Pep Puig

Pep Puig i Boix (Vic, 1947) fa poques setmanes que és diputat de Junts per Catalunya, després d’anar a les llistes com a independent. Va entrar al Parlament de Catalunya quan els presos polítics de JxCat van deixar l’escó per agafar el del congrés espanyol; en el seu cas, per la renúncia de Josep Rull. Puig és vice-president d’Eurosolar (Associació Europea per les Energies Renovables) i fundador i membre dels Verds – Alternativa Verda. Ha arribat al parlament després d’una llarga trajectòria per l’empresa privada, a la Universitat Autònoma de Barcelona, i com a activista ecologista en defensa del tancament de les nuclears, en la lluita contra en el canvi climàtic i especialment amb l’impuls de les energies renovables. Va ser membre del consell rector de Som Energia, vice-president i president, i ha impulsat projectes diversos en aquest àmbit. És doctorat en enginyeria industrial, diplomat en enginyeria biomèdica, en enginyeria del medi ambient, ecologia i gestió ambiental. En aquesta entrevista parla del canvi climàtic i de l’exercici de la política com a independent.

Què us sembla la vida de parlamentari?
—Distreta i interessant. Distreta perquè has de veure com hi ha grups parlamentaris que utilitzen el parlament per criticar qualsevol cosa que es faci contra Catalunya. Interessant perquè és una oportunitat d’influir en els aspectes en què puc contribuir: ecologia, canvi climàtic, energia… Aspectes que, dissortadament, no han estat gaire prioritaris al país.

Us en sortiu o és més difícil que no pensàveu?
—Només hi he estat un mes i mig… Deixeu-me una mica de temps. Treballo en iniciatives diverses. Es poden fer declaracions, mocions, interpel·lacions, lleis… Però a mi m’interessa més que el parlament sigui un instrument que col·labori amb l’activació de la societat civil, perquè sense mobilitzar considerables parts de la ciutadania en l’àmbit de l’energia no ens en sortirem. El problema del canvi climàtic és urgent. En deu o onze anys hem de canviar radicalment la situació.

Quina és la part prioritària?
—Tots els moviments que sorgeixen, com Fridays for Future o Extinction Rebellion, diuen ben clar què s’ha de fer: dir la veritat, fer cas dels informes de la ciència, actuar com més aviat millor i influir en la premsa perquè hi col·labori, perquè, si no, com ho farem saber a la gent? Si ho amaguem, si no ho diem, la gent sembla que viu en una bombolla molt bonica, però la realitat és molt més dura i n’hem de ser conscients. Els objectius que ens hem de posar hauran de ser molt més radicals que no els del Pacte Nacional per la Transició Energètica a Catalunya, que diu que s’han d’eliminar les emissions de combustibles fòssils el 2050. Ho hem de fer molt abans.

El Constitucional espanyol ha declarat inconstitucional una part molt important de la llei del canvi climàtic, com els objectius de reducció d’emissions que marcaven el trànsit a les energies renovables. Què en penseu?
—És bastant al·lucinant. A parer meu, contradiu les polítiques que s’implanten a escala europea. Tots els territoris i comunitats, siguin del nivell que siguin, han de tenir objectius. Però és que tampoc em preocupa que les lleis que facin a Espanya impedeixin de fer determinades coses perquè, al cap i a la fi, si Catalunya té objectius serà perquè la gent es posarà a fer-los realitat, no tant perquè les lleis ho diguin.

Però si les lleis no obliguen les elèctriques i les grans empreses a canviar, difícilment faran aquesta transició per incentius propis…
—Això canviarà radicalment. Les elèctriques del segle XX, si volen continuar fent això que feien, desapareixeran. El segle XXI és el segle en què la ciutadania prendrà part activa en tot aquest camp de l’energia. Per tant, les elèctriques perdran part del mercat: o s’adapten o desapareixen. Però això depèn de la ciutadania. En alguns altres països d’Europa hi ha milions de persones que participen en el repartiment de la riquesa generada per produir energia. No se’l queden quatre.

Els ciutadans són prou conscients de què hi ha en joc?
—Ho comencen a ser. Si no, no s’explicarien experiències reeixides com la de Som Energia. Té 50.000 socis i va néixer el novembre del 2010. Subministra 100.000 contractes d’electricitat verda. Per tant, vol dir que hi comença a haver una mínima massa crítica perquè la societat catalana faci el tomb.

També hi ha les empreses que més contaminen, com les cimenteres, que ja resten subjectes al mercat europeu de drets d’emissió, o els grans vaixells.
—Quan va començar aquesta història del mercat de les emissions, el preu de la tona de CO2 era molt baix. Ara supera els 25 euros la tona. Per tant, totes aquestes activitats hauran de canviar. Aquestes tenen una bona part de les emissions, però la societat també hi contribueix. Tots fem servir cotxe, i necessitem canvis radicals en la manera de fer. Tots cremem gas a casa i no ens n’assabentem, quan podríem escalfar l’aigua amb el sol. Per què no ho fem?

Sembla que adaptar-se a les renovables ha de ser més car per als ciutadans que no pas continuar amb la inèrcia actual. S’expulsen les classes més baixes de la transició energètica?
—Hi ha maneres d’abordar-ho. Es fa viure la gent amb en uns edificis que són dramàtics energèticament. A l’hivern es moren de fred per més calefacció que hi posin i, a l’estiu, de calor, per més refrigeració que hi posin, perquè la pell de l’edifici es va fer sense tenir en compte qüestions tècniques. Més que donar ajudes o caritat a la gent que pateix, s’han de fer grans programes de rehabilitació energètica, començant pels barris més degradats. S’hi han d’invertir diners públics. A Alemanya no és cap novetat. El banc públic KfW fa anys que aboca milers de milions en rehabilitacions energètiques d’edificis. Perquè la primera cosa que has de fer no és generar més energia sinó evitar de fer-ne servir més del compte.

La reacció del govern amb l’anul·lació de la llei de canvi climàtic del TC ha estat discreta, malgrat que havien declarat abans l’emergència climàtica.
—Hi ha una batalla política que s’hauria de fer. No sóc al govern, però s’hauria de denunciar davant la Unió Europea això que ha passat. Al meu entendre, contradiu la normativa europea. Que Catalunya no pugui fixar els objectius de reducció d’emissions és una estupidesa i una barbaritat brutal, tenint en compte que a Europa hi ha uns objectius globals i cada territori ha de posar-hi la seva part. Aquestes parts no les imposaran els estats. Les han de fer seves els ciutadans perquè es materialitzin en mobilitzacions ciutadanes. La mateixa lluita que hem organitzat per a la independència, l’hauríem de tenir per a l’energia. Exactament igual.

El govern espanyol ha pactat amb les elèctriques d’allargar la vida de les centrals nuclears. És perillós per a la ciutadania?
—És un desastre. Juguem a la ruleta russa amb les nuclears. Quan estudiava tecnologia nuclear a la UPC –que aleshores no era Politècnica, era l’Escola d’Enginyers–, ens deien que les nuclears es dissenyaven per a vint-i-cinc anys. Fa quaranta anys que funcionen i ens diuen que les volen allargar a cinquanta o seixanta. Això és jugar a la ruleta russa.

Per què ho fan?
—Perquè és una font d’ingressos escandalosament alta per a les elèctriques. Si sabeu com funciona el mercat elèctric, ho tindreu clar. Les nuclears hi entren sempre i cobren el preu de l’últim entrant, que és el més alt. Són milions d’euros diaris de benefici.

Per tant, hi ha una connivència del govern espanyol amb les elèctriques…
—Sempre hi ha estat, ja en el temps del franquisme i en la transició. Encara tenim tres reactors nuclears a Catalunya funcionant que els va imposar la dictadura als anys setanta, amb Franco viu, i ho acceptem. Seria més assenyat fer tot allò que fos possible per tancar-los com més aviat millor, abans no tinguem un ensurt. Si a Catalunya tenim un ensurt nuclear, ja podem plegar. Però hem de generar el 50% de l’energia elèctrica, que avui generen les nuclears, d’una altra manera. Si no, l’haurem d’importar. Això vol dir que ràpidament hem de començar a generar energia renovable a tots els nivells: individual, familiar, col·lectiu, administratiu, de comunitats locals, a l’àmbit de país…

I en això, Catalunya va endarrerida.
—Molt endarrerida, perquè vam tenir un president durant molts anys que deia: ‘El futur són les tèrmiques i les nuclears. No podem tornar als molins de vent.’

Jordi Pujol?
—Li ho vaig sentir dir l’any 1984 inaugurant la planta solar de l’Hospital dels Pares Camils de Sant Pere de Ribes.

