Vicent Partal: “Un mapa és una mentida útil”

La humanitat ha confiat durant segles en els mapes com una mena de màgia racional que obre portes a tota mena de destins. Tinta, línies imaginàries i paraules han traçat rutes inhòspites que travessen serralades, deserts i oceans. Ara, més enllà de la fe en les representacions dels mapes, hi ha molt més.

“Tots enganyen. Un mapa és una mentida útil. El món és una mena de bola que no es pot posar en un pla. Quan la poses en un pla has de mentir i cadascú tria una raó per a mentir”, diu amb to sorneguer el director de VilaWeb, Vicent Partal (Bétera, 1960), que publica Entendre el mapes. Un llibre didàctic que ajuda a llegir-los, però sobretot a comprendre amb mirada crítica per què ressalten o amaguen realitats.

—Ens podeu explicar, a tall d’anècdota, en quin moment us comenceu a enamorar de la cartografia? Quin fou el vostre primer mapa?
—No me’n recorde perquè no tinc memòria d’això, però la meua mare m’explique que, de molt xiquet, tenia una llibreta en la qual dibuixava banderes i mapes, que també col·leccionava. La curiositat geogràfica, supose que sempre l’he tinguda. Recorde el mapes escolars, que eren molt rònecs, i la fascinació pels noms desconeguts. Veia noms que avui ja no existeixen, com ara Birmània. “I com deu ser?”, pensava. Recorde també que vaig fer una col·lecció de cromos de països del món i que vaig entestar-me molt a tenir-la completa per saber on era cada país, quina era la capital…

—Us les sabeu totes?
—Em passa una cosa curiosa. Sóc capaç de dir-te totes les capitals del món, podem fer la prova si vols [Riu]. Si dius un país et diré la capital, llevat d’alguna dels països que s’han independitzat a partir de l’any 2000. La meua memòria ja no arribe a recordar-les. És allò de la força de la memòria infantil.

—Recordeu el primer mapamundi que vau tenir a les mans?
—El de l’escola, que era un mapamundi en projecció de Mercator. Era un mapamundi omnipresent en la nostra època. A l’escola, ara sembla mentida, però tenies a Franco, José Antonio i la creu en una paret, i en una altra tenies un mapa d’Espanya, en què aleshores Guinea Equatorial i el Sàhara Occidental eren tan espanyoles com Bétera. Sempre m’ha fet gràcia que en vida meua Espanya hagi perdut la meitat del territori. Això és un tema que m’apassiona. En aquella paret també hi havia un mapamundi, que el miraves amb uns ulls de… [Esbufega] “Això què és?”

—Al llibre citeu alguns dels mapes que aprecieu, com ara el de França dels Cassini i l’atles Peoples of Africa, de Marc Leo Felix. Quin és el que més valoreu de la vostra col·lecció?
—Tinc una col·lecció molt gran. Ací a la redacció tenim un atles soviètic que és molt interessant de mirar-se’l. T’ensenya el món des d’un punt de vista diferent. Ahir, per casualitat, vaig obrir la pàgina de Corea i no existeix la divisió entre el Nord i el Sud. També pots veure què destacaven dels Països Catalans els soviètics.

—Què hi destacaven?
—Entre els destacats hi ha Pals, per les instal·lacions de Radio Liberty. Això, en un atles noruec, no passaria. Dit això, Peoples of Africa segurament és el més bonic que tinc. El que passa és que és impracticable. És un atles de les cultures africanes, tan detallat, que necessites una habitació per a desplegar-lo. Crec que només ho he fet dues vegades en la vida. La resta, em dedique a cercar el full que correspon si tinc un dubte. M’interessen molt els atles especialitzats. En tinc de la màfia, del moviment feminista, de tota mena.

—N’hi ha algun que anheleu?
—Un atles soviètic dels anys seixanta que és molt bonic. No l’he pogut aconseguir mai. L’he vist, però no l’he pogut comprar. Es diu Narodov Mira i és un atles dels pobles de la Terra. Va ser el primer atles etnogràfic soviètic, és a dir, no dels estats, sinó de les nacions i de les cultures. D’aquella manera, també t’ho diré. Per exemple, els Països Catalans hi apareixen, però sense Alacant. Feien coses raretes. Alguna vegada l’he intentat de comprar, però els exemplars que circulen tenen un preu prohibitiu.

—El vostre últim llibre es deia Fronteres (Comanegra). El vau escriure en plena pandèmia, quan segurament les parets de casa es van convertir d’alguna manera en fronteres. Dedicar un llibre als mapes és l’evolució natural o un capritx intel·lectual?
—Té un punt d’evolució. M’interessa explicar el país perquè ens ha tocat de viure en aquesta època apassionant i fantàstica, però la meua vida és explicar el món, no pas el país. Sóc una persona internacionalista i, per tant, explicar el món ha estat sempre el meu somni. Si no tingués aquesta feina de director de VilaWeb, la meua vida hauria estat la política internacional. Hi ha una certa lògica. Fronteres és un intent de reflectir la meua visió del món i de tocar un dels temes clau que són les fronteres. Entendre els mapes és una perllongació d’això en el sentit de comprendre com es configura el món en general. Ara, també és un pont cap a un altre llibre que ja he començat a escriure, amb molta calma, que és una geopolítica dels Països Catalans.

—Una trilogia…
—Crec que ho haig de fer. Vaig fer la carrera de geografia i història, que no vaig poder acabar per motius de l’època… Però no he perdut l’interès. Durant moltes dècades, la meua visió de mi mateix era que jo era més historiador, que no pas geògraf. Ara, cada dia que passa, crec més en la geografia i menys en la història. Crec que el conjunt dels tres llibres és una reivindicació de la geografia, que és el que ens fa. És el que a mi m’agradaria acabar retratant, i La pissarreta m’ha servit molt, és el pes enorme de la geografia en el dia a dia, com la geografia determina les coses, que després passen o no. Però, per exemple, en el cas dels Països Catalans, la geografia obliga que en el territori que va entre Narbona i Múrcia, per entendre’ns, aparega el que apareix. Hi ha un determinisme geogràfic brutal. És molt visible quan ho expliques. Més tard, la història i la política ho condicionen.

—Una de les idees que desenvolupeu a Entendre els mapes és que som la generació que pitjor sap llegir els mapes.
—Els mapes s’han popularitzat i són per tot arreu. No hi ha ningú que no hagi vist un mapa. Això no passava quan jo era xiquet. Ara, aquesta popularització ha anat acompanyada d’una pèrdua de capacitat crítica. En el fons, quan dic llegir o entendre els mapes, vull dir tenir capacitat crítica, perquè tots els mapes enganyen. Un mapa és una mentida útil. El món és una mena de bola que no es pot posar en un pla. És impossible. Quan la poses en un pla has de mentir i cadascú tria una raó per a mentir. Tenir una visió crítica és entendre això.

—Podeu posar-ne un exemple?
—Un dels mapes que il·lustra el llibre és el de les eleccions a Polònia. Elecció rere elecció, el vot dels polonesos pinta el que es diu un mapa fantasma. Polònia és un país que el van moure i ara ocupa una part del que era Alemanya. Poca gent recorda el mapa antic d’Alemanya, però en les eleccions reapareix. Els polonesos de la part alemanya voten una cosa i els de la part antiga una altra. Això només t’ho pot fer veure la geografia electoral. El més fabulós del món dels mapes no és veure la part descriptiva, sinó el que insinua. Les insinuacions solen ser extraordinàries.

—Eines com ara Google Maps són molt intuïtives i fàcils de fer servir. Es poden fer exploracions a qualsevol escala, però moltes vegades saturen amb un bombardament de detalls ridículs i prosaics que no amaguen l’interès comercial.
—Són molt útils. Els faig servir molt, sobretot en ciutats que no conec, i em moc de meravella. Ara, des d’un punt de vista crític, representen dos problemes bàsics. Un és la instrumentalització comercial. Això no havia passat normalment amb els mapes, que habitualment eren fets per estats o grans institucions. Per tant, no tenien un component comercial. Google Maps és un negoci. Et destaca una cafeteria, un restaurant o una botiga per aquest motiu. No sé si és greu o no, però a mi em molesta. I el segon element és la destrucció de la tria.

—Ho podeu desenvolupar?
—A la facultat vaig tenir un professor que em va donar un consell molt interessant sobre les escales. En un mapa a gran escala, Barcelona o València són un puntet. En un d’escala petita, es veu un barri sencer. El professor em deia que per a entendre el món cal mirar-lo en tres escales: global, regional i local. Això, amb Google Maps, desapareix. Amb el zoom, passes de la bola al carrer de casa. Perds completament la noció, no saps on ets. Culturalment parlant, això és perillós. A part, hi ha una cosa que em molesta profundament, que és l’ambivalència a l’hora de representar certes zones. Google Maps no mostra de la mateixa manera el Caixmir si ets a l’Índia o al Paquistan. Així li robes molta informació al lector.

—Dit això, el detall gairebé microscòpic capta realitats que fins ara els mapes no podien mostrar. Aquesta mena d’aplicacions et permeten d’accedir, entre cometes, a zones suposadament restringides, com ara la Meca, el Mont Atos i l’Àrea 51, i a zones en guerra on els canvis són constants, com ara Gaza i Ucraïna.
—Sí, però Google Maps no ens serveix de res per a entendre Gaza i la guerra. Els mòbils són fabulosos, però cal anar amb compte amb l’anàlisi. Per a entendre Gaza, encara avui, és més impressionant mirar el mapa de Sykes Picot. T’explica més bé la realitat. En el moment que vivim és més important que mai el contrast entre la realitat aparent i la profunditat. Els mapes del mòbil són la celebració de la realitat aparent. Pots viatjar a la Meca, però l’important és saber si pots entrar-hi o no. Això no t’ho diu el mapa.

—Sobre el paper s’han plasmat bestieses molt grosses, el repartiment del món després del tractat de Tordesillas, el repartiment de l’Àfrica a la Conferència de Berlín i la partició de l’Índia. Sykes Picot us sembla una de les més greus?
—És molt difícil de dir quina és la bestiesa més grossa. En la meva llista de mapes que han canviat el món, Sykes Picot és el principal. L’original ja no existeix, però en vaig veure una de les còpies en una exposició del Museu Britànic i em vaig emocionar. El mapa el van fer dos senyors, un britànic i un francès, amb molt poc coneixement de la zona. Amb una llapissera blava i una de roja van agafar el llevant sencer de Turquia fins a Pèrsia i van dibuixar el que els va semblar. S’ho van repartir. D’aquell mapa naixen estats com ara el Líban, Síria, l’Irac… Aquest darrer és flagrant perquè agrupen una zona xiïta, amb una sunnita i una de kurda. La història havia demostrat que era impossible, però l’únic argument era el petroli. El dolor i la inestabilitat que ha creat aquest mapa… Si aquella tarda, aquells dos pardals…

—Per a ser suaus…
—Sí, si hagueren dibuixat una altra cosa, avui el món seria molt diferent. Potser encara seria pitjor, però és clar que aquell tros de paper va canviar el món. Com ho va fer el mapa dels Cassini en un sentit molt diferent. Aquell mapa de França, a part de ser una meravella tecnològica, crea la idea de l’estat, la seua imatge, com bé sabem els catalans, que hi som per la força.

—Al començament heu esmentat Mercator, que el segle XVI va crear un mapa per navegar i la seva obra va ser distorsionada pel supremacisme occidental.
—Mercator, que en realitat es deia Gerhard Kremer, no tenia en cap cas aquesta voluntat. La seva projecció ha estat molt criticada i, fa molt poc, la Unió Africana va exigir que no es fes servir més per a representar mapamundis. Hi estic d’acord. La projecció de Mercator va ser importantíssima, però avui no es correspon a la sensibilitat del moment. Però d’això no en té cap culpa. Mercator era un home del Renaixement i la seua obsessió era fer la feina ben feta, que en aquest cas era crear una eina per als navegants. Un mapa que si traçaves una línia recta et portava al port on anaves. Ara, com deia a l’inici, no pots fer en pla una taronja i, per tant, va haver de fer una trampa extraordinària que és modificar les masses terrestres. Com més s’acosten a l’equador més petites són i com més s’allunyen, més grans són. Això va ser una invenció fabulosa que ha salvat vides a punta pala.

—Però…
—Mercator no va pensar mai que feia un mapa perquè la gent entenguera el món. Ni era la seua faena, ni entrava en la seua lògica. El mapa de Mercator té dues mentides. Una de divertida, que a la gent li costa molt d’entendre, que és que la Terra no té nord i sud. Per què l’Argentina ha d’estar al sud i no al nord? És absurd. És una construcció social. I l’altra, sobretot, és la distorsió. Europa és exageradament gran en comparació amb Àfrica, Àsia i Amèrica. Què passa? En l’època colonial es va convertir en un instrument per a sancionar que els països europeus hem de manar perquè som els grans i som a dalt. Això genera errors molt greus i crims, però Mercator no en té la culpa. Si fos viu es faria creus de com s’ha fet servir el seu mapa.

—Al llibre passeu comptes amb aquesta supèrbia occidental.
—Amb el comportament colonial, els europeus, en particular, i els occidentals, en general, hem menyspreat la saviesa dels altres pobles de la Terra. Això és d’una supèrbia que paguem molt cara. Per això, dedique un capítol a explicar pobles que fan mapes que no són reconeixibles sobre paper. Els marshallesos, per exemple, tenen els wapepes, que són cartes de navegació fetes de branques i petxines. T’indiquen la direcció, però també, una volta t’acostes a una illa, quantes vegades l’aigua toca la barca, quin és el ritme de les onades. Així poden saber on són. Però hi ha molts més casos. Els aborígens australians tenen mapes cantats que els permeten de travessar tot el país cantant. La cartografia no és un invent europeu. Els xinesos, per exemple, hi han jugat un paper fonamental, per a la cartografia europea, per entendre’ns, ens ha matat el coneixement de les altres realitats.

—Anys enrere, la vostra obsessió amb els mapes, tenint en compte que no teniu carnet de conduir, us devia convertir en el copilot perfecte, no?
—Puc explicar, perquè ho he fet a l’estranger i, no crec que passe res, que he conduït cotxes. Ja fa moltes dècades, però sé conduir cotxes. És un delicte confessable [Riu]. Però, sí, a mi m’agradava molt portar mapes. A tall d’anècdota: una vegada, amb el meu cunyat, quan les nostres xiquetes eren molt menudes, vam anar a Disneyland amb cotxe. Quan arribàvem a París, no hi havia manera de trobar l’entrada de Disneyland. Era de nit, no trobàvem res i feia hores que fèiem voltes. Al final, se’m va ocórrer de girar el llibre al revés i, així, vaig trobar l’entrada. A vegades, segons com mires les coses, no tens la percepció que cal. I, això, també s’aplica al treball periodístic.