Eurovisió i la lamentable esquerra deambulant

Això ja està resumit a una frase que també els arriba als del Principat provinent d’ací, del Sud, quan la inclou Raimon a Jo vinc d’un silenci: “Qui perd els orígens, perd la identitat”. Molts d’aquells que s’autoanomenen d’esquerra, viuen molt bé i s’aparten tant com poden dels problemes reals de les persones. De manera que s’han d’ocupar de temes del tot intranscendents. Com ells mateixos. No ho saben, però ja estan condemnats a la marginalitat. El poder només els permet viure perquè servisquen de distracció dels veritables problemes o de les veritables alternatives a la dreta.

La classe política viu allunyada del carrer. Ja li va bé així per gaudir dels privilegis sense tenir de donar gaires explicacions. De le dreta ja es pressuposa aquest tarannà. Però no pas de l’esquerra, oi?
Així que els presumptes esquerrans es creen les seves cortines de fum per dissimular la seva assimilació als patrons de dretans benestants. Cortines de fum que són mediocres de forma diectament proporcional a la mediocritat moral i política de tots i cadascú d’ells.
I vet aquí el vomitiu resultat de tot plegat.

Si ara sorgís una esquerra combativa, compromesa amb els drets dels treballadors i les classes mitjanes i dirigida per algú amb entitat i carisma arrasaria. No en tinc cap dubte. La gent vota extrema dreta perquè és sent abandonada.
Però amb aquesta colla de niñatos buits, vanitosos, frívols i encantats d’haver-se conegut, cada dia l’espectacle serà pitjor.
I què dir dels pagafantes d’aquí. Fins i tot em sorprèn la crueltat amb que en Sánchez els paga la presidència del govern i els pressupostos. Com si el que volgués fos veure fins a on són capaços de deixar-se degradar. Si això és l’obra d’en Junqueras i en Jordi Sánchez, més val que no tornin a treure el cap mai més del forat on és deuen amagar hores d’ara…

Tant Eurovisió com el Festival de Benidorm, em semblen fets o actes d’altres temps, que actualment per a mi no tenen sentit.
Actuem de forma sostenible, en la música també, com si fora un bé natural ,ecològic… i no especulem amb ella.
Per altra banda, amb la necessitat d’actuacions públiques amb seny,
la qual cosa vol dir per a mí, i crec que per a més ciutadanes i ciutadans, emplear els diners públics en educació, sanitat i cultura de debó, tan necessàries per a la societat… Doncs no, es gasten el que no tenim en “bufonades”.

ESQUERRA MORALMENT SUPERIOR
L’escàs 5% d’intenció de vot al partit dels socialistes francesos, o la picabaralla política que organitzen amb aquest festival de Benidorm, tant Podem com els comuns i el sindicat CCOO indignats per la falta d’imparcialitat del jurat mentre callen davant la falta d’imparcialitat del CSPJ, del TS, del TC, del Tribunal de Comptes i de tants altres exemples de la fiscalia del regne dEspanya, tot plegat ho veig molt ben descrit en el comentari:
– “Esquerra deambulant que va de reivindicació en reivindicació originant polèmiques superficials per a sentir-se pura i moralment superior mentre, alhora, abandona la gent quan proposa o executa reivindicacions revolucionàries, gent que va a l’arrel dels problemes i vol canviar la societat de dalt a baix”.
Em sembla una dissecció precisa i no ho sabria dir millor, només vull afegir que l’esquerra moralment superior em fa el mateix efecte que la religió, amb la mateixa estratègia i les mateixes conseqüències.

No entenc aquest lament pel paper de l’anomenada esquerra política. ¡Però si ja fa molts anys que es diu aquella dita que allò que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres! I la dita seria igualment aplicable per als francesos i per als catalans. És a dir: no hi ha gaire diferència entre la política d’esquerres i la política de dretes. Els arguments poden ser diferents, però les polítiques no ho són pas tant. A on trobem les diferències? En els matisos. Però en allò essencial, en allò que de debò toca al poder, no hi ha cap diferència.

I en aquesta manca d’assenyalar la hipocresia de l’esquerra hi tenen una gran responsabilitat els mitjans de comunicació que li són afins; inclòs VilaWeb. Perquè enlloc de fer el paper de controlar el discurs hipòcrita, massa vegades li fan la gara-gara. No sempre és cert, però ni que sigui una vegada, és una vegada massa.

Com amb la qüestió del certificat COVID. ¡Quanta crítica ha mancat a la instauració d’un salvoconduit per afavorir als adeptes del règim! ¡Quanta crítica ha mancat a l’aplicació d’unes polítiques de vacunació massives sostingudes en l’argument insostenible de la immunitat de ramat! Insostenible perquè ¡no pot haver-hi immunitat de ramat sense existir immunitat individual! I aquesta manca de crítica (que des de la dreta ja ens la podíem esperar, però ¡no l’hauríem d’esperar de l’esquerra!) ha donat ales a les mesures més draconianes que estan aplicant estats com Àustria i Itàlia. A on s’està punxant —a punta de pistola com qui diu— a tots els qui no ho volen fer voluntàriament. I això un cop s’ha demostrat més enllà de qualsevol dubte raonable que les pseudo-vacunes no tenen cap benefici per la salut pública, i que el seu benefici es limita a la salut individual. De molts individus, efectivament, però només individual. Essent el benefici més individual de tots, el de les empreses farmacèutiques. Fins que la gent, que no té ni el cul llogat ni l’ànima venuda, acaba dient que PROU! Com ho estan fent amb tota dignitat a Ottawa, la capital del Canadà. I malgrat l’exemple que estan donant els camioners canadencs al món, els mitjans de l’esquerra (que suposo que ja no s’enrecorda dels postulats de l’esquerra internacionalista) decideixen o bé silenciar els protestants canadencs, o fins i tot tenen la poca vergonya de titllar-los de feixistes quan posen la imatge del president Trudeau al costat d’una esvàstica per titllar-lo de feixista. És a dir, aquests mitjans de comunicació tenen la barra de capgirar la realitat. Però això a nosaltres ja no ens ha de sorprendre, que ja ho hem viscut prou. El problema està quan els mitjans que se suposa que són “els millors”, participen d’aquest silenci mediàtic.

Us deixo un parell d’enllaços per seguir la notícia que il·lustren prou bé la manipulació de la que parlo. Sembla que només quedem els ciutadans lliures (genuïnament lliures) per seguir cridant als quatre vents les veritats del món. ¿Quant de temps durarem?

https://youtu.be/vM3VlXd_5Uc

https://youtu.be/HGJ4pmGs998

Alerta Vicent, que Steve Bannon fa una crítica similar a l’estat de coses actual.

L’esquerra francesa només és l’epígon de l’espanyola. Com la dreta española voldria ser com la francesa napoleònica.

Us recorde aquella piulada d’en Joan Fuster, que feia més o menys així:
“El problema d’Europa és que hi ha molt de jacobí per civilitzar”.

Canviar l’estat de coses mundial, pot vindre des de qualsevulla praxis humana.

Avui, Thomas Jefferson, John Adams, James Madison i Alexis de Tocqueville estarien empresonats pels seus escrits i proclames fetes fa dos segles i un quart.
Fundadors del liberalisme.

Us en recordeu de que van fer fora un xic amb un càrrec públic perquè descobriren que pertanyia a l’Institut liberal Ostrom?

Doncs, un servidor de vóstès i d’aquesta màtria, a l’endemà mateix me’n vaig fer membre.

Sí al pseudojacobinisme nostrat colonitzat en mans de l’estat ocupant, li toca l’engonal ha d’ésser bo -intrínsecament- per força.

I no diguem H. D. Thoreau, o Bakunin i Malatesta o G. Garibaldi.

Les ideologies polítiques, hui en dia, només són la vestimenta que usem al teatre del món que William Shackespeare representa en la seua obra “The Stage”, (L’escenari). I que Calderón de la Barca en copia i manlleva en el seu “El Teatre del món”.

Si bé, del que enraonem és de radicalitat democràtica, tots els anteriors són el fil conductor que ens arriba amb els pensadors i empiristes com Malcom X, etc….fins a E. Snowden i Assange.

A propòsit d’això, diu Snowden:

“Intolerance and the ruthless self-interest of political parties have so damaged the foundation of nationhood—the willingness to cooperate with one’s neighbor—that I fear we have already witnessed the failure of some of the greatest states of our era. We just don’t realize it.”

