Com era esperable, la primera constatació de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població és el decalatge que hi ha entre la percepció més o menys estesa de l’estat de la llengua (que anem pel pedregar) i la que revelen les xifres (que aguantem el tipus amb certa dignitat). A favor del binomi DGPL+Idescat diré que en el catastrofisme ambiental segurament hi té força a veure la transformació de Barcelona (i d’altres indrets) en un centre turístic de primer ordre. Sense entrar en detalls, és obvi que l’enorme contingent de població flotant accentua la percepció de descatalanització.

En contra, en canvi, diré que la mare de totes les enquestes és tan detallada que li pots fer dir una cosa i la contrària. Agafem dos dels brots verds més destacats el dia de la presentació: que la transmissió intergeneracional augmenta lleugerament i que els més grans de 65 han fet pujar el percentatge de capacitat escriptora. Dades positives, en principi. Ara, quan resulta que d’aquesta transmissió se n’ha d’ocupar un trist 31% de nadius catalanoparlants i que això que escriuen els grans són xerrameca de WhatsApp (sí, ja sé que val més això que una coça als morros, però ja m’enteneu), doncs l’entusiasme es refreda una mica, oi?

Fem un poc més de sang. Exemple de la-vida-de-l’EULP-depèn-del-color-del-vidre-etc: l’establiment de conversa. Diu un diari espanyolista (paradoxalment satisfet amb els resultats): ‘També són optimistes les xifres que indiquen la freqüència amb la qual les persones inicien les seves converses en català, que han passat del 67,9% del 2013 a ser ja un 70,6%.’ Com que la teva percepció quotidiana no és precisament aquesta, consultes el gràfic en qüestió (‘Freqüència d’inici de converses en català’) i descobreixes que no és ben bééé així. Resulta que el 24% dels parlants sí que les hi comencen sempre, però un 29% només sovint i un 18% poques vegades. Oi que hi ha una lleugera diferència? Els mitjans menteixen tan descaradament perquè saben que aquests missatges curts fan efecte: set de cada deu és gairebé el triple que una quarta part.

Un altre suposat brot verd que s’ha destacat molt: que ‘l’ús del català al llarg d’un dia qualsevol ja es dóna en el 76,4% de la població adulta’. A veure, això què vol dir exactament? Així, a grans trets, que tres quartes parts dels residents fan servir el català en algun moment del dia. Hmm, una mica imprecís. D’entrada, si et diguessin que tres de cada quatre polonesos parlen polonès al llarg del dia, tu pensaries ‘i l’altre què, que és mut?’. Anem al gràfic ‘En el conjunt d’un dia qualsevol, % d’ús de cada llengua’, a la columna ‘Català’. Un cop més, la manipulació periodística es destapa immediatament: un 18,5% ‘l’empren molt’, un 17,5% ‘força’, un 15,5% ‘mitjanament’ (essent ‘mitjanament’ entre un terç i la meitat del total d’interlocucions diàries) i un 25% ‘poc’ (essent ‘poc’ de l’1% al 30% de l’ús diari). D’aquestes dades, doncs, també se’n pot treure el titular següent, atès que el 23,5% restant no l’usen mai: ‘El 48,5% dels residents a Catalunya pràcticament no usen la llengua del país.’ I no seria pas menys cert que el del diari esmentat.

Com que el mateix gràfic també recull una columna per al castellà, en què un 30% de ciutadans asseguren emprar-lo ‘poc’, em sembla oportú de recordar una puntualització que va fer Josep Maria Aymà al seu revelador El català al carrer: ‘Quan els catalanoparlants diuen parlar el català, una part àmpliament majoritària dóna per descomptat que “parlar català” habitualment no impedeix parlar altres llengües. Per contra, per a un percentatge elevadíssim de castellanoparlants, parlar castellà implica parlar sempre i exclusivament aquest idioma.’

He fet aquest incís perquè el segon aspecte preocupant, a parer meu, de les dades que analitzem és que constitueixen la coartada perfecta per a l’exaltació del bilingüisme social, la cantarella que demostra que fa quaranta anys que juguem a perdre. Al gràfic ‘Llengua que li agradaria parlar en el futur’, l’opció majoritària (40%) dels enquestats és ‘Català i castellà’, en contrast amb l’exigu 10% que responen ‘Català, castellà i altres llengües’. Quatre dècades de bombardeig inclement de les suposades virtuts del bilingüisme social, amb la contribució entusiasta tant dels mitjans d’aquí i d’allà com de la classe política, han fet efecte en la població autòctona (i aparentment no tant en la sobrevinguda, atès que a la pràctica inexistència de monolingües catalans s’hi contraposa un 20% de monolingües en castellà, sense comptar els suposats bilingües que n’exerceixen igualment). Però la consigna és no deixar-se abatre, per això la constant dimissió lingüística dels autòctons a causa de la pressió de la llengua hegemònica ara rep el nom de ‘usos compartits de català i castellà’. Com que la compartimenta entre el jovent cada dia s’assembla més a l’acudit de l’estadístic i el pollastre (‘L’estadística és la disciplina segons la qual si jo m’he cruspit dos pollastres i tu cap, se’n desprèn que ens n’hem cruspit un cada un’), passo a l’apartat ‘fer propostes’.

La primera és relativament modesta: que la pròxima EULP inclogui parlants menors de 15 anys, el grup a partir del qual arrencava precisament el controvertit ’30 minuts’ de fa quinze dies, basant-se en la denúncia de tants pares que assisteixen atònits a un fenomen inesperat (i de gran transcendència en el futur immediat): el dels fills de famílies catalanoparlants que adopten el castellà entre ells perquè és la llengua de prestigi, la de l’entreteniment.

La segona és un pelet més ambiciosa. Als estudiosos que, malgrat la fiabilitat del mètode, l’EULP no ens acaba de convèncer perquè ens pinta una realitat massa diferent de la que percebem (encara que ara haurem de callar, perquè les xifres manen), s’hi afegeix la queixa dels que no estudien la quantitat ans la qualitat de la llengua (un fil brevíssim a tall de mostra). A parer meu, la incògnita si el català es morirà abans per falta de parlants o de català (frase erròniament atribuïda a Joan Solà, que en va dir de molt bones però aquesta no) continua en vigor, perquè la interferència creix com més va més. Molt bé, doncs per què no trobem la manera d’engiponar una mena d’Enquesta d’Interferència d’Altres Llengües sobre el Català, tan fiable, si pot ser, com l’EULP? Perquè, segons com vagi la cosa, encara ens podríem estalviar aquest espectacle (sovint tan humiliant) de maquillar la cruel realitat.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als quinze mil subscriptors voluntaris, que amb el suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.