‘La tertúlia proscrita’

Eurovisió i la lamentable esquerra deambulant

  • Em causa estupor veure Podem presentar iniciatives parlamentàries al congrés espanyol tot reclamant de revisar el resultat o de crear una comissió d'investigació

VilaWeb

Aquest cap de setmana s’ha fet a l’estat francès un procés popular de primàries per a trobar un candidat únic de l’esquerra a l’elecció presidencial. Finalment, ha estat triada l’antiga ministra Christiane Taubira, però de seguida els seus principals competidors –el comunista Jean-Luc Mélenchon, l’ecologista Yannick Jadot i la batllessa socialista de París, Anne Hidalgo– han negat tota validesa al resultat, per l’escassa participació. Menys de dos mesos abans de l’escrutini, l’atomització i el desprestigi de l’esquerra francesa prefigura un panorama singular. Aquest abril la presidència de la república es posarà en joc entre dos candidats de l’extrema dreta, una candidata conservadora i un candidat liberal. Amb l’esquerra completament absent, marginal i descol·locada, i amb percentatges d’intenció de vot per al Partit Socialista –abans, totpoderós– que tot just arriben al 5% dels electors.

La situació de l’esquerra francesa crida poderosament l’atenció i ha suscitat, per això mateix, anàlisis molt interessants i ben documentades. Anàlisis que proposen debats profunds que tota l’esquerra europea hauria de seguir. Per exemple, es demanen en quina mesura l’esquerra ha estat responsable, aquests darrers trenta anys, de la dimissió de l’estat davant els nou poders privats. O fins a quin punt l’esquerra ha esdevingut una “elit de masses” –quin concepte més interessant, aquest del geògraf Christophe Guilluy!– que viu tancada a les grans ciutats, superba fins a l’insult, cobrant de professions vinculades als poders i obsessionada per lluites parcials, altament instrumentalitzades i cada vegada més complicades d’entendre per les classes populars. Hom ha parlat d’una “esquerra deambulant” que va de reivindicació en reivindicació originant polèmiques superficials per a sentir-se pura i moralment superior mentre, alhora, abandona la gent quan proposa o executa reivindicacions revolucionàries, gent que va a l’arrel dels problemes i vol canviar la societat de dalt a baix. L’oix indissimulat al procés d’independència de Catalunya o el menysteniment elitista dels Jupetins Grocs, per exemple.

El retrat, supose que més d’un lector ja ho deu haver intuït, recorda molt l’abisme pel qual es va afonant ja fa temps l’esquerra espanyola i pel qual cada dia veig amb més preocupació que s’afona també l’esquerra del nostre país. I és ací que m’ha resultat molt il·lustratiu l’espectacle que s’ha desfermat amb motiu del Festival de Benidorm i d’Eurovisió.

Jo no puc descartar que la meua edat em condicione d’alguna manera –Eurovisió i el Festival de Benidorm eren dues coses connotades pel franquisme més caspós i em costarà de desprendre’m d’aquesta càrrega inicial. Però em causa estupor veure Podem presentar iniciatives parlamentàries al congrés espanyol per a reclamar de revisar el resultat o de crear una comissió d’investigació dels lligams entre la guanyadora del certamen i membres del jurat; i veure alhora com Comissions Obreres exigeix a RTVE de deixar sense efecte el veredicte del jurat i com el col·lectiu Afroféminas es baralla amb el sindicat insinuant que en realitat van contra la guanyadora perquè “és una dona racialitzada” i no poden suportar que haja guanyat.

Si fóssem en una altra setmana, qualsevol, la picabaralla política que organitzen amb aquest festival Podem i els comuns supose que em semblaria una anècdota passable, potser divertida i tot. Però que proven de distreure’ns amb aquest guirigall la setmana en què ells mateixos es disposen a enterrar definitivament –potser i tot de bracet de Ciutadans– l’intent de derogar la reforma laboral del PP em sembla un monument al cinisme i la confirmació que l’esquerra espanyola va pel camí francès.

PS. Evidentment, ja ni us explique què em sembla que l’esquerra catalana, i encara més la independentista, s’afegesca també al xou, o que la Generalitat Valenciana pague el desficaci amb una milionada…

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any