16.12.2015 - 02:00
Si al futur estat ens haguéssim d’entomar un rei tant sí com no, i a més ens obliguessin a acceptar que els qui governaran seran tan lladres com ara, i de passada que la guàrdia urbana de Barcelona continuarà essent un cau de fatxes prepotents, a quants de vosaltres us continuaria interessant?
A mi no. I em consta que a molts de vosaltres tampoc. Perquè si volem fer una república és per recuperar la llibertat, sí, però també per viure en un país millor: sense paràsits de sang blava, sense gentola que aprofita el poder per enriquir-se i sense els vicis atàvics de l’autoritat heretats del règim borbònic.
Però no solament per a això. Per a més coses, encara. Per exemple, una de tan important com recuperar la llengua. Quin sentit tindria el país dels catalans sense la llengua catalana? Per als irlandesos potser en té, per als escocesos es veu que també, però per a nosaltres no. Em pensava que en això estàvem d’acord.
I, tanmateix, encara circula la contradicció. Esponerosament. En boca i en ment d’indepes disposats a capgirar-ho tot… menys l’agonia lingüística. El castellà és la llengua de la meitat dels residents a Catalunya, diuen (els més gandhians fins i tot en forma de ‘contradictio in terminis’: ‘…de la meitat dels catalans’), ergo és just que sigui oficial.
Com pot ser que l’únic punt en què el revoltós català s’arruga sigui justament un de tan crucial com aquest? Potser perquè tants anys de submissió l’han acabat convencent que realment la nostra és una llengua de segona i en necessitarem una de forta?
Fent treball de camp, es detecten dues tendències. Una és la ‘happy flower’, la que es creu de bona fe el discurs del bilingüisme-flors-i-violes-i-romaní. En el nou país, les dues llengües dels catalans, diu el bonista, conviuran alegrement i joiosa i així tots serem més savis i ens estimarem més. De les altres, començant per l’occità i acabant pel mandarí, no se sap què en pensen.
L’altra tendència és la sumaire. També anomenada electoralista. Substancialment sosté que, si volem superar la barrera del cinquanta per cent, el que cal és sumar castellanoparlants al projecte independentista. La pega és que aquesta és una idea contra natura, tal com han demostrat Sergi Castañé (http://sergicastanye.com/category/independentismo-catalan/) i altres politòlegs analitzant els resultats del 27-S: el vot sobiranista coincideix quasi al mil·límetre amb la població d’identitat catalana. Malgrat les promeses, doncs, els d’identitat espanyola no s’han sumat al projecte indepe. Més aviat al contrari. Potser perquè, com que no per ser castellans deixen de tenir sentit comú, intueixen d’una manera mimètica (perquè és la lògica predominant al món) que un estat català hauria de ser catalanoparlant, i això els incomoda.
La clau, si de cas, està en la franja intermèdia. En aquest percentatge de població amb doble identitat. Que trasllada al terreny lingüístic l’ambivalència de sentir-se català i espanyol alhora. Però aquesta és una qüestió molt complexa, per això val més que en fem figues d’un altre article.
Tinc un amic que, tot i ser un gran tetralingüe, encarna les dues tendències. Diu que hem d’acceptar la doble oficialitat perquè som minoria: ‘És lo que hi ha.’ Però és que a més, segons ell, gent del seu entorn que de petits parlaven com els veïns ara els troba pujant els fills en català (com que ell no consumeix enquestes, ja l’hi dic jo: ho fan un 15% dels pares castellanoparlants). Resignació cristiana? No reconeixement del problema? Molt bé, doncs d’acord. Accepto. Això sí, a condició que també acceptem d’institucionalitzar la corrupció i l’abús dels poderosos (i demà mateix corro a treure’m el carnet d’algun partit amb vocació de govern). Si mai el meu amic em ve a demanar explicacions, li contestaré, en el catanyol-que-demà-es-garlarà: ‘Oh, és que no havia altra!’ (bueno, jo com seguiré sent una mica, pues… barretinaire, potser posaré una, com se diu?, una daixonses, i ho diré en catanyol d’abans, d’aquest que namés parlen els llingüistes, ‘És que no hi havia d’altra’).
