05.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 05.03.2024 - 22:40
“Des del primer moment ho vaig fer bé, era com si ho portés a les venes!”. L’Amena recorda amb entusiasme el seu primer entrenament amb en Majdi, l’impulsor de l’equip femení de bàsquet del camp de refugiats de Xatila, a Beirut. Fer esport, que per a moltes nenes és part d’una adolescència normal i corrent, allà és tot un desafiament al sistema. I alhora, i més important, una eina d’apoderament que ha salvat moltes nenes d’un destí marcat pels matrimonis forçats o precoços, l’aïllament, la violència masclista o les drogues. Amb el llibre Aliades, la periodista Txell Feixas va popularitzar-ne la història, i ara el Palestinian Youth Club ha visitat Catalunya gràcies als donatius de la campanya d’Abacus “Nenes valentes”.
Un equip femení contra tota resistència
En Majdi és un refugiat palestí al Líban que es defineix com a home esportista. Després d’haver entrenat nois durant molt de temps, fa uns deu anys va decidir d’entomar un envit que significaria un gran canvi social al camp, però que alhora sabia que seria complicat i polèmic: començar a entrenar les noies. “La societat la fan els homes i les dones, junts, no només els uns o els altres, i per això vaig impulsar-ho. Vaig començar amb la meva filla, la Razan, perquè no era fàcil trobar una noia que vingués a fer esport”, recorda. “En la tradició àrab, que una noia jugui a bàsquet o a futbol és molt malvist, i desafiar la nostra tradició no ha estat fàcil, però ho hem aconseguit. Vam començar amb una nena i per l’equip n’han passat unes cinc-centes.”
Que en Majdi entrenés amb la Razan va fer que més famílies hi confiessin i s’animessin a apuntar-hi les seves filles, però no va pas ser un procés fàcil i es van trobar moltes resistències i persones que ho refusaven. “Era molt difícil de ser una noia esportista a Xatila, era una cosa molt estranya”, recorda la Razan, que ara té vint-i-quatre anys. “A la gent no li agradava la idea que anessis a jugar i mostressis el teu cos en un camp obert. Situacions com ara que quinze nois es quedessin mirant-te el cos van ser molt dures per a nosaltres, però vam continuar formant l’equip perquè la resta de noies poguessin venir.”
L’Amena, que ara té vint-i-dos anys, explica que, malgrat la seva passió pel bàsquet, per a ella tampoc no va ser fàcil: “Al principi, només em va donar suport la meva mare. El meu pare no hi estava gens d’acord, deia que l’esport era cosa d’homes i que jo m’havia de centrar a estudiar. Però la meva mare em va dir que fes el que volgués i no permetés que ningú em tallés les ales. Primer al camp es burlaven de nosaltres i ens deien que no sabíem jugar. Ara, en canvi, molta gent n’està orgullosa. Jo estic agraïda de ser una refugiada palestina que juga a bàsquet.”
L’esport com a eina d’apoderament
En Majdi explica que parlar dels beneficis de l’esport li va servir per a convèncer molts pares, que veien com les seves filles tornaven a casa somrients després d’haver-se entrenat. “Utilitzem l’esport per a apoderar-les i guiar-les per fer allò que vulguin, sempre sense deixar d’anar a l’escola ni a entrenar-se, perquè si ho deixes tornes a casa.” De fet, l’aïllament a la llar, la reclusió en l’àmbit domèstic, és un perill per a les dones a Xatila, com també poden ser-ho els matrimonis precoços o forçats o la violència masclista. De fet, tal com explica el llibre Aliades, en Majdi volia evitar que la Razan es casés aviat, tot i que ella va voler seguir el seu camí i ho va acabar fent. “El meu ex-marit era addicte a les drogues i va ser difícil de sortir-ne”, explica ella mateixa. “Com jo, hi ha moltes noies que es divorcien, però en la mentalitat de Xatila és malvist, com si en el futur ningú no volgués casar-se amb tu.” Malgrat que va deixar el bàsquet quan es va casar, ara que ha reconstruït la seva vida continua acompanyant l’equip, que diu que connecta les unes amb les altres.
La vida a Xatila és més difícil per a les dones, però les condicions del camp perjudiquen tothom. “És com un infern, és difícil d’entendre-ho sense haver-ho vist. L’aigua és salada, no hi ha electricitat i els homes fumen al carrer i de ben joves ja tenen armes. A setze anys, els nois són al carrer perquè al Líban els refugiats palestins no tenen drets, la llei destrueix la joventut. Molts es pregunten per a què han d’estudiar si després no podran treballar”, diu en Majdi. Entrenar-se, amb la condició de continuar estudiant, els dóna un objectiu vital i més possibilitats laborals després. “Sempre és millor acabar la universitat que no pas quedar-se al carrer, i a més l’esport és un gran enemic de les drogues. Algunes s’han graduat a la universitat i això em fa sentir molt orgullós del que hem aconseguit.”
L’Amena ressalta un sentiment de comunitat i ajuda mútua molt positiu al camp, però coincideix en la denúncia de les condicions de vida: “És com ser dins una capsa de cartó que en uns segons pot ser esclafada. És molt difícil d’aconseguir aigua neta i els cables elèctrics pengen, els toques fàcilment amb el cap. Aquells murs no són fets per a un ésser viu, de cap manera. I hi viu molta gent: palestins, sirians i libanesos, perquè viure al camp és més barat que a fora.” Per tot això fa valer allò que han aconseguit totes juntes, ajudant-se mútuament en l’equip. “Abans no sabia què faria amb la meva vida, no tenia sentit, i ara somio de ser coneguda com a jugadora palestina de bàsquet. L’esport ha estat la solució per a moltes i estic molt orgullosa de mi mateixa, del meu entrenador i de les meves companyes, que ara són més fortes.”
De fet, totes són molt conscients del canvi que ha significat en la seva comunitat aquest equip, que ha servit per a obrir la ment de molta gent. “Ara és la gent que se’ns acosta per a demanar-nos que les nenes juguin, i espero que les més petites tinguin més oportunitats”, diu la Razan. L’Amena ho experimenta amb les nenes que entrena, que ja tenen el referent que ella no va poder tenir: “Quan em veuen pel carrer diuen a les seves amigues que sóc l’entrenadora, se m’acosten i m’abracen.”
Un viatge a Catalunya que va més enllà del bàsquet
“Si quan sortim a un supermercat fora del camp ja ens n’alegrem, imagina’t travessar fronteres!”, comenta l’Amena, sobre els viatges de l’equip. Malgrat que la majoria de les jugadores ja havia anat a Madrid, el País Basc i a Roma, el viatge a Catalunya, lligat amb el llibre Aliades i a la campanya solidària, és especial per a elles. Totes quinze jugadores, que tenen entre quinze anys i vint-i-quatre, i els seus dos entrenadors, hi passaran dues setmanes, en un viatge que va més enllà de l’esport. Ara com ara, s’han entrenat amb l’equip femení del Club Joventut Badalona, han assistit a la cantata inspirada en el llibre i han viscut una jornada d’intercanvi amb més jugadores organitzada per la Federació Catalana de Basquetbol.
També és previst un entrenament amb el Femení Osona, un gran acte a Vic amb la participació de la periodista Txell Feixas, una trobada amb l’ex-jugador Marc Gasol i la jornada solidària “Juga per les nenes valentes”, el 10 de març a Girona, que culminarà amb un partit entre l’Uni Girona i el Perfumerías Avenida. Tothom pot participar en aquesta campanya impulsada per Abacus, fent donatius durant aquesta jornada o per internet. La recaptació servirà per a finançar aquest projecte i més projectes d’apoderament femení mitjançant l’esport.
El cor, a Gaza
Tot l’equip viu amb molta intensitat aquest viatge, però alhora comparteix un sentiment de preocupació per la situació a Gaza com més va més fort. El cap i el cor el tenen allà, diuen. “Patim molt no tan sols pel genocidi, la destrucció i la gana que veiem, sinó perquè ho vivim des del 1948. Caldria aconseguir com a mínim l’alto-el-foc i evidentment la fi de l’ocupació. Puc ser molt feliç aquí, però sempre penso què passa a Gaza perquè també és el meu poble. No venim a jugar a bàsquet i prou, també venim a parlar del nostre país. Jo treballo per dues coses: per elles i per Palestina”, diu en Majdi.
