El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La conversa que relate avui va passar el gener del 2018, quatre mesos després del referèndum i la proclamació de la independència. El meu interlocutor era un destacat dirigent polític català, amb qui vaig coincidir en un estudi de televisió. Després de lamentar-se dient que l’existència dels presos fa impossible la vida política (em va arribar a dir que era ‘com si un volcà hagués aparegut al bell mig de la plaça major’), afegí una altra cosa, d’una dimensió que no vaig copsar bé en un primer moment.

—No sou conscients [ell volia dir ‘els independentistes’] que el cor de la bèstia l’han tocat des de fora molt poques vegades i quan ha passat això ha tingut conseqüències terribles. Simplement no ho poden permetre. La bèstia és l’eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l’estat.

—La bèstia?

—Sí, el cor profund del règim, les quatre-centes famílies, digues-ne com vulguis. Això que a Madrid es confon en un tot d’interessos encreuats: jutges, empreses de l’Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i tots les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis: la bèstia, caram, la bèstia…

—I quines han estat, segons tu, aquestes ocasions?

—La bèstia només ha tremolat el dia que ETA va fer volar Carrero, cosa que va desmuntar la successió prevista de Franco, i el dia que el parlament va proclamar la independència de Catalunya. Els darrers vuitanta anys han passat moltes coses però només dues han fet perillar els fonaments profunds del règim, el gran negoci que és l’estat –i tan sols importa això, que siga un gran negoci. La transició va ser pactada i suau. Felipe va modernitzar la bèstia perquè aquest era el seu paper i per veure si així es calmava. El terrorisme, com va dir Margallo, es podia superar i fins i tot la reforçava. El 15-M ja es veu que acabarà servint per a apuntalar-la perquè no la vol matar del tot i sense matar-la no hi ha res a fer. Gairebé tot és digerible i reconduïble per una màquina tan forta i tan consolidada com aquesta que mana en el Madrid real. Però la independència no, això no ho poden reconvertir. Per això aquesta lluita serà a mort. O la mateu o us matarà.

Ahir vaig recordar aquesta conversa –apuntada al cap de pocs minuts en la llibreta que sempre porte–, quan vaig veure la notícia publicada per Tribune de Genève sobre la comissió de cent milions de dòlars cobrada per Juan Carlos de mans del rei saudita. I ho vaig fer perquè Juan Carlos, una persona que és un escàndol amb dues cames, és encara avui l’eix a l’entorn del qual funciona la bèstia, el padrí. Cosa que no és incompatible amb haver acceptat deixar a l’hereu la gestió de la branca política del hòlding Corona S.A.

La notícia, que és la confirmació de molts rumors, és terrible per a la monarquia que un dia ens van voler vendre com a immaculada i perfecta. I per això mateix va ser amagada i disminuïda ahir de forma militant per bona part de la premsa espanyola, la mateixa que ha tapat escàndol rere escàndol durant dècades. Però arriba també enmig d’un context que fa pensar en una Espanya que trontolla de manera notable, tant notable que ja es fa difícil amagar-ho.

Parlem del context. Arriba, en primer lloc, quan feia poques hores que policies ultres havien perpetrat un assalt impune i consentit al parlament espanyol, amenaçant físicament Laura Borràs i amenaçant en vídeo el govern de Sánchez, al qual li diuen: ‘Tindreu guerra.’ Arriba, també i en segon lloc, després de dues noves bufetades del TJUE a Madrid, una pel cas Valtònyc –que té més conseqüències i més importants que no sembla– i una altra contra els bancs, fruit d’un altre negoci il·legal consentit per l’estat. I arriba, en tercer lloc, enmig de l’escàndol monumental i el descrèdit que es va organitzant arran l’actuació corrupta de la Junta Electoral espanyola. I evidentment, això no cal ni dir-ho, arriba després de l’acte de Perpinyà, que ha demostrat que l’independentisme no està ni domesticat ni desmuntat.

Així que mirem el conjunt. Si la cosa, fa dos anys, era que ens mataven o morien ells, vist en la distància de dos anys, sembla que qui té el problema ara mateix és l’estat espanyol. Policies feixistes atacant un parlament on la força en ascens ja és l’extrema dreta, protegida pel rei hereu i amenaçant el govern amb que els jutges imposaran la seua llei, al marge de la voluntat popular? Algú s’imaginava això el 2017?

Avui aquell estat espanyol que ens van vendre a la transició com un model d’estabilitat política i capacitat de diàleg i consens, com un negoci sòlid i ferm que no s’acabaria mai, aquella màquina que es presentava com a perfectament engreixada i que era capaç d’aportar benestar, simplement va desapareixent davant nostre, s’evapora cada dia més de pressa. I no sap com tapar els escàndols que se li acumulen. L’Espanya de 2020 mostra sempre una cara agra i enfadada, està cada vegada més tensa amb ella mateixa i la violència que abans es reprimia i guardava només per les ocasions especials ara és gairebé el seu únic argument.

Per completar el dibuix afegiu encara la rebel·lió de l’Espanya interior, que ja no pot resistir més temps la voràgine extractiva, el robatori, de ‘Madrid’, i encara el tall sentimental que ha concitat la reacció violenta al Primer d’Octubre, no tan sols al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, al país dels bascs, a Galícia i a Astúries, Un tall que es reflecteix magníficament en aquesta enquesta que pregunta a qui triarien en cada lloc si només poguessen votar o Puigdemont o Abascal. I amb tot plegat, sumant tots aquests elements, pregunteu-vos on són, on és, l’Espanya d’avui.

(A Europa hi ha vint-i-dos estats independents que van ser reconeguts a conseqüència –i després– de l’enfonsament de dos: la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Alguns d’aquests vint-i-dos estats havien proclamat sense èxit la independència uns anys abans però només van poder fer el pas definitiu després que la maquinària central s’enfonsàs, es col·lapsàs, en bona part perquè intentar frenar a qualsevol preu i sense mirar costs l’independentisme estonià, armeni, eslovè o kossovès la va dur a un estrès insuportable, que la va fer esclatar. La pregunta, lògica, cau pel seu propi pes: és això?)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.