És coneguda una anècdota protagonitzada pel filòsof José María Valverde. L’any 1965, el franquisme va expulsar de la universitat espanyola tres professors que s’havien caracteritzat per la seva actitud propera a les protestes dels estudiants: José Luis López Aranguren, Agustín García Calvo i Enrique Tierno Galván. Aleshores, Valverde, que exercia la docència a la Universitat de Barcelona, es va solidaritzar amb aquells tres col·legues seus i va abandonar la seva plaça de docent. Abans, però, diuen que va deixar escrita a la pissarra de l’aula la frase següent: “Nulla aesthetica sine ethica” (“No hi ha estètica sense ètica”). I, encara, hi ha una altra versió de la història que diu que, després de la frase culta, que si no m’erro prové de Nietzsche, va escriure: “Ergo, apaga y vámonos” (“Ergo, ja podem plegar”). Molts anys després, quan vaig conèixer breument Valverde a la universitat, no vaig caure mai a preguntar-li si realment havia escrit aquelles frases. Millor quedar-nos-les com a símptoma d’aquella prova de compromís amb la llibertat que ell va demostrar.

Començo per aquesta anècdota, per preguntar-me quin sentit podem donar avui a la idea que l’estètica sense ètica no té cap sentit. Vull recordar que, en l’extrem contrari, hi ha els qui defensen que l’art no ha de buscar res més que la bellesa, sense visions conceptuals ni polítiques. L’art per l’art campant en ple vendaval sense tenir en compte res del context en què es manifesta. Ja vaig expressar fa unes setmanes que, per mi, la bellesa no existeix fins que la Il·lustració burgesa se l’inventa com a senyal de classe social. (No, les pintures rupestres dels nostres ancestres no tenen res a veure amb la bellesa, d’aquí el misteri conceptual que suposen.) El màxim exponent d’aquesta preeminència de les formes com a destí final és l’esteticisme, aquell moviment anglès de final del segle XIX que defensava que l’art només ha d’existir per mor de la seva exclusiva bellesa, la qual sempre ha d’estar per sobre de la moral i dels temes socials. I la cosa perdura en segons quins sectors, i no pas minoritaris.

L’any 2021 es va inaugurar al Caire un museu la màxima atracció del qual és veure les mòmies de diversos faraons i reines de l’antic Egipte: el Museu Nacional de la Civilització Egípcia. Venint d’un país com el nostre, que va saber veure que l’exhibició d’allò que se’n va dir “el negre de Banyoles” era una profanació de la dignitat d’una persona, em va sorprendre que ningú (almenys que jo sàpiga) posés en qüestió l’exhibició d’uns cadàvers que no són més que cadàvers i on la bellesa tampoc la pots trobar tret que tinguis tendències necrofíliques. I allà, per aquell museu, cada dia hi passen milers de persones que es deuen pensar que són en un museu d’art quan, en realitat, són en una mena d’escorxador.

I és que l’estètica necessita un complement que allunyi l’art de la representació del dolor pel dolor, de la ignomínia per la ignomínia: com el fotògraf Joel-Peter Witkin, que s’ha caracteritzat per compondre una gran quantitat d’imatges de factura original, però fent servir caps i ossos de persones mortes. Això, sense comptar amb tants premis donats a fotoperiodistes que han furgat en el dolor de les víctimes de les guerres, en comptes de capturar l’odi oprobiós dels qui maten. O aquella famosa fotografia de Kevin Karter feta al Sudan, quan va captar la imatge d’un infant desnodrit darrere del qual hi ha un voltor esperant per massacrar-lo. Karter va rebre el premi Pulitzer de fotografia de 1994 per aquesta fotografia, però de seguida van començar a sorgir veus que alertaven que el fotògraf –l’artista–, abans de representar la realitat, ha de veure si pot intervenir en la realitat. En aquell cas, per salvar la nena (hi ha qui diu que era un nen) del voltor.

Fa la sensació que hem tendit a la comoditat, a la pèrdua de la tensió crítica. Ara és molt difícil trobar un text com el que Jacques Rivette va publicar a la revista Cahiers du Cinéma per criticar amb duresa la pel·lícula Kapo (1959), de Gillo Pontecorvo. El motiu? Rivette considerava que aquell llargmetratge, que transcorre en un camp de concentració nazi, esdevenia una mostra d’abjecció quan Pontecorvo feia servir un tràveling (un artifici estètic en si mateix) per emfasitzar la mort d’un personatge, interpretat per l’actriu Emmanuelle Riva, en una tanca electrificada. Arribar a pensar que un pla o una seqüència –o la frase d’un llibre; o una pintura– poden ser abjectes èticament ens situa en una òrbita que, ara, no és gaire freqüent. 

Venim d’un consens romàntic segons el qual l’artista pot fer coses que a la resta de professionals no li estan permeses. Aquella idea que l’artista, pel sol fet d’ésser-ho, pot superar els límits ètics de la resta de mortals. Els museus enciclopedistes són plens d’obres que demostren aquesta adoració per artistes que es van posar al servei del poder, és a dir, de les guerres, de l’anihilació del contrari, de l’abús de l’autoritat i, entre més, de la denigració de l’altre. Cal recordar que, en l’antiguitat, l’art solia tenir un component d’aprenentatge, d’instrucció moral. Però això es va anar perdent i ara estem subsumits en aquest món on l’obscuritat ètica –la televisió n’és una demostració inapel·lable: els documentals de TV3, per exemple, prioritzen l’ambient abans que allò que es diu– avança a redós del conservadorisme i la desigualtat d’algunes tendències polítiques majoritàries.

Vaig de dalt a baix. Ja em perdonareu. Però si un comença a posar límits ètics a l’art i a la literatura, a la seva concepció estètica, aparentment innòcua, comença a suspendre tot de consensos que arrosseguem des de fa molts anys. El compromís enfront de l’esteticisme. Per evitar que les cançons d’Ovidi Montllor, poso per cas, puguin ser taral·lejades sense atendre el missatge —òndia, sí: l’art amb missatge és una concepció que hauríem de recuperar— rebel que el cantant valencià oferia a tots els qui l’escoltàvem.

En aquests temps que vivim, hem de tenir en compte que, sense ètica, l’estètica no és res més que cosmètica. I, aleshores, sempre es posa al servei de tots els dèspotes del món.