Ahir, a l’auditori de la Universitat Pompeu Fabra, Gabriel Rufián va llançar –enmig dels aplaudiments del públic– un autèntic desafiament al que fins ara ha estat el seu partit. Rufián va dir, sense embuts ni mitges tintes, que ell vol que ERC encapçale una confluència electoral amb l’esquerra espanyola. I va afegir que si això, que si defensar això, li costava el càrrec se n’aniria a casa.

Esquerra Republicana de Catalunya té, doncs, un problema ben seriós. Un altre, i molt greu.

Perquè si accepta la confluència amb l’esquerra espanyola que ahir va exigir Rufián, ERC farà exactament allò que Oriol Junqueras va refusar fa pocs dies, amb una de les frases més contundents que li hem sentit dir aquests darrers temps: “Vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau sigui diputada en una llista d’Esquerra.”

Però si ERC diu que no, aleshores és Rufián qui es trobarà en una posició insostenible, tenint en compte la rotunditat de l’escenificació d’ahir. Podria encapçalar la llista a Madrid d’Esquerra Republicana, després d’haver-se manifestat tan obertament a favor d’un front d’esquerres i després d’haver afirmat que si això li costava el càrrec se n’aniria a casa?

Fins ara, dins ERC hom pensava que el seu portaveu a Madrid feia un torcebraç a la direcció, però que no pensava seriosament de no encapçalar la llista d’ERC al congrés espanyol a les eleccions, siguen quan siguen. Hom especulava, més aviat, amb el fet que ell volia decidir els noms dels seus acompanyants i configurar al seu gust el grup parlamentari; o que es volia assegurar de ser present en qualsevol negociació amb el govern espanyol i tenir-hi un paper més destacat.

Però, després d’allò que es va veure ahir, no és irracional de demanar-se si tot plegat no podria ser un trànsit progressiu: el pas gradual, calculat, d’una formació a una altra –d’ERC a Podem o a la confluència espanyola–, controlant-ne el ritme per no pagar el cost d’una ruptura oberta, dosificant de mica en mica la duresa del xoc. No seria la primera vegada que un polític fa aquest camí. Però allò que fa especial el cas de Rufián és que ERC l’ha creat –Sergi Sol sempre s’ha vantat d’haver-lo “inventat” ell–, l’ha finançat, l’ha construït mediàticament i li ha donat l’altaveu. Seria particularment dur que ara Rufián els abandonàs.

Junqueras mira amb lupa les enquestes i sap que Rufián és un actiu decisiu per allò que representa i perquè va més enllà del perímetre del seu partit. Sense ell el resultat electoral no seria el mateix. Però, precisament per això, el problema apareix irresoluble: si el retenen contra la seua voluntat estratègica clarament manifestada, Rufián serà un portaveu deslleial que corcarà el partit per dins –com ja passa, de fet. I si deixen que se’n vaja a casa, ERC perdrà el seu únic candidat amb tracció real a les espanyoles. O fins i tot s’arrisca que aquell candidat aparega en una llista competidora, cosa que podria significar un problema enorme.

ERC ha criat el monstre –ja sabeu que això és una frase feta. Doncs bé, ara ha de decidir si l’alimenta o mira de domesticar-lo. I supose que al carrer de Calàbria ja deuen ser conscients –després d’això d’ahir– que cap de les dues opcions no és bona.

PS1. No puc evitar de comentar una de les frases que va dir ahir Rufián, perquè em sembla aclaridora del tipus de personatge que és i perquè em va ferir les orelles. En un moment determinat el cap d’ERC a Madrid va afirmar: “Prefereixo omplir tiktoks que biblioteques“, argumentant que el seu fill consumeix la xarxa xinesa. Quan deixes anar una ocurrència darrere una altra, pensant tan sols en la pròxima piulada, pots dir coses com aquesta, menystenint les biblioteques i el paper social que tenen. I ignorant, supose, que el catalanisme sempre ha fet bandera de les biblioteques com a temple on les classes populars han pogut adquirir històricament el coneixement que era reservat a les elits. El mercat ja s’encarrega d’omplir les xarxes socials, que són un negoci. Però em fa l’efecte que la política hauria d’aspirar a omplir les biblioteques. O no?

PS2. Si voleu saber més de l’acte de Gabriel Rufián i Irene Montero, podeu llegir-ne la crònica d’Odei A.-Etxearte: “Rufián desafia ERC i li exigeix que lideri el front d’esquerres: ‘Si m’hi va el càrrec, me’n vaig’”.

PS3. “Fins ara hem callat i hem pagat, i n’estic fart. Hem acotat el cap massa vegades.” Qui parla així és Jordi Torras, de setanta-tres anys, un home que forma part de la vintena d’identificats en la manifestació que donava suport al president Carles Puigdemont el dia que va tornar al Principat i que ara, gairebé dos anys després, ha rebut un expedient sancionador que li imposa una multa de mil euros, en què és acusat de desobediència o resistència a l’autoritat, per una infracció greu, en virtut de la llei mordassa. VilaWeb ha pogut identificar en poques hores unes quantes persones que reben multes semblants. Ho explica Clara Ardèvol en aquest reportatge.

PS4. A Catalunya Nord s’ha estès una gran alarma després de saber-se el nou projecte francès per al TGV, amb una ruta que esquivaria Perpinyà i que, per tant, dificultaria més encara les relacions amb la resta dels Països Catalans. En parla Alexandre Solano en aquest reportatge.

PS5. Com cada dijous, ahir hi hagué La tertúlia proscrita. En aquest episodi hi participe, en companyia d’Antonio Baños i Txell Partal, per comentar la campanya de multes contra els independentistes que van anar a rebre el president Puigdemont i el cinisme monumental del ministre de Cultura espanyol i dels Comuns sobre el trasllat del Guernica de Picasso –per comparació amb la seua actuació sobre Sixena. Vegeu-ne el vídeo.