Pol López: “La gràcia del teatre és que no es vegi el pamflet, però que et faci pensar”

Després de vuit anys de la bona acollida de La calavera de Connemara, Pol López torna a protagonitzar un text de Martin McDonagh a la Villarroel. Aquesta vegada és La mà, una obra igual de fosca i feréstega que la primera que, alhora, fa petar de riure els espectadors amb l’humor àcid i negre tan típic de l’autor, a qui, sense saber-ho, segur que també heu vist en films com ara Three Billboards Outside Ebbing, Missouri, protagonitzada per una immensa Frances McDormand.

A La mà –dirigida per Pau Carrió– López encarna en Carmichael, un psicòpata que fa vint-i-set anys que cerca la mà que van amputar-li uns joves del poble quan era petit. En una habitació d’un motel perdut a l’interior dels Estats Units, Carmichael ha quedat amb una jove parella de traficants de tercera que li volen vendre la que li han promès que és la seva mà dissecada. L’excèntric recepcionista de l’hotel s’involucra en la situació i tot explota. Tot allò que semblava que aniria malament encara pot acabar pitjor.

L’obra es representarà fins al 14 de desembre a la Villarroel.

—Teníeu ganes de tornar-vos a trobar amb un text de Martin McDonagh?
—Sí! De fet, vaig trobar el text fa força anys en una llibreria de Nova York. Mirant autors, de sobte vaig topar-me amb aquest, titulat A Behanding in Spokane, en anglès –un joc de paraules dificilíssim de traduir al català. Vaig fullejar-lo i em va agradar molt. Era humor irreverent, negre. Quan vaig llegir-lo vaig riure molt. Vaig passar-li a en Pau Carrió, perquè ja feia temps que teníem ganes de tornar a fer alguna cosa junts, i això ens encaixava molt.

—Vau trobar el llibre abans o després d’haver fet La calavera de Connemara el 2017?
—Després. De fet, totes dues obres tenen coses semblants: l’estructura; els personatges, que són molt extrems –molt solitaris, foscos i còmics alhora, etc. A La mà, igual que a La calavera de Connemara, també hi ha quatre personatges, dos dels quals són uns pallassos.

—Una de les coses que aconsegueix McDonagh és definir molt bé les atmosferes on passen les seves històries: fosques, tètriques. Com d’important és definir-les per després poder habitar-les amb el personatge?
—És el lloc on necessites agafar-te. Necessites agafar-te a elements de forma, d’ambient, de textura i de música, entre més, per a elevar-ho tot un grau. En aquesta obra, per exemple, necessitem aquesta ambientació aparentment realista, però molt tronada, perquè iconogràficament sigui molt reconeixible i on es pugui fer créixer el personatge. Però també ho fem amb la vestimenta, per exemple. Amb la perruca que porto, afegeixo un punt més de realisme. És a dir, parteix de la imatge, però tot ha de créixer: el vestuari, la manera de parlar, les paraules que s’utilitzen en la traducció…

—Ara és moda fer unes escenografies molt minimalistes. Suposo que deus haver de reforçar encara més tots aquests altres aspectes.
—Clar, depèn de l’obra. Aquesta, en particular, és d’una sola localització, i funciona per això. Va d’això, de fet: d’un dia, unes hores, temps real i una situació completament extrema i absurda.

—Torneu a treballar amb Pau Carrió. És el director amb qui heu treballat més? Què us hi uneix?
—Sense cap mena de dubte és el director amb qui més he treballat. Vam començar amb Ivan i els gossos [2013] i vam sofisticar-nos amb Hamlet [2015]. Crec que amb Shakespeare vam trobar una unió quant a l’interès en les paraules: el treball amb el text, amb el vers, les intencions, etc. En Pau és de treballar molt els matisos interpretatius. A més, tenim química. Ens entenem molt, treballant.

—És curiós que destaqueu el treball en les paraules, perquè semblaria que fos una cosa essencial en el teatre, no? És que a vegades no ho és prou?
—Sí, però ho dic més en el sentit que tenim molta predilecció i mot d’interès per la poesia i per la tria de certes paraules. Intentem ser específics: per què aquella paraula? Quin volum li donem? Per què li donem més importància que una altra? Com ens compromet dir una paraula d’una manera i no d’una altra? Tot això és una cosa que ens encanta. Després, el que es vegi, es veurà treballat. Ens interessa el valor i tot el que hi ha al voltant de la paraula. Bé, ens agrada el teatre de text i treballem igual d’obsessivament en aquest aspecte.

—En aquest text també s’hi nota molt la feinada de Martí Sales en la traducció.
—Està treballadíssima, sí. És necessari trobar algú com ell –amb coneixement de l’anglès i del català– per a fer un text com aquest. Hi dóna aquest to desacomplexat i alhora irònic de les ficcions doblades. Vull dir que el català sona com una traducció una mica boja, i això m’agrada. Ha fet una cosa arriscada essent molt fidel a l’anglès feréstec i brut que utilitza Martin McDonagh i, alhora, combinar-ho amb paraules que nosaltres relacionem amb el doblatge en català de film d’acció. És una barreja atrevida i personal molt creativa, i que crec que funciona molt bé.

—Encarneu el paper de Carmichael, un home obsessionat a trobar la seva mà amputada d’ençà de fa vint-i-set anys. És un home boig, però aconseguiu d’interpretar-lo sense excessos. Com ha estat la preparació del personatge?
—La gràcia és que Martin McDonagh, que és molt hàbil i llest, ha aconseguit d’escriure uns personatges que semblin totalment insensibles i psicòpates. Però no crec que siguin només això, també hi ha moments en què veus que hi ha tendresa. Per tant, intento treballar això amb delicadesa i humanitat. Bé, no, humanitat no, això és una ximpleria. Però sí que busco d’apropar-me a les emocions més fràgils del personatge.

—Per què no us agrada d’utilitzar el concepte d’humanitat?
—Perquè volia dir alguna cosa una mica més concreta. Es diu molt això de: “Això és molt humà.” D’acord, sí, és evident, però intentem ser una mica més concrets, si us plau.

—Algú podria dir que, en realitat, la gràcia del teatre és fer-lo humà perquè sigui més creïble, per aproximar-lo més en una veritat escènica.
—Sí, sí. No n’hi ha una altra. Vull dir, la interpretació és intentar d’entendre el màxim el personatge. Pensar com series, com ho faries i com ho viuries si fossis tu. Intentar aquesta cosa de la suggestió per donar-li versemblança.

—Així i tot, hi ha personatges que no es poden arribar a entendre mai?
—Sí, hi ha hagut personatges amb els quals he pensat que no sabia com fer-ho ni si podia fer-ho.

—Sempre és necessari d’empatitzar-hi, amb el personatge, per a poder fer una bona interpretació?
—La gràcia de l’ofici és sempre intentar de comprendre el personatge, sigui com sigui moralment. Bé que llegim i ens encanten coses com ara el true crime, no? Doncs és el mateix, però jugant a habitar allò i entendre-ho de soca-rel.

—En general, durant la vostra carrera teatral us ha tocat fer papers d’homes una mica histriònics, boigs, psicòpates. A què creieu que es deu, això?
—Bé, mira la meva cara!

—Creieu que és per una raó física?
—No ho sé! Però a mi m’agrada d’investigar i estic molt obert a fer tots els personatges que em semblin interessants, perquè m’ho prenc com un joc. Dec tenir cara de joc.

—Heu aconseguit que la gent vingui a veure les obres per vós, més que no pas pel director o el dramaturg. Com ho percebeu, això?
—M’agrada la gent i m’agrada la gent que va al teatre. Val més, perquè és amb qui comparteixo la cosa [Riu]. Aleshores, crec que hi ha hagut una història molt guapa de la gent que m’ha anat veient i que ha anat venint. Veus com, d’alguna manera, és gent que fidelitzes, perquè és gent a qui li interessa el que fas i això és preciós. Generar aquest interès és preciós.

—Darrerament, us donen molts papers audiovisuals. Així i tot, em fa l’efecte que el teatre no l’acabareu d’abandonar mai…
—Hi ha projectes audiovisuals molt interessants amb persones molt interessants treballant-hi, i això és meravellós, però a mi m’agrada molt fer teatre. No m’imagino no fent teatre. Si puc, vull fer-ne una vegada l’any, com a mínim, perquè m’agrada molt. Aquella hora i mitja de concentració, el fet que cada dia vulguis millorar… En aquesta comèdia, per exemple, la gent es pixa de riure, passen una bona estona. Aquest intercanvi és guapíssim.

—En el teatre, a més, hi ha el desafiament de la repetició: de fer cada dia el mateix, però sense automatitzar-ho.
—Això és qüestió d’estar-hi molt a sobre, de parlar molt amb els companys i intentar de millorar i tenir petits reptes. Perquè si cada dia repeteixes el mateix, aquesta feina no té cap sentit. La gràcia és estar viu en el sentit de no canviar en les paraules, però sí en les intencions, en el ritme… Estar a sobre les coses.

—En una entrevista vau dir que “atrevir-se a ser actor és una manera de sentir-se viu i ben ocupat”.
—És que aquesta feina m’agrada, en part, per això, perquè satisfà el desig d’estar present.

—És una obra d’humor àcid, negre. Hi ha bromes homòfobes, racistes… La provocació mai no ha de ser en va?
—En aquesta obra, si hi ha comentaris homòfobs i racistes és perquè es representen uns personatges que són així, però no diu que estigui bé. La humanitat, en aquests personatges, es troba en la tendresa i en la fragilitat, no en què diuen. És claríssim que és una representació i que no s’intenta de fer cap mena d’ideologia de res. La gràcia és que no es vegi el pamflet, però que et faci pensar i arribar a llocs on un no arribaria.

—Això de caure en texts o obres artístiques massa ideològiques és una cosa que passa sovint?
—No ho sé… Per sort, hi ha prou coses per a triar i remenar.

—Vós hi aneu molt, al teatre?
—Sempre que puc. Ara volia anar al Temporada Alta, però no hi podré anar ni un dia… No passa res, la resta d’any hi ha coses bones, també.