14.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 15.09.2025 - 07:47
Un ex-president polonès, concretament Kwaśniewski, va tenir l’audàcia intel·lectual d’enunciar una obvietat: la nació és una comunitat d’individus, però també és una comunitat de generacions. En temps normals i en països normals, una banalitat tan elemental no mereixeria cap comentari. Però el cas és que vivim temps anormals –temps en què fins i tot les evidències més elementals semblen descobriments revolucionaris. De manera que potser paga la pena de parlar-ne, bo i pensant en la manifestació de la Diada i les reaccions que ha suscitat.
Polònia, per si algú ho ha oblidat, va desaparèixer del mapa europeu –literalment– durant cent vint-i-tres anys. Els imperis del voltant se la van repartir amb la mateixa naturalitat amb què es repartien caramels a l’eixida d’un bateig. Però els polonesos van continuar existint, cosa que va constituir un miracle inexplicable per a les ments burocràtiques i els polítics de professió. Han continuat existint. Van continuar i continuen parlant polonès, pensant en polonès i treballant per fer viva Polònia. No deixen de patir –això és veritat i ací teniu els drons russos de fa quatre dies per a recordar-nos-ho. Però hi són.
En relació amb això, m’ha resultat estrany que l’allau de joves catalans que va omplir els nostres carrers durant la Diada haja deixat tan perplexos i desconcertats autonomistes i espanyolistes. Els uns i els altres han invocat la crisi econòmica –sempre tan útil per a explicar les coses que no saps explicar–, les maniobres destraleres del poder judicial espanyol –imprescindibles per a intentar de fer-nos creure que com a moviment no som res més que una reacció–, la pobríssima gestió autonòmica –avorridíssima, en això els done la raó– i la influència de les xarxes socials –modernitat obliga. Però l’única cosa que no han sabut argumentar per a explicar el notable revulsiu viscut dijous passat ha estat el que, efectivament, passa. I mira que és fàcil d’explicar: aquests joves són la manifestació més recent d’aquesta “comunitat de generacions” de la qual parlava Kwaśniewski.
El problema és que per a veure –i encara més per a entendre– una realitat tan transparent, primer cal entendre honradament què és Catalunya, què som els Països Catalans. I ací rau el seu problema. Perquè tots aquests experts que fa més d’una dècada que cacen papallones a l’hora d’interpretar com és que és tan fort el moviment per la independència, només saben veure Catalunya com si fos una estructura administrativa. Per a ells, Catalunya és la Generalitat, és l’estatut del 2006 –mutilat–, és l’estatut del 1979 –insuficient–, o són les competències que Madrid ens concedeix quan li convé i ens retira quan li dóna la gana. Catalunya, per a aquesta gent, és un objecte que va nàixer amb la constitució del 1978. Nascut del no-res, sembla. I fins i tot converteixen Tarradellas en president no quan va ser triat legítimament –el 1954–, sinó quan va ser adoptat pel règim postfranquista. Lògicament, amb aquestes obsessions tapant-los els ulls, ni entenen ni entendran mai res.
I no entendran res perquè aquesta és una visió tan còmoda, això ho reconec, com inútil. Còmoda perquè els permet de tractar la qüestió catalana com si tot plegat fos un problema de gestió. I inútil, simplement, perquè negligeix la realitat i està condemnada, per tant, a l’equivocació.
La realitat tossuda és que Catalunya no és una comunitat autònoma espanyola, és una nació per ella mateixa. Una nació –sí, exactament com la polonesa– que manté la voluntat de continuar existint després d’haver estat donada per morta tantes vegades. Una nació que, com qualsevol altra nació, té la impertinència de transmetre’s de pares a fills, d’avis a néts, de generació en generació, i que és en realitat un virus inguarible que cap medecina legal no aconsegueix ni aconseguirà d’eliminar.
Per això aquests xicons eixien al carrer dijous i fa mesos que apareixen en concerts i actes de tota mena, avisant que estan preparats. No perquè hagen llegit de sobte cap programa electoral ni els haja convençut ningú. Ells ixen al carrer per la raó més simple del món: perquè són catalans i volen proclamar-ho.
La cosa és tan simple com això, però té conseqüències profundes: perquè mentre això siga així, mentre continuem essent aquesta comunitat tossuda que es transmet de generació en generació, tots els càlculs dels polítics i analistes espanyols continuaran fallant com una escopeta de fira.
Perquè el seu problema és que calculen amb els ulls fits en la política normal, cosa que els limita completament la mirada. Perquè resulta que això –tot això de la Diada i tantes i tantes coses més que han passat i passen i passaran al nostre país– no és política normal ni es pot explicar a partir de la política normal. Això, tot això, és la nació –amb majúscules si ho voleu i teniu ganes de posar-vos solemnes: la Nació. Una cosa molt grossa, doncs, molt substancial, molt poderosa i, per tant, impossible d’encaixar en els vaivens minúsculs de la gestió del dia a dia. I –no sé ni si cal dir una cosa tan òbvia– perillosa i amenaçadora per a la tranquil·litat dels qui ens voldrien finalment sotmesos i inexistents.
PS1. Alexandre Solano, després de la manifestació, va fer la feina de capbussar-se en els informes demoscòpics per mirar d’entendre què són i què pensen aquests joves. N’ha eixit un reportatge ple de dades interessants que us recomane molt: “De TikTok a Colom: com són els joves que prenen el relleu de l’independentisme?”
PS2. Dit tot això, som un país estrany de vegades. Ens costa moltíssim d’aprendre de les victòries, per exemple. O dels qui en saben. Ara fa vint anys la intuïció i el coneixement d’Amadeu Abril, sobretot d’ell, van desmuntar totes les barreres internacionals que intentaven d’evitar que els catalans ens identificàssem com el que som a internet, amb el domini .cat. N’hem parlat amb ell i llegint-lo, i sentint-lo parlar, de l’actualitat política, costa no preguntar-se per què no fem més cas de gent tan preparada com ell: “El defecte que tenim aquí és que moltes vegades fem l’enginyeria del fracàs”.
PS3. Avui fa vint-i-cinc anys de la primera assemblea de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, col·lectiu creat per refusar la política de transvasaments i protegir el delta. Aquesta plataforma va vertebrar la resposta popular al pla hidrològic promogut pel govern de José María Aznar –amb el suport de CiU– que pretenia de fer grans transvasaments del riu Ebre cap a conques deficitàries. El moviment que va encetar, però, va anar molt més lluny i es pot dir avui amb claredat que va transformar el país per a bé. En parlem en aquest reportatge de Clara Ardévol.
PS4. Gairebé una dècada després del Brexit, Gibraltar ha esdevingut el primer territori britànic a tornar a tenir una certa normalitat dins la Unió Europea i ho ha fet fugint de la permanent ambició espanyola de posar fi a la seua singularitat. Steve Hendrix ha visitat la roca amb motiu de la seua festivitat nacional i ens ho explica en aquest article: “Gairebé una dècada després del referèndum, Gibraltar es converteix en el primer territori britànic a escapar del Brexit”.
PS5. Vicenç Villatoro ha publicat Polonesa, una novel·la d’espies sobre la identitat, que no podia haver arribat en un moment de més actualitat. Joan Safont l’ha entrevistat: “La meva generació ha hagut de veure coses que pensava que no veuria”.
PS6. La setmana passada, quan es va saber que l’ex-consellera d’Economia i militant d’ERC Natàlia Mas s’incorporava al consell assessor de Glovo, on també hi ha personatges com el socialista Raül Blanco, l’ínclit José Manuel García-Margallo, ex-ministre d’Afers Estrangers del govern del PP, i Marta Pascal una indignació soterrada va recórrer bona part del país. Assumpció Maresma hi ha posat veu avui: “Glovo, el president, la consellera, els sindicats i la poca vergonya”.
