Espectadors de Nuremberg, vuitanta anys després

El periodista Carles Sentís i Anfruns ho recordava com una de les fites més importants de la seva carrera professional. El 20 de novembre de 1945, al Palau de Justícia de Nuremberg, començava un judici contra els principals jerarques del règim nazi supervivents després de la capitulació d’Alemanya. Admirador de Josep Pla, a qui sempre intenta imitar i de qui cerca repetidament l’amistat, sap la importància de ser al lloc dels fets en el moment oportú. I si Pla havia pogut ser més o menys lluny, més o menys a prop de la marxa sobre Roma de Mussolini l’any 1922, del Putsch de Munic de Hitler l’any 1923, a la Rússia soviètica després de la mort de Lenin el 1925 o al Madrid de la proclamació de la Segona República espanyola el 1931, ell no serà menys. Jove cambonià, amb un flirteig inicial amb el món intel·lectual i periodístic d’Acció Catalana –fou secretari del conseller Martí Esteve i amb ell passà la nit del Sis d’Octubre de 1934–, l’espionatge franquista i fer la guerra amb les tropes feixistes va facilitar-li una nova situació en el fràgil periodisme de postguerra. Aquestes credencials periodístiques i polítiques, en l’estira-i-arronsa d’uns i altres per a captar la vigiladíssima opinió pública d’un estat que alternà la neutralitat i la no-bel·ligerància en els moments de màxima proximitat amb l’Alemanya nazi, el periodista Sentís va acompanyar el general De Gaulle a Brazzaville, va viure la pau de Londres estant, va visitar el camp de concentració de Dachau tot just alliberat i, com dèiem, va tenir un seient a la tribuna de premsa de Nuremberg, aquell novembre de fa vuitanta anys, abans d’anar-se’n cap als Estats Units per assistir a la posada en funcionament de l’ONU.

Un català a Nuremberg

Els anys de la Segona Guerra Mundial seran els més frenètics d’un periodista que va caminar tota la vida pels llocs de risc de la política del seu temps, amb un instint de supervivència tan controvertit com audaç que li va permetre de morir gairebé centenari. El professor Francesc Vilanova, al llibre Fer-se franquista. Guerra Civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946), demolidor, ofereix l’altra cara de les seves Memòries d’un espectador, i no s’està de menysvalorar la seva experiència a Nuremberg, d’on se n’acabà anant poques setmanes després, convençut que tot allò era massa monòton, llarg i avorrit per a ell i els lectors. No va tenir temps de veure comparèixer com a testimoni un altre català, el fotògraf Francesc Boix, supervivent de Mauthausen, que, cridat per l’acusació francesa, va poder ratificar amb les seves imatges miraculosament salvades la presència d’alguns d’aquells peixos grossos nazis al camp austríac. El fet és que, per motius evidents, Sentís va ser l’únic català present a les petites i atapeïdes grades d’aquella sala, quan el fiscal Robert H. Jackson, principal acusador americà, va començar a parlar en aquell inèdit procés internacional, amb el qual els Estats Units d’Amèrica, el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, la República Francesa i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques volien cisellar el convenciment que allò que havia passat no s’havia de repetir. El nostre home era allà, al costat de cronistes internacionals, com Joseph Kessel i Rebecca West.

He vist Sentís allà, assegut a primera fila, amb el braçal identificatiu de corresponsal “neutral” a la màniga, mentre jo era al cinema on vaig afanyar-me a veure el film Nuremberg, que, aprofitant l’aniversari, revisitava un episodi històric que ha tingut un cert recorregut cinematogràfic. Ja ho va fer Stanley Kramer només quinze anys després dels processos a Els judicis de Nuremberg, centrat no en el judici que va condemnar les principals figures del Tercer Reich, sinó en el posterior, dedicat als jutges que van aplicar les lleis racials i eugenèsiques del nazisme. Amb un repartiment de luxe format per Spencer Tracy, Burt Lancaster, Richard Widmark, Marlene Dietrich, Judy Garland i Montgomery Clift, no amaga les contradiccions polítiques i els dilemes ètics d’aquells processos que es van fer quan, en el context de la incipient Guerra Freda, la nova Alemanya volia girar full del passat. Pel paper d’advocat defensor, Maximilian Schell obtingué l’Oscar al millor actor. L’episodi també va ser recreat a la minisèrie Nuremberg, dirigida l’any 2000 per Yves Simoneau. Solvent i pedagògica, nominada i reconeguda amb uns quants premis, la cinta segueix el desenvolupament del judici, des de la detenció dels principals criminals nazis fins a la seva execució, i ofereix un retrat coral i personal tant dels acusats com dels acusadors.

Un combat teatral entre el nazi i el psiquiatre

Basada en el llibre El nazi i el psiquiatre de Jack El-Hai, aquest  Nuremberg tot just estrenat situa efectivament el seu interès en la complicada i fatal relació entre dos personatges. Per una banda, el doctor Douglas M. Kelley, interpretat per Rami Malek, el facultatiu militar enviat a Nuremberg per supervisar l’estat mental dels acusats; i, per una altra, el principal acusat, el mariscal del Reich, president del Reichstag i ministre de l’Aviació, Hermann Göring, a qui dóna vida Russell Crowe. Com en una obra de teatre, tot el pes –anècdotes a banda, com una improbable reunió entre el fiscal Jackson i Pius XII– se l’enduu el combat dialèctic, emocional i històric entre els dos personatges. Els cara a cara entre el Dr. Kelley i el mariscal ocupen bona part del metratge, que deixa de banda tant bona part dels acusats –personatges tan complexos com l’arquitecte Albert Speer, ministre d’Armament, que va adoptar una posició de penediment que li va estalviar la forca i li va permetre de rehabilitar-se posteriorment, ni tan sols són esmentats– com, especialment, el context d’una Alemanya completament vençuda i exhausta, a la qual Göring s’adreça del banc dels acusats estant. No es pot negar el fet de voler ressaltar alguns episodis crítics –l’interrogatori frustrat de Jackson a Göring, l’accidentada execució de Julius Streicher…–, però les escenes judicials i l’esgrima dialèctica penal, que tenen un gran pes en les altres versions cinematogràfiques, ací són subsidiàries de les que s’esdevenen al calabós.

La qüestió és que els dos protagonistes no són en cap cas una caricatura. Kelley sovint sembla tenir més interès en el llibre que podrà escriure’n que en la transcendència real d’allò que viu, i la seva missió acabarà sent abruptament interrompuda pel seu caràcter indisciplinat i bocamoll –la premsa és representada per una periodista que sap jugar les seves cartes–, malgrat que se li oferirà una escena de redempció típicament made in Hollywood, i la funció de llegar el missatge polític del film: no tan sols allò que va passar es pot repetir, i especialment als Estats Units, sinó que els nazis del futur no duran els uniformes sinistres dels anys trenta. Agermanat pel suïcidi que tots dos van cometre, Göring és el gran protagonista, tal com el va veure Sentís. Cinquanta anys després dels judicis, el periodista escrivia a El procés de Nuremberg viscut per Carles Sentís, publicat per la Campana: “Des del primer moment em va sobtar el que després s’havia fet evident: entre tots els acusats, Göring destacava d’una manera extraordinària i no pas únicament pel seu uniforme, que –encara que sense medalles ni condecoracions– destacava de la grisalla general pel seu color blau cel, que ell mateix s’havia inventat com a general suprem de l’Aviació. Göring, malgrat el seu volum –va perdre 40 quilos a la presó i l’uniforme li ballava una mica– era el més àgil, almenys mentalment. El més lúcid, no solament quan l’interrogaven a ell sinó en altres moments, en què se’l veié donant la pauta a la majoria dels altres, quan no els comanava amb un gest o amb una mirada fiscalitzadora. Fins aleshores, a l’estranger i també a Alemanya, fora dels nuclis del govern, se’l tenia per un inflat vanitós, un egòlatra i un pillastre […]. Aquestes característiques de Göring eren més o menys conegudes, però la revelació per al tribunal, i fins i tot per a alguns dels coacusats, va ser la d’un Göring que a més de totes les coses ja conegudes, era intel·ligent, sovint brillant, d’una gran memòria, com també d’una capacitat teatral que a estones li permetria donar gat per llebre.”

I afegeix el cronista: “Al començament, Göring no acabava de creure que la seva sentència seria de mort. Bromejava sovint, i fins i tot feia l’ullet a les secretàries-taquígrafes que passaven per davant de la seva banqueta. Jo vaig veure com canviava el dia que, als acusats, els projectaren sobtadament una pel·lícula dels camps de concentració.” Sentís, per a mi, rebla exactament el que Crowe fa en un d’aquells papers que semblen fets a mida per als grans premis, amb el camaleonisme dels canvis corporals i un notable accent alemany inclosos.