Triquell: “Està molt bé anar d’anàrquic, però vas amb un iPhone i vesteixes d’Inditex”

Cesc Fuentes i Triquell (Sant Quirze del Vallès, 2000), conegut artísticament com a Triquell, publica Paco Deluxe, el seu segon disc. El títol és un homenatge a la figura del “Paco” entesa com una tradició personal, familiar i cultural que l’ha envoltat tota la vida. “S’ha donat el cas que estic envoltat de Pacos i Pacas. […] És una mena d’homenatge. Ara hi ha pocs bebès que se’n diguin, però tothom té un Paco en el seu imaginari. Em cauen bé, els Pacos”, comenta durant l’entrevista. El disc, a més, l’ha gestat a la casa on viu ara, anomenada també Vila Paco, on conviu amb altres artistes.

És un disc que ha dividit en dues cares, l’A i la B, que volen ser dos viatges paral·lels. La cara A del disc es desplega com un llenç en blanc, on l’autor s’abandona al deliri, la desconnexió i una experimentació desinhibida i juganera. La B hi dialoga oferint un contrapunt amb un univers sonor ple de textures progressives i mirada introspectiva. Totes dues cares es complementen i retroalimenten per oferir una visió completa de l’univers creatiu de l’artista.

Després d’uns mesos sense fer concerts –i renunciar, per tant, al mercat d’estiu–, Triquell ha destinat tots els esforços a preparar la nova ronda de presentació del nou disc, que va començar la setmana passada a la seva ciutat natal, i que continuarà el 19 de setembre al Mercat de Música Viva de Vic, el 26 de setembre a la Mercè i el 8 de maig a la Sala Apolo de Barcelona.

—Hem de deixar de dir-vos Cesc o Triquell i començar a dir-vos Paco?
—Sí, si vols sí! A mi m’encanta, Paco. Paco, Cesc, Triquell, Curro… Bé, no m’han dit mai Curro, però em fa gràcia que sigui una de les variants del meu nom. Qualsevol de les formes és legítima. S’ha donat el cas que estic envoltat de Pacos i Pacas: la meva àvia i una amiga es diuen Paca, el meu besavi matern es deia Paco, el meu avi i el meu pare es diuen Paco… És una mena d’homenatge. Ara hi ha pocs bebès que se’n diguin, però tothom té un Paco en el seu imaginari. Em cauen bé, els Pacos.

—A més, el disc l’heu enregistrat a Vila Paco. Què és?
—És un microclima que tinc la sort de cuidar. Hi vivim una comunitat de creatius. En comptes de sentir-me llogater, em sento masover. És una casa que té uns cinquanta anys i hi he aterrat després de donar voltes per Barcelona, Sabadell, Sant Quirze del Vallès… Allà s’ha cuit el disc.

—Sou força crític amb l’ego dels artistes. Com viviu el fet de fer entrevistes promocionals i parlar tota l’estona de vós i del vostre projecte?
—Miro de desviar els trets perquè les entrevistes acabin essent un lloc on aterrar la incongruència generacional i social. Parlar de mi o del meu projecte em costa molt més. Per tant, crec que les entrevistes van bé per veure en quin punt es troba la gent creativa avui en dia, no només el que m’incumbeix a mi.

—Llegiu les entrevistes que fan als altres artistes per veure això que expliqueu? En quin punt diríeu que som?
—Sí, faig antropologia, a vegades. Ara bé, veig que és molt més fàcil i que té més rèdit no mullar-se en segons quin tema i mantenir-se al marge de segons què. Veig cert apoliticisme, potser per la por que pot arribar a fer una comunitat en línia ressentida. Però a vegades va bé mullar-se, sortir de la zona de confort.

—Aquest apoliticisme de què parleu conviu, alhora, en un moment en què tothom opina de tot a les xarxes socials.
—S’està corporativitzant l’opinió. A més, a vegades tu opines d’una cosa sense males intencions i s’acaba descontextualitzant. Això també pot generar conflicte. Ara parlem a grans pinzellades, però per exemple ara que veig aquesta foto del dia de l’aeroport… [una fotografia de les protestes post-sentència penjada a la sala on fem l’entrevista]. Es va fer massa marca d’aquest moviment polític. I, com tota marca comercial, passa de moda i deixa de tenir un sentit. Tot plegat va de “a veure quin nínxol aprofito”. I aquí sí que he vist molt d’oportunisme, cosa que no comparteixo.

—Creieu que som en una societat apolititzada o més aviat polaritzada?
—Veig molta polarització, molta dualitat i molt d’extremisme. Entenc que deu ser la voluntat dels de dalt, extremar aquells que en principi haurien d’estar més units per una causa, però costa molt, ara, mobilitzar-se per causes…

—Per què?
—Perquè tenim una sobredosi d’informació, d’estímuls i d’opinió.

—Tot i això, el sector de la música és dels que més es mobilitza en les causes solidàries i injustes. Penso en la gota freda al País Valencià, però també en el cas de la flotilla per Palestina de fa un parell de setmanes.
—Sí, en aquest sentit està molt bé, però també crec que a llarg termini funciona molt més saber a qui no has de donar suport que no pas aprofitar un posicionament puntual per a blanquejar la teva imatge, el teu projecte o les teves xarxes socials. Hi ha gent com Clara Peya o Ada Colau que, malgrat les discrepàncies que em puguin generar, hi estan implicades a fons.

—I com diferencieu els qui ho fan per interès dels qui ho fan per convicció?
—Bé, això ho sap un mateix. Jo puc jutjar i tenir la sensació que ho fan per blanquejar pel context: en quin moment ho fan, la manera com ho fan i els termes que utilitzen per fer-ho. Però hi ha gent que, per treure’s el mort de la consciència per no posicionar-se, es lleva, penja una història d’Instagram i es pensa que ja ha solucionat el conflicte. Jo confio molt més en els actes sense propaganda o en un boicot a llarg termini. Avui tots tenim clar què cal boicotejar, però s’ha de tenir una consciència activada sempre.

—De fet, en les vostres cançons es fa molt palesa aquesta observació, anàlisi i crítica constant amb el món, el sistema… Us afecta pensar-hi tant? De quina manera?
—És clar, també pot ser un turment! Pot arribar a corrompre’t i a destruir-te. Jo he tingut èpoques que se me n’ha anat el cap, i acabes odiant-ho tot, no pots estar tranquil. Canalitzar-ho per mitjà de la música m’ajuda.

—És justament del que parleu a “Paradigma”, una cançó que reivindica la creació com a acte de salvació.
—La creació i tot allò que estimem i que ens salva i que ens permet romantitzar tota la merda que tenim sobre la taula. Bé, hi ha gent que té la taula plena de merda i viu en una utopia igualment, però, en el meu cas, com més cap enfora miro, més em qüestiono què fer amb tot això: deixo que em consumeixi? N’escric alguna cosa? Vaig a una manifestació?

—Alguna vegada heu tingut por que us considerin un artista enfadat amb el món? Una persona negativa, pessimista…?
—Sí, però diria que en aquest disc m’he permès jugar més. Una obra musical no és només l’ego i el discurs del cantant. No m’agrada anar amb el meu pamflet. Potser sí que estic enfadat amb el món, però és que tenim motius per estar-ho. Puc ser crític, però he intentat que no es converteixi en un enfadament personal ni que m’afecti en el terreny emocional.

—Encara us reconeixeu en les cançons i els temes que tractàveu al primer disc, Entre fluids?
—I tant. Tot això que tinc de més! M’ho he passat molt bé i em sembla que estem construint una identitat sòlida. No vull pensar gaire en què aporto a l’escena i què no, però estic orgullós dels passos que he fet. De tots. També d’aquells dels quals potser no he gaudit tant, d’altres que no han depès de mi, o aquells que s’han portat d’una manera i aquells altres d’una altra. El meu projecte el porto com vull i, per tant, sí, m’hi sento identificat.

—Aquest disc el definiu com un “quadern de bitàcola”. Per què?
—És un quadern de bitàcola en el sentit que has de deixar que passin coses per poder fer coses diferents. Jo necessito temps perquè em passin coses: descobrir nova música, tenir nous referents, deixar-ne uns altres enrere… Així la meva música agafa formes diferents.

—Voleu temps, però publiqueu a un ritme frenètic: el 2023 vau publicar Entre fluids, el 2024 FOMO i ara Paco Deluxe. Déu n’hi do!
—Doncs saps que jo he arribat a pensar que havia baixat molt el ritme i que no portava el mateix ritme que l’altra gent? De fet, he arribat a sentir que era molt lent. L’últim EP és del gener del 2024, no he tret res més fins ara. He parat molt i m’he permès parar molt, i això és un privilegi. Si fos per mi, publicaria cada dos anys. En el meu cas em funciona això: coure les coses a foc lent i tenir temps perquè les coses madurin. Per exemple, aquest any he renunciat al mercat d’estiu perquè volia preparar la gira que ha començat ara al setembre. I, a Catalunya, el mercat d’estiu és primordial i massiu. Per tant, ha estat força valent, perquè he hagut d’estalviar i invertir en això, perquè tot és autoproducció.

—Aquest disc l’heu dividit en dues cares. Per què?
—Són dos viatges paral·lels. També té a veure amb el temps d’atenció que puc demanar a la gent. Si els dic que és un viatge i va tot seguit, necessitaran temps i espai per a entendre-ho. Alhora, també vol ser un homenatge a l’analògic.

—Podríem dir que també representen les dues cares de les persones? Llum i foscor…
—Llum i foscor, raó i emoció… Sí, però tampoc és tan clara, la dualitat. No és una cara blanca i l’altra negra, sinó que totes dues tenen coses de l’altra i comparteixen trets en comú. Sí que és veritat que al final de la cara B, que és el que més costa que s’escolti, m’he permès el luxe de fer coses més instrumentals, temes més llargs… És més el meu estil.

—“Avui no estic per mi / pel que no tinc i el que no faig per no patir / he decidit petar, dormir, perdut per mi.” En unes quantes cançons parleu de “petar”. Heu arribat a petar, durant aquests darrers anys?
—Quan t’impliques molt emocionalment i racionalment amb les coses, quan t’hi entregues massa, t’acabes apartant dels altres. T’acabes cremant. Ja sigui una relació de parella, una feina, una amistat, un projecte musical… Però la veritat és que crec que va molt bé anar petant, perquè hi ha pocs espais per on canalitzar la ira, la frustració… Jo peto per autodefensa, per manteniment. És com qui va al gimnàs.

—A “Ghabbo” parleu del capitalisme, de consumisme, publicitat… Avui en dia és impossible ser un artista contracultural que no es vengui a la indústria?
—És complex i és un dilema moral. Està molt bé anar d’anàrquic i aquestes coses, però vas amb un iPhone i vesteixes d’Inditex. Jo he perdut batalles contra el capitalisme. No sóc abanderat d’una vida absolutament de renúncia al capital. Jo ja sé a què m’he venut i a què no. Hi ha molta més gent més alternativa que jo que podria donar-me lliçons, però tots perdem batalles contra el comerç i la indústria. I també està bé ser un punt servicial, pensar en la subsistència i tenir uns estalvis, saps?

—A “Procura” parleu de la pressió que exerceix la gent del nostre entorn en un mateix. Què volíeu expressar, exactament?
—Jo m’imagino una mosca gegant darrere l’orella que és la veu de la consciència, però és una veu que no és horitzontal sinó jeràrquica. Representa tots els mantres de fer-se adult. Com més adult em faig, més conscient sóc, més responsabilitats sento que tinc, més em cohibeixo…

—És que sou una persona complaent amb els altres?
—Potser no ho faig tot pels altres, però sí que hi ha hagut moments de la vida en els que m’he trobat que m’entregava a tothom menys a mi. Ara, a vegades ets en l’extrem contrari: de sobte penses molt en tu, fas molta introspecció i autocrítica i acabes essent un egocèntric que té el seu propi penis a la boca. Per tant, intento orbitar entre els dos extrems.

—Per acabar: a partir del desembre us veurem al musical Germans de sang. Què ens en podeu explicar, d’aquesta experiència? És el vostre primer musical?
—Doncs que és molt interessant, perquè aprens d’unes altres disciplines. Jo admiro formes de treballar de diferents figures de l’equip, sobretot l’Ariadna Peya [coreògrafa] i en Dani Anglès [director d’actors]. És una producció molt gran en què moltes decisions que es prendran no depenen de mi, però vaig acceptar el rol de narrador perquè tinc la sensació que el podem construir d’una manera diferent.

—Quin paper hi fareu, exactament?
—Actuo, canto, narro… Sóc la veu de la consciència. No puc explicar-ne gaire cosa més, de moment.

—Ja podreu combinar-ho tot: ronda i teatre?
—Sí, ja ens hem organitzat per anar tirant.