L’estat policíac mundial del segle XXI i com combatre’l

  • El capitalisme s’ha convertit en un sistema absolut de repressió mundial · Més enllà de lluitar per la justícia social, és urgent de crear un moviment que ataqui el sistema a la jugular

VilaWeb
Uns quants palestins es protegeixen de les forces de seguretat israelianes (fotografia: Jaafar Ashtiyeh/AFP).
Xavier Montanyà
21.01.2024 - 21:40
Actualització: 21.01.2024 - 21:48
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

El doctor en sociologia i periodista William I. Robinson (Nova York, 1959) publica Mano dura. El Estado Policial Global, los nuevos fascismos y el capitalismo del siglo XXI (Errata Naturae, 2023). És un assaig documentat rigorosament i àmpliament, amb dades i estatístiques que molt sovint espanten, sobre com la crisi del capitalisme actual imposa la violència i el control per augmentar els beneficis, i expulsa milions i milions de persones als marges de la societat, que qualifica de “humanitat excedent”.

L’obra ha causat un impacte considerable en mitjans d’esquerres nord-americans i europeus. Noam Chomsky, pensador de fonaments anarquistes, ha dit: “Robinson ens adverteix amb radical lucidesa d’això que es conforma davant els nostres ulls: un estat policíac mundial controlat pel gran capital en mans d’una minoria que abandona a la seva sort la ‘humanitat excedent’. No podria argumentar-se més bé.” I el sociòleg i activista marxista Mike Davis: “Robinson analitza amb una coherència teòrica potent el temor que avui sentim tots: reneix el feixisme. Però afegeix el tomb important que la repressió mateixa s’ha convertit en un motor essencial de l’acumulació capitalista.”

L’estat policíac mundial és conseqüència que aquests darrers dos segles els nivells de desigualtat no havien estat mai tan elevats com ara. Això fa que per mantenir el poder els grups dominants necessitin la repressió, el control i la guerra.

Repressió policíaca al Brasil.

Vivim en un panorama mundial de guerres, repressió de dissidents, immigrants i pobres, augment brutal del “lumpenproletariat” i el “lumpenprecariat”, i, per contra, d’extinció dels valors de justícia social distributiva i el bé comú universal. El poder del capitalisme transnacional és molt per damunt, o darrere, del poder dels estats tradicionals. La indústria armamentística i de seguretat, en simbiosi perfecta amb les grans empreses de noves tecnologies de Silicon Valley o d’Israel, és una de les estratègies econòmiques i financeres més rendibles del món.

Tot plegat facilita, així com als anys trenta del segle passat, el creixement de l’extrema dreta i els nous feixismes, que sempre han estat la força de xoc del capital, avui ja en estat salvatge, incontrolat i sense escrúpols. Tan sols a Europa, l’extrema dreta integra cinc governs i té representació parlamentària a vint-i-set països. Els fenòmens Trump, Bolsonaro i Milei van més enllà de l’anul·lació dels seus estats i les mínimes normes de convivència i la justícia social, s’expandeixen per tot el món com a discurs i pràctica que pot esdevenir perillosament hegemònica. I tan sols afavoreix els interessos del gran capital transnacional.

Manifestants de Vox.

L’època històrica de desigualtat més gran

Les desigualtats es disparen a uns extrems mai vists. Els vint-i-sis milmilionaris més importants del món posseeixen avui més de la meitat de la riquesa mundial, mentre dos mil milions de persones viuen en la pobresa. L’any 2018, l’1% de la població mundial controlava el 52% de la riquesa. I el 80% de la gent malvivia amb el 5%.

A més, el capitalisme mundial pateix una crisi de sobreacumulació, tal com es diu acadèmicament. La classe capitalista transnacional, les grans corporacions i els grans conglomerats financers s’han estancat. Han acumulat quantitats de capital excedent enormes, sense possibilitat de ser reinvertit. Hi ha crisi perquè no saben com continuar generant guanys, essència i motor del capitalisme. Tenen una sortida important invertint en guerres de tota mena, incloses les anomenades contra el terrorisme i contra les drogues, que serveixen per a invertir en seguretat privada, vigilància, mercenaris, control, armes i presons, sense solucionar el problema real, que els continua generant riquesa.

El gran capital fa negoci amb el control de les drogues, del terrorisme o de la immigració. No permetrà mai una solució a uns problemes que hi aporten tants beneficis. Seria anar contra els seus interessos.

Segons el darrer informe d’Oxfam, publicat aquesta setmana, amb motiu del començament del Fòrum Econòmic de Davos, al ritme que anem, caldrien dos-cents trenta anys per eradicar la pobresa al món. En canvi, l’any 2022 es van traslladar a paradisos fiscals (o territoris de baixa tributació) al voltant d’un bilió de dòlars de beneficis, cosa que representa el 35% dels guanys empresarials obtinguts a l’estranger.

Neonazis nord-americans a Detroit.

A tot aquest tramat mundial, hi contribueixen el control i la submissió dels mitjans de comunicació, amb l’efecte multiplicador de les noves tecnologies digitals, que treballen tant per manipular i expandir els continguts mediàtics com per nodrir de nous mètodes i fer més eficaces les indústries de guerra o de control social i vigilància.

Opositors i dissidents orientals o occidentals, immigrants, treballadors desocupats i precaris, moviments juvenils de protesta, grups racials i minories ètniques i pobres en general, per citar-ne tan sols uns quants, són individus que el sistema considera “rebutjables”, que reprimeix i vigila amb tota mena de sistemes de control.

El gran negoci transnacional del control, la guerra i la repressió

Una de les característiques essencials de l’estadi actual del sistema capitalista és la violència, com a estratègia repressiva i defensiva i, també, sobretot, com a immens negoci i motor del gran capital transnacional i financer. El sistema exerceix la violència en un grau cada dia més intens i extens perquè tem, segons Robinson, la revolta multitudinària dels milions de persones que integren les masses de les classes rebutjades per tot el món. I, mentrestant, va criminalitzant i reprimint els sectors crítics de tots els països, i va configurant un consens basat en l’individualisme i la submissió cega al capital. Per això fomenta una educació acrítica i limitada a les escoles i universitats, i una intensa boira estupiditzant, falsament divertida i pretesament hedonista, en l’àmbit de la cultura i dels mitjans de comunicació.

Per frenar la protesta o les amenaces de rebel·lió que tem, de moment, el capitalisme ha creat una gamma immensa de sistemes de control: rastrejaments biomètrics, empresonaments generalitzats, vaixells-presó, violència policíaca, persecució d’immigrants, CIE, repressió contra activistes ambientals, especialment a l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i l’Àsia, i contra les comunitats indígenes dels EUA i el Canadà.

Es privatitzen presons i converteixen els presos en un negoci. De la mateixa manera que ho són els immigrants. Hi ha un gran negoci transnacional muntat a partir dels immigrants. Empreses de seguretat, de vigilància i control, guàrdies, tècnics, vols de deportació, radars, centres d’internament, murs, electrificació de reixes i fronteres. És aquest gran negoci el que impedeix solucionar el fons del problema. No seria rendible. No interessa solucionar els motius de les migracions, dels refugiats polítics i climàtics, etc. Paral·lelament, el manteniment del negoci requereix, lògicament, l’augment del discurs racista i de les polítiques de persecució i càstig dels immigrants. Sense anar més lluny, la Unió Europea ha augmentat de més d’un 3.000% el pressupost de control de la immigració. És un capital que passa a mans del capital transnacional i les seves empreses multinacionals de control i vigilància.

Neofeixisme a Hongria (fotografia: EFE).

Aquestes mesures les rematen els estats amb unes polítiques reaccionàries i regressives, basades en retallades en sanitat i educació, eliminació de prestacions socials, desnonaments, precarització de les classes mitjanes, retrocés dels drets laborals que s’havien aconseguit en les lluites obreres del segle passat, o amb guerres estratègiques finançades i orquestrades en benefici propi pel capital privat.

La repressió de l’estat policíac mundial, doncs, ja no és solament política, sinó, sobretot, econòmica. És un sistema que es regeix per lògiques pròpies, al marge dels avenços històrics i polítics que ha assolit la humanitat durant els segles. Són lògiques perverses que tan sols pretenen el benefici mercantil, polític i cultural d’allò que Robinson anomena les classes capitalistes transnacionals, un poder mundial superior al dels estats tradicionals. A més, per exercir la repressió i mantenir el negoci, les elits del gran capital tenen el camí més pla si fomenten dictadures i moviments feixistes que estats democràtics.

“George Orwell es va equivocar. El Gran Germà no ve d’un estat totalitari, sinó d’un no-estat autoritari”, diu Robinson bo i citant la novel·lista Liza Elliot.

Quan l’any 2010 investigava al delta del Níger el problema de l’extracció de petroli, recordo una frase de Nnaemeka Achebe, director general de Shell a Nigèria: “Una empresa comercial que fa inversions necessita un entorn estable. I això poden aportar-ho les dictadures.” Val a dir, també, que aleshores el cap de seguretat de Shell era un antic general de l’exèrcit nigerià i que una de les empreses que treballava en seguretat, i que ja havia intervingut a la guerra d’Irac, era Halliburton, la multinacional de Dick Cheney, ex-vice-president dels EUA.

Matança d’immigrants a Melilla, el 2022.

Una proposta de futur

Malgrat l’immens poder absolut que té, el sistema té por del futur. Ja vam parlar que els milmilionaris temen que s’acosta un desastre planetari i volen escapar de la fi del món. El gran desastre final, o la gran crisi final del capitalisme, de la qual seria molt difícil recuperar-se, tant podria ser a causa d’una catàstrofe ecològica total o, la més interessant d’analitzar avui, tal com fa William I. Robinson, causada per una lògica rebel·lió mundial de tota la humanitat rebutjable.

Segons Robinson, cal tornar-se a organitzar per crear una Nova Internacional que uneixi moviments socials, populars, obrers, joves reivindicatius i moviments indígenes de tot del món, amb partits d’esquerra i més organitzacions afins, com ara els sindicats que encara no estiguin captats pel sistema, per atacar frontalment el sistema capitalista mundial a la jugular.

En la seva anàlisi de les dades actuals del sistema, aplica els pensaments de Karl Marx o d’Antonio Gramsci. Quina raó que tenien, com quadra tot. Dels feixismes dels anys trenta, causats per la crisi del capital a Alemanya, Itàlia i Espanya, als d’avui. Ara fa un segle, el gran capital en crisi i la burgesia van usar els moviments feixistes com a força de contenció contra la força del moviment obrer i d’esquerres marxistes o anarcosindicalistes. Avui, la classe capitalista transnacional sap que es gesta una nova gran crisi del sistema i, com una de les reaccions per a protegir-se, comença a sorgir l’extrema dreta per tot el món. Si temen la reacció dels milions i milions d’éssers humans rebutjats pel sistema, és que hi ha una força potencial considerable.

L’autor creu que cal una crítica marxista revitalitzada del capitalisme mundial per fixar les bases d’una lluita emancipadora revolucionària de les classes treballadores, joves i pobres. Pensa i argumenta que és possible d’organitzar mundialment un gran moviment internacional socialista i ecologista revolucionari per fer front a la gran crisi del sistema que s’acosta. Si no hi ha reacció, podria ser la crisi definitiva.

Repressió policíaca contra immigrants a Mèxic.

De revoltes i protestes, ja n’hi ha per tot el món. I de tota mena, de l’Occupy Wall Street, el Black Lives Matter o les actuals contra la guerra a Palestina, a les protestes ecològiques de camperols i indígenes, la Primavera Àrab, el moviment d’estudiants xilè, les lluites obreres a la Xina i a l’Índia, etc. Cal revitalitzar l’esquerra, unir-la, independitzar-la del poder dels estats, perquè s’ha demostrat que quan un grup originalment activista d’esquerres arriba al poder acaba defensant l’estat, tal com ha passat amb molts moviments polítics de base que s’han presentat a eleccions i han acabat perdent l’essència i el suport electoral.

L’autor diu que hi ha un subjecte mundial que podria adherir-se a una Nova Internacional. Hi ha 3.200 milions de persones al món que apliquen estratègies de supervivència diària i s’organitzen per resistir l’explotació i l’opressió. Aquest hauria de ser el protagonista principal, segons l’autor, de la lluita contra l’estat policíac mundial per un futur socialista i ecològic, basat en la justícia social i la redistribució equitativa de la riquesa.

Creu que es podrien usar les noves tecnologies per millorar el futur de la humanitat. La infrastructura tècnica del segle XXI produeix els recursos amb què es podria assolir un sistema polític i social molt diferent del capitalisme repressiu i socialment pervers en què vivim.

Repressió contra els estudiants xilens.

A més, tal com diu ell al llibre i és evident per tothom, bona part de les demandes clàssiques de l’esquerra (menys treball, fi de l’escassetat, democràcia econòmica, producció de béns útils per a la societat i alliberament de la humanitat) són materialment més factibles avui que en cap altre moment de la història. També hi ha tecnologies d’energia neta que poden possibilitar formes gairebé il·limitades i sostenibles de producció d’energia. O es poden aconseguir grans avenços per a la salut de la humanitat i per a contrarestar la feina burocràtica, inútil, avorrida i degradant. Però tots els avenços són en mans de les directrius i els beneficis del gran capital transnacional que ja no té gaire terreny per a expandir-se, i treu beneficis del mal i la destrucció, i posa en perill les esperances del futur col·lectiu.

Com a conclusió, William I. Robinson diu que quan hi hagi la següent gran crisi econòmica, l’esquerra i les forces resistents de baix han de ser en disposició de prendre la iniciativa i contraatacar l’estat policíac mundial. Potser el capital emprendrà una ofensiva tàctica, reflexiona, però ara com ara és en una posició de defensa estratègica perquè respon una crisi que no pot resoldre. “Serem capaços de transformar la seva defensa estratègica en la nostra ofensiva estratègica?”, conclou.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any