El relat oficial sobre allò que va passar entre la desaparició física del vell general Franco i la de la dictadura que havia implantat amb la victòria a la guerra del 1936-39 ens ha parlat d’una sèrie de jocs de mans providencials de les elits del règim més proclius al canvi que van portar, com calia esperar, l’estat espanyol a la democràcia. Aquest discurs, que sobreestima el poder real d’alguns individus concrets –Juan Carlos I, Torcuato Fernández-Miranda o Adolfo Suárez–, presenta el procés com la conseqüència evolutiva lògica, inevitable i feliç del mateix franquisme. Així ho ha volgut deixar escrit el mateix ex-monarca espanyol en les seves polèmiques memòries, on descriu el dictador com l’home que va establir les bases de la democràcia! Però, d’uns quants anys ençà, els historiadors han posat la banya en els punts de fuga d’aquesta –avui molt esquerdada– interpretació “que ens vam donar entre tots”, fent servir una de les seves expressions més encarcarades. Ni va ser pacífica –entre el 1975 i el 1982 la violència va ser un element molt present i les temptatives involucionistes, constants–, ni tot va seguir un esquema perfectament fixat per arquitectes brillants que ho tenien tot al cap. La improvisació a remolc de les circumstàncies va ser, en molts moments, la manera de fer. Per una altra banda, tampoc no va ser un procés sense vencedors ni vençuts, com es pretenia explicar, tal com ha quedat patent cinquanta anys després.

Dos dies que van commoure el món

Els historiadors David Ballester i Manel Risques fa anys que treballen per impugnar aquest relat artificial, especialitzats tant en la repressió policial com en les mobilitzacions populars. Plegats, signen un volum dedicat a un dels episodis que agermanen ambdós fenòmens, en ocasió del seu cinquantè aniversari. Parlem de les manifestacions de l’1 i el 8 de febrer de 1976, amb l’amnistia com a clam unitari, i que van tenir un ressò extraordinari. Els diaris britànics Daily Mail i The Guardian van parlar de “la batalla de Barcelona” i Le Monde va editorialitzar sobre “El desafiament català”, exemplificat en aquelles dues jornades que van accelerar el temps del postfranquisme –o del franquisme sense Franco. Les manifestacions per l’amnistia i la llibertat. Barcelona, 1 i 8 de febrer de 1976 (Ed. Base) és una reivindicació del paper del carrer en la lluita per a aconseguir “espais de llibertat”, fent servir una expressió de l’època.

L’amnistia per als presoners polítics era el mínim comú denominador de l’oposició a la dictadura, que del 1971 ençà s’havia aplegat a l’Assemblea de Catalunya. El conegut lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia” tenia al cor l’alliberament dels detinguts i processats per un règim que, fins poques setmanes abans, havia executat la pena de mort. Tot i l’indult proclamat en ocasió de la coronació de Juan Carlos I, amb l’arribada del nou any 1976 no havien estat alliberats, ni de bon tros, tots els presoners. El capellà i activista Lluís Maria Xirinacs, present diàriament davant la presó Model de Barcelona, en seria el recordatori personificat.

En paral·lel, però no de manera aïllada, la mobilització laboral, empresa pels sindicats clandestins –ja majoritaris–, semblava escapar-se de les mans d’un govern monàrquic encara presidit per Carlos Arias Navarro, el mateix que havia anunciat la mort del dictador amb sanglots i llàgrimes als ulls. Però l’home fort d’aquell executiu era el titular de Governació, Manuel Fraga Iribarne, que amb el convenciment que era l’amo del carrer i les suposades lliçons de democràcia rebudes durant els seus anys d’ambaixador a Londres, es proposava per ser l’home de la situació. Els partits polítics clandestins, del PSUC a CDC, d’UDC al PSAN i del Partit Carlí a les diverses organitzacions socialistes, es van aplegar d’ençà del final del 1975 en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

Intrahistòria d’un diumenge de febrer

És en aquest context que els membres de la junta de la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona –actuant de tapadora de l’Assemblea–, juntament amb nombroses personalitats de la societat civil –col·legis professionals, entitats, intel·lectuals, religiosos, artistes…–, van signar una petició al Govern Civil per tal de convocar una manifestació pro-amnistia el primer de febrer del 1976. No deixa de ser curiós, com posen de manifest els autors, que la petició anés encapçalada pel president de la FAVB Joan Frías Almarza, representant dels veïns i comerciants del carrer de la Boqueria, amb un full de serveis impecable al Sindicat Vertical falangista. Tot i les seves fidelitats, va voler acompanyar el sentiment majoritari de l’entitat que presidia, en la qual les representacions de barri, amb notable presència del PSUC, havien anat arraconant el paper dels anomenats “bombillaires” –sobrenom que rebien les entitats de comerciants que fins llavors havien copat la representació veïnal.

Fet i fet, mentre no arribava l’anhelada autorització governativa, l’organització de la manifestació va anar fent, confiant que seria inevitable. L’ambient s’havia escalfat amb els concerts de Lluís Llach del gener, que havien acabat amb batusses i corredisses quan el públic havia sortit en manifestació cap a la Model. De fet, malgrat la decisió del governador civil Salvador Sánchez-Terán de prohibir-la, els organitzadors van considerar que ja era impossible d’aturar-la. Els dies previs es va anar creant un rum-rum que ni organitzadors ni autoritats governatives no eren capaços de preveure. Per a molts joves, aquella manifestació va ser el seu bateig en un exercici cívic que no tenia reconeixement legal, sinó que era proscrit com la resta de drets fonamentals. Tot i que Sánchez-Terán i el cap superior de policia, el coronel Joaquín Apestegui –veterà de la División Azul–, tenien confiança en la seva força i en el temor que infonien les porres de la Policia Armada (“els grisos”), al final de la jornada es van veure obligats a admetre que aquell dia hi va haver “ball”.

El diumenge 1 de febrer era hivernal, amb una temperatura de 8 graus. Però ni el fred ni el desplegament policíac no van aconseguir de dissuadir desenes de milers de manifestants a omplir els carrers de Barcelona i desbordar els grisos. Entre les deu del matí i les tres de la tarda, els dos mil agents desplegats van ser incapaços de dissoldre, amb la brutalitat i contundència habituals, els focus que s’anaven desplaçant d’un indret a un altre. El trànsit va ser un aliat dels manifestants: els cossos de policia es van trobar sovint blocats pels embussos, provocats per uns conductors que reproduïen el “Llibertat-Amnistia-Estatut d’Autonomia” amb el clàxon. Només hi va haver dues detencions.

Una imatge, símbol de la repressió policial

Manel Armengol, un jove fotògraf badaloní de vint-i-sis anys, becari de la Hoja del Lunes, era present al passeig de Sant Joan, on a les onze del matí es va formar la capçalera, lluny del lloc anunciat –Salón de Víctor Pradera, avui passeig de Lluís Companys. Hi va arribar amb moto, amb la seva companya i carregat amb dues càmeres, una Canon i una Olympus. Tenia el pressentiment que aquell dia passaria alguna cosa i no s’equivocava. Va ser testimoni de la càrrega dels grisos contra els manifestants, amb bales i pots de fum disparats amb fusells. Entre les fotos que va fer hi ha la de l’ancià “captaire de la pau” Ferran García Faria, que es protegeix amb les mans de les porres i culates. Va ser la imatge de la jornada, que van reproduir diaris i revistes d’arreu del món, del New York Times al Paris-Match, i va ensorrar el suposat oberturisme del govern postfranquista d’Arias Navarro i Fraga amb la repressió de Barcelona. Ens les ha cedit amablement per reproduir en aquest reportatge.

Una setmana després, malgrat un amplíssim dispositiu policíac –es van enviar a Barcelona unes quantes companyies de reserva general, CRG, d’arreu de l’estat–, la participació va ser igualment multitudinària. S’havia perdut la por. Però el desenvolupament va ser del tot diferent. Els grisos venien preparats amb més jeeps, més cavalls, més armament i més contundència, i allò que es va viure als carrers de l’Eixample va ser un joc del gat i la rata, amb nombrosos detinguts i l’epicentre al Cinc d’Oros, on la imatge de la diada van ser els joves penjant la senyera del “llapis”. Les dues jornades del febrer del 1976 havien fet veure que l’amnistia era inajornable, malgrat que no seria un fet fins després de les eleccions del 15 de juny de 1977. Entretant, la idea d’una evolució lenta i controlada havia estat sabotada per la força del carrer i la premsa internacional.