Eugènia Balcells: “Hi ha moments que has de ser una lleona i en uns altres convé ser una vaca”

Entrevista a l'artista Eugènia Balcells, que acaba d'inaugurar l'exposició "Ella, una i altra vegada" a la Fundació Vila Casas - Can Framis

VilaWeb
Anna Zaera
20.10.2022 - 21:40
Actualització: 21.10.2022 - 16:43

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’entrevista, com sol ser habitual, comença escèptica per part de l’entrevistada i va in crescendo cap a una comunió bonica. Comença així. “Perdona, perquè avui sembla que estic molt antipàtica”, diu Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) al fotògraf Albert Salamé en la sessió de fotografies abans de començar. “Com que jo sóc sempre darrere la càmera, sóc més sensible. I saps què? Penso que m’agradaria que parlés la meva obra. La meva imatge és força irrellevant”, diu. Conversem amb ella al Putxet, a la seu de la seva fundació, creada fa poc, quan acaba d’inaugurar a la Fundació Vila Casas – Can Framis “Ella, una i altra vegada”. És una exposició que marca un punt d’inflexió en la seva carrera, perquè mostra treballs de fa quaranta anys i també alguns de nous. Torna als arquetips femenins i també a la reflexió sobre el moviment i la identitat mutant de les persones. L’exposició recull unes quantes obres de final de la dècada dels setanta i començaments dels vuitanta –Fin, Re-Prise, Boy Meets Girl, Going Through Languages– i tanca l’exposició Becoming (2022), una instal·lació nascuda de l’obra Un espai propi, amb què Balcells celebra l’obra i la vida de Virginia Woolf. Ens rep com una sacerdotessa, amb un abric plastificat on ha col·locat les fotografies de tots els seus referents i que va utilitzar en la inauguració de l’exposició.

Com va? Dèieu que teníeu molta activitat aquests dies.
—Sí, aquests dies, sí. Mira, no he pogut ni esmorzar… Estic molt agraïda i molt contenta, però també molt cansada.

Aquí a sobre teniu uns diaris oberts que mostren unes notícies concretes amb figuretes a sobre. És una instal·lació o els diaris són oberts per la pàgina que us interessa?
—D’això no te’n puc parlar. És part de la meva feina actual, però no te’n puc dir res. És secret. Sí que et puc dir que hem venut l’estudi de Nova York i hem creat una fundació i ara ens n’anem a la vora de Girona, a les Gavarres, i estem molt ocupats muntant tot això.

La idea de l’entrevista és fer un recorregut per la vostra vida.
—Ui! Parlem de més de seixanta anys treballant en el món de l’art! He viscut a Amèrica més de trenta anys i sóc filla directa dels anys seixanta, del Maig del 68, que per a tu és llunyíssim.

Per això. És important per a parlar de l’exposició actual, conèixer una mica el vostre recorregut.
—Tu no hi eres, en aquest planeta, però va ser un moment molt important de la meva vida. Jo era molt jove i me’n vaig anar a Amèrica el juny del 68. Tot just després del maig famós, i va ser un moment impressionant. Aquí hi havia Franco. Estaven tots ofegats perquè no es podia dir res ni fer res. Jo, de sobte, aterro a Nova York, al Village, on acabava de passar el Chicago Seven, que tu no deus saber ni què és. Era el moment del moviment feminista. Era també el moment de la guerra del Vietnam. Jo vaig participar en totes les manifestacions a la Sisena Avinguda, amb l’agafada de mans general. Anava agafada a les mans de gent que no coneixia.

Van ser els vostres anys de formació.
—Vaig anar a la Universitat Alternativa i vam fer cursos de feminisme i poesia revolucionària. Va ser un moment que em va transformar molt. Després vaig tornar a Nova York per treballar amb uns dissenyadors molt importants. El 76 vaig fer la meva primera exposició pública, que es va titular “Supermercat”, aquí a la Sala Vinçon. Aquesta és una obra que ara era al MACBA, amb motiu de la col·lecció de Rafael Tous.

Creieu que el moviment feminista ha aconseguit allò que es pretenia fa cinquanta anys?
—Crec que la tasca de col·locar la dona en un lloc de respecte és molt lluny d’haver acabat. I sobretot si mirem tot el planeta. Si llegeixes el llibre Mujeres del alma mía, d’Isabel Allende, les dades que hi apareixen són molt concretes. Són unes dades que fan desmaiar. Hi ha una quantitat ingent de dones mortes i violades al món occidental. Una cada no sé quants minuts! I imagina’t al món islàmic i la resta del planeta! Hi ha moltíssima feina a fer. Un dels grans errors és col·locar la lluita fora, la lluita és dins de cadascú de nosaltres.

Expliqueu-me com ho veieu, això.
—Nosaltres tenim al nostre interior tot l’esquema de l’univers. La part femenina i la part masculina. Els homes tenen una part femenina i les dones una part masculina. Es tracta de trobar aquest equilibri interior. Un dels temes que em semblen essencials és l’agraïment i el respecte. I no estan de moda. És molt important que la contribució que han fet les dones al planeta, per descomptat tenir els fills, però també tenir cura de la vida, es tingui en compte. Aquesta generositat de nodrir i de netejar. Netejar és canviar l’energia d’un lloc. No ho entenem, això. Tot això s’ha considerat menor. En canvi, la investigació, la tecnologia, fer un invent nou, a això li han donat molt de poder. I, per descomptat, el control de l’economia. Una dona de la meva època, la Bella Abzug, representant de l’Estat de Nova York, en aquell moment va dir, al segle XXI les dones feminitzaran el poder, i no pas les dones canviaran per assolir el poder. Ella deia que les dones canviarien la natura del poder, en comptes de l’inrevés. Fins ara les dones que han aconseguit llocs de poder han hagut de treballar només des de la seva part masculina. Thatcher en seria un bon exemple. Han estat capaces de desenvolupar la seva part masculina, a costa de deixar tota l’altra banda inocupada. I això ha de canviar! Si aquest planeta ha de continuar, això ha de canviar.

Continuarà?
—Potser és el final i adeu-siau amb una explosió molt gran, però si ha de continuar, hem de començar a tenir cura del planeta. De tota aquesta part de nutrició i de neteja i de sostenir i de creació de la bellesa, que està malmesa perquè no ens creiem que tingui importància.

I com podríem fer-ho?
—No és tant repartir-se les tasques de la casa. No és això. És com l’ecologia. No pot ser una obligació des de fora. És una comunió! És un estar amb la natura. Sentir-la. Vibrar-la.

Dieu que la transformació s’ha d’experimentar en la pròpia pell. Heu tingut cap moment que hagi estat un punt d’inflexió?
—N’he tingut molts al llarg de la meva vida i en la meva obra es presenten així. Cada peça meva és una intuïció. I després, el regal de ser allà i de rebre aquest diàleg amb la vida. Cadascú de nosaltres evolucionem permanentment fins a la darrera respiració. Som la nostra màxima creació i la nostra màxima joia. És molt diferent pensar en la vida com una evolució que arriba a un zenit als quaranta anys o quaranta-cinc. Segons aquesta societat, després d’aquesta edat, t’estavelles contra terra. És una idea tan dolenta que l’hem d’esborrar de cadascuna de les nostres cèl·lules! Cada cèl·lula del nostre cos, si s’ho creu, seguirà aquesta corba. No. La nostra corba és ascendent i acaba paral·lela a l’infinit. Fem un petit saltet i canviem de dimensió.

Això que dieu em sembla molt important.
—Això que dic és l’eix de tot el desastre que està passant. No ho he sentit dir a ningú més.

Va molt vinculat amb allò que considerem una edat productiva.
—Acabo de llegir un article de Harvard que diu que el cervell de la persona de vuitanta anys va més lent, però té més equilibri entre els dos hemisferis. Per tant, és molt més savi i molt més productiu i creador. És a dir, si nosaltres comencem a escoltar la gent gran, com han fet els aborígens, com han fet els nadius americans, com ha fet tota la gent que ens ha precedit, tot canviarà. Hem de donar espai a la gent gran, escoltar les persones que fa més temps que són a la terra, perquè segurament són més sàvies. Però, és clar, tots hem de fer la nostra feina personal d’evolucionar, perquè si tu ets molt gran però no fas cap feina, també et quedes aturat. La idea que primer anem a l’escola i a la universitat i després només produïm i tenim fills és errònia. L’error és a la base. Hem de comprendre qui som i quin món volem tenir. Són les dues úniques preguntes importants que ens hem de fer.

És veritat que la gent gran que no ha fet aquesta feina personal es va tancant i es va arrupint. El cos sí que comença a deteriorar-se en aquest cas.
—Perquè les cèl·lules són vives i nosaltres hi dialoguem cada dia. Sobretot de manera inconscient. I les cèl·lules reben els missatges que nosaltres els donem. Jo els dic: estic disposada a ballar, ara i avui. Estic oberta a tot. Aprenguem més. Sóc una alumna permanent. I les meves cèl·lules s’ho creuen, i, per tant, hi anem.

La majoria de la gent dóna missatges negatius al seu cos?
—Si tu li dónes el missatge de la societat de consum i publicitària, faràs això d’arribar a un màxim i després començar la caiguda i el deteriorament. Al llarg de dies i d’anys de dir-te això, aquest estat s’acumula. Si tu vas dient: ja no tinc aquesta edat i no puc anar a tal lloc, no puc anar amb bicicleta, no puc pujar una escala, no puc fer això i allò. Aquests missatges són molt subtils, però van succeint-se dia rere dia. Hem d’esborrar això amb tota la força. És essencial que col·loquem uns altres missatges. Ho hem de fer de seguida! No tenim gaire temps. Hem d’escollir bé individualment i com a espècie.

Dèieu abans que cada obra de la vostra carrera representa un moment de la vostra vida. Ara en quin moment us trobeu si veiem l’exposició de Can Framis?
—És un moment de mirar enrere i de mirar endavant. Tinc molta feina feta, i molta no es coneix o no s’ha vist o no ha tingut lloc. I tinc uns projectes per fer que són molt apassionants. Em trobo en un moment molt viu i interessant. A Can Framis presento obres de fa quaranta anys i un parell de peces noves, un autoretrat i una obra que es diu Becoming, “esdevenir”. Aquesta obra va molt lligada a això que et dic. Tots nosaltres esdevenim. Som en el procés permanent d’esdevenir. Cada segon. Jo sóc això ara, en aquest segon, i en el segon següent puc contradir-me. Vaig canviant a cada instant. Perquè tinc el do d’estar viva.

L’Eugènia Balcells petita també era vital?
—Jo crec que si esculls moltes vegades que vols obrir, evolucionar, estar viva… Si tu ho esculls sempre, arriba un moment que està integrat.

Els vostres pares van injectar-vos aquestes ganes de viure?
—Suposo que tinc alguna herència genètica. La meva besàvia ve de Birmània, de manera que tinc tota l’herència oriental, i per la família paterna, que és una saga d’arquitectes, tot aquest món més mental o racional. En mi, d’alguna manera, es reuneixen aquestes dues parts de la meva herència. Però de molt petita he estat molt rebel. No he estat d’acord amb allò que se m’assignava i m’he anat inventant la meva vida. Fent totes les estratègies possibles que m’han portat aquí.

Totes aquestes dones que porteu a l’abric són dones que us han inspirat, referents?
—És clar. En aquest abric hi ha un nombre de dones finit, però pretenc que representin totes les dones. Algunes me les he col·locades a la vora del cor perquè són les que m’han inspirat. Tenim la gran Marguerite Duras, la mare Teresa, Édith Piaf, per descomptat, Virginia Woolf, Maria Callas, Marie Curie. Però també porto amb mi les dones que no coneixem, que no sé qui són. Que potser no saben tant, però que representen aquesta part femenina que tant cal al planeta. La part femenina dels homes també la vull representar. El planeta aniria bé si nosaltres poguéssim equilibrar aquestes dues parts, la del caçador i la del qui cuida. I si això ho podem compartir amb els homes, millor. Llavors tindríem una visió molt més completa. Podríem canviar el destí. El problema és que anem cap al desastre. Perquè hem deixat que el poder i l’economia ho dominin tot.

Hem de fer petits actes de rebel·lia?
—Jo crec en la rebel·lia, però sobretot crec en la creació. El darrer llibre que he llegit és Inventar el futuro, de Federico Mayor Zaragoza. Nosaltres som creadors de la realitat i ens inventem a nosaltres mateixos i creem la vida. No hi estem acostumats perquè ens han dit que som víctimes. Tot ens cau de fora i nosaltres no podem fer res. No hem de crear només una criatura sinó que ho hem de crear tot. Podem decidir qui som. I hem de somiar el jardí. Perquè per fer el món que vols, primer l’has de somiar. Reivindico la tasca dels somnis. L’has de creure abans de crear-lo. I jo, com a artista, vull contribuir a la creació del somni, encara que de vegades sembli que no serveix.

Com?
—Crec que hem de tornar a encantar el món. És un món absolutament desencantat. Què et permet aquest món? Tenir una casa, uns diners i poder reproduir-te, treballar i morir-te? Hem d’aprendre a viure amb el misteri. Hem de celebrar el misteri. Hem d’agrair-lo.

Donna Haraway diu que hem de crear nous conceptes.
—Totalment. Hi estic d’acord. La paraula crea la realitat i no li donem prou importància. Llancem moltes paraules inútils, com per exemple a la televisió. Gent que llança paraules inútils al buit, i anem creant una xarxa molt potent d’inutilitat. A la meva època, aconseguir una càmera que tingués la qualitat del teu mòbil era una tasca increïble i ara cada persona jove del planeta té un mòbil. Pot crear imatges i sons. És una responsabilitat brutal, perquè si aquesta xarxa només la fem servir per fer selfies davant un monument, estem perduts. Jo proposo anar enrere i tenir estones de silenci. Apagar el mòbil i habitar el nostre centre. Perquè quan diguem alguna cosa diguem una paraula habitada. Tenim el llenguatge deshabitat tant al carrer com als mitjans. Als mitjans, multiplicat a l’enèsima potència. La gent ja no pot estar-se un minut sense mirar el mòbil, no ho podem suportar. Hem creat una mena de malaltia. Totes aquestes paraules buides baixen el nivell de la consciència.

Què feu en el vostre dia a dia per a mantenir aquesta consciència?
—Jo crec molt amb l’alimentació, però que tampoc sigui una presó. Ha de ser una alimentació que sigui coherent amb el que moment que vius. Hi ha moments que has de ser una lleona i moments que convé que siguis una vaca. I són dues alimentacions oposades. Jo ara estic més de lleona, perquè he de ser al món i m’he d’enfrontar a moltes coses. He de nodrir-ne amb una mica de carn o peix. Però si ets a la natura de vacances, ets en un moment més de vaca, de ruminant, i llavors pots tenir una alimentació vegetariana. Cada persona ha d’elegir segons les seves etapes vitals. Però que l’alimentació ho pot curar gairebé tot, n’estic convençuda. Si estiguéssim en contacte amb els grans poders regeneradors de tot el nostre cos, necessitaríem menys medicina i menys farmàcia. El que cura sempre és el mateix cos. El que cura una ferida és el nostre cos.

Què n’opineu de la medicina?
—Jo la medicina la respecto molt, sobretot en els casos dels accidents i les ferides. Però seria important prevenir interiorment la malaltia, creant un estat interior de salut. No treballes la salut perquè estàs malalt, sinó que la vols treballar per continuar sa. És completament diferent. Jo faig exercici, faig dansa, faig ioga. Un cos en moviment té molt d’avantatge sobre un cos quiet. Un cos flexible té molts avantatges sobre un cos rígid. Som el cos, som l’esperit, som les nostres memòries, el lloc on vivim, de què treballem, què volem fer. És una dansa complexíssima de moltíssimes coses. Jo sóc una dona gran i sàvia, i sóc la nena petita que es meravella de tot, i sóc un guerrer fulminant i, a la vegada, una dona que vol ballar al costat del riu i encara enamorar algú. Tu, segons com, en veuràs una o en veuràs una altra.

Enamorar algú?
—Ho he dit expressament. Perquè donada la meva edat, seria una cosa totalment tancada. Jo fa molts anys que visc sola i puc viure molt bé, però estic oberta a la vida. La dansa no la tanco. La dansa la deixo oberta i la vida que em sorprengui, i sí, per què no? M’interessa més el que no sé que el que sé. La sorpresa. Crec que a partir d’ara les sorpreses que tingui no han de ser totes negatives per qüestió d’edat. Jo crec en els miracles.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes