Hi ha una disciplina nova –nova per a mi, clarament– que s’anomena cliodinàmica, i que ha estat invocada abundantment aquests dies en la campanya de les eleccions municipals franceses. Combina el nom de Clio, la musa de la Història, amb el de la dinàmica, l’estudi del moviment, i estudia les societats com si fossen sistemes físics: amb forces, pressions acumulades i punts de ruptura. No prediu el futur, però sí que identifica quan les condicions d’una societat s’assemblen perillosa­ment a les que, en el passat, han precedit les grans convulsions. 

[Avís: La Viquipèdia en català titlla la cliodinàmica de “conjectura pseudocientífica“, cosa que em fa posar en alerta, perquè és una desqualificació molt greu. Però he de dir, amb sorpresa, que és l’única que ho fa. Les catorze viquipèdies en les altres llengües que en parlen la defineixen com una disciplina o camp d’estudi i recerca, sense la desqualificació que li aplica la catalana. Intentaré, doncs, d’anar amb peus de plom per si de cas.]

La cliodinàmica parteix de la idea que les crisis no es resolen totes soles. Quan una societat acumula desigualtats, frustració i desconfiança envers les institucions, la tensió no desapareix per generació espontània. Es manifesta, d’una manera o d’una altra.

L’acadèmic russo-americà Peter Turchin, el principal impulsor, i el sociòleg Jack Goldstone, el seu precursor, han identificat tres factors que –quan coincideixen– preparen el terreny per a la inestabilitat: l’erosió del nivell de vida relatiu de les classes mitjanes i populars, la sobreproducció d’elits –és a dir, que el sistema forma més aspirants al poder que els que pot absorbir– i la saturació de l’estat, que acumula deute, normativa i deslegitimació alhora. Quan tots tres factors convergeixen, fins i tot un xoc relativament menor pot desencadenar una crisi desproporcionada. 

Encuriosit per la manera com es formula aquest debat i per com s’aplica a les eleccions franceses, m’he demanat aquests dies si el nostre país ha entrat també en aquesta trajectòria.

No cal anar molt lluny per a trobar la matèria primera. En poques setmanes, hem acumulat un seguit de tensions que, vistes separadament, poden semblar anècdotes de la vida política ordinària; però que, llegides juntes, dibuixen un patró inquietant.

Per una banda, el govern de Salvador Illa ha vist com la seua coalició parlamentària fa aigües. I és ben significatiu i revelador que a conseqüència d’això el pressupost –la gran mesura de la política redistributiva– continue blocat, any rere any, en un cul-de-sac que ja no es pot considerar accidental.

Això, al Principat. Mentrestant, al País Valencià el govern no s’ha refet del colp rebut al carrer que obligà el president Mazón a dimitir; i a les Illes la presidenta Prohens agafa un rumb cada volta més radical i incomprensible per a la majoria amb decisions com el canvi de la llei de memòria històrica o la legalització de finques il·legals en terrenys rústics. I no parlem de la sorprenent victòria de l’extrema dreta a Perpinyà en la primera tanda de les eleccions municipals.

Alhora, clarament, la societat civil no cessa de mostrar senyals de cansament i malestar. Les vagues de mestres, metges i pagesos han atès al Principat cotes altíssimes. El malestar pel mal funcionament de RENFE s’ha cronificat i la decisió del TSJ de no processar Mazón com a culpable de les morts de la gota freda ha fet créixer la tensió i el descontentament a nivells enormes al País Valencià. Tot això, a més, en el context d’una guerra que amenaça de causar gravíssimes disfuncions de l’economia mundial.

Les tres pressions catalanes

Si haguéssem d’aplicar el model cliodinàmic, caldria cercar si els tres factors convergeixen en el cas català.

El primer –l’erosió salarial– hi és, de manera indiscutible. Els Països Catalans tenim una de les economies més productives del sud d’Europa, però la productivitat no s’ha traslladat proporcionalment als sous. Molt especialment, l’encariment brutal del mercat immobiliari ha erosionat el poder adquisitiu real d’una manera que les xifres nominals no reflecteixen bé. Un sou de classe mitjana compra avui molt menys que fa vint anys.

El segon factor –la sobreproducció d’elits– és potser el menys visible però el més determinant. Especialment al Principat, hi ha una xarxa universitària molt potent i una tradició de classes mitjanes cultivades que ha originat, dècada rere dècada, una gran quantitat de persones amb capital educatiu i aspiracions, però que troben que les posicions de poder –a l’empresa, a l’administració, a la política, als mitjans– s’han anat concentrant i tancant. El resultat ha estat una generació de quadres frustrats que no han trobat acomodament en el sistema i que cerquen vies alternatives de projecció, en part emigrant a l’estranger, en part situant-se als marges. I una part d’aquest fenomen explica la fragmentació política: no és, necessàriament ni únicament, que la societat catalana siga ideolò­gicament més diversa que abans; és que hi ha més gent que pot organitzar un partit, una plataforma, un grup de pensament o una candidatura, i hi ha més raons per a fer-ho.

El tercer factor –això que en diuen “l’estat saturat“– té en el cas català una gran complexitat afegida: que l’estat en qüestió no és propi. Els governs autonòmics operen amb competències importants, però amb una hisenda que no controlen, dependent de les transferències d’un estat centralitzador que gestiona el deute global i fixa les regles del joc fiscal. Aquesta ambigüitat estructural té un efecte doble: els nostres governs poden ser acusats d’ineficàcia sense poder invocar plenament la seua autonomia, mentre l’estat espanyol evita la responsabilitat directa de les mancances catalanes remetent als governs autonòmics. El resultat és una opacitat sobre la responsabilitat que alimenta, precisament, la desconfiança que Turchin identifica com a combustible de la crisi.

La tensió que Espanya ha congelat, però no ha resolt

Però hi ha un element que la cliodinàmica clàssica no capta plenament –així ho entenc jo, si més no– i que, en el cas català, és el més determinant. Turchin i Goldstone estudien societats en què les tensions s’acumulen fins a trobar una eixida, siga per la via de la reforma o per la via de la ruptura. Però el cas català presenta una variant que els seus models no preveuen del tot: una crisi que no s’ha resolt, sinó que ha estat forçosament interrompuda amb l’ús de la violència.

L’octubre del 2017 no va ser el final d’un procés. Només va ser el moment en què l’estat espanyol va decidir aturar per la força –empresonaments, exilis, inhabilitacions, aplicació de l’article 155…– una dinàmica que portava a una solució de la crisi Catalunya-Espanya que no volia acceptar. No es va tancar la crisi; simplement es va suprimir la manifestació visible de la crisi. La pressió, per tant, no ha desaparegut: solament ha restat acumulada sota una coberta imposada per la coerció.

Aquesta seria, del punt de vista cliodinàmic, una situació particularment inestable, de les més inestables. Perquè els models de Turchin mostren que les crisis que no troben vàlvula d’escapament acaben essent més destructives que les que es resolen, fins i tot si es resolen imperfectament. Una societat que negocia, cedeix i es reorganitza –com va fer la Roma republicana quan va integrar els plebeus, o com va fer el Regne Unit amb les reformes del segle XIX– allibera la pressió de manera gradual. En canvi, una societat a la qual hom li ho impedeix acumula tensió fins que la contenció ja no és possible i explota de manera incontrolable.

La situació actual em sembla que és, en bona manera, el producte d’aquella interrupció forçada. El moviment independentista no s’ha fragmentat perquè la societat catalana haja canviat d’opinió sobre la seua voluntat, sinó perquè la repressió va trencar les estructures organitzatives i va sembrar el debat estratègic d’una desconfiança que ningú no ha pogut superar. Però la qüestió de fons –que una majoria significativa de la societat catalana considera que la relació amb Espanya no és justa ni lliurement consentida i vol crear un estat propi– no ha desaparegut de cap agenda: simplement ha deixat de tenir aquell vehicle polític unitari i eficaç que la va conduir a les victòries del 2017.

Espanya, per la seua banda, crec que ha interpretat de manera equivocada aquella interrupció com una resolució. I amb això ha confós la contenció amb el consens. És un error que la història repeteix amb una regularitat que hauria de ser alliçonadora: les tensions que es reprimeixen sense resoldre’s no desapareixen, es transformen. La cliodinàmica diria que un estat que utilitza la coerció per evitar la negociació, el màxim a què pot aspirar és a guanyar temps mentre la pressió continua creixent.

Quan la nació és també la vàlvula

Espere, honradament, no anar massa lluny, però crec que podríem dir que durant anys la mobilització independentista va funcionar precisament com la vàlvula que la cliodinàmica considera necessària: una via per la qual les tensions acumulades –salarials, generacionals, institucionals– trobaven una expressió col·lectiva i una projecció política de futur. Contra l’opinió majoritària dels espanyols, el procés no va ser cap cortina de fum per a tapar les desigualtats, sinó la manera com una societat moderna i conscient articulava el seu malestar en un context en què la via de la política clàssica havia restat blocada a partir de la sentència contra l’estatut.

Però quan la violència espanyola va tancar la vàlvula del procés, les mateixes pressions socials que es podien haver resolt amb un nou estat es van trobar sense canal d’expressió. I ara, per això, es manifesten de manera més confusa, més difusa i menys previsible: en l’abstencionisme creixent, en la volatilitat electoral, en la fascinació per models autoritaris contraris a la tradició del catalanisme, en la incapacitat dels governs per a aprovar pressuposts, en el malestar expressat violentament, en la desafecció d’una part de la societat que ja no reconeix en cap dels actors polítics existents una resposta a la seua situació concreta.

El terratrèmol

La cliodinàmica no és determinista: no diu que les coses acabaran explotant sempre. De fet, Turchin i Goldstone han documentat casos en què les societats han aconseguit de descomprimir les tensions sense ruptura violenta. El New Deal nord-americà dels anys trenta n’és l’exemple canònic: una elit reformista va aprofitar la crisi per impulsar una redistribució real de riquesa i poder que va estabilitzar el sistema durant decennis.

Però allò que la teoria sí que diu amb una claredat que no admet matisos és que l’actitud passiva –esperar que les coses es resolguen totes soles, gestionar els símptomes sense tocar les causes– és, històricament, la pitjor opció. No pas perquè garantesca la catàstrofe, sinó perquè cedeix la iniciativa a aquells actors que, en moments de crisi, solen tenir les respostes més simplistes i les solucions més destructives.

El cas català afegeix, doncs, una complicació addicional: la resolució de les tensions cliodinàmiques clàssiques –redistribució econòmica, obertura de les elits, recuperació de la confiança institucional– no és possible sense abordar, al mateix temps, la qüestió política de fons. I la qüestió política de fons –la independència, el dret de decidir, el model de relació entre Catalunya i Espanya– no es pot resoldre sense que Espanya estiga disposada a negociar allò que fins ara ha optat per reprimir. Cosa que no passarà mai.

La cliodinàmica no diu quan passaran les coses ni com. Ara, vol demostrar —amb la fredor d’un sismògraf– que la falla existeix, que s’estén i creix, que hi ha rèpliques contínues i que una cobertura artificial no és igual que un terreny estabilitzat. I això a nosaltres ens hauria de fer pensar. La cosa vindria a ser que tothom està d’acord que els terratrèmols no avisen, però també tothom sap que els geòlegs són capaços de llegir el terreny i no solen fallar quan avisen que en aquell lloc, tard o d’hora, la terra s’esberlarà i tot farà un enorme esclafit.

PS1. Nit terrible, molt dolorosa, amb la victòria de l’extrema dreta francesa a Ribesaltes, Elna i Cànoes, després d’haver guanyat ja a la primera tanda Perpinyà. Els errors propis dels partits democràtics no expliquen per ells sols aquest salt endavant dels autoritaris que controlaran l’àrea metropolitana de Perpinyà i obtenen així un enorme poder polític. VilaWeb us ha anat informat fil per randa d’aquestes eleccions –vegeu el directe que hem mantingut pels resultats. Ara caldrà l’anàlisi i parlar molt de per què passa açò en una part tan important del nostre país i com es podrà redreçar una situació amenaçadora contra la democràcia i contra la identitat catalana del nord. Alguns resultats, com el d’Elna, són particularment descoratjadors tenint en compte el gran paper que hi havia tingut l’ex-batlle Nicolas Garcia i el fet que el nou siga un personatge considerat tan extremista que no va ni amb el partit de Le Pen.

PS2. Avui es posa a la venda el nou llibre de VilaWeb, El monstre judicial. El volum ha estat coordinat per Josep Nualart Casulleras i porta un pròleg de Gonzalo Boye. Tots dos participaran en la presentació del llibre que es farà aquest vespre, a les 19.00, a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Ja podeu comprar el llibre a les principals llibreries o a la Botiga de VilaWeb. I podeu llegir l’entrevista amb Josep Nualart: “El monstre judicial s’ha regirat contra Pedro Sánchez i ara el vol devorar”

PS3. Després de l’èxit obtingut la temporada passada, La presència torna als escenaris. Aquesta vegada al Teatre Borràs de Barcelona, on serà fins a final d’abril, amb la incorporació de Mar Ulldemolins. Txell Partal l’ha entrevistada: “La mare sempre em deia que em fes funcionària, però no li va sortir bé”.

PS4. La Fúmiga s’acomiada amb “La gent de la Mediterrània”, una cançó col·lectiva amb més de cinquanta artistes que és també un vídeo espectacular. Vegeu-lo.