Roger Pelàez

Els llums s’apaguen i només es veu l’escenari. L’espai fa una certa olor de suor i el terra enganxa per culpa de la cervesa. L’humorista Roger Pelàez es passeja per l’escenari de l’Antic Teatre amb un micròfon i papers a les mans. No li agrada que el confonguin amb l’Antonio Baños, però, com ell, no para de parlar. Els seus monòlegs s’han convertit en un espectacle de culte, on hom pot escoltar en qüestió de segons referències a l’anarquisme llibertari, la cultura popular i l’escatologia més pura. Donar un micròfon a Pelàez és certament un perill perquè no té cap mena de filtre.

Pocs dies abans que reprengui el seu espectacle a l’Antic Teatre, ara rebatejat com a ‘Mandonguilles de frenillo‘, parlem amb ell sobre el xou, els límits de l’humor i les seves aspiracions. Però també recuperem el llibre El procés explicat als idiotes, repassem l’actualitat política i l’espai mediàtic català. Sobre ell mateix, conclou que només ‘universalitza xorrades. Res més’.

Humorista, radiofonista, músic, dibuixant… Qui és Roger Pelàez? Un home del Renaixement malgirbat?
—Excepte malgirbat, no sóc res de tot això. Només sóc una persona que va fent el seu caminet i deixa una mena de rastre de coses dites i dibuixades. Trobo més modest anar deixant rastre, com un llimac, que no pas anar encastant a la cara de la gent el teu currículum i les teves obres com si fossin alguna cosa obligatòria i digne de veure.

Però de pals en toqueu uns quants.
—Estic al programa de ràdio Maximum Clatellot, dibuixo petits acudits… Ara que han tancat el diari La Jornada, bàsicament a la revista TMEO. També faig una mena de xou monologat d’endevinació, varietats i crítica politico-social a on parlo de sucar i de drogues. Que no és que hi entengui gaire, però són temes que m’apassionen.

Però treballeu?
—Sí, tinc una feina amb la qual guanyo diners.

I la resta és una afecció?
Amateurment em dedico a conrear pobrament altres arts. Un actor ‘de diumenge’. Entenent ‘de diumenge’ com el model de sofisticació vital que la gent de poble enteníem fa vint anys. Algú que està de vacances i a qui tant li fot que tot se’n vagi a la merda. Doncs això, però en actor.

No sé si ho acabo d’entendre.
—Una mica com si l’actor amateur que fa un cop l’any els pastorets, en comptes d’intentar emular les històries d’en Lluquet i en Secalló, es dediqués a emular en Klaus Kinski i a l’Alejandro Jodorowsky. Amb tots els milions de quilòmetres que hi ha entremig.

Recentment la revista Time Out us ha guardonat amb el premi Talent Radical del 2018. Què en penseu? Us sentiu identificat en el qualificatiu de ‘talent radical’?
Per mi, de radical no en sóc gens. Fa tota una vida que sento les meves opinions, de manera que no les trobo gens radicals. A partir de les meves opinions jutjo les altres. Les que em semblen radicals, estúpides o exagerades són una altra mena d’opinions, no pas les meves. Fins i tot trobo que moltes opinions no deixen de ser sectàries encara que siguin majoritàries. Viure al marge de les grans maquinàries comercials de crear opinió falsament consensuada no significa que visquis en un gueto. Al contrari, els qui viuen en guetos són els qui se les creuen.

En la mateixa categoria hi havia com a nominats la companyia de teatre Conde de Torrefiel o el pintor Pere Llobera.
—Per allò que sé d’haver parlat amb la gent del Time Out, tenien una sèrie de creacions una mica inclassificables que no s’ajustaven canònicament a cap categoria i van decidir de fer aquest calaix de sastre de ‘Talent radical’. També ens podien haver posat ‘Els de la sobrassada’ o ‘Els altres’, una cosa que m’hauria fet més gràcia. Tothom té una carpeta a l’ordinador on posa ‘Altres’ i sempre hi van a petar coses molt controvertides. Dit això, agraeixo a la gent de Time Out que m’haguessin proposat i a la gent que em va votar. És un reconeixement al llibre El procés explicat als idiotes, que bona falta li feia.

Aquest mes de febrer reprendreu el vostre espectacle ‘Precinti’m l’esfínter’ a l’Antic Teatre. Per a aquells que no l’hagin vist mai, en què consisteix?
—’Precinti’m l’esfínter’ és el xou que he fet durant dos anys a l’Antic Teatre. Anteriorment vaig estar també dos anys a Robadors 23 amb un espectacle que es deia ‘Roger Pelàez canta Sau’. Tots els meus xous consisteixen bàsicament en el fet que em poso a xerrar i desbarrar sobre temes d’actualitat o merdes que m’encaborien i ho amaneixo amb unes cançons atrotinades i suposadament humorístiques. Al final, per agrair la presència del públic i perquè ja vaig borratxo com una sopa, poso en pràctica les meves qualitats endevinatòries amb la bibliomància, que és la pràctica de respondre preguntes a partir de la interpretació d’un paràgraf d’un llibre obert a l’atzar.

D’on surt aquest títol tan… inclassificable?
—És la conjugació del concepte ‘precintar’, que remet als precintes judicials i policíacs, i del concepte ‘esfínter’ que remet a una part molt íntima i recòndita de cadascú. El resultat és una imatge violenta d’algú tan rendit que dóna a les autoritats el dret de ficar-se en les parts del seu cos a on només ell hi hauria de tenir sobirania. Aquesta violació absoluta i permanent de la intimitat en la qual ens obliguen a viure els poders econòmics, legislatius i judicials. És una imatge xocant, però pròxima alhora. Però ara el xou canvia de nom.

Per quin?
—Es dirà ‘Mandonguilles de frenillo‘ i espero aguantar-lo un parell d’anys més. Es continua fent a l’Antic Teatre i l’entrada costa sis euros. Una mica amb aquest esperit meu de continuar essent la Marina Garcés dels curts de gambals.

El cartell de ‘Mandonguilles de frenillo’, el nou espectacle de Roger Pelàez.

En què us inspireu a l’hora de fer els monòlegs? Improviseu? Són les cerveses que repartiu per l’escenari?
—La setmana abans de fer el xou estic molt angoixat perquè no sé mai de què parlaré o quin és el tema que m’amoïna aquella setmana. Tinc apunts en unes llibretes de tot de pensaments i collonades que vull aprofitar per al xou. Però un cop sóc allà, em costa de trobar la pàgina o no entenc el què hi diu o ho interpreto d’una manera que és la contrària que no pretenia… De manera que sí, improviso bastant. A vegades hi ha alguna cançó nova que fa referència a algun tema d’actualitat candent o a vegades explico algunes històries que controlo perquè m’apassionen.

Com ara?
—Per exemple, la vida de Simó el mag. Les seves reticències als xous de Crist i el seu duel espiritual amb els apòstols. Ho explico a partir del que n’he llegit a la Bíblia i als llibres de Danilo Kis i Jean-Claude Carrière. És un personatge que defuig del dogma com del dimoni i que fa de l’artifici i la màgia una religió per a anar entretenint l’existència. M’hi sento una mica identificat, pel seu caràcter d’entabanador itinerant que defensa radicalment les llibertats individuals.

Hi ha aspectes biogràfics? Perquè sempre dieu que la vostra vida és molt avorrida…
—Està clar que hi ha aspectes biogràfics. És impossible qualsevol creació que no surti d’elements biogràfics perquè sempre parles a partir d’un subjecte. I aquest ‘tu’ que parla, per molt que n’estrafacis la veu, té la mateixa trajectòria que el teu ‘tu real’. I és des d’aquesta trajectòria des d’on entén i jutja les coses. Agafes allò que tens més a mà, que sol ser alguna cosa que t’ha passat aquella mateixa tarda o la tarda del dia abans. La gent es pensa que m’ho invento tot. La meva mànager es peta de riure quan la gent li comenta: ‘Això que ha dit que li ha passat… Quina imaginació que té el paio, no?’ I ella es pixa, perquè sap que d’imaginació no en tinc gens. Simplement sé veure en les coses que em passen senyals extrapolables per als altres. Universalitzo xorrades. Res més.

Com sorgeix l’espectacle?
—Quan en Sergi Faustino em va proposar de fer una actuació en una casa privada en un cicle que s’havien inventat, vaig pensar d’anar-hi amb la meva banda d’aquell moment, El Comitè de Salut Pública. Però ens havíem discutit i dissolt aquella mateixa setmana. I vaig anar a fer el concert sense cap músic. Només vaig haver d’allargar una mica els discursos sense solta que feia entre cançó i cançó i fer els solos de guitarra pessigant-me les cuixes i trepitjant una pandereta.

Quins referents teniu?
—El referent en aquell moment era el xou que ja fèiem amb la banda. Tot i que sempre he tingut entre les celles el xou que Klaus Kinski feia sobre Crist, on es barallava i insultava el públic durant dues hores en pavellons municipals i els espectacles de psico-màgia de Jodorowsky, tot i que no els he vist mai. El referent és la idea que jo m’he fet de com haurien de ser aquests espectacles.

Hi ha gent que fa crítica literària sense haver llegit els llibres…
—Referents fantasmagòrics a part, en tinc de més empírics: Pavlosky, Rubianes, els Colombaioni, Pedro Reyes, Hannah Becker, Faemino i Cansado, Guillermina Motta, Joel Cockburn, Mary Santpere, Alady o Pompeu Gener. Evidentment, no dic que hi estigui a l’altura, dic que em són referents.

Teniu una feina estable. L’humor és un extra o una necessitat?
—Tinc una feina estable amb reducció de jornada que em va bé de complementar amb els extres que guanyo dibuixant i actuant. Perquè amb la reducció no arribo ni per a la hipoteca. L’endemà dels xous i durant una setmana em quedo com buit per dintre. I és una sensació que al principi em deixava una mica alienat, però ara m’agrada. És com si flotés i tot me la sués vint-i-cinc vegades més que no és normal. La família ho agraeix perquè estic uns dies calladet, que ja els va bé per a la seva salut psico-social. Però hi ha un moment en el qual tinc la necessitat de reomplir-me i això em provoca una avidesa rapaç que fa que m’interessi molt la vida i la humanitat. Potser podria viure sense actuar, però des de setze anys que m’arrossego per escenaris de merda de tot el país, cantant amb els grups més pertorbats que hagis vist mai. Tot plegat recollint un reconeixement pels nostres esforços de menys vint-i-cinc. Ara ja no sabria viure d’una altra manera.

El vostre cap us ha vist mai actuar?
—És una cap i diria que ja em té més que vist. De sobres.

Teniu cap aspiració?
—[Riu] No. Cap ni una. Anar fent fins que rebenti, com tothom.

Ho reformulo. On us agradaria actuar abans de morir?
—Al camp del Sabadell. La meva tieta era d’allà i seria un bon tribut a la memòria d’una dona que va arribar a col·leccionar fins a 5000 cendrers i quan es va morir no va voler que l’incineressin.

En relació a la censura del programa ‘La Sotana’, creieu que té cap límit l’humor?
—L’humor no té cap límit. Posar límits a l’humor significa acceptar una figura o una entitat que els descrigui. No podem delegar les nostres limitacions en cap institució, religió o govern. Si ho fem, estem venuts. Paral·lelament, tampoc no té límits l’opinió que els acudits dels altres et provoquin. I els pots jutjar amb la mateixa irreverència i contundència quan et roti. Actualment passa que hi ha tot un estil humorístic de dretes, basat a fer acudits carquinyolaires sobre coses superficials o acudits que són propaganda d’extrema dreta, crua i pelada. Aquesta mena d’humor és la que més convé al poder i és la que ens arriba per tots els canals cada hora. Ens bombarden constantment amb un humor servicial i complaent, venent-lo com ‘humor gamberro’. De gamberro no n’és gens. És humor parapolicíac. Per exemple, l’anunci de Campofrío en el qual parlen de l’humor com una cosa intrínseca de l’ADN espanyol que gent de fora ens volen robar o prendre. Es pot ser més estúpid i identitari? Això no és humor, és nacional-conservadorisme.

Heu de saber que la vostra reflexió sobre els límits de l’humor indignarà Sergi Mas.
—No sé ni qui és. És germà de l’Artur?

Tot i no tenir límits, us podeu sentir incòmode fent alguna mena de broma?
—No he dit que el meu humor no tingui límits, he dit que ningú no té el dret de posar límits a l’humor dels altres. El meu, si més no a dalt l’escenari, en té, és clar. Com l’humor de tothom en té i cadascú es coneix els seus. Particularment a vegades em sento idiota quan faig bromes que funcionen i les torno a fer perquè sé que funcionaran. M’agrada més fer-ne que no funcionin i que qui se senti incòmode sigui tota la sala, però la meva mànager me les té restringides perquè diu que si tiro per aquí, mai ens podrem comprar la rulot i una excavadora. Què són els límits, no del nostre humor, però sí de les nostres ambicions com a propietaris de coses.

Què n’opineu del cas de ‘La Sotana’?
—Sobre els amics de ‘La Sotana’, només puc comentar que són gent molt valenta. Si fer humor sobre la societat ja és arriscat, ho és mil cops més fer humor sobre el món del futbol. La intolerància, el feixisme, el masclisme i el racisme hi estan triplicadament accentuats.

Què passarà quan Vox, Manuel Valls, Ciutadans o el PP descobreixin Roger Pelàez?
—No crec que passi mai perquè no estic a l’òrbita de les coses que els solen interessar.

Heu pensat mai que us puguin processar per un acudit?
—No, no he pensat mai que em puguin processar per cap dels meus acudits. Tal com jo ho veig, el meu humor és d’un blanc immaculat.

En aquest sentit, què us sembla l’etiqueta de ‘humor intel·ligent’?
—Em sona una mica com ‘música intel·ligent’ o ‘casa intel·ligent’. Una merda esnob per a gent que es creu que té una percepció de les coses més bona o autèntica que la mitjana. Tinc un conegut que em va parlar d’un conegut que tenia una casa intel·ligent i que, quan se li van acabar les piles del comandament, es va quedar tancat allà dintre. El van trobar quan feia tres dies que es menjava els poms de fusta dels armaris i la roba interior de la seva ex.

A les xarxes, però també en el vostre espectacle, sou molt crítics envers TV3. Per què?
—Quan obro la tele és el canal que miro. Em posa nerviós. Crec que una televisió pública ha de tenir el deure de ser un espai per a tothom a on la gent pugui anar i experimentar. Fer coses fresques i noves. Tota mena de gent. El seu objectiu no és competir amb les privades sinó oferir el servei d’una televisió oberta i popular. Això fa temps que no passa a TV3, si és que ha passat mai. A més, la mitjana d’edat ronda la seixantena. Aquests serials de gent de seixanta anys amb comportaments adolescents. Aquests presentadors de telenotícies que s’embarbussen i fan construccions sintàctiques impossibles llegint atestats policials. La Universitat fa trenta anys que dóna periodistes? On són? Després, si opines del seu entramat de productores, et diuen que els faltes al respecte. Quan són ells els qui ens falten el respecte amb els seus programes casposos dels temps de la transició.

També sou molt crítics envers programes com ‘Polònia’. Quina mena d’humor creieu que ha de fer la televisió pública?
—No tinc res en contra que un programa converteixi en Els pastorets la raquítica realitat institucional del país per fer-ne propaganda. Allò que sí que em sembla molt malament és que quatre productores privades ocupin el gruix de la graella amb divismes patètics i contractes milionaris. Que tota aquesta penya ja els veia a la tele quan tenia dotze anys, eh? Què passa? Els han segrestat i no poden sortir d’allà dintre?

Què faríeu si Minoria Absoluta et fa una oferta per a fer un programa?
—[Riu] Pregunta següent.

Què en penseu de Roger de Gràcia?
—Pregunta següent.

No us voleu tancar cap porta?
—No. No és per això. Senzillament em fot mandra fotre’m a estripar aquesta penya perquè no vull ser l’estripador oficial de la faràndula institucional. A més, tampoc en sé tant de què fan o deixen de fer. Al meu xou ja malparlo indiscriminadament de la colla pessigolla. Quan em fan entrevistes, gairebé mai, em prenc un descans.

Ara fa un any vàreu publicar El procés explicat als idiotes. Què volíeu explicar amb aquest llibre?
El procés explicat als idiotes és un llibre que desapareixerà injustament de la bibliografia processista. És una llàstima perquè és un llibre que ajuda a saber què pensàvem el 63% de la població mentre estava passant tot això. No perquè jo opini com el 63% de la població, sinó perquè vaig anar recollint diferents parers i diferents coses que deia la gent al meu voltant. Hi ha molta opinió popular poc ortodoxa en aquest llibre. I, al final, encara que els carrers siguin dels governs i dels seus exèrcits policíacs i parapolicíac, si no escoltes la veu de la gent que un dia va voler fer-los seus, no pots entendre res de què va passar.

Quan parleu del 63% de la població, a què us referiu?
—És una manera de dir que vaig intentar escoltar què deia gent d’opinió molt diferent.

Com fou la gestació del llibre?
—L’Oriol d’Artefacte, després d’un xou a l’Antic, em va dir si els volia fer alguna cosa per al seu portal. Quan els vaig començar a enviar una pàgina cada dia es van cagar en el meu ADN mil vegades. Perquè era un bloc amb una existència més assossegada. Durant tres mesos feia una pàgina al dia i la penjaven entre les sis i les vuit del vespre. Els de Les males Herbes ho van veure, i com que som amics des que vam néixer, em van dir que m’ho publicarien. 

Com veieu el moment polític?
—Actualment hi ha una onada de repressió brutal i una involució democràtica salvatge i minuciosa. Tampoc no és que l’estat espanyol hagi estat mai una democràcia amb gaires garanties. Però això d’ara és exagerat. I crec que de veritat que en aquesta regressió, els poders institucionals nostrats fan un paper ben galdós. Per no dir directament còmplice. L’objectiu final és el mateix per a qualsevol forma de poder: anorrear a la població i fer-nos la vida invivible.

Se sol dir que tothom porta un entrenador de futbol a dins, però a Catalunya crec que tothom porta un diputat a dins. Què creieu que cal fer?
—Ens cal trobar-nos unes i altres i crear espais de contrapoder sòlids i útils. Crear unes xarxes d’autèntica autodefensa popular enfront els bancs, els seus governs-titella, la seva força policíaca i parapolicíaca, com també els seus entramats audiovisuals servils i intoxicadors. I cal fer-ho des de la base i deixar de pensar que les nostres idees han d’establir una mena de diàleg o pont amb els poders institucionals. Perquè el poder no dialoga; fagocita i canibalitza.

Voleu unes armilles grogues a la catalana?
—Estaria bé que tinguéssim la voluntat d’actuar políticament com a massa, de la mateixa manera que a França. Però som un poble més cohibit, més atemorit i més cínic. Com els russos, que excepte durant uns anys de la revolució, sempre han estat governats a patacades per cabronassos.

On era Roger Pelàez l’1-O?
—Vaig llevar-me a les sis i vàrem anar a l’escola on ens tocava votar per defensar-la i fer allò que calgués fer. Com tanta més gent per a qui la independència de Catalunya no és una qüestió prioritària, però hi van anar.

Vist com ha anat tot plegat, ho tornaríeu a fer?
—Sí, és clar. Ens vam divertir molt. I encara que sembli que no va servir de res, no és cert. Tot serveix. Potser servirà perquè les generacions joves es malfiïn de Convergència i de tot el seu entramat satèl·lit com no s’hi van malfiar els seus pares. I potser aquesta malfiança acabarà transformant-se en alguna cosa que peti als convergents als morros. Potser no. En tot cas, un ha de gaudir en els pocs moments en els quals al carrer es pot desenvolupar una activitat més o menys política. I, en aquell moment, ni que fos només com a contestació al PP, allò ho era. Una societat que no suporta el caos, la festa, els crits, la dansa, ni la gent bevent i pixant al carrer o enfilant-se dalt dels cotxes, és una societat profundament malalta. Un càncer per a les altres societats. No ho dic jo, ho diu Antonin Artaud.

Com és Roger Pelàez quan baixa de l’escenari, torna a casa i es troba amb els fills?
—Un pobre mamarratxo. Igual que a dalt.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb