Escenes de l’autodestrucció de l’espècie (1)

“La mort no és més que una aparença sota la qual s’amaguen les desconegudes formes de la vida”

VilaWeb
L'escriptor Robert Walser (fotografia: Wikimedia Commons).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’any 1983, l’escriptor cubà Guillermo Cabrera Infante va visitar a Syracuse (estat de Nova York) Lino Novás Calvo, un escriptor d’origen gallec que s’hi havia exiliat des de Cuba, previ pas per Miami, l’any 1960. Novás ja estava molt malalt (va morir al cap de poc de rebre la visita de Cabrera Infante), víctima de repetits llampecs de feridura que li havien fet perdre el cap. Cabrera Infante va recordar a Lino Novás una de les seves obres mestres, Angusola y sus cuchillos (Angusola i els seus ganivets), però Lino, a qui, en el seu moment, no havia agradat la paròdia que el visitant havia fet del seu estil (antecessor de l’estil que després s’anomenaria “realisme màgic”) en un passatge de la novel·la Tres tristes tigres (Tres tristos tigres), va eixir de l’ensopiment per corregir-lo: “I els ganivets. Els.” En la necrològica que li va dedicar, Cabrera Infante remarca l’escena: “Jo havia vist en aquella correcció sorgir la naturalesa, segona o primera, però sempre verbal, de l’escriptor entre el laberint de la ment extraviada.” 

L’escriptor alemany W. G. Sebald es va interessar per un altre escriptor alienat, el suís Robert Walser, que va acabar els seus dies el 1956 mentre caminava per la neu, lluny de l’asil psiquiàtric d’Herisau, on era internat. A Wanderungen mit Robert Walser (Passeigs amb Robert Walser), el també escriptor suís Carl Seelig evoca una passejada amb ell, el 27 de juliol de 1943, un dia abans de la destrucció d’Hamburg pels bombardejos aliats, que el citat Sebald relata a la primera de les conferències que va fer a Zurich, l’any 1997: “Quan, a mitjan agost, després de refredar-se les ruïnes, brigades de càstig i presoners de camps de concentració van començar a desembarassar el terreny, van trobar persones que, sorpreses pel monòxid de carboni, encara eren assegudes a taula o recolzant a la paret, i en altres llocs, trossos de carn i ossos, o muntanyes senceres de cossos cuits per l’aigua bullent que havia brollat de les calderes de calefacció rebentades. Altres estaven tan carbonitzats i reduïts a cendres per les brases, la temperatura de les quals havia arribat a mil graus o més, que les restes de famílies senceres es podien transportar en una sola cistella de roba.” En aquesta conferència, Sebald lamentava que el “dèficit de transmissió del que estava passant tampoc va ser compensat per la literatura de postguerra [a la República Federal Alemanya]”.

L’escriptora jueva nord-americana Cynthia Ozick va narrar a The Messiah of Stockholm (El messies d’Estocolm) la vida de l’escriptor i dibuixant jueu polonès Bruno Schulz, mort el 1942 per un ocupant nazi en revenja contra un company d’armes que protegia Schulz, qui, a Les botigues de color canyella, va deixar escrit: “El meu pare no cessava de glorificar aquest element extraordinari: la matèria. ‘No hi ha matèria morta’, afirmava; la mort no és més que una aparença sota la qual s’amaguen les desconegudes formes de la vida. La seva escala és infinita i els seus matisos, inesgotables. Mitjançant uns arcans múltiples i preciosos, el Demiürg ha creat nombroses espècies dotades del poder de la reproducció. No se sap si els arcans poden ser trobats algun dia. Però això no és pas necessari, ja que si aquests procediments clàssics ens fossin prohibits d’una vegada per sempre, ens en quedarien molts d’altres, una quantitat infinita de procediments herètics i criminals.” El 2 gener de 1944, Carl Seelig va proposar a Robert Walser de retre homenatge a un altre alienat, Friedrich Hölderlin; en la conferència inaugural d’un centre a Stuttgart, destinat a la restitució de la història, Sebald també es refereix a Hölderlin, que va passar el 1802, anant cap a Bordeus, per la ciutat de Tulle, on el 1944 els nazis van detenir tots els homes del poble, en van penjar noranta-nou i van deportar la resta a camps de concentració. 

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes