores se n’afartessin”, va escriure.

Boronat, de fet, deixà d’escriure per a l’Sport pocs dies més tard d’aquest article, perquè la direcció del diari es va negar a publicar un article seu crític amb el tractament de la RFEF al futbol femení. Vilda, amic personal de Rubiales, continua al càrrec, tot i no haver assolit cap triomf destacable en set anys com a seleccionador espanyol i haver d’encarar el mundial d’enguany amb un combinat absolut confegit, arran del motí, a còpia de jugadores de la selecció sub-20.

La RFEF no vol destinar més diners al futbol femení

Però els problemes personals amb Jorge Vilda no són l’única –ni tan sols la principal– línia de fractura entre les jugadores del Barça i la RFEF. El menyspreu de l’organització pel futbol femení s’explica, sobretot, per una qüestió econòmica: com més èxits i atenció mediàtica acumuli el futbol femení, més diners del pressupost federatiu s’hi hauran de destinar, en detriment del futbol masculí.

Així ho resumí abans-d’ahir Boronat en una intervenció, molt compartida a Twitter, al programa Zona Franca de TV3: “​Les jugadores reivindiquen que la federació munti una estructura i cos tècnic professional, que faci una inversió a l’altura de la qualitat que tenen aquestes futbolistes”, explicà la periodista. 

No els interessa que el femení progressi, perquè això vol dir invertir-hi diners. No els interessa treure pressupost del masculí per a donar-lo al femení, perquè no són capaços de trobar patrocinadors. I no en troben perquè no hi creuen, perquè no ho venen bé”, digué. I afegí: “Tu no pots fer aquesta final de la Supercopa a Mèrida amb 6.000 persones, quan aquí omplim el Camp Nou. No dic aspirar a 100.000 persones, però d’estadis on n’hi càpiguen 20.00030.000, n’hi ha tants, a l’estat espanyol…”

Qualsevol dels èxits de la federació, a parer de Boronat, s’explica essencialment pels èxits dels sistemes formatius de clubs com ara el Barça, que entrenen les jugadores que més tard nodreixen la selecció espanyola. “La federació s’aprofita de la inversió dels clubs, perquè les jugadores hi arriben superpreparades i la selecció en treu profit”, afirmà. I acabà dient: “Ells no fan res.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes