Pep Prieto: “Vaig culpar la meva mare de moltes coses que em passaven”

En la Girona dels anys vuitanta, grisa i plena de silencis, en Josep Maria creix envoltat de monstres reals, films de videoclub i dones amb poders secrets. Expulsat del paradís familiar per la violència del pare, troba refugi a casa dels avis, especialment en la seva àvia, la Rosita, una dona tan tendra com enigmàtica que li farà de salvavides en els moments més traumàtics de la seva infantesa, marcada per l’assetjament escolar i la solitud, però també pels mons fantàstics i les aventures que li obren els còmics i els films.

Aquesta és la història que narra Pep Prieto a Rosita, la seva primera novel·la autobiogràfica, en què explica que la figura de l’àvia i el cinema van ser claus a l’hora de sobreviure en un món ple d’amenaces per a un nen.

El llibre li va fer merèixer el 58è premi Prudenci Bertrana de novel·la.

—És el vostre primer llibre autobiogràfic. Hi expliqueu coses molt personals: violència domèstica, assetjament escolar, abusos…
—L’assetjament escolar és allò que més impacte fa en la gent. És escrit des de les entranyes, tal com ho sentia. Abans no es verbalitzava, allò que et passava, però ara sí. El meu fill també va patir-ne un episodi, però va venir a casa i ens ho va dir tal qual: “Aquests nanos m’han fet això i allò.” Abans, no. Abans no et creien, o ho atribuïen a “coses de nens”. Quan em va passar a mi, el consell de la meva àvia va ser: “Sobreviu.” És una cosa que portes tota la vida a sobre, una sensació amb què visc constantment.

—De quina manera us afecta, actualment?
—D’inseguretat, ja en tenia abans de l’assetjament, però l’assetjament, que és un fenomen devastador, te la cronifica. Si tens coses del teu caràcter que haurien d’evolucionar, l’assetjament ho frena o, fins i tot, ho lapida. És una llosa que arrossegues durant molts anys. En algun moment de la meva vida, aquesta mala experiència va arribar a afectar les relacions amb els altres, perquè es basaven en la desconfiança, la por de prendre mal, la frustració, la decepció… Ara, d’adult, he après a caminar amb el monstre i a entendre molt bé per què va passar i quins mecanismes he d’utilitzar per si passa a algú que estimo. Poder-lo acompanyar i guiar, com en el cas del meu fill.

—Al llibre s’explica molt bé que la família d’en Josep Maria no el vol dur al psicòleg pel gran estigma que significa. Per sort, ara, no tan sols hi ha més eines sinó que s’ha naturalitzat de poder-ho tractar amb professionals.
—Sí, jo hi he anat de gran, amb professionals. Recordo que a casa meva es feien molts comentaris sobre anar al psicòleg no com una solució sinó més aviat com una amenaça. És a dir, que per a anar al psicòleg havies d’estar molt malament. Per sort, ara, la salut mental s’ha convertit en un tema molt més visible, però encara hi ha molta feina per fer. Tinc la sensació que a vegades no en parlem prou.

—Justament, aquestes darreres setmanes han estat de molta actualitat els suïcidis entre els joves que són víctimes d’assetjament escolar. És important de tenir espais segurs i una forta xarxa relacional per evitar-ho?
—Els refugis emocionals, tal com els anomeno al llibre, són decisius per a continuar vivint amb el cap alt. A mi em fa gràcia quan es diu que s’ha avançat molt en el camp de la toxicitat masculina, per exemple, perquè, tot i que és veritat, encara hi ha molt camí per a millorar. Amb això del suïcidi passa igual. Recordo que, durant molts anys, els mitjans no podíem escriure la paraula “suïcidi”, perquè hi havia estudis que deien que això l’incitava. Jo crec que si hi ha gent disposada a llevar-se la vida perquè no pot suportar allò que viu, el problema no és d’aquella persona només, sinó de tothom. Cal que tots ens asseguem a reflexionar. Tant el suïcidi com l’assetjament, fins que no et toquen de prop, no ets prou conscient de la xacra que representen. Per tant, és un debat que hauríem de fer més viu. No passa res per parlar-ne. Penso que creem refugis emocionals perquè és l’eina de subsistència. Busques maneres de creure en la vida. En el meu cas, va ser el cinema. El cinema ho tenia tot: era un mecanisme perfectament articulat, una finestra a un altre món possible. Era la manera de trobar-me a mi mateix, de projectar-me al futur. Fins i tot, voler ser com els herois de la pantalla.

—I l’àvia, quin paper hi va tenir?
—La meva àvia va fer de mare en un moment molt complex de la nostra vida familiar. Era una dona que no va qüestionar-me mai ni un dels meus somnis. Ella sabia que jo volia dedicar-me al cinema, que volia escriure… No em va dir mai que no. Vaig escriure aquest llibre per fer-li un homenatge, a ella i a totes les àvies que en moments determinats de la nostra vida es converteixen en aquesta zona de confort i que, alhora, ens donen ales per acabar essent allò que volem ser.

—Al llibre feu un retrat de la Girona dels anys vuitanta, molt diferent de la d’ara, molt més grisa. Què en recordeu?
—És clar, gent més gran que jo em diu que els vuitanta van ser grisos, però que encara ho havien estat més els setanta o els seixanta. Tenen raó, però cal tenir en compte que és una Girona dels vuitanta explicada del punt de vista d’un nen. Crec que la gent de la meva generació estaria d’acord que no era una ciutat apassionant ni maca, sinó un lloc humit, amb barris “perillosos”. Vaig voler ser molt respectuós amb aquest punt de vista, perquè el lector trobés també la seva ciutat. No volia fer una crítica oberta ni una sublimació d’una determinada Girona, sinó parlar d’una Girona en transformació. En aquest sentit, la trobo a faltar, aquella Girona. L’actual la trobo excessivament grisa, però en un altre aspecte. Socialment, és una Girona molt més domesticada, molt més passiva. Els vuitanta van ser els anys de l’heroïna, però també d’una efervescència musical que encara ara és als escenaris. A més, teníem un cinema pràcticament a cada cantonada… Hi passaven moltes coses, però, per a un nen petit, era una ciutat plena d’amenaces.

—Una de les frases del llibre és: “El que em va configurar com a individu no van ser els suposats traumes, va ser el cinema.”
—Tenia moltes ganes de reflexionar, a partir de l’experiència individual, sobre què ens mou a tots col·lectivament. Tothom té una Rosita a casa, tothom ha tingut una infantesa dura, tothom ha tingut dubtes no resolts mentre creixia. En el meu cas, el cinema, el meu refugi, es va convertir en vocació. I, afortunadament, tota la vida m’he pogut dedicar a parlar de cinema als mitjans de comunicació, a escriure’n llibres, etc. Hi ha una certa contradicció que és que hi ha un moment de la vida en què t’adones que sense tots aquests traumes no series la persona que ets. Hauria volgut tenir una infantesa més feliç? Sí, però sense aquesta infantesa que vaig tenir no hauria estat capaç d’escriure una novel·la com Rosita, ni hauria fet tants esforços per a entendre el que veia en una pantalla. Potser seria una persona més feliç, però potser també més ignorant. Quan arribes a una certa edat, mires enrere i t’adones que potser ha pagat la pena aquest viatge.

—De petit ja escrivíeu contes i heu escrit molt sobre cinema… Quan fareu el pas al guió?
—[Riu.] He participat en algun curtmetratge i en pel·lícules d’amics. Per exemple, vaig ajudar a dirigir Pas de nivell, de Pere Vilar, he anat a algun rodatge d’Isaki Lacuesta, amb qui també he fet un curtmetratge que es diu Esbozo, etc. És amb aquests amics que he tingut la sort d’anar trobant pel camí que he pogut viure això en primera persona. Jo en realitat volia ser guionista, era la meva vocació real. Jo volia explicar històries, però, és clar, el procés de construcció d’un projecte cinematogràfic, amb algú tan solitari com jo, era impossible. Per tant, vaig acabar fent novel·les com a resposta a això, perquè escriure ho podia fer a partir de la meva intimitat solitària. I vaig descobrir que la literatura també era un refugi. Hi ha gent que diu que els crítics de cinema, que és la meva professió, són cineastes frustrats. Jo sóc, doncs, una doble frustració, perquè he acabat essent novel·lista perquè no he pogut ser guionista.

—On heu posat el límit de què explicàveu de la vostra vida real i què no?
—Tenia clar que volia fer una novel·la autobiogràfica, perquè volia parlar de la Rosita, la meva àvia, però també volia parlar de totes les àvies del món. El nen, en Josep Maria, sóc jo, però també volia que fossin totes les infanteses possibles. El procés creatiu va consistir a fer el llibre de zero. Tenia molt clar que no podia ser un llibre només per a ser llegit per la gent del meu entorn, que és el perill que té l’autoficció. Per això la Rosita és construïda de zero, com si la meva àvia no hi fos. Vaig voler que el personatge principal tingués una ànima pròpia més enllà de la meva i, evidentment, he buscat una unitat narrativa perquè les parts reals no es mengessin les parts fictícies, i al revés. El fet més divertit que em passa en aquest llibre és que quan la gent sap que és autobiogràfic no sap on és la línia entre ficció i realitat. Crec que aquesta és l’autèntica victòria de Rosita.

—Us ha trasbalsat recordar segon què?
—Tinc molt bona memòria, el trasbals forma part de la meva identitat. M’alegro de tenir aquesta memòria, però a vegades és dolorosa. Vulguis o no, quan furgues en el dolor, hi ha coses que no tens prou superades. Parlar de la pèrdua de la meva àvia i de les preguntes que no li vaig fer ha estat la part més dolorosa. Les absències i els racons inexplorats fan més mal que no pas haver-los viscut. He descobert coses de la meva àvia gràcies a converses familiars. A partir d’aquest exercici d’introspecció vaig decidir de reviure la meva àvia amb la història que ni tan sols ella m’havia explicat, només imaginant-la. Però bé, ha estat maco el viatge. Trasbalsador, però maco.

—Parleu d’aquestes preguntes que no vau arribar a fer. De fet, aquesta relació basada en els silencis, en les coses que no s’expliquen, hi és molt ben plasmada, al llibre.
—Aquest estil narratiu el vaig treure de la mateixa experiència. A casa meva no es parlava dels problemes. Es resolien amb quatre crits i prou. Jo era fill d’un pare complicat, per dir-ho eufemísticament, i d’una mare molt jove que es va quedar sola amb mi i una germana de mesos. Quan jo preguntava pel meu pare, sempre se’m treien de sobre. És clar, si vius en un món on has d’interpretar els silencis i les mirades, t’acabes tornant molt bo descrivint aquest món. La prova és que la meva àvia va morir d’un càncer i durant anys la paraula “càncer” no la vaig sentir. Es deia que tenia “un bony”. Hi ha un moment de la novel·la del qual estic molt orgullós –i aquest sí que va ser dolorós–, que és el moment exacte en què la meva àvia em diu que potser algun dia aniré a viure amb la meva mare a un altre lloc. Jo recordo això com un dels moments més terrorífics de la meva vida infantil, perquè ja veníem d’una ruptura. I, llavors, quan ja t’has establert en un lloc, en aquest cas, a casa els avis, et diuen que aquest lloc també és efímer. A partir d’aquell moment em sentia insegur cada matí. Em llevava amb la por que em diguessin: “Marxem.”

—La mort de l’àvia va ser una manera d’acostar-vos més a la vostra mare?
—Mira, el llibre m’ha ajudat a entendre-la millor, la mare. Entre ella i jo hi ha divuit anys de diferència. Per tant, més que una mare, sempre m’ha semblat una germana gran. Crec que generalment hem tingut una relació correcta, malgrat que junts som explosius, no tenim res a veure. Però també és veritat que en el meu cap la vaig culpar de moltes coses que em passaven. La distància m’ha fet conscient que, així com la meva àvia era víctima d’un sistema patriarcal que la forçava a inhibir la seva identitat femenina, a la meva mare no li podia demanar que tingués totes les eines emocionals que jo necessitava a cinc o sis anys, perquè ella només era una noia de vint-i-quatre. Però això ho he entès amb el temps. El llibre, en el fons, també acaba essent un homenatge a ella. Se l’ha pres bé, el llibre, però he de confessar que era la lectora que m’inquietava més. No volia que s’ho prengués com una crítica. Ella era allà i també va patir la seva part de la història. I ho va fer tan bé com va poder.