Eva Piquer: “El verb és ‘continuar’”

L’escriptora i periodista Eva Piquer estava nerviosa. La incomodava haver d’afrontar-se a tota la part de promoció de la seva nova novel·la, Aterratge, que publica amb Club Editor i que és el seu retorn a la novel·la després de vint-i-un anys. És per això que Club Editor va convocar una conferència de premsa a la llibreria Laie i és aquí on es va explicar l’autora i també l’editora, Maria Bohigas, que va dir que estava contenta d’acompanyar Piquer en el seu retorn literari: “És un dels moments importants de Club Editor. És un honor i és una gran alegria ser al costat d’Eva Piquer amb aquest llibre.”  Aterratge arriba a les llibreries avui, primer de febrer.

Eva Piquer, fundadora del cultural digital Catorze, ha definit així Aterratge: “És una història de supervivència i d’un moment en el qual la protagonista reneix després d’ una situació traumàtica, una catàstrofe.” Per això Piquer juga amb la metàfora de l’aterratge, que dóna títol al llibre: “Un aterratge literal i un aterratge emocional. Una construcció després de la destrucció. De com ens ho fem per sobreviure a les catàstrofes. També tracta de la intempèrie moral, que tard o d’hora sempre arriba.”

I també conté un dietari de lectures “La narradora es repenja –diu– en els llibres que llegeix, que l’ajuden a aterrar al món dels vius.” Hi trobem el Robinson Crusoe de Daniel Defoe, Olga Tokarczuk, Primo Levi, Simone de Beauvoir, Julian Barnes, C. S. Lewis, Roal Dahl, Albert Camus, Patricia Highsmith, Vivian Gornick, James Salter… Hi ha una frase de Primo Levi que és important: “La infelicitat perfecta no existeix.”

La novel·la trena tres línies argumentals, sobretot a la primera meitat del llibre. En la primera, la protagonista fa un viatge a Islàndia per visitar les restes d’un avió C-117D que es va estavellar el 1973. La segona és el minuciós relat de Gregory Fletcher, l’home que pilotava aquell avió, que va fer un aterratge forçós, perquè a causa del fred extrem van fallar els dos motors de l’aparell. Va salvar la vida de tots els passatgers. “Aquesta història de supervivència em va portar a obsessionar-me per buscar accidents en els quals no s’hagués mort ningú. Perquè sabem més coses dels accidents on hi ha víctimes mortals, que dels accidents on tothom sobreviu per explicar-ho. Quan vaig tenir informació de l’avió caigut a Islàndia, que encara era al lloc on va caure, la metàfora se’m va fer evident i vaig pensar que ja tenia projecte literari.”

Piquer es va posar en contacte per correu electrònic amb Gregory Fletcher, el pilot, perquè li contés l’accident. Quan va passar la catàstrofe ell era un jove de vint-i-sis anys i ara ja passa de la setantena, ha deixat l’aviació i fa d’advocat a Memphis. Durant la pandèmia l’escriptora i Fletcher van establir una relació epistolar. Ell estava escarmentat amb la ficció que s’havia construït al voltant de l’accident i les mentides que s’havien fet córrer i va fer un pacte amb la narradora: que li explicaria tot allò que es podia explicar de la catàstrofe sempre que li respectés el seu relat. I la narradora també fa un pacte amb el lector: que explicarà tot allò que pugui explicar de la seva de catàstrofe. El segon fil argumental, doncs, és el relat de Gregory Fletcher, que reprodueix com va anar l’aterratge i tota la peripècia, fil per randa i d’una manera freda, tècnica.

I el tercer fil és un relat fragmentari, que es podria entendre gairebé com un dietari del present de la narradora, on va mostrant el seu procés del dol. La narradora extreu coneixement de l’experiència de Gregory Fletcher, que diu frases com ara: “En una situació límit només t’has de preocupar de continuar volant.” “Ella també vol continuar volant –diu Piquer–, que vol dir continuar llegint, continuar escrivint, continuar nedant… El verb és ‘continuar’. I per renéixer i continuar volant una de les coses que ha de fer és deixar anar llast.”

Maria Bohigas, sobre aquest espai difícil del dol, el més difícil de construir, diu: “Quan vaig llegir el llibre és de les coses que em van interessar més, perquè no s’esquiva el dol, i hi ha moments que es posen paraules molt exactes per explicar i comunicar al lector situacions de dol, que si no les has viscudes no te’n fas càrrec. El dol afecta tots els àmbits de la vida, públics i privats. Et converteixes en una persona senyalada, amb tot el que això implica.”

En la segona meitat del llibre es manté la metàfora de l’aterratge, però també s’hi incorpora la metàfora del desig d’una nova casa pròpia, plena de finestres. “Les finestres són importants, perquè no sempre es poden obrir finestres on no n’hi ha”, diu Piquer. És una estructura més fragmentària i intimista. De fet, si la primera part del llibre és més exterior i d’acció, la segona és molt més introspectiva, continguda, i és en aquest moment d’introspecció quan la narradora troba la manera de renéixer. Bohigas ho explica així: “Una cosa molt maca que té la novel·la és que la vida torna en una situació de reclusió.”

Sobre la contenció del relat, Eva Piquer comenta: “Escriure sempre és trobar l’equilibri entre què dius i què no dius, i tan important és allò que dius com allò que no.” I Maria Bohigas rebla: “El que és realment remarcable és que tot el que no diu hi és.”

L’escriptora afegeix: “Jo necessitava escriure aquest llibre, clarament. Perquè la meva supervivència demanava escriure. No volia abocar-me al tema del ‘Tot allò’, però era l’únic tema que m’importava a la vida. I necessitava escriure’l per continuar escrivint, que vol dir per continuar vivint. Per a mi Aterratge és un llibre molt necessari i tenia una certa urgència de publicar-lo per girar full. Perquè aquest llibre per a mi és un començament, no és un final de res ni un objectiu en si mateix.”

I si una cosa veu clara Eva Piquer és que ha tornat a la novel·la per no deixar d’escriure i continuar publicant. Ara treballa en una novel·la nova que tracta sobre ser dona i voler escriure.