20.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 20.01.2026 - 23:43
Espanya arrossega de fa segles una por íntima i cerval: la por de no ser un país normal. No és una simple inseguretat identitària –que en té, i ben accentuada–, sinó la consciència persistent que l’estructura política que en diem Espanya solament es manté cohesionada per la imposició. La consciència que, si el poder afluixa, el conjunt s’esfilagarsa. Una angoixa –més profunda que qualsevol debat constitucional– que explica moltes de les decisions estratègiques de l’estat contemporani en què encara ens toca de viure a la majoria dels catalans.
La transició, com que no va ser un canvi real, no va corregir aquest dèficit; el va institucionalitzar. Lluny de trencar l’aliança històrica entre grans negocis públics, corrupció sistèmica, centralisme madrileny i nacionalisme espanyol, la transició es va limitar a reformular la imatge d’Espanya amb un llenguatge i uns objectius que abans –en la dictadura– no s’haurien pogut formular obertament. El resultat va ser un règim modernitzat en les formes –que pretenia ser allò que no era– però intacte en el fons.
I el desplegament de la xarxa de gran velocitat ferroviària –avui, novament, de trista actualitat– n’és un exemple paradigmàtic. Perquè poques polítiques públiques condensen amb tanta claredat les patologies estructurals d’Espanya.
La gran velocitat no es va concebre mai com un servei públic orientat a satisfer necessitats reals, a reforçar la cohesió territorial o a potenciar l’activitat econòmica existent. Es va dissenyar com un gran mecanisme de transferència de recursos cap a les grans constructores –peça clau del règim, tant per la capacitat d’absorbir diners públics com pel paper de les portes giratòries que han connectat històricament obra pública i poder polític.
El resultat és tan previsible com grotesc. Hi ha trams de gran velocitat en funcionament sense cap utilitat objectiva, mentre els grans eixos productius i exportadors –el corredor mediterrani, la vall de l’Ebre, la façana cantàbrica…– continuen sense tenir una connexió ferroviària eficient. Perquè el criteri no fou mai la rendibilitat social ni la racionalitat econòmica, sinó la capacitat de facturar quilòmetres de via, d’aixecar estacions monumentals i d’alimentar la nova fantasia del règim: concentrar a Madrid –redibuixada com la ciutat moderna i cool per excel·lència– la part més gran possible de l’activitat econòmica, cultural i simbòlica.
L’AVE és, primer de tot, una eina de centralització. Cada línia radial que ix de Madrid actua com un cordó umbilical que reforça la dependència: València i Barcelona estan connectades amb “la capital”, però no entre elles. El missatge és inequívoc: per existir plenament, cal passar per Madrid.
Tanmateix, amb el temps, el règim va descobrir que aquesta xarxa també podia servir d’aparador. I allò que era un disbarat del punt de vista de la planificació territorial es va convertir –gràcies a l’engreixadíssim mecanisme de propaganda que fan servir– en un símbol de modernitat, en el símbol d’allò que Espanya no havia estat mai. I es va construir el relat: segon país del món en quilòmetres de gran velocitat, tan sols darrere de la Xina, uns trens de gran velocitat d’una eficiència única, el mercat més liberalitzat d’Europa, els líders exportadors creant vies i trens per a mig món, i bla, bla, bla. Eslògans acrítics repetits fins a l’avorriment en discursos oficials, reportatges i campanyes institucionals.
Això era el vell complex d’inferioritat espanyol, transformat ara en nacionalisme compensatori. Que no podem ser un país funcional? Doncs serem espectaculars! Que no tenim una economia diversificada i sòlida? Doncs tindrem més gran velocitat que ningú! La mateixa lògica que va produir aeroports sense avions o infrastructures culturals buides de cultura. No importa la utilitat, sinó l’aparença. No el servei, sinó la foto.
Els clàssics ens van explicar que la grandiloqüència sol ser proporcional a la fragilitat de les bases materials. I és exactament això que –entre més coses, i lamentablement per un accident terrible– comença a posar-se al descobert amb l’AVE. S’ha bastit una superstructura propagandística sobre una infrastructura deficient, i aquesta contradicció acaba resultant cara.
Ahir mateix, arran de l’accident de Còrdova, ADIF va ordenar de reduir la velocitat en una quarta part del recorregut Barcelona-Madrid –la joia de la corona i l’única línia rendible– que passarà de 300 km/h a 160, per l’estat deficient de les vies. I això que fa pocs dies el ministre Óscar Puente havia anunciat que volia augmentar la velocitat fins a 350 km/h per competir encara més amb la Xina. El resultat és que en una quarta del trajecte, el tren circularà a una velocitat –160 km/h– que enlloc del món no es considera gran velocitat.
I això no és un incident tècnic esporàdic, sinó la demostració que el model falla. Quan la propaganda pesa més que no el manteniment, quan s’inverteix en línies noves compulsivament per alimentar les constructores mentre s’abandonen les existents, quan el criteri és l’impacte simbòlic i no la qualitat del servei, el sistema es degrada inevitablement.
Algú –he provat de recordar qui era, però no em ve al cap, us en demane disculpes– va definir una vegada l’estat espanyol com “una estructura de poder construïda sobre la negació de la realitat”. L’AVE n’és la metàfora exacta: una xarxa que menysté la realitat territorial, que imposa un model des de dalt i que, quan comença a trontollar per manca de manteniment, deixa al descobert la buidor del relat oficialista.
Així, doncs, la pregunta de fons és simple, però incòmoda: Espanya és un país o és un règim i prou? Un país s’articula a partir de les necessitats reals de la població, de la seua voluntat i de l’exercici de la cohesió. Un règim, en canvi, es construeix al servei del poder, amb la imposició i amb l’ajut de la propaganda.
La resposta a la pregunta, el cas de l’AVE la il·lustra amb una claredat brutal. Quilòmetres i quilòmetres de gran velocitat mentre milers de persones no tenen un servei de rodalia digne. Estacions de prestigi buides mentre el material ferroviari es degrada. Relats d’excel·lència universal de cara enfora mentre a la pràctica han de reduir la velocitat per por que els trens descarrilen.
Espanya, vet-ho ací, doncs, és una impostura sostinguda per la retòrica, la propaganda –i la violència, evidentment. I l’AVE, amb aquest contrast brutal entre el triomfalisme i la realitat, una de les seues expressions més eloqüents, sobre rails.
PS1. Després de la publicació d’aquest article editorial, han passat dos accidents greus de trens al Principat, un a Gelida, que ha fet un mort, i un segon entre Blanes i Maçanet. Us n’informem en aquest article.
PS2. Continuem les estrenes de VilaWeb Televisió. Ahir al vespre vam emetre el primer capítol del pòdcast La crisi dels trenta, conduït per Clara Ardèvol i amb la participació d’Ofèlia Carbonell i Lildami. Vegeu-ne el vídeo: “Els catalans tenim por de presumir?”
PS3. El 8 de febrer hi haurà eleccions a l’Aragó, i per tant a la Franja de Ponent. VilaWeb segueix i seguirà amb una atenció especial tot allò que hi puga passar, sempre amb la visió centrada en la catalanitat del país. Avui us oferim un reportatge de Pere Millan sobre la influència de les xarxes socials en la situació de diglòssia que es va creant a la Franja, que cal recordar que és un dels territoris amb l’ús més generalitzat de la llengua catalana: “Les xarxes socials contribueixen a la minorització del català a la Franja: ‘Veiem un desplaçament bestial de la llengua’”.
PS4. La deriva del govern Trump fa saltar les alarmes entre el moviment afroamericà pels drets civils. El nostre col·lega Emmanuel Felton ha parlat amb dirigents i referents de la lluita pels drets dels afroamericans que reflexionen, en aquest article, sobre el present i el futur del moviment sota l’ofensiva del govern Trump.
PS5. A partir d’avui centenars de joves de tots els Països Catalans que s’han acollit a la subscripció gratuïta d’un any que hem ofert a VilaWeb comencen a rebre aquest correu nocturn i, per tant, a participar plenament en la comunitat de VilaWeb. Benvinguts. Si voleu saber què podeu fer com a subscriptors aneu ací; si voleu saber com identificar-vos aneu ací; i si voleu saber quines són les ofertes comercials o culturals a què podeu accedir pel fet de ser subscriptors aneu ací. A banda el correu de suport, la meua adreça electrònica és director@vilaweb.cat i em teniu ací per a tot allò que necessiteu.
