Entre les modalitats més esteses de la traducció audiovisual, hi ha el doblatge, la subtitulació i la veu superposada (voice-over). Aquesta darrera permet de sentir de manera simultània la traducció i la pista sonora original, en un segon pla. Les raons per les quals la majoria dels països s’ha decantat per una d’aquestes tres opcions són econòmiques (el subtitulat és l’opció més barata i té un resultat molt més ràpid), però també ideològiques.

Lamentablement, els règims polítics autoritaris van afavorir la substitució dels diàlegs orals dels films mitjançant el doblatge per tenir un control sobre el missatge que es donava. Alguns estats, com l’espanyol i l’italià, encara són hereus d’aquesta pràctica.

Encara que moltes persones associïn els subtítols a un cinema artístic i elitista, la veritat és que la majoria dels països europeus projecten a les grans sales els films estrangers en versió original i amb subtítols en les respectives llengües.

Als països que subtitulen es parlen més llengües estrangeres

A més de permetre que el teleespectador accedeixi d’una manera més directa i autèntica al film, Noa Talaván diu que la manera com veiem traduït el cinema i, sobretot, la televisió va intrínsecament relacionada amb la competència lingüística de segones llengües que tenim els parlants.

Això es reflecteix en la comparació que fa Talaván entre dos mapes d’Europa. L’un prové de l’informe “Study on the use of subtitling”, fet a petició de la Unió Europea, on es presenten les pràctiques de traducció audiovisual a la televisió de la majoria de països europeus.

L’altre mapa, pres de “Europeans and their Languages”, il·lustra el percentatge de parlants que reconeixen que poden mantenir una conversa en dues segones llengües, pel cap baix.

D’aquesta comparació es dedueix que als països on la televisió es mira en la llengua original, subtitulada en la llengua materna, gran part de la població domina dues llengües estrangeres. Entre aquests estats, hi ha Dinamarca, Finlàndia, Holanda, Luxemburg i Suècia.

Per contra, a la majoria d’estats on es mira doblada, com és el cas d’Espanya i Itàlia, la població amb prou feines domina llengües estrangeres. A més, l’informe presenta aquests altres resultats: el 66% dels irlandesos, el 62% dels britànics, el 59% dels italians i el 56% dels espanyols reconeixen que no poden comunicar-se en cap segona llengua.

No és intranscendent, per tant, que allà on la subtitulació és una pràctica comuna, la població estigui exposada a sentir altres idiomes cada dia i, per tant, acostumi a tenir un nivell més alt de comprensió i expressió oral en la llengua estrangera.

El cas de la Gran Bretanya i Irlanda no és contradictori. Tot i que són països on se subtitula, tot just ofereixen diversitat lingüística en les emissions televisives. Això vol dir que els habitants miren, majoritàriament, televisió en anglès amb subtítols en anglès.

D’aquestes dades es desprèn que mirar films en l’idioma original és un mètode fantàstic d’aprenentatge d’una llengua estrangera. No calen coneixements previs, ni horaris, ni estratègies, només l’exposició continuada a l’idioma.

Tant és així que hi ha diversos investigadors que indaguen en aquesta forma de traducció audiovisual com a eina didàctica que bé es podria fer servir a les aules d’idiomes. Entre aquests, hi ha Jorge Díaz Cintes, Lupe Romero, Olga Torres-Hostench, Noa Talaván i jo mateixa, amb diversos articles que emfatitzen els avantatges de la subtitulació des d’enfocaments diferents.

Els subtítols fomenten l’alfabetització

Per si no n’hi hagués prou, mirar material audiovisual amb subtítols contribueix a l’alfabetització de la població. Tant és així que Henrik Gottlieb assenyala que al seu país natal, Dinamarca, “els subtítols són el primer motiu que anima els nens a aprendre a llegir”. Evidentment, a edats primerenques, d’una altra manera no poden comprendre la televisió.

Hi ha projectes i webs que fomenten l’alfabetització mitjançant els subtítols. Díaz Cintes assenyala, per exemple, Bookbox, una web creada a l’Índia que combina vídeos infantils que narren contes amb subtítols en diferents idiomes amb aquesta finalitat.

A més, en l’àmbit europeu comptem amb projectes d’investigació que presenten dades encoratjadores sobre la implantació de la subtitulació com a eina didàctica en l’ensenyament d’una segona llengua. També són dignes d’esment la plataforma Amara, des de la qual es pot subtitular tota mena de materials, i la web ClipFlair.

ClipFair no tan sols ofereix materials i un gran ventall d’activitats per a treballar la subtitulació i el doblatge en l’ensenyament d’idiomes. També inclou una xarxa social que permet de compartir la feina feta i comentar els resultats d’altres alumnes.

Les emocions estimulen el nostre cervell

Hi ha molts grans consumidors de cinema i televisió, i materials que són atractius perquè els escollim segons els nostres interessos i la majoria de vegades han estat creats per entretenir. En l’aprenentatge, tot allò que té a veure amb les emocions estimula el nostre cervell, que és més receptiu si alguna cosa ens interessa.

A més, els materials audiovisuals representen un aprenentatge més efectiu, perquè ens exigeixen que processem informació tant visual com auditiva, la qual cosa ens ajuda a memoritzar més de pressa.

D’altra banda, tots aquests materials ens brinden l’oportunitat de capbussar-nos de manera real en altres llengües, a diferència de materials educatius que han estat creats per a l’ensenyament i que solen anar encaminats a practicar certes estructures, a vegades de manera tediosa.

Aprendre a pronunciar

Al mateix temps, aquesta exposició al llenguatge oral facilita que aprenguem l’idioma tal com es pronuncia, sense l’exposició a texts escrits que donen lloc a nombrosos errors, sobretot en el cas de l’anglès, per exemple.

Finalment, això significa una immersió lingüística continuada sense que ens demanin que elaborem discursos orals per als quals encara no estem preparats. Aquesta exigència sol comportar que comencem a parlar massa d’hora i a interioritzar errors difícils d’eliminar.

La clau és començar amb materials que ja coneguem o ens interessin especialment, perquè estarem disposats a mirar-los una altra vegada i en buscarem de similars. Si ens sentim prou segurs, una opció és també posar els subtítols en la segona llengua.

A més, en el cas dels films, podem seguir el ritme del relat ajudant-nos no tan sols dels subtítols, sinó també d’informació extralingüística com els gests dels actors, els decorats, la fotografia, la música, etc.

Mirar cinema i televisió en la llengua original i amb subtítols, doncs, representa una oportunitat magnífica per a aprendre un idioma. Evidentment, els resultats no són immediats, però tinguem en compte que la immersió lingüística ens serà molt amena i atractiva si la fem amb materials entretinguts i de fàcil accés.

A més, gràcies a la televisió i a les plataformes digitals, gairebé tots els continguts que s’emeten ja tenen subtítols de qualitat de franc, la qual cosa també és un gran avantatge.

 

 

és professora de Traducció i Interpretació de la  Universitat de Màlaga. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.

The Conversation

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.