Refugiats desembarcant al port del Pireu (foto: Oriol Bäbler)
Refugiats desembarcant al port del Pireu (fotografia: Oriol Bäbler).

‘Pireás! Pireás! Pireáááás!’, criden els treballadors. L’horitzó i el mar encara són una mescla bituminosa. Els refugiats que no es desperten reben copets i sacsejades. Obren els ulls sense desvetllar-se; desorientats. Unes quantes persones, embolcallades amb mantes, s’aixequen de terra amb parsimònia; com si fossin ombres adquirint volum. Els semblants són cansats i arrugats.

‘Pireás! Pireás! Pireáááás!’, continuen cridant.

És impossible de no odiar les matinades…

Un refugiat afganès s’intenta reconèixer al mirall del lavabo. Es frega la cara amb aigua freda i després es clava palmellades a les galtes. Quan s’hi torna a veure reflectit, ullerós i macilent, dubta de si mateix.

Els altaveus anuncien que el ferri acaba de travessar els espigons de l’entrada del Pireu. Són dos quarts de set del matí. Els molls de formigó, estranyament buits, s’estenen a banda i banda del vaixell.

Els treballadors de la naviliera comuniquen a la gent que es prepari per desembarcar. Algun refugiat tocatardà enllesteix l’equipatge amb nervis i celeritat. Enrotlla la manta i la lliga amb cordills a la motxilla. Se sent un ‘ela, ela!’ –’va, va!’, en grec– de retret.

Els passadissos no tarden a embussar-se. Les escales automàtiques no poden absorbir tot el tràfec de persones que volen accedir al garatge. Es donen empentes, es profereixen renecs i esclaten discussions efímeres. 14 hores i mitja de viatge poden crear molta ansietat.

El ferri fimbra durant les maniobres d’amarratge.

Dos edificis d’aparença industrial, probablement magatzems, ocupen part del moll. Les façanes, corcades per la humitat i la deixadesa, proven de dissimular les vergonyes amb unes lones publicitàries. Rere els edificis es veuen les grues d’una petita drassana.

Sonen unes sirenes agudes i la rampa del garatge descendeix. Una flaire salina es fusiona amb l’olor de resclosit de la bodega. El vaixell continua maniobrant. Un treballador es col·loca a la passarel·la, suspesa sobre l’aigua, per assegurar-se que l’atracament sigui perfecte.

Una munió de taxis, autobusos municipals i gent amb cartells –venedors de bitllets– esperen els refugiats.

La quasi absència d’ajuda humanitària converteix el Pireu en una de les zones més sensibles de la ruta. Els refugiats, indefensos, queden exposats a tota mena d’abusos. Els grups solidaris –amb suport esporàdics d’algunes altres organitzacions– són els únics que, amb moltes limitacions, fan tasques d’assistència.

Una voluntària d’un grup solidari del Pireu ordenant donacions (foto: Oriol Bäbler)
Una voluntària d’un grup solidari del Pireu ordenant donacions (fotografia: Oriol Bäbler).

La nau queda acoblada al moll amb un cop sec.

La fressa de les sirenes ho confirma.

Una cadena rovellada separa els refugiats de l’Europa continental. No és el final de l’èxode, però si un moment d’alt contingut simbòlic. L’emoció es canalitza de moltes maneres. Hi ha somriures i alguns plors. Una dona iraquiana xiuxiueja entre llàgrimes ‘Ürubba’ –’Europa’, en àrab– al seu marit.

El treballador recull la cadena i els individus dels cartells s’acosten cridant ‘Macedònia’. El caos s’apodera del moll.

Un venedor aguantant els seu cartell informatiu (foto: Oriol Bäbler)
Un venedor aguantant els seu cartell informatiu (fotografia: Oriol Bäbler).

Els preus dels bitllets d’autobús són inflats. ‘It’s not personal, it’s strictly business’, que diria Michael Corleone. Els passatges costen entre 20 i 30 euros més que no pas a la rodalia de la plaça Victòria, punt de trobada de molts refugiats a Atenes. Regatejar amb els venedors és com negociar amb una paret. ‘Hem de portar menjar a casa’, es defensa un.

— Quant costa un bitllet?
— Depèn del país.
— Qui el paga més car?
— El sirians tenen molts diners.

Refugiats regatejant el preu dels bitllets d’autobús (foto: Oriol Bäbler)
Refugiats regatejant el preu dels bitllets d’autobús (fotografia: Oriol Bäbler).

Una voluntària intenta captar l’atenció dels refugiats amb dos globus enllaçats a una antena de ‘selfie’. Reparteix unes bosses de supermercat amb aigua, fruita i galetes de xocolata.

Una família del Kurdistan sirià s’asseu en un muret al peu d’un fanal. L’avi porta el cap cobert amb una kufia –altrament coneguda per ‘palestí’– i una gorra. Està malalt i exhaust. ‘Anem a Berlín, però ens quedarem uns dies aquí perquè es recuperi’, diu la Lamiya, la seva jove.

— De quina ciutat sou?
— Kobani.

L’emblema de la resistència kurda contra la barbàrie de l’Estat Islàmic. El bressol, també, de la família d’Aylan Kurdi i la seva tragèdia.

— Com és la vida després del setge de l’Estat Islàmic?
— Dura. La ciutat i la gent són lliures, però ens manca de tot: electricitat, aigua, hospitals… és un solar de pols i runa.
— No s’ha reconstruït res en un any?
— Poca cosa, no hi ha diners ni ajuda. A Turquia –Kobani és pas fronterer– no l’interessa que progressi la reconstrucció.

Els refugiats que es queden al Pireu i Atenes són majoritàriament de les nacionalitats vetades a la frontera. Els que disposen de diners agafen un taxi i marxen en cerca d’un hotel. La resta s’esperen a les cues dels autobusos municipals. El seu futur es decidirà als carrers adjacents de les places d’Omònia i Victòria, on pul·lulen els traficants de persones i els falsificadors de documents.

En una de les cues, entre rostres avorrits i meditabunds, sobresurt el somriure d’en Makele. Un noi baix i esvelt d’Asmara (capital d’Eritrea). El seu somni es establir-se a Europa i guanyar-se la vida com a corredor de fons. ‘I’m happy Athens. Here medal Zersenay’, explica exultant. Zersenay Tadese –heroi nacional– és l’únic atleta eritreu que ha guanyat una medalla olímpica: un bronze en 10.000 metres a Atenes 2004.

Eritrea és un país hermètic que el dictador Isaias Afewerki governa amb mà de ferro des del 1993, any en què es va independitzar d’Etiòpia.

En Makele sap poques paraules en anglès, però n’és una ‘resettlement’ i no para de repetir-la. ‘Me resettlement Europe’, diu somrient. La seva intenció és acollir-se al programa de reallotjament de la Unió Europea. Un pla dissenyat per repartir entre els estats membres 160.000 refugiats.

D’ençà que fou aprovat, el setembre del 2015, només s’han assentat 583 persones. Al ritme actual el programa tardarà uns 114 anys a completar-se. Onze països de la Unió encara no han fet cap reallotjament.

En Makele, però, encara repeteix ‘resettlement’ sense perdre el somriure.

Els individus dels cartells guien els clients a fora del recinte portuari. És una caminada d’uns 500 metres a través dels edificis d’aspecte industrial. La propaganda i les pintades del KKE –partit comunista grec– són omnipresents. Els autobusos són aparcats en fileres prop d’un descampat. És un bon lloc per a observar el perfil il·luminat del Pireu.

Alguns conductors passen l’estona fumant cigarrets, bevent Red Bull i empipant els gossos del carrer.

Els autobusos són neutres, sense decoració corporativa. Alguns semblen vells i atrotinats. ‘Són més fiables que les barques amb què aquesta gent travessen la mar Egea’, afirma un conductor.

 

Un dels autobusos amb destí al pas fronterer d’Idomeni (foto: Oriol Bäbler)
Un dels autobusos amb destinació al pas fronterer d’Idomeni (fotografia: Oriol Bäbler).

Els venedors indiquen als refugiats quins vehicles els corresponen, després els ajuden a carregar els equipatges al maleter.

Els fanals emeten una llum tènue, gairebé gandula. El sol es nega a sortir.

Un grup d’afganesos proven, sense gaire fortuna, d’obtenir un descompte d’última hora. Supliquen la rebaixa gairebé fins a la humiliació, però el venedor no cedeix. El conductor, fins i tot, amenaça d’abandonar-los a mig trajecte si no paguen el preu acordat.

— No cediu mai?
— No, cedir una vegada vol dir fer-ho sempre.
— Però aquesta gent té problemes?
— Tots tenim problemes.

Els motors sonen roncs quan s’engeguen. 550 quilòmetres fan molta mandra.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.