Però d’oposició als molins de vent n’hi ha hagut arreu.
—Sí, perquè el model no era l’adequat. Grans empreses o grups inversors van al territori, fan l’aprofitament, no compten amb la gent que hi viu i s’enduen la major part dels beneficis. Per tant, és una economia purament extractiva, igual que es feia amb els embassaments a començament del segle XX al Pirineu, quan es duia l’electricitat a Barcelona i la gent del Pirineu no tenia electricitat. Si això es vol fer amb les renovables, l’espifiem. Les renovables donen l’oportunitat que la riquesa que té un territori pugui ser compartida al territori. Si hi van empreses foranes a fer els aprofitaments, hauran de pactar les condicions amb la gent d’allà.

Hi ha garanties polítiques que això serà així?
—Depèn de dues coses: de la normativa que es faci al govern i de la pressió ciutadana de la gent de cada lloc. En comptes d’haver fet aquesta oposició irracional a posar molins de vent, per què no feien seure els promotors i els posaven les condicions? Això ha passat a França. Fas seure els promotors a una taula: ‘Voleu fer molins de vent? D’acord, nosaltres en volem el 51%.’

I l’impacte paisatgístic?
—Crec que l’impacte paisatgístic és un eufemisme per camuflar la raó de fons, que és que una empresa de fora vingui a fer un aprofitament i se n’endugui els beneficis. Si aquell territori comparteix la riquesa generada, ho veurà d’una altra manera. A més, els paisatges són construccions humanes. Des que els humans som al planeta, el paisatge ha canviat. Des que vam començar a llaurar fins que vam fer una casa. El problema no és el paisatge, sinó si el projecte que fas en un territori fa perillar les funcions ecològiques d’aquell territori o no. Crec que molts projectes eòlics i solars no malmeten les característiques ecològiques, cosa que no vol dir que es pugui fer de tot a tot arreu. S’ha de veure cada cas concret, i com que no es pot regular amb una llei és molt difícil i per això de vegades els governs no se’n surten. En pocs mesos pots muntar un parc eòlic. Simplement és posar les condicions perquè es pugui fer de manera acceptable per a tothom, no solament per a una minoria. És en això que hem fallat en aquest país, tant la societat civil com el govern.

La lluita del canvi climàtic ha entrat en el pensament políticament correcte. Hi ha grans marques que s’anuncien, per exemple, al mateix temps que denuncien la contaminació de la mar. És paradoxal o positiu?
—Són els canvis que anirem veient. N’hi ha que ho fan per oportunisme comercial i n’hi ha que ho fan convençuts. Això passa al món a molts àmbits. Hi ha empreses conegudes internacionalment, com Patagonia, que fa anys que són coherents, també amb contradiccions, per a intentar canviar la situació. Però s’ha de filar prim, perquè n’hi ha que ho fan per pur oportunisme, per rentar-se la cara. També passa.

Què n’hem d’aprendre, de l’incendi de la Ribera d’Ebre?
—Que no es pot abandonar el camp. S’han de crear les condicions perquè la gent que viu al camp hi pugui viure dignament, no que se n’hagi d’anar. Martí Boada ho deia molt clar a VilaWeb. No podem tenir tota la gent a la costa i abandonar el camp. No hi pot haver, com a Espanya, zones totalment despoblades. O és que no mengem? Potser en compte d’importar de l’altra part del món hauríem de crear les condicions perquè aquí la gent pogués viure dignament produint aliments. Això requereix polítiques actives. Ho fan alguns altres països. A Suïssa, la gent viu al camp, a dalt a la muntanya, que encara és més difícil. I a França Déu n’hi do, també. Aquí, per què ho hem abandonat tot? Ens hem encadenat a una classe d’agricultura i de ramaderia industrial que ens crea tots els problemes que tenim.

Com viviu la batalla oberta entre JxCat i ERC per la Diputació de Barcelona i el pacte de JxCat amb el PSC?
—Com a antic pres polític, se’m regira l’estómac de veure que es fan acords amb qui manté empresonats companys nostres. Vaig ser a la presó fa cinquanta anys. Em va detenir la Guardia Civil a Cornellà, a la porta de la Pirelli, repartint propaganda il·legal. Era a punt de començar el servei militar, amb tribunals militars i tot el que vulguis. Hi vaig passar tot l’estiu acusat de sedició, rebel·lió i propaganda il·legal. Em van denegar la llibertat provisional. Vaig passar des de final de juny fins després de la Mercè. Se’m regira l’estómac, simplement.

