23.11.2025 - 10:19
|
Actualització: 23.11.2025 - 11:08
Mèxic es va convertir, en les dècades del 1940 i el 1950, en la capital de la literatura catalana a l’exili. Després de la guerra del 1936-1939, molts escriptors catalans hi van trobar refugi i van integrar en les seves obres el país, la població i els paisatges mexicans. Entre aquests intel·lectuals hi havia Josep Carner, Pere Calders, Agustí Bartra, Anna Murià, Avel·lí Artís-Gener “Tísner”, Vicenç Riera Llorca, Joaquim Xirau i Ramon Xirau. Tots plegats van crear un nucli editorial i creatiu essencial per a la supervivència de la literatura catalana durant la dictadura. Convertits també en activistes culturals, van trobar a Mèxic una llibertat i una seguretat que la dictadura franquista i la guerra a Europa els negaven.
Durant uns quants anys, Mèxic va ser el segon gran territori de la literatura catalana del segle XX. S’hi va bastir un espai de reconstrucció cultural. L’exili va mantenir viva la literatura catalana amb revistes, jocs florals, col·laboracions amb intel·lectuals locals i xarxes de suport, malgrat l’amenaça de desaparició. Algunes publicacions editades a Mèxic es van difondre per tota la diàspora. Entre aquestes, Agustí Bartra, juntament amb Josep Carner, Pere Calders, Joan Roura i Parella i Jordi Vallès, va fundar el 1944 la revista Lletres. Revista literària catalana, editada a Ciutat de Mèxic fins el 1948. Bartra la va dirigir i va donar espai a escriptors consolidats i noves veus, com ara Mercè Rodoreda. La nostra revista (1946), dirigida per Avel·lí Artís-Gener, va ser un altre referent cultural de l’exili.
Punts de trobada i difusió
Aquestes publicacions esdevingueren punts de trobada i de difusió. La capitalitat literària de Mèxic també queda palesa amb l’acollida de quatre Jocs Florals de la Llengua Catalana (1942, 1957, 1969 i 1973). El cas de Joaquim Xirau i del seu fill, Ramon Xirau –convertit després en una figura central de la filosofia mexicana–, reflecteix l’arrelament d’aquest exili.
El catedràtic Jaume Subirana, de la Universitat Pompeu Fabra, autor del llibre Una hora curta, ressalta en una entrevista de l’ACN la importància dels escriptors que, arran de la guerra i l’avenç franquista, es van exiliar primer a l’estat francès i després a Amèrica, sobretot a Mèxic. Segons que ha explicat, l’exili no era homogeni, sinó un mosaic de trajectòries personals marcades per la precarietat, l’atzar i la lluita per la supervivència.
Imaginari de l’exili i trajectòries personals
Tot i que sovint es vincula l’exili català amb Amèrica, figures com ara Mercè Rodoreda i Carles Riba també hi pertanyen, tot i que restaren a Europa. El col·lapse republicà del 1939 va obligar milers d’intel·lectuals a passar per camps de concentració al sud de l’estat francès abans de prendre camins incerts cap al continent americà.
Lázaro Cárdenas i el compromís mexicà
La figura del president mexicà Lázaro Cárdenas és clau per a comprendre l’exili català al país. El seu compromís va facilitar l’arribada de molts exiliats, que van trobar a Mèxic oportunitats, una comunitat activa i complicitats amb l’elit intel·lectual local. Entre aquests, Josep Carner hi arribà aviat i va exercir de pont cultural; Pere Calders va rebre’n el seu per a instal·lar-se i començar a publicar-hi. “Li va fer de padrí en el bon sentit de la paraula”, concreta Subirana.
Subirana posa l’accent en la “militància tenaç” per la llengua catalana d’aquests escriptors, que continuaren escrivint en català tot i viure en un entorn en què no tenia el futur garantit. “Sentien un vincle amb la seva comunitat, tenien clar quin era el seu públic. Escriuen per a un lector mínim en el seu moment, però especialment per als qui ells creuen que ho acabaran sent algun dia. I, afortunadament, en molts casos va ser així”, assenyala.
Fidelitat a la llengua i impacte vital
La fidelitat a la llengua pròpia, juntament amb l’impacte vital i cultural de l’exili, va transformar en profunditat les seves obres. “És evident que viatjar els enriqueix, però el preu que en paguen és brutal”, subratlla el professor. Sense l’esforç d’aquests escriptors per a mantenir viva la llengua i la cultura catalanes a l’altra banda de l’Atlàntic, la literatura del segle XX no s’entendria.
Quant al reconeixement, l’expert admet que la memòria de l’exili ha tingut etapes d’interès irregular. “Als anys vuitanta i noranta moltes d’aquestes figures van ser reivindicades i reeditades, però el pas del temps i el canvi de prioritats culturals ha deixat part del seu llegat en un segon pla”, afirma.
Juan Pablo Villalobos, escriptor mexicà a Barcelona
Anys després, la influència literària entre Catalunya i Mèxic perdura. Uns quants autors mexicans viuen a Barcelona d’ençà de fa anys, entre ells Juan Pablo Villalobos, que fa més de dues dècades que hi viu.
En declaracions a l’ACN, explica que l’accés a autors és la base per a formar-se com a lector i després com a escriptor. Les biblioteques i llibreries de Barcelona han estat una font d’inspiració en el seu recorregut literari. “A Barcelona va ser la primera vegada que vaig poder llegir tot el que volia”, ha dit. Villalobos compara aquest sistema amb el del seu país d’origen, on la distribució de llibres és un problema.
Entre els seus primers descobriments hi ha Pere Calders. Villalobos considera que el to de l’autor de L’ombra de l’atzavara té molt d’una “literatura mexicana en català” i veu la seva obra com a part integrant de la tradició literària del seu país, tot i que fou escrita en català.
La mirada estrangera sobre Barcelona
“La Barcelona d’avui l’expliquem millor els escriptors que venim de fora”, sosté Villalobos, que creu que la perspectiva forana aporta una visió més àmplia i naïf, diferent de la dels barcelonins d’origen, que no viuran mai les mateixes experiències.
Villalobos recorda que, en arribar a Barcelona, es considerava un farsant perquè escrivia només sobre Mèxic, ja que la seva realitat diària era la ciutat comtal. Més endavant va començar a escriure sobre Barcelona, tot i que reconeix que les seves novel·les barcelonines neixen d’una perspectiva de ciutadà diferent, que no ha viscut la infància a Catalunya.
Segons Villalobos, aquest intercanvi cultural fa que Barcelona sigui la convidada perfecta a la Fira del Llibre de Guadalajara, perquè esdevé un país en si mateix. La combinació de nacionalitats, llengües, cultures i tradicions en fa una ciutat diversa i heterogènia, i s’hi reflecteix una literatura extremament variada. “Hi ha països que no tenen aquesta riquesa literària que té la ciutat de Barcelona”, conclou.
