Retrat de Maria Antònia Salvà, per Carolina Adan, 2019 (fragment)

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

De l’aubaïna de Maria Antònia Salvà, paraula per dir ‘una pluja fina’, ara l’Alcover Moll en diu ‘albaïna’. Preciosa paraula, que també significa ‘calma, falta de vent que retarda la navegació’, ‘l’aire fi de la matinada’ i ‘desmai, pèrdua dels sentits’. La poeta la va escriure en un dels poemes d’El retorn (1934) i és ben plausible de creure que les quatre accepcions que aquest mot polisèmic té en el gran diccionari català-valencià-balear donen l’abast de la grandesa de la Salvà, perquè totes quatre emmarquen el sentit universal de la poeta. En aquest poema, titulat “Gerdor hivernenca” i segurament en tota l’obra.

El diccionari del IEC és més restrictiu, i les dues úniques accepcions estan redactades sense tanta gràcia, sense afecte gairebé diria: ‘manca de vent en el mar’, ‘cobriment de cor’. El mateix succeeix amb una paraula-clau de la Salvà, ‘escomesa’, que centra el seu poema més directament visionari, “A les donzelles de l’any 2000”, del mateix poemari, versos que fan:

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.

Per a l’Alcover-Moll, ‘escomesa’ és ‘sol·licitació, proposta’, ‘iniciació d’un acte’, ‘acollida; acte de dirigir la paraula’, ‘salutació’, i només en quart lloc ‘envestida, atac’. Aquest últim sentit és l’únic en l’altre diccionari.

Ara disposem d’una nova ocasió de gaudir de les paraules de Maria Antònia Salvà (Palma 1869 – Llucmajor 1958), el volum que acaba de publicar l’editorial valenciana Vincle, Entre floricultores, una antologia preparada i presentada per Lluïsa Julià. Fa anys que Maria-Mercè Marçal va rellegir amb mestria l’obra salvaniana i en va captar la llavor de futur, de manera expressa en el poema anterior i, sobretot, amagada en les ”llivanyes i juntures” d’una de les plantes-clau de la poeta mallorquina, els cactus. En el poema justament titulat “D’un cactus”:

Com rèptil monstruós de pell clapada,
d’entranya llefiscosa, era ajocat
al seu racó bevent la solellada.
De sobte, sa malícia desvetllada,
enrevisclant-se va esquerdar el test.

Enllà de l’hort, que se’n perdés el quest,
dalt una paret seca fou llançat,
i al cap de temps, damunt les pedres dures,
furgant per les llivanyes i juntures,
trobí el vell drac encara aferrissat.

No és pas l’únic cactus salvanià. El títol de l’antologia confegida per Julià és el d’un poema, també del 1934, en què la poeta fa servir el nom de dues varietats d’aquestes plantes crasses, potser només conegudes per uns pocs lectors, per compondre una capella vegetal que protegeix dues amigues: “Flor de calàpat –horror i feresa!– / diu que l’amiga per l’hort li donà, / i el present ella li regracià / amb una ploma de Santa Teresa.” Una amiga que podria ser Emily Dickinson, poeta sense parió en llengua anglesa que, com la Salvà, escriu sovint d’allò que no és possible de dir en el present i que el futur comprèn.

Els cactus foren les plantes preferides de la primera modernitat europea, al jardí i a casa. La Salvà hi troba el motiu poètic per excel·lència. Per a dir i per a no dir. Per a dir en el futur, per a callar en aquell present seu. Són segurament els motius que millor l’acompanyen. Una prova de geni poètic: imatges igual de resistents i de modernes. Aquí, en aquest llibre valencià, en tenim una bona mostra.

Retrat de Maria Antònia Salvà, per Federico Molina

Lectura que podem acompanyar de l’excel·lent retrat que l’artista gitano Federico Molina (Barcelona 1905 – Bunyola 1981) va pintar a la mort de la poeta, conservat a l’Ajuntament de Llucmajor.  Mentre ressonen aquests versos de “El bé de l’aigua”, que com a filla de secà de regadiu celebro:

No sabrà el bé de l’aigua quin bé sia
el qui en terreny secà no haurà viscut,
i veient-la minvar dia per dia
no haurà patit l’eixut
del camp quan no vol ploure, i la sembrada
neix a redols, i d’una mala anyada
tothom el dol pressent.

I ho celebro per demanar que es reediti Entre el record i l’enyorança (1955), llibre de memòries d’una poeta reconeguda el 1926 amb aquestes paraules per Josep Carner, amb qui l’uní amistat i generosa correspondència postal i intel·lectual: “Endreç angèlic, complaença íntima de cada cosa en el seu lloc, de cada emoció dins una música avinguda i escaient. Maria Antònia ens fa més pròxima o més sensibilitzada aquella identificació amb la bellesa: splendor ordinis (l’esplendor de l’ordre).” La Salvà va ser també una bona traductora, de la Mireia de Frederic Mistral i d’autors igual d’imprescindibles com Manzoni, Petrarca, Teresa de Jesús, Pascoli i Leopardi. La primera poeta moderna de l’idioma.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.