S’hauria de trencar l’acord entre JxCat i el PSC?
—Si depengués de mi… Però jo no sóc militant del PDECat i vaig anar a la llista com a independent. La meva experiència personal em fa dir que jo no ho hauria fet. Però no sóc qui decideixo i tinc molt poca influència…

Per als independents són difícils d’entendre algunes decisions polítiques?
—És que tothom arrossega el seu bagatge. Com que he estat sempre fora de les estructures de poder, aquest bagatge em ve molt gros… Vaig ser a l’Ajuntament de Barcelona, i vam intentar ser una mica disruptius. En algunes coses ho vam aconseguir, però també teníem la força que teníem, i no ho pots fer tot, des de les institucions. La societat també s’ha de bellugar.

Què hauria de fer JxCat amb la investidura de Sánchez?
—Jo votaria que no.

Com viviu el procés de reconfiguració de JxCat?
—A Catalunya, si alguna cosa ha passat aquests últims anys és que s’ha qüestionat molt l’estructura amb què les forces polítiques s’havien organitzat al segle XX. Hi ha d’haver una reconfiguració total. Costa, perquè al vell li costa de morir i al nou li costa néixer. S’han de crear estructures noves. És una de les raons per les quals els Verds no vam reincidir a muntar estructures com les que havíem muntat. Han de ser estructures en xarxa, menys jeràrquiques, i hem d’aprofundir en la democràcia interna i externa. S’ha d’implicar molt més la societat. Avui tenim els mitjans per a fer-ho. No hem de fer com els anarquistes als anys vint, que creaven els grups d’afinitat i anaven personalment a les reunions. Avui pots votar només fent un clic, amb la democràcia electrònica això es pot fer. Per tant, hem d’estar oberts a dissenyar noves estructures. Uns dels qui més ho han practicat són els kurds, que paradoxalment ho passen molt malament. El seu líder, Abdul·là Öcalan, va fer la transició del marxisme-leninisme ortodox a l’ecologisme confederalista, i munten unes estructures sense estat sustentades en la gent, al Kurdistan alliberat al nord de Síria. Hem d’experimentar coses noves. Aquí tenim l’ANC, societat civil molt organitzada, però ens hem de posar a crear les noves estructures del segle XXI, que seran diferents.

Per això vau anar a la llista de Primàries Barcelona?
—Per a experimentar noves maneres de fer. Si no experimentem, no arribarem mai enlloc. Si ens quedem quiets perquè creiem que allò que tenim és immutable… Però té riscos, experimentar. Hi ha coses que funcionen i coses que no. Hem d’aprendre d’allò que no funciona per mirar d’anar afinant. Hem de canviar radicalment la manera com hem entès la política al segle XX.

Ara recordàveu que vau ser regidor a Barcelona amb IC-EV del 1995 al 1999. Què en penseu, de la mort d’Iniciativa?
—Havia d’haver passat fa molts anys. Nosaltres vam ser objecte d’un robatori polític que va passar desapercebut en aquest país. Vam fer una coalició, ens dèiem els Verds – Confederació Ecologista de Catalunya. La coalició política es va dir Iniciativa per Catalunya – els Verds (IC-EV). El 99 van decidir ells pel seu compte i risc canviar el nom, treure el guió i la E i dir-se ICV. Van dir: ara nosaltres ja som ecologistes. La pena és que no ho han demostrat en tot aquest temps. I van contribuir a destruir un projecte polític naixent a Catalunya, que era el Verd, que en aquells moment naixia a tota Europa.

ICV mor però continuaran fent política amb els comuns.
—Suposo que destruiran els comuns, igual com van destruir els Verds.

El procés d’independència té futur o som al final?
—Hi ha una gran part de la població de Catalunya que continua pressionant per a materialitzar-lo. Però vam ser una mica infantils creient que això es feia amb una votació i que de cop i volta l’estat espanyol, amb tots els seus vicis, diria amén. Serà un procés que demanarà més temps que el que algú es va pensar, però arribarem al final si la gent ho vol. I crec que bona part de la gent ja ha fet un canvi de xip i s’ha situat mentalment fora de l’estat espanyol. Però cal fer més passes i de vegades és difícil saber quins són les més eficaces.

Ara sou diputat al parlament, teniu una responsabilitat afegida.
—És clar. Però continua essent un parlament autonòmic, no d’una república independent.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb