Esquerra, la perdiu marejada del PSC

  • Sembla que el PSC vulgui mirar de governar per mitjà d’Esquerra perquè Salvador Illa no es trobi freda la cadira

Ot Bou Costa
06.01.2023 - 03:10
Actualització: 06.01.2023 - 08:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El paper del PSC en la negociació del pressupost sembla fet per escarmentar Esquerra. A Madrid, Pedro Sánchez ha aconseguit aprovar tres pressupostos seguits. Esquerra li ha donat suport totes tres vegades. La darrera, Gabriel Rufián va dir: “Fa molt de temps que vam dir que estàvem farts de militar exclusivament en la moral, en tenir raó i perdre. També volem militar en la utilitat.” És una concepció estranya de la utilitat: el suport d’Esquerra era prescindible i a destemps, perquè van anunciar-lo quan la majoria ja era feta: abans havien arribat a la festa el PDECat, el PNB, Bildu, Compromís, Més País i el Partit Regionalista de Cantàbria, el president del qual, Miguel Ángel Revilla, va recordar fa poc al president Aragonès que “hi ha un hotel que es diu Soto del Real”. Oportuna ironia, curiosa coalició.

La paraula “utilitat”, dita per Rufián, no defensava pas el pressupost, ni tan sols l’estratègia d’Esquerra, sinó que comunicava un marc mental. Estem farts de militar en la moral, com fem a Catalunya, on els independentistes hem perdut malgrat tenir raó. Ara volem militar en la utilitat, és a dir, votar el pressupost espanyol, mal que no ens hi necessitin. Això, formulat amb l’ocasió d’un pressupost per al qual ni tan sols t’havien considerat necessari, és gairebé una declaració de lleialtat geogràfica. Tal com en la ment de molts juristes espanyols els parlaments autonòmics no són parlaments de veritat, la idea subjacent en les paraules de Rufián, i en els seus discursos d’aquests darrers anys, és ben bé aquesta: la política de debò es fa a Madrid, i Catalunya no paga la pena perquè fa pudor de derrota. “Esa empresa loca que nunca debió tentarme.”

Els pressupostos aprovats de Sánchez són tot un símbol del camí que han emprès els republicans, i tot i això no n’han tret cap gran projecte que els votants puguin reconèixer com el fruit. No tenen els seus Mossos d’Esquadra, la seva retirada del servei militar. Tan sols la derogació de la sedició, permutada per un delicte que facilita encara més la repressió de manifestants. Sembla fet expressament que allò que el PSC demana ara a Esquerra per aprovar el pressupost català sigui el compromís amb “grans projectes”: el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport, el quart cinturó i, sobretot, un gran projecte simbòlic, el compromís de no obrir més delegacions de la Generalitat a l’estranger. Sobre els dos primers, el govern diu que de moment no hi pot fer res. Al tercer, s’hi oposa. Sobre el quart, ja han dit que “a hores d’ara” no és previst que s’obrin més delegacions.

Amb aquestes exigències, i amb l’últim “tot o res” d’Alícia Romero, sembla que el PSC vulgui mirar de governar per mitjà d’Esquerra perquè Salvador Illa no es trobi freda la cadira. Sembla que vulguin provar fins on es doblega Esquerra, com una diversió. Si Esquerra es pensa que el PSC pagaria cap preu electoral determinant per no haver aprovat el pressupost, vol dir que no és conscient del grau de desconnexió que campa entre la base independentista. Els socialistes no tenen cap necessitat d’unes eleccions ara, però tampoc cap por. Són en una posició ben còmoda. Si ERC els fa concessions, hauran negociat bé. Si no els en fa cap, encara pot ser que hi pacti Junts, que, com ERC a Madrid, també pot caure aviat del cantó de la “utilitat” prescindible perquè no troba cap discurs amb què fer oposició a Esquerra.

L’espanyolisme més furibund parla de la hipoteca que Sánchez ha contret amb Esquerra, però més aviat és Esquerra qui l’ha contreta amb si mateixa. En la seva travessia madrilenya, menystenint la sobirania del Parlament de Catalunya, han escurat tots i cadascun dels incentius que Junts o el PSC podrien tenir per a donar estabilitat al govern. En darrera instància, la qüestió és feridora i simple. Per què Esquerra hauria de retenir un poder que no sap com exercir?


El caos nord-americà, la petjada de Trump

Fotografia: Jim LoScalzo.

La situació als Estats Units és insòlita. No tan sols perquè una de les dues cambres del congrés, la Cambra de Representants, tingui la presidència vacant d’ençà de fa tres dies. Sobretot és insòlita perquè les dificultats que Kevin McCarthy té per a ser elegit revelen una ferida molt profunda al Partit Republicà, qui sap si la primera esquerda d’una fractura definitiva. McCarthy, del sector relativament moderat, ja ha perdut onze votacions, cosa que no passava d’ençà del 1859. Hi ha una vintena de diputats republicans que demanen més presència de l’ala radical del partit a la cambra. Però McCarthy ja ha fet concessions significatives que no tan sols amplien la influència de l’extrema dreta, sinó que limiten el poder que ell mateix tindria com a president.

Fa tot just dos mesos que semblava que els republicans havien d’arrabassar el senat i la Cambra de Representants als demòcrates. Al senat, els demòcrates hi tenen una majoria més sòlida que abans. A la cambra hi regna de moment el caos. La petjada de Donald Trump és molt marcada.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes