Pilar Castillejo: “Ens vam negar a tornar amb un avió militar espanyol”

Pilar Castillejo, diputada de la CUP, encara ha de pair tot això que ha viscut aquests dies. El primer d’octubre era a bord del vaixell Adara amb la flotilla de Gaza, a poques milles de Palestina. Al vespre, una dotzena de militars de l’exèrcit d’Israel, armats amb fusells i passamuntanyes, els van abordar i els van dur fins al port d’Asdod. Es desencadenà una detenció marcada per agressions físiques i psicològiques, segons que denuncia.

Ens trobem amb Castillejo al Parlament de Catalunya, en ple debat de política general. Conversem sobre el tracte que han rebut de la policia i l’exèrcit d’Israel, sobre les accions legals que volen emprendre, les vulneracions de drets, les agressions, l’estada al port d’Asdod i la presó.

—Heu paït tot això que heu viscut?
—Em pensava que seria ràpid, i la veritat és que costa. T’adones fins a quin punt ha estat irreal això que hem viscut, que hem hagut de fer servir mecanismes de supervivència, com encapsular els sentiments, les emocions. I ara que tornes van sortint a poc a poc i és complicat. L’altre dia em vaig despertar a la nit i no sabia on era. Costa recuperar la realitat, però tenim un acompanyament, la família és molt a prop.

—Esteu convençuda que Israel us ha segrestat.
—Home, ho veig claríssim. Navegàvem per aigües internacionals i intentàvem entrar en aigües de Palestina. Fins i tot l’estat espanyol reconeix l’estat de Palestina i, per tant, reconeix que aquelles aigües són palestines. Hi ha resolucions de l’ONU, de dos mesos després de l’atac del 7 d’octubre, que parlen del dolor de la població civil i que calia obrir aquest corredor humanitari. Llavors, això que fèiem era legal, fins i tot demanat per les Nacions Unides, encara que els països no ho fessin. I en aquell moment arriben vaixells de guerra d’Israel, ens envolten, ens impedeixen de continuar el camí, entren dins el nostre vaixell i se’ns emporten a un port israelià en contra de la nostra voluntat. Ens retenen durant uns quants dies en unes instal·lacions i sense cap garantia de drets. No se m’acut cap altra paraula que expressi millor això que ens va fer l’estat sionista que “segrest”.

—En l’arribada a Barcelona, hi ha qui us ha criticat perquè us han vist alegres.
—Sí, com si arribéssim de festa. Nosaltres sempre ens centràvem molt en l’objectiu que teníem, que era portar ajuda humanitària. Sabíem que el tracte que rebíem era d’un cert privilegi tenint en compte com tractaven la gent de Palestina, presoners o lliures. Amb la nostra acció no hem aconseguit ni la fi del genocidi ni la fi de la gana. El patiment i el genocidi continuaven. Però aquell moment, a l’aeroport, era un moment de trobar-nos amb les nostres famílies després d’un període anímic molt dur. Era impossible de no abraçar la teva mare i els teus fills i no somriure, tot i no perdre de vista que volíem mitigar un dolor i que no ho havíem aconseguit. Em vaig emocionar molt i estava molt contenta de trobar-me’ls. Aquesta és la resposta, el nostre somriure. També som persones.

—Encara no han tornat tots, el de la vostra flotilla.
—Hi ha força persones de la delegació noruega, marroquins i nigerians que no han tornat. Aquí també hi ha un cert racisme. Hi ha delegacions que sabien que els seria molt difícil de ser repatriades. De la delegació de l’estat espanyol, només la Reyes encara continua allà.

—Què ha passat amb Reyes Rigo? L’acusen d’haver mossegat un sanitari.
—Va ser en una altra cel·la i nosaltres no vam veure què passava. Pel que m’han explicat, la Reyes va provar de defensar una companya que era agredida, s’hi va posar a sobre, i ella també va ser agredida. Tractaven molt malament les companyes que demanaven informació sobre Reyes, les van emmanillar, les posaven a les cel·les per transportar-les a l’aeroport. No teníem cap garantia de drets. Ens van fer parlar davant un jutge sense presència d’advocats, i quan la reclamàvem era com si parléssim amb el cel. Teníem dret a trucades que no es van poder fer en cap moment, a sortides de les cel·les.

—Els membres de la flotilla denuncieu maltractaments físics i psicològics. Com ho descriuríeu?
—Tot el tracte, des del principi fins al final, és d’una violència extrema, amb armes, gossos, amb manca de drets, amb privacions materials i físiques. El que em sembla més bèstia, a banda de la manca de drets, és la privació de medicaments. Hi havia persones que portaven medicació per malalties cròniques i els la van retirar. En alguns casos, les ambaixades van portar la medicació perquè sabien que eren malalties cròniques i que era necessari per a garantir la vida de les persones. No es va permetre en cap cas. Sabíem que ens enfrontàvem a l’exèrcit més violent en aquest moment i anàvem mentalitzades que tot això passaria. Però posar en risc la vida de les persones per no permetre l’accés a les medecines em va semblar un dels maltractaments més flagrants.

—Jordi Coronas explica que els homes es van rebel·lar contra la manca de medicaments. Vau fer això mateix a les vostres cel·les?
—Sí, era constant. Però també hi mancaven més coses, com productes d’higiene femenina. No es tenia en compte absolutament res. Aconseguir qualsevol cosa demanava primer haver de fer alguna petita revolta.

—Voleu emprendre accions legals i dieu que voleu tenir el suport dels serveis jurídics del parlament. Què voleu fer exactament? N’heu parlat amb el president Rull?
—És important que sigui una acció col·lectiva, no pas de la CUP i prou. Volem denunciar el segrest a què hem estat sotmesos. Si la denúncia és col·lectiva, tindrà molta més força. I hem de mirar quin és el suport que ens podrà donar el servei jurídic del parlament.

—Intueixo que la denúncia encara és en una fase embrionària.
—Sí. El servei jurídic s’ha posat a la nostra disposició per veure quin pot ser el paper del parlament.

—Però ens hem d’imaginar el parlament denunciant que es va retenir una diputada?
—No, volem fer una denúncia col·lectiva, de les persones de Països Catalans.

—Parlem del primer d’octubre, el dia de l’abordatge. Recordo que aquella tarda conversàvem per Telegram. A les meves 18.48 ja no rebíeu missatges. Què passava?
—Ja teníem els vaixells de guerra israelians al voltant. Eren de mida mitjana, llanxes molt ràpides, sense llum. Ja no hi havia llum solar i vèiem unes ombres molt ràpides que anaven envoltant vaixells, en ordre de la flotilla. Van començar amb el vaixell més gran, el Family. Després van continuar amb el Sirius i el següent era el nostre. Vam accelerar, vam provar d’allunyar-nos-en, però ja estàvem envoltats. En aquell moment teníem clar que ens desfaríem dels nostres dispositius electrònics i els vam llançar al mar. A dins hi havia els contactes de tothom, de la gent que era a terra, de la que ens ajudava en l’organització. Era informació que no volíem que tinguessin els sionistes.

—Com vau viure el moment de l’abordatge?
—Amb molta por. No saps com t’abordaran, si serà més pacífic o menys. És dels moments més terrorífics que vam viure. Havíem assajat molt com havíem de comportar-nos, què havíem de fer. Això també ens va ajudar a mecanitzar el nostre comportament i no deixar-nos endur per la por ni per les emocions. Va ser bastant espantós. Ens van demanar que aixequéssim les mans, que poséssim les mans en l’aire, que veiessin que no portàvem res, que no teníem armes, que la nostra missió era pacífica. I van entrar dotze militars armats de dalt a baix i tapats amb passamuntanyes.

—Temíeu que hi hagués foc real, com va passar amb la flotilla del 2010?
—N’havíem parlat molt de què va passar amb aquella flotilla. Havíem mirat els vídeos, què havia passat, i vam intentar en tot moment que es veiés molt clarament que en cap cas no volíem crear violència. L’estat sionista també ho sabia. El primer que van fer va ser tallar els cables de les càmeres, de les comunicacions i dels satèl·lits Starlink.

—Us aborden, us retenen i us porten al port d’Asdod. Vau signar la deportació immediata?
—Sí. Hi ha documents que no signem, uns que eren autoinculpatoris. Però sí que signo el que diu que vull tornar a casa.

—I com és que torneu més tard que la resta?
—Perquè realment hi havia un gran embolic. Van barrejar la gent que havia signat la deportació amb la que no, no sé quin criteri seguien.

—Al port rebeu la visita del ministre ultra Ben-Gvir. Com ho vau viure?
—Va ser una provocació. També ens vam adonar que eren dies previs al 7 d’octubre i que enregistraven una mena de reportatge documental. Hi havia escenes que ens feien fer expressament per enregistrar-les. Per exemple, quan arribem a la presó, ens fan baixar i després ens fan tornar a pujar i baixar de l’autobús per gravar-ho. Per gravar-ho, anàvem emmanillats i amb els ulls tapats. Jo em vaig treure la bena i les brides, per dignitat. La reacció va ser molt valenta per part de la gent, que tot i estar envoltats de militars armats va respondre amb crits a les provocacions. Al port, el resultat va ser que vam acabar tots a terra amb les mans emmanillades al darrere durant moltes hores. En el meu cas, vaig començar a les quatre de la matinada. Em vaig treure les brides i dissimulava, perquè no volia que me les posessin més fortes.

—Quan vau veure el primer advocat?
—No n’he vist mai cap.

—No?
—No, i l’he demanat. A la presó, en una mena de caseta, la persona que anava vestida amb una toga davant meu em deia que era un jutge. Jo li vaig dir que com podia saber que ho era. No em va respondre. Li vaig dir que si era un jutge com podia ser que em prengués declaració sense garantir els meus drets sense defensa, i no em va respondre. Només volia saber si volia marxar.

—Quanta gent no ha tingut assistència legal?
—Cap de nosaltres. Al port hi havia advocats, però no érem davant un jutge, era immigració.

—Però d’assessorament legal, n’heu tingut?
—En vam tenir de l’organització. Però mai no vam tenir advocat, ni assistència consular durant el jutge, ni possibilitat de fer una trucada, ni assessorament jurídic, ni assistència jurídica legal. És a dir, manca de dret processal en l’estat democràtic que diu que és l’estat sionista.

—Al port hi va haver escarn amb Greta Thunberg. Hi havia tracte diferenciat entre homes i dones?
—La Greta la van tractar sempre molt malament, perquè era un símbol que tothom respecta molt i a ells els molestava especialment. En feien escarni, però l’únic que van fer va ser augmentar la dignitat d’una persona que ha fet una evolució molt potent. Ella explica que no pot haver-hi justícia ecològica si no hi ha justícia social. És un plantejament que la fa molt poderosa. Ens espantava molt que hi hagués un tracte molt diferenciat entre homes i dones. Sentíem els gossos, a nosaltres no ens duien els gossos. Les companyes mexicanes es van ajuntar amb els seus companys mexicans i els van explicar algun maltractament molt bèstia, com ara passar tota la nit de genolls a fora amb les mans lligades al darrere. Estaven bastant espantades per ells i crec que sí que hi havia un tracte diferencial. El seu era més violent.

—I el racisme, com el notàveu?
—Hi havia un tracte més brusc amb les noies àrabs; el passaport es tenia en compte. Fins i tot, primer van deportar a tot Europa i després a Sud-amèrica. Excepte en el cas danès, que no sé exactament quin paper hi té Dinamarca. Ahir [dimecres] arribaven a casa les companyes de l’Argentina i de Mèxic.

—Heu estat tres nits a la presó. Com ho recordeu? Pensàveu que s’allargaria més?
—Quan vam veure que se n’anava el primer grup, que eren els que havien signat la deportació immediata, no sabíem quant de temps s’allargaria. Per forçar-te a signar la deportació, et coaccionaven i et deien que ens estaríem molts dies a la presó. Vam pensar que s’allargaria. La por més gran era la incertesa de la meva família, que no havien tingut cap comunicació, que no podien saber com estava. Però estàvem bastant serenes i disposades a estar-hi el temps que ells decidissin, perquè també era important el ressò que s’aconseguia.

—Què n’opineu de tota aquesta campanya de ridiculització sobre la flotilla?
—En cap moment no van dir que allò que volíem fer no valia la pena. Jugaven només a ridiculitzar-nos. Al principi, els missatges que ens donaven és “que et moris quan arribis”. Això va caure, s’adonaven que el que fèiem tenia impacte en les persones, en la societat civil catalana; es van començar a adonar que el que fèiem tenia molt de valor, que aportava esperança. Després van deixar els missatges durs i van ridiculitzar-nos, perquè s’adonaven que el que fèiem molta gent ho veia bé. Em va semblar molt ridícul. Constantment ensenyàvem com estàvem, com vivíem. Això no han estat unes vacances, no hem estat en un creuer de luxe. Hi ha un grup de gent molt compromesa, amb uns objectius molt clars, disposats a deixar els nostres durant molt temps. Els meus tres fills han començat el curs escolar i no he pogut estar amb ells. M’he perdut coses de la nostra vida i em sembla molt ridícul que em diguin que he estat de vacances.

—S’han viralitzat uns vídeos d’una companya del vostre vaixell, Hanan Alcalde. “Barbie Gaza”, li diuen. Els heu vist?
—Em sembla un escarni els comentaris cap a ella. Dir-li Barbie és un escarni. És veritat que no era una persona militant i potser li faltava un cert grau de consciència, però creia en la causa. No he vist els vídeos.

—Es veu cantant, ballant. Té un punt de frivolitat…
—Això de les cançons i totes aquestes coses s’ha d’entendre com un mecanisme de supervivència. Ets en un vaixell on la nit anterior t’han tirat drons, t’han atacat, t’han llançat líquids corrosius, han explotat bombes al teu voltant… Si tu has viscut això, estàs mort de por. L’endemà, si vols continuar, una de les defenses que et surt és relativitzar la por. I una manera de relativitzar-la també és riure-te’n. Després dels atacs, molta gent va fer marxar enrere, sobretot els dels vaixells més petits, que passaven molta por. Jo vaig sentir explosions al voltant. L’endemà, com continues? Entenc què dius. No es controlava què emetia cadascú. Un vídeo pot ser una mica frívol. Però n’hi havia cinquanta de molt bèsties. Cadascú ho vivia des de la seva experiència. Hem de ser capaços d’entendre que hi ha coses que són mecanismes de defensa davant d’una por real.

—També hi ha hagut crítiques adreçades als polítics perquè han cobrat mentre eren a la flotilla. Què heu fet en el vostre cas?
—Com a diputada de la CUP, tenia claríssim que la meva feina també era aquella. A la CUP treballem dins la institució i al carrer. I la defensa que vam fer era que una de les nostres diputades fos allà. Jo treballava, em sembla evidentíssim.

—I ara, arribeu com a presidenta del grup parlamentari i un debat de política general.
—És un moment important pel país i crec que és important fer el debat. Al grup parlamentari som quatre diputats, és una oficina tècnica, és tot l’equip. Aquest debat l’afrontem de manera col·lectiva entre tots. Jo porto la part que puc i molts companys treballen perquè el resultat final siguin propostes interessants, que espero que moltes s’aprovin perquè creiem que fem una aposta important per millorar el país.

—Voleu afegir res?
—Per sortir de la presó, hi havia una trentena de grecs i van posar avions més grans per repatriar-nos a nosaltres. Ens van enviar a Atenes i allà la cònsol d’Espanya ens va dir que l’estat espanyol havia preparat un avió militar per portar-nos a Madrid. Els membres de la CUP, l’Adrià Plaza i jo, ens hi vam negar. Ens neguem a pujar en un avió militar espanyol. Li vam dir que ja ens espavilaríem, tot i que no teníem ni telèfon ni diners.

—I què vau fer?
—Es va resoldre de seguida perquè hi havia un vol poc després amb direcció a Barcelona. Quan ens hi vam negar, algú més s’hi va afegir. L’equip de terra i la CUP es va moure i el govern català va fer pujar les persones empadronades en l’avió de Barcelona. Era un avió de línia regular, van comprar bitllet. Estic molt agraïda al poble grec, que va fer pressió i ens va ajudar a sortir d’allà.