Traduïsc:
“La intolerància i el propi interès despietat dels partits polítics han damnat tant els fonaments de la nació —la voluntat de cooperar amb el proïsme— que em tem que ja hem presenciat el fracàs d’alguns dels estats més grans de la nostra època. Que senzillament no ens n’adonem.”
————————————————————————————————————

I com som empiristes, cal ser a tots els fronts: el Benidorm_Fest.

Els valencians hem regalat 1 milió d’€ via Generalitat d’Avall, i a més a més, hem pagat el 10% poblacional de part alíquota de la RTVE a invertit, on l’idioma nacional de Benidorm ha estat absolutament absent, tret del nom del recinte on s’hi celebrava.

No em direu que el M.H.P. Puig refregant-se amb els amos de Màdrix no vos ha recordat als franquistes de la talla d’un president de diputació com Oltra Moltó, un Porcioles, un Samaranch, un Rincon d’Arellano, un Ramon Izquierdo, i uns falangistes que dirigeixen el bombardament de València i el mercat central d’Alacant des de Palma estant, els germans Barberà i Armelles, endemés de la filla i neboda, na Rita Barberà?

O les proves dels bombardaments dels stucka alemanys a Benassal, Vilafranca del Maestrat, Càlig i Catí, produïnt-hi morts banals a punta pala en aquestes poblacions.

Mireu si tenien clar que som territori ocupat que en cap moment se’ls passà pel cap fer-les en territori español.

Això, és el que vull dels meus commatriotes: que actuem tothom amb un gran sentit de nació completa, i no una nació feta a trossos i mossos. Com fa qualsevol estat-nació del món contemporani: amb sentit universal assentat.

Rememorant el títol d’LP de Supertramp:

Left? What left?

Josep Blesa (València)

No se si heu vist- si no ho heu fet, us ho recomano- una pel·lícula amb Dustin Hoffman que s’anomena en anglès “Wag the Dog” (I you can’t wag the tail, wag the dog), on, per tapar un escàndol sexual del president d’EUA munten un guerra imaginària amb… Albània ! (i evidentment, els surt bé).

Dissabte i diumenge passats es varen passar 2-3 hores a RAC1 (referent d’emissora en català, mal que ens pesi, perquè CatRàdio l’han desmantellada fa temps i convertida en un aparell de propaganda entre uns i altres i almenys a RAC1 ja saps que sibil·linament et colaran els interessos del Sr. Conde) parlant del refotut i caspós festival d’eurovisió i del no menys caspós festival de Benidorm. Mentre parlaven d’això ningú es va dedicar a explicar què passa amb la reforma laboral, com avança la repressió, la situació crítica a Ucraïna i un fotimer més d’assumptes força més importants i preocupants pel país.

Durant no se quant de temps la principal ocupació de tots els mitjans de comunicació ha estat de prendre’ns per ximples i parlar del pretès feminisme o de l’origen català de diverses concursants en aquest bunyol que fa anys que no em miro ni em penso mirar. L’interès renovat per aquest engendre insofrible és també una mostra d’en què s’ha convertit Europa. En paraules d’un dels primers presidents de la Unió Europea de Ràdiodifusió: “Europa el màxim que ha estat capaç de construir en matèria de col·laboració audiovisual és aquest festival horrible”. Signes dels temps: quan semblava que la unió política europea avançava, Espanya enviava Rodolfo Chiquiliquatre i Dinamarca uns individus que cantaven vestits de vikings amb banyes: ara fan gales i es passen setmanes parlant d’això. Talment com al temps del Quico, de dolça record per la majoria de l’esquerra caviar (que així tenia alguna cosa contra què lluitar des del sofà del Bocaccio). Això ha esdevingut l’esperança democràtica del món, com s’autoqualificava Europa: una colla d’artistes més o menys mediocres cantant en anglès i lluint banderetes.

Però és que, efectivament, aquesta banalització afecta de ple l’esquerra. L’espanyola, la catalana i l’europea. A casa nostra ja fa anys que els tenim presa la matrícula: Serrats, Sabinas, Beléns, Iglesias i altres herbes, capaços de mobiitzar-se per la destrucció de l’hàbitat dels indis Uca-uca del brasil, però que no mouran un dit quan atonyinin un català, un obrer de les drassanes de Cadis, quan mori de fred un indigent a Madrid o quan una senyora velleta de l’eixample sigui desnonada per un fons voltor. Una colla de carallots de mida sideral, hipòcrites i aprofitats. Qui pensi que a Europa són millors, que recordi que els introductors dels minijobs a Alemanya són l’SPD (ahir sentia a la ràdio alemanya que volen pujar el salari mínim dels minijobs a uns 600€- jutgeu vosaltres mateixos), que M. Valls va ser primer ministre com a membre del P.S. francès, i que el gran privatitzador després de la Thatcher va ser en Toni Blair. Això sí, tots són molt pro-LGTBIQ, políticament correctes i socialdemòcrates.

Com li passa a la dreta quan compra els postul·lats de la ultradreta, en assumir com a propis- això sí, dissimulant- els postul·lats de la dreta, l’esquerra es cava la seva fossa: la gent acaba votant els originals, no les còpies. I així tenim a tota Europa una esquerra irrellevant i uns parlaments que es tornen a omplir de representants d’allò que com a éssers humans i com a societat fa temps que hauríem de combatre amb totes les nostres forces: la intolerància, la desigualtat, la manca de solidaritat i de pietat envers els altres, l’elitisme, la utilització de la propaganda per convertir el poble sobirà en consumidors compulsius sense cervell i tantes altres coses que, a la llarga, ens abocaran a l’enfrontament i al conflicte. I a fer un món pitjor. L’Europa de principis del segle XX era una societat pròspera i avançada. Una guspira i l’estúpid nacionalisme de les elits ho va convertir en un erm. Obvio dir què pot passar ara si hi ha qualsevol conflicte, amb la capacitat armamentística de què disposem.

I mentrestant ens van posant Eurovisión i altres refregits per tal que ens distraiem. A Catalunya ja fa temps que els hauríem d’haver clissat. Ja eren així en els vells temps del PSUC i d’ICV (comunistes per cert que no haurien aguantat ni deu minuts vivint en un dels forats a què en teoria ens volien fer assemblar, com el Berlin Oriental o la Rumania de Ceaucescu). Però la gent vota, i tornarà a votar a toies com ara Ada Colau, Jéssica Albiach, Franco Rabelll o el Coscu. Sovint em pregunto si som incapaços realment de pensar per nosaltres mateixos…

P.S.: una cosa que m’està passant amb el temps és que m’estic tornant més radical (d’esquerres precisament) i més intolerant amb la correcció política sense toca ni soca. Francament: jo qualificaria les concursants del famós festival de nascudes a Catalunya, no de catalanes. Perquè català, per mi, no és només qui ha tingut l’atzar de néixer aquí, sinó qui s’estima aquesta terra, aquesta cultura i aquest país. Encara que visqui a milers de quilòmetres del país. El Professor Cotarelo, o l’Albano Dante- tots dos nascuts ben lluny- tenen per mi molt més de catalans que no pas Ada Colau, per qui el català és una xorrada (paraules seves), Paula Badosa (que tot i viure i haver nascut a Begur es nega a donar entrevistes a mitjans catalans) o les famoses concursants, que no fan servir el català professionalment ni que les lliguin.

Fa anys, estàvem comentant una pel·lícula francesa amb un amic, i em va dir una frase que em va fer molta gràcia: El cinema francès consisteix a un munt d’actors deambulant a la recerca d’un diàleg. Que consti que ni aquest amic ni jo no ens les donem d’intel·lectuals ni de cinèfils, però la cosa va anar així. En aquella pel·lícula (no recordo quina), els personatges gairebé no parlaven, tot el metratge consistia en un munt d’escenes intimistes, silencioses i críptiques, on havies de deduir la trama a partir de molt pocs elements.

Jo diria que a l’esquerra catalana i espanyola (de política francesa no en tinc ni idea) els hi passa una cosa similar: Són polítics a la recerca d’una causa que els hi doni sentit.

És obvi que una persona d’esquerres autèntica no hauria de tenir cap problema a trobar causes que reivindicar i per les què lluitar, en un món saturat d’injustícies i desigualtats com el nostre, amb una ultradreta crescuda i creixent. Tanmateix, ai las!, les causes que valen la pena són complicades i requereixen sacrificis personals. Ja han passat aquells temps -recents- on podies anar a un programa de televisió a defensar amb retòrica els grans temes de l’esquerra. Només calia exhibir la teva superioritat moral i els teus contrincants s’arronsaven, incòmodes, per no voler semblar uns reaccionaris. Ara els reaccionaris ho són i ho volen semblar, no s’arronsen, i han obligat als representants de “l’esquerra” a passar de la retòrica als fets. Actualment, si ets d’esquerres de veritat, ja no en tens prou amb la política de l’espectacle, cal arromangar-se i donar-se de bufetades.

Com es poden fer polítiques d’esquerres contra un establishment autoritari i molt ben consolidat, que flirteja sense gens de vergonya amb el feixisme, si no és disputant-li directament aquest poder?

I aquí és on la nostra esquerra de saló, habituada a anys de bonança, tertúlies i poltrona, ha fet una revolucionària i solemne llufa. “Què dius… que ens hem d’esbarallar ara amb aquesta gent tan desagradable? Ah no, això sí que no. A mi dona’m un plató o un photocall i et parlaré sobre revolucions, desigualtats de gènere i supremacisme. I de regal et faré un tuit.”

Descartades les úniques lluites que podrien portar-nos a canvis reals, l’esquerra està buscant causes secundàries, innòcues, que els hi permetin continuar fent aquesta política de l’espectacle, basada en aparences i no en fets. Per això el caspós festival d’Eurovisió és un tema central aquests dies, i per això el Parlament va votar una moció per indultar les bruixes catalanes del segle XV, i en va fer un gran show d’això, aprofitant-se de l’estrena d’un documental. No és que la moció estigui malament, estic molt d’acord que no hem d’anar cremant bruixes pels ‘puestos’, però aquesta moció hauria d’haver passat una mica més desapercebuda dins el brogit eixordador de la lluita de l’esquerra per fer un país una miqueta, només una miqueta, més digne.

Per cert, molt interessant aquest video

https://www.youtube.com/watch?v=7ucF2IeJTfE

on es parla de com instrumentalitzar les causes revolucionàries des del poder, per esterilitzar-ne el missatge i fagocitar-ne la imatge. És una forma molt efectiva d’aturar la lluita real. El canal té un rerefons marxista que de vegades cau en el dogma utòpic (és la meva opinió, és clar), així i tot les seves crítiques contra el sistema polític i econòmic són esmoladíssimes.

Salut i bon dimarts!

DE QUÈ PARLEM QUAN DIEM “ESQUERRES”…

Si entenem que la paraula “esquerres” la fonamentem en la trilogia republicana de llibertat, igualtat i fraternitat, la seva deriva cap a lluites de les quals les majories se’n senten excloses, poden entendre el que l’historiador Xavi Diez en diu: la incapacitat de les esquerres a partir dels seus set pecats capitals en el seu llibre “Una història crítica de les esquerres”.

1/ L’estètica (i els seus excessos). 2/ la superioritat moral. 3/ la incomoditat respecte a les classes populars i les contradiccions culturals. 4/ Absència d’un relat coherent. 5/ Intrusisme (o la temptació del control social). 6/ Ingenuïtat (o platonisme suïcida). 7/ Manca d’autoconfiança (o la inseguretat existencial).

En una tertúlia americana entre un neocon i una congressista demòcrata, en la calor del debat va sortir la pregunta: ” ¿Sap per què a la gent no li agraden els polítics d’esquerra? Perquè perden…

Aquest victimisme enfront de les dificultats, en X. D. n’hi diu certa addicció a la frustració…

Miquel Gilibert, ho suscric tot , però no estic d’acord amb posar-nos en aquest jardí de donar carnets de bons i mals catalans. (Per cert a la Paula Badosa l’he sentit en entrevistes a mitjans catalans ) . I a alguna d’aquesta gent les espanyolíssimes firmes que els patrocinen els prohibeixen qualsevol mostra de catalanitat. Les culpables són aquestes marques i és contra elles que hauriem d’anar. Exigir més heroicitat que la dels nostres polítics a un noi o noia que intenta guanyar-se la vida, no és el camí.

L’esquerra europea amb la globalització sense l’extensió d’uns mínims democràtics a la República Popular Xinesa i altres dictadures i règims autoritaris, lliurà el fulcre de les reivindicacions socials al capital. La burocratització dels sindicats i dels partits, la no incorporació de les tecnologies avançades en la presa de decisió de les institucions, ni les de l’esquerra ni en les estatals, la creixent diferència de les rendes dels capitalistes amb la pròpia dels assalariats, i l’afebliment arreu de les classes mitjanes són una mixtura de conservadorisme i evolució del sistema capitalista que ha buidat la majoria dels referents de l’esquerra històrica i clàssica.

El buit no és doncs d’objectius, sinó d’obsolescència, d’incapacitat de bastir alguna cosa alternativa que no sigui el quilòmetre zero i les millores per al col·lectiu femení. Inclusivament, la reivindicació ecologista, que durant un temps ha sigut un afegitó políticament vistós i útil, ha esdevingut una crossa massa difícil per mantenir un moviment que no pot fer altra cosa que anar d’aquí cap allà buscant un redós sòlid per als seus pressupòsits, que han quedat del tot desactualitzats.

L’esquerra espanyola, a més, que té un paper clau per mantenir el règim borbònic d’encuny autoritari i imperial, és encara més prima, i així el port segur no és altra que el que ofereix el mateix règim. El Presidente Sánchez, volent vèncer els virus amb l’exèrcit i la policia, és la imatge perfecta no ja de la pèrdua de referents sinó de la degradació d’unes burocràcies aferrades al poder d’esquena a la població.

I la catalana? Com que té un paper encara més subaltern, dins d’aquests contexts, ha esdevingut una agrupació de saltataulells en degradació vers a la marginació d’una banda de saltaterrats qualssevol.

Així és que com a catalans sí, som orfes de dirigents de l’esquerra clàssica, però en som especialment conscients perquè mantenim els referents de l’anhel de la llibertat i de la sobirania nacional.

Que vols que et digui Vicent sobre això de l’esquerra, es veu que tot el referent de l’esquerra espaÑola que era Rússia i Xina no hi han proutes demostracions de lo que són? Ja no dir de Venezuela.
Tu Vicent que ets un home llegit, no hi han proutes demostracions de l’història més recent sobre Lerrux, un gran personatge d’esquerres, que també va tenir recolzament a l’esquerra catalana; si ho creus també podríem analitzar el comportament dels republicans espaÑols amb les complicitats dels republicans ER catalans.
Lo que està clar que aquest Podemos/Comuns han resultat tota una estafa, com els de Compromís amb aquesta Oltra, gran amiga de la reina del cinisme i hipòcrita de Colau.
Com ja he fet esment més d’una vegada, en Pla ja fa molts anys que va dir, lo més semblant a la dreta espanyola és l’esquerra espanyola; però per lo que es veu Vicent llegir l’història de poc serveix.
A veure si d’una vegada hi ha valentia de fer un anàlisi de qui aportat la divisió dels partits que definim independentistes, remarcar Vicent, definim, que no vol dir que lluitin per aquest objectiu.
Tinc molt present després del procés varen venir les eleccions municipals, en el poble a on residia Sant Pere de Ribes, Garraf, es va intentar fer una coalició de partits “independentistes”, els únics que si varen negar va ser la secció d’ER, però aquestes directrius venien de la central, amb el missatge ja ens trobarem amb assumptes concrets, evidentment va guanyar el PSO€, igual com sol passar a la majoria de pobles del Bajo Llobrega; els motius crec que no fa falta dir-ho.
El drama Vicent que malgrat aquesta realitat que esmentés sobre l’esquerra, l’hora de fer crítica sobre els seus fets, solen ser molt tous amb benevolència, doncs fent referència de la paraula ESQUERRA ja se li dóna credibilitat de demòcrates i progrés.

Poc a poc a Catalunya la estan españolitzant, i la prova la tenim avui aqui,parlan o escribint del franquista festival de Benidorm, qui tè la culpa de tot això?
La esquerra ja fà temps que no hi esta, i te la seva lògica,las generacions que ara tenen 30 anys, crec que poquetas vagas han fet,no es pas culpa de ells, però si tenim el capitalisme rus i xinès que diuen que son comunistas ja esta tot dit.
La globalizaciò lo ha destrossat tot.
Aquesta setmana veurem fins a on estem,dispossats a plantar cara al regimen autonomista de aquet govern venut als castellans.
Que tinguem sort

Sí, les “esquerres” han passat de ser una esperança a ser un obstacle i una rèmora per a les perspectives de canvi i revolució de la nostra societat. Allà i aqui, a España i a Catalunya. I ja fa bastants anys que això és aixï. I en general a tota Europa. Han abandonat l’anàlisi i la crítica a fons de la societat, o sigui la via de Marx, Bakunin, i molts altres, per abraçar l’status quo, el “colocadisme” dels afins, i la professionalitat a canvi de bons sous i privilegis. Lògicament han perdut tota iniciativa política i social, i encara que lentament però s’acosten a un implacable declivi i final, sobrevivint en tot cas com a “tonto util” de la dreta, cada cop més agosarada i dominadora sense manies.

Asumeixo i trobo encertats els comentaristes, i els comentaris que fan perquè hi ha qui ho broda en el raonament, igual que les editorials del Vicent Partal que agradin o no, totes són per llegir i pensar. Dit això, llegeixo cada dia el diari però les ganes de comentar es resumeixen en que la decepció de la realitat supera en potència majúscula l’esperança de que les coses canviin.
Felicito i envejo aquells que albiren una llum per llunyana que sigui al final de tot.
La mediocritat, vulgaritat i futilesa del panorama polític, m’ha superat.

Magistral l’escrit d’en Miquel Gilibert el qual subscric en la seva totalitat.
Quasi no veig mai TV3 i menys escolto Cat.Radio, perquè em produeix basarda veure tanta satisfacció i envaniment de tant presentador i periodista, convençut de la transcendència de les seves opinions (d’esquerres naturalment) i de la sort que tot mortal te, per poder veure’ls deambular, per aquestes emissores , no importa tant si eficients o no, però almenys si que definitivament seves.
Cal dir però que al final hom va poder assabentar-se, que el mes important que va passar ahir al mon, va ser que la Sra. Petra Martínez es masturba tres cops cada dia i que la informació repetida mil vegades, sobre la “pandèmia” continuara existint fins no se sap quan.
Amb tot no cal perdre l’esperança de que algun dia, tornaran a parlar d’altres problemes del mon, entre ells aquest tant petit i tant deliberadament ignorat per aquests medis, de si els catalans volem o no volem tenir mai, la nostra independència.

En efecte, Sr. Gilibert: La dreta es decanta cap a l’extrema dreta o, dit d’una altra manera, allibera els gossos del feixisme sempre que li cal per perpetuar la seva hegemonia; (L’Itàlia dels anys 20, l’Alemanya i l’Espanya dels anys 30). L’esquerra, fent seus els postulats de la dreta, consolida el triomf de la insolidaritat egoïsta, la desigualtat creixent, l’afany de dominació, el consumisme compulsiu, les guerres de rapinya, i se suïcida políticament, convertint-se en una caricatura d’ella mateixa, amb Serrats, Sabinas, Belens i Iglesias. Celebro, després de tot, que els anys l’estiguin fent com més va més radical (precissament d’esquerres), i menys tolerant amb la correcció politica, però crec que ni vosté ni jo hi som a temps.

Ignoro fins a quin punt l’Europa de principis del s.XX fou, com vosté diu, pròspera i avançada, però, encara si fou així, la cobdícia insadollable dels imperialistes europeus s’encarregà d’ofegar-la en un bany de sang. Del seu i de la resta de comentaris sembla desprendre’s que no existeix avui quelcom que puguem anomenar seriosament “esquerra.” La meva pregunta és: creieu que hagi existit mai una autèntica esquerra ? Jo crec que sí; que si per dir-se i sentir-se d’esquerres enteníem la formació i adveniment d’un “home nou”, portador d’ideals i valors superiors i enfrontats als de la dreta, forjador d’una nova societat i d’un món millor, aquests homes i aquesta moral ja existíen llavors.

Eren, bàsicament, el qui s’oposaven a la guerra i predicaven que els obrers, miners i camperols anglesos, francessos, russos i alemanys no eren enemics els uns dels altres i no havien de matar-se entre ells a benefici dels seus respectius explotadors. Eren l’esquerra de debó; els qui, com diu Josep Ramon Noy, impulsats per Marx o Bakunin, llegits a la llum d’una espelma, conegueren la lluita candestina, la presó, la tortura, la mort i l’exili. Foren vençuts a Espanya; triomfaren a Rússia i a prop estigueren de canviar el món, però els deixarem sols. Era més còmode jutjar-los de lluny estant, aprofitar-nos dels fruits que el seu sacrifici arrencava als nostres dominadors i criticar la forma en què ens els proporcionaven, tot fent nostres els retrets de l’enemic -seu i nostre-, (que si les purgues, que si els Gulags), com si canviar el món a benefici d’una majoría (o el simple fet d’intentar-ho), fos possible sense embrutar-se les mans.

Aquella esquerra, (l’única digna d’aquest nom, no ens enganyem) i l’home nou que havia d’infantar, existiren certament durant un curt temps, però ja són història. Els mataren conjuntament la força dels diners, compradors de voluntats i de tot el que es vulgui vendre; els mercaders de la religió, controladors de conciències; la incompetència i la corrupció dels dirigents soviètics posteriors a Lenin i Stalin i, en darrera instància, la nostra pròpia acomodació a les engrunes amb què ens han comrat a preu de saldo. I si els poders del món es conjuraren per matar-la és perquè fou, durant un temps, el seu únic i autèntic enemic.

L’esquerra és morta; entre tots l’hem occit. Resta la dreta i el seu fill bastard, el feixisme.

És cert que l’aparició d’uns atípics polítics independentistes que el 2017 van ser protagonistes d epropiciar uns fets importantíssims per Catalunya que de moment no hi ha cap ratres que indiqui el camí als fruits, anteriorment era raonable sentir-se apolític ( entenent apolític co a apartidista). Ara torna a fer fàstic sentir a parla de polírtica als medis de comunicació ( tal com volen els usurers que que imposen aquest fàstic a tribunals, parlaments i medis d’adoctrinaments, siguin stv, radios o altres). Tornem a ser on érem amb una cultura dogmàtica, vertical i el morrió als morros. En aqueste circumstàncies només com a acudit es pot parlar de partits d’esquerres a les pseudo-democràcies de la religió capìtalista. Un Parlament que sap què votarà cada diputat amb obedièncioa al partit abans de que s’esposin els arguments a la cambra, s’assembla com un ou i una castanya a una legislació fruit d el’acció democràtica. Tot es força i intercanvi de favors per interessos.
Podríem limitar-nos a pensar que la violència impune de l’Espanya franquista contra el pacifisme i constructivitat catalana al 2017 av vèncer perquè dins Espanya porta 7 segles d’entrebament d’esgarrifosa violència. Però no se n’ahauria sortit si la inhumana religió capitalista i els valors involutius no haguessin campat per la UE, carregant-se una cultura europea que en tenia de tots tipus. El valor lideral principal és “qui guanya”, no pas que s’adapta millor a la dinamica evolutiva de l’espècie.
Fer carrera política no practicar a la democràcia, sinó tot el contrari, i en el marc en que estem fer carrera política vol dir derrotar, vol dirvol dir tenir seguidors a liderar, amb o sense engrunes a invertir.

L’esquerra dels drets humans i la justícia ha estat abduïda pel liberalisme més rabiós i ara cerca el poder com qualsevol partit autoritari de la dreta.

Esquerres i dretes volen el poder per poder dirigir les accions del poble_sense_drets per tal de que ningú pugui canviar res del que fa mal a la vida de milions de persones que només tenen dret a subsistir amb pocs diners al més.

La revolució (primer d’octubre) ja no està permesa per cap ideologia.

Jefferson, John Adams, James Madison i Alexis de Tocqueville estarien empresonats per la seva manera de entendre la vida. Estic totalment d’acord amb Josep Blesa.

El capitalisme (americà, rus i xinès, i europeu) han guanyat la partida i només un canvi que afecti els fonaments materialistes de la civilització humana pot canviar la condició d’esclavatge de tota la humanitat.

¿Alguna diferència entre esquerra i dreta?
Si. Hi ha una diferència: la dreta pregona sense embuts quin és el seu objectiu mentre l’esquerra dissimula hipocritament el fet de voler el